Joc net contra falsaris

 Edició: Dilluns 29 d'abril 2024

 Cinc dies enrere el President del Govern Central va anunciar que deixava la seva agenda d'activitats en suspens fins avui dilluns per repensar-se si deixava el càrrec a ran de la insuportable campanya d'atacs contra ell i el seu entorn familiar basat en falsedats, mentides i mitges veritats; totes elles airejades pels mitjans reaccionaris (el quart poder) i judicialitzat per invulnerables jutges afins. Són 10 anys, afirma Pedro Sánchez, que pateix aquest assetjament des d'organismes d'extrema dreta i també des del principal partit de l'oposició. Avui a les onze del matí el President ha finalitzat el seu període de reflexió i ens ha dit que segueix plantant cara a la bèstia del joc brut, als qui amb armes desiguals continuarà enfrontant-se amb netedat i a cara descoberta, com un Quixot atacat per monstres de pedra sense principis ètics ni morals.

 No és estrany, doncs, que els mètodes dels amics del joc brut els duguin al triomf en els seus objectius. És un combat desigual en el qual una de les parts té mitjans per generar falsedats i té jutges que les acceptin a tràmit. Tenim nombrosos antecedents on aquesta tàctica "marrullera" de l'extremisme de dretes ha tingut èxit: Mònica Oltra, Ada Colau, Tries... Són nombrosos els polítics, també en l'àmbit internacional (Brasil, Portugal, Austràlia...), que han estat víctimes de denuncies sense proves, o directament inventades, que determinats jutges accepten i obren causes judicials amb les que destrueixen l'honorabilitat, futur i prestigi de polítics i per tant silencien la veu dels votants que ells representen. Després resulta que no existeixen proves de l'acusació, ni rastre del delicte que se'ls imputa, però el mal ja s'ha fet, no hi ha reparació possible. I de premi aquesta victòria repugnant del joc brut no té càstig.

 La Justícia en mans de persones sense escrúpols, pels qui tot si val, és una contundent arma contra innocents als qui poden destruir amb impunitat. Recordo haver llegit que en determinats sistemes judicials qui feia una falsa acusació se'l condemnava a la pena establerta pel delicte del que havia acusat un innocent. Potser no cal arribar a aquest extrem, però si és una feina pendent de la ciutadania regenerar el sistema judicial de manera que no siguem en un món com el descrit per Kafka en "El Procés"; amb la diferència que Josef K no sap per qui, ni de què, és acusat; ni arribarà mai a esbrinar qui és el jutge o el tribunal que tracta el seu cas. Però, les víctimes del la guerra bruta judicial i mediàtica sí saben qui són els que han tramat les mentides en que es fonamenten els seus encausaments, i quins són els membres de la judicatura que prenen part en la farsa. Se'ns ha girat feina, molta, als ciutadans.

 

 

 

...- 

L'Estat i el Leviatan

El passat dijous, 26 d'abril, va fer-se pública una molt esperada sentència sobre un cas de violació múltiple d'una noia de 18 anys comesa per un grup de cinc individus autodenominat "la manada", que aprofitant la disbauxa d'una nit santferminera de 2016, en Pamplona, van penetrar repetidament per totes les abertures possibles la "teenager" en un portal. El mascles protagonistes de la peli van enregistrar l'heroica aventura en vídeo, per fardar davant dels amics, potser. Un cop satisfeta la pulsió sexual i en la lassitud post-coitum, com lleons de panxaplena després de matar i atiparse dels budells i les vísceres d'una zebra, van decidir prendre-li el mòbil a la noia: "per seguretat", i aquí tot pau i glòria.

Pel que sembla la zebra no va quedar prou agraïda de la seva participació forçada en aquell festival porno i la història, con tots sabeu, va acabar en els tribunals de Pamplona. I aquí, estimats lectors, comença l'apoteosi!

Resulta que el nois, presumptament, havien viatjat a les festes pamploniques amb intenció de caçar, con correspon a uns mascles en plenes facultats de desig sexual i alts nivells de testosterona en sang; però, sobretot amb la mentalitat de les prehistòriques societats caçadores recol·lectores. També resulta que alguns d'ells tenen antecedents per altres delictes, i aquí toca la grossa: dos d'ells pertanyen als cossos armats de l'Estat; un és guardia-civil i l'altre és un membre de l'exèrcit espanyol. Qui ho havia de dir: els vigilants de la platja ofegant banyistes... O, les guineus guardant el corral.

Fins aquí una vergonyosa mostra de "cutrez" typical spanish, però dijous passat va esclatar el furóncol, escampant una nauseabunda ona de porqueria. El tribunal encarregat del cas va dir la seva interpretant el Codi Penal de forma partidista, de part dels delinqüents, vull dir; resumint, diuen: no va haver-hi violació. Fins i tot un dels jutges va dir que no havia vist cap mena de delicte un cop analitzades les proves. Com era d'esperar la reacció popular va ser immediata, indignació al límit, un milió de firmes recollides en 24 hores contra el tribunal masclista (tot hi haver-hi una dona en la tríada), manifestacions multitudinàries als carrers en desenes de ciutats, reaccions internacionals en contra de la sentència del tribunal que a ulls de tothom protegeix el botxins en contra de la víctima... Com a conseqüència inevitable: descrèdit sense precedents del sistema judicial espanyol. Entretant dos dels violadors, els que havien estat reclutats anteriorment per les forces armades d'Espanya són a la presó, però segueixen cobrant el 75% del seu sou com a funcionaris dels aparells de seguretat i forces armades de l'Estat.

O l'Estat s'actualitza o molta gent, a més dels indepes de l'estelada, voldran marxar d'aquesta Espanya.

...

Diferència entre legítim i ètic

Han passat una dotzena d'anys del traspàs de la planta local d'una coneguda gran firma industrial alemanya a mans d'una italiana amb tots els seus bens mobiliaris, més el capital variable, i els bens intangibles com era el "know-how", tal com l'anomenen en l'àmbit anglosaxó, tots ells fruits de desenes d'anys d'experiència, investigació, inversions i treball.

La nova direcció italiana va ficar un jove i dinàmic enginyer al cap del departament tècnic de manera que jo restava sota la seva autoritat. Una vegada que vaig haver de demanar-li permís per prendre'm un dia de festa, per gestions personals, va dir-me:

 "-Que el fet de tenir-ne dret a fer festa remunerada un determinat nombre de dies l'any no implica que s'hagin de fer per força. Fer festa, o no fer-la, ha de ser un acte de responsabilitat. Tenir un dret no vol dir obligació d'exercir-lo".

Convindrem que és una interpretació un xic forçada de les relacions entre empresa i empleat més enllà de la literalitat dels textos legals i dels Convenis Laborals vigents. No sé quina remuneració percebia aquell cap de departament, potser triplicava el meu sou, però era evident que vivia en cos i ànima per a l'empresa dedicant-hi totes les hores possibles, sense vida familiar ni social, raó per la que ell no comprenia aquells que s'escassejaven de la feina, o seguien la norma de fer la mínima possible i passant-se hores xerrant amb els companys davant la màquina del cafè.

Aquesta reflexió la podem aplicar, més clarament, en altres àmbits de la vida social. Un dels exemples més recents són els desnonaments. No cal explicar que la llei permet enviar la policia a una casa on els residents no poden fer front als seus terminis d'hipoteca o lloguer i deixar-los a la intempèrie; però, no sempre exercir aquest dret per part dels creditors és un acte net i honest, pot ser legítim però no sempre és ètic.

...-

Braus i tortura

Una amiga resident al País Valencià m'ha fet arribar una noticia dels diaris locals on comuniquen la mort d'un home de 32 anys víctima, el passat 13 d'agost, d'una o més banyades de brau en les festes del poble de Museros. Hi ha qui diu que aquells que moren pels seu gust, ebris d'etanol o al·lucinats per altres substàncies, "Hasta la muerte les sabe a gloria"; els defensors d'aquesta opinió diuen que aquestes tragèdies no els toca la fibra del planyiment ni la compassió. La meva opinió és que les bestialitats fomentades, organitzades, o simplement autoritzades pels organismes civils, per exemple com són les comissions de festes municipals, carreguen sota la seva responsabilitat les morts (freqüents) en aquestes primitives i estúpides tradicions impròpies dels temps que vivim, mostres de brutalitat com la tradició de llençar cabres des del campanar de l'església del poble.

He llegit amb alegria que diverses ciutats de l'Estat han eliminat les subvencions públiques a les "Corridas de toros". Ja era hora, tot i les pèrdues derivades d'aquestes iniciatives pel negoci dels ramaders de braus de lídia i els seus empleats. Però, la xifra de 560 milions d'euros/any, en subvencions al manteniment d'aquest sanguinari espectacle, segons diversos estudis, hauria de tenir un altre destí més fructífer en àmbits socials.

...-

La roda de la Fortuna

Ahir, al capvespre, retornàvem de casa la Rosario per la ruta habitual: la riba dreta de l'Avda. del Vallès en direcció Sud fins el carrer de Santa Marta on després de recorre'l uns vint metres vam girar a l'esquerra accedint a l'últim tram del carrer Sant Damià, el qual ens permet entrar a la carretera de Montcada, la mítica i tan transitada "N-150". Doncs, quan justament havíem recorregut la meitat del nostre tram de Sant Damià un Bus provinent del pont de la carretera de Montcada sobre la Riera de les Arenes hi accedia de cara a nosaltres; vaig frenar fins aturar del tot el meu vehicle perquè el meu carril l'ocupava un utilitari blanc amb el llums de parada d'emergència. Mentre el bus s'apropava a nosaltres per carril contrari un nen de poc més de dos anys va aparèixer per entre un cotxe aparcat correctament i el que ens barrava el pas, que presumptament era del seu pare. L'escena estava perfectament il·luminada pel nostres fars, un nen amb un hipopòtam de peluix amb la intenció inqüestionable de traspassar el carrer des de darrere el cotxe del seu pare fins l'altre vorera on altres familiars atreien el seu interès. Vam veure la inevitable intersecció del cos del nen amb la massa del bus que s'apropava a baixa velocitat, vaig prémer el clàxon i el bus va aturar-se amb la mínima brusquedat, el nen va traspassar el carrer il·luminat pels meus fars i els del bus, aliè a que havia salvat la vida en un instant gràcies a l'habilitat del conductor del bus de la línia 3 davant la indiferència dels seus progenitors.

És un cas que podem definir d'anti-serendípia; o, és un veritable cúmul de casualitats amb final feliç. Quan el nen repassi la seva vida haurà de constatar que després del crepuscle del dia 8 de febrer de 2015 va estar a menys d'un segon de morir xafat per les rodes del bus de la lìnia 3 amb la col·laboració imprescindible de la desídia dels seus pares que el van deixar en mans de la voluble roda de la fortuna.

...-

Pa a la paperera

Avui comento una fotografia, trista i que m'avergonya, recollida dels diaris locals. Una paperera plena d'entrepans. No sé a vosaltres; però, a mi em sembla una imatge esfereïdora; i no únicament per aquella dita que sempre repetien a casa, sobre tot la iaia Maria, que deia: "El pa no es llença. És pecat fer-ho".

Realment en aquests temps de crisi i de desigualtats creixents, on el rics cada vegada són més rics i el pobres cada cop més pobres, sembla una obscenitat la visió d'una paperera plena de menjar. El fet de ser presents, com simples testimonis de pedra, ens fa còmplices i reclama una acció d'aquells que no estiguin adormits per la rutina i el pensament de que "Això no te res a veure amb la meva vida".

Una amiga m'ha dit que "tinc la pell com de paper de fumar", i que si m'afecta la visiò d'aquest tres o quatre entrepans què passarà si penso en els centenars de tones de menjar en bones condicions que es llencen cada dia a les escombraries directament des dels "palets". Passeu un bon dia... Si podeu!

Foto: Cristóbal Castro (La Torre del Palau)
...

Contra la "Histocitosi de Langerhans"

El passat diumenge, 18 de maig, en el recinte de l'escola Serra de l'Obac va celebrar-se una festa amb l'objectiu de recaptar fons per a la investigació de la "histocitosi de les cèl·lules de Langerhans", una malaltia rara que afecta una de cada 200.000 persones/any i que sempre són menors de 15 anys. Una doctora especialista ens va explicar que la histocitosi és un grup de malalties heterogeni; una malaltia que involucra dermatòlegs, traumatòlegs, oncòlegs... tot en funció de la gravetat i tipologia que assoleixi la malaltia. Hi ha casos en que aquesta alteració del sistema immunològic només es manifesta en petites ferides de la pell que persisteixen potser més temps del normal, altres mostren forats al ossos, especialment en els del crani, húmers i fèmurs i d'altres que presenten un caire molt greu amb necessitat de tractament amb químio o trasplants.

La festa va ser un èxit, tant en quant assistència de persones i mobilització de voluntaris com en participació d'entitats col·laboradores... Des de les deu del matí fins passades les vuit del vespre centenars, o milers, de persones van col·laborar amb la seva presència i participació en les més de vint activitats programades. Cal ressaltar la immensa mostra de solidaritat de quasi una centena de voluntaris, que desinteressadament van dedicar tot el dia a l'esdeveniment. Sobre tot és molt meritòria l'activitat, immensa, dels pares i altres familiars de l'Aleix i del Max, els dos nens que van protagonitzar aquesta festa solidària.

Per acabar, vull dir la meva opinió sobre aquesta mena d'actes socials que permeten als investigadors, en aquest cas l'Hospital Sant Juan de Déu i la Universitat de Barcelona, treballar pel bé de la societat en el seu conjunt. Sabem que és època de retalls socials, i per tant de retrocés en protecció de l'Estat ves els seus ciutadans que cotitzent. Quelcom va malament quan han de ser les persones que, al marge de l'Estat, organitzen col·lectes per a que les universitats investiguin. Per altra banda, en aquest aspecte no tot és negatíu, aquestes activitats permeten fer que a la societat germini un sentit veritablement social, que desconfia dels funcionaris i polítics, i de la sensació de que altres "ja ens ho faran tot". Com deia la vella dita: Ningú ens donarà res sense cost. Només amb el nostre esforç, i amb la nostra lluita, progressarem.


...-
Més informació: AQUÍ

Les forces destructives

La nostra amiga capverdiana Landa va estar entre nosaltres ara fa un parell d'anys, llavors vam acompanyar-la pels indrets més representatius de Terrassa; una tarda va ser el Castell de Vallpradís, i allà va comentar-nos que gran part del patrimoni artístic i arquitectònic històric de l'arxipèlag de Cap Verd va ser destruït per les forces independentistes després d'arribar al poder en el 1975. "Una pena", va dir ella contemplant les obres exposades al castell-cartoixa de Terrassa.

 

En altre context aquesta conducta destructiva també ens l'explicava, al llindar de les llàgrimes, una mestra de primària; un dia quan el nens de tercer van exposar en el pati la seves construccions en paper i cartó, fruit del treball d'una setmana entorn al centre d'interès corresponent, al sortir els nens de cursos superiors en formació del gerres devastadors van trinxar a puntades de peu en deu segons el treball dels esglaiats nens de tercer.

 

El mateix passa avui entre els integristes maliencs de Tombuctú, cremadors de biblioteques mil·lenàries; tal com va succeir entre els afganesos que varen destruir els palau Darul Aman a quinze quilòmetres de Kabul com mostren les fotos que acompanyen aquest post.

 

Aquest impuls destructiu, característic de les hordes incultes, d'on surt? Potser d'un factor primitiu del cervell humà, es a dir d'un impuls prehumà, infantil? Pel que sembla a l'espècie humana encara ens falta molt per arribar a la plena civilització.


...-

Nous temps nous símbols

Una senyora diputada, familiarment arrelada al partit que ara governa l'Estat espanyol (esposa i filla de destacats membres del partit), ha estat notícia pel seu exabrupte dit després de la relació dels terribles cops de destral contra el drets dels ciutadans. Va cridar "¡Que se jodan!" justament quan acabava d'anunciar-se la reducció de la prestació pels aturats. 

Aquesta patinada en la sessió del Congrés del Diputats de la filla del castellonenc Fabra, imputat per diversos delictes i senyor de "L'aeroport per a les persones", demostra que la consigna interna del seu partit és: Aplaudir, hacer, corear lo que diga el JEFE. 

No oblidem la destitució del nostre representant diplomàtic a Polònia per desitjar-li als francesos "Que les den por saco". Arreu s'ha vist la impròpia conducta del diplomàtic en un vídeo impregnat (el senyor diplomàtic, es clar!) de vapors etílics.

Seran els nous temps que porten nous símbols? El feixistes italians popularitzaren l'elegant i marcial salutació romana, després adoptada per Hitler. Els comunistes i gents d'esquerres saludaven amb el puny en alt, representant l'esperança en el triomf de la solidaritat fraterna. Ara els blaveros posen de moda el tavernari "¡Que se jodan! Mostra evident del tarannà i dels bons sentiments que els mouen. Sort, encara, que han estat educats en centres religiosos. No vull pensar el que escoltaríem i veuríem si ses ínclites senyories haguessin estat educades en escoles públiques de barri marginal.

..._

Plàstics de sis anelles

Ahir vespre, fent zapping, vaig obrir un canal de televisió dedicat als infants. Passaven una pel·lícula d'animació on uns pingüins lluitaven per recuperar el seu peix espoliat pels humans. De sobte un dels pingüins, amb símptomes de estar molt malament, va omplir la pantalla evidenciant-ne la causa de seu mal: duia un d'aquest plàstics de sis anelles per a llaunes de cervesa al voltant del coll. Les mateixes que un contacte d'una nostra amiga capverdiana denunciava a una xarxa social amb el cartell que veieu acompanyant aquest post.

...-

Cinc banyades

La foto d'un brau ferit que ha tombat un torero ha estat obtinguda de diverses webs antitaurines.

Diumenge passat a la madrilenya plaça de braus “Las Ventas” un jove matador de vedells mexicà (“azteca” com diuen alguns mitjans) va resultar greument ferit per l’animal que muletejava pel seu lluïment i per a delectar el públic de la plaça com a prolegomen de l’acte de donar-li la mort travessant-lo amb l’estoc. La “cogida” va ser gravada i emesa per algunes televisions, on també eren descrites amb detall les cinc banyades. Podeu veure-la en youtube.com però no ho recomano, és una "cogida" més, un espectacle de mal gust , com tantes altres que hàgiu vist.

Aquesta notícia m’ha fet concloure que de la mateixa manera que els clients de les prostitutes de carretera són també delinqüents culpables, segons la nova normativa catalana impulsada per CiU, els espectadors que han pagat per fer l’espectacle bàrbar, cruel, morbós i sanguinari de la matança de sis toros també són responsables dels danys, tan previsibles, que poden patir els “matadors”. No sé com aquells que han organitzat la “fiesta” i el que l’han finançat (els espectadors i els ents subvencionadors) poden dormir sense sentir-se culpables del coll traspassat del jove mexicà, i del patiment dels vedells, jònecs, o toros, esquitxant de sang la sorra de la ignominiosa plaça de braus.

-¿Quant de camí cal recórrer encara per assolir la civilització?

...-

La cosa pública

Foto: Parlamentaris d'ICV protegits per la policia. Font: La Vanguardia.es

La meva lectura del llibre col·lectiu “Reacciona” ha coincidit amb la vergonyosa acció violenta d’un molt nombrós grup de persones inserides dins el moviment 15-M de BCN contra els representants legítims de catalans: contra els diputats de la Generalitat de Catalunya. L’acció sense precedents, tot i que alguns ara tracten de minimitzar, atribuint-ho a minories descontrolades alienes al moviment dels “indignats” ha evidenciat el que ens temíem en un post del 22 de maig. Amb voluntarisme, indignació i accions pintoresques com plantar hortalisses al jardins públics, no n’hi ha prou per dirigir un moviment que comptava amb una gran acceptació social (ara ja no tan gran). Cal saber on es vol anar, dotant-se dels mitjans per fer-ho, creant estructures de gestió (no cal que siguin autoritàries) però és imprescindible un servei d’ordre, una logística, una estructura organitzativa, un organigrama on quedin establertes las diverses tasques del moviment i les persones que hi formen part de cada una de les “comissions”.

El servei d’orde és fonamental, un moviment que ha alliberat tanta energia,en paraules d’Iñaqui Gabilondo, té una gran responsabilitat i la feina serà àrdua, per tal de dirigir la força en el camí correcte i controlar els intents de desprestigiar-lo. Com realment ja ha succeït, quan han pres el control de les accions els brètols i trinxeraires de sempre. No digueu que ha estat la policia infiltrada. Hi ha imatges del violents: denuncieu-los, netegeu el moviment 15-M de paràsits i oportunistes.

Sincerament, us he de dir que soc pessimista, tal com escriu Baltasar Garzón en el seu escrit “Reaccionar para avanzar” inserit en el llibre citat al començament d’aquest post, manca educació i formació sobre la cosa pública i amb aquesta greu mancança el moviment ja ha fracassat. Diu Garzón, a la pàgina 49:

“Por desgracia la capacidad de indignación, motor para la capacidad para reaccionar està vacía. El nivel de adormecimiento es muy peligroso porque conduce al desinterés más absoluto por lo público y por lo solidario. Nada es mio y por tanto nada tengo que hacer por mejorarlo”

Això val per àmbits ven diferents: quan parlem de corrupció, també quan mirem els que trinxen mobiliari urbà i dels qui, ahir, escopien, apedregaven, insultaven, pintaven d’esprai o agredien els representant legals del catalans.

Ombres i fum del 29S

Madrid: Ho va mostrar la CNN. Després de la marxa en manifestació pel centre de la capital els dirigents sindicals de la UGT i CCOO fan una valoració eufòrica envoltats de pancartes vermelles i banderes tricolors de la República Espanyola; s’entona, amb el puny alçat, “La Internacional” l’himne del proletariat i dels pàries de la terra. Ja sabeu en que han quedat les despulles de les successives associacions internacionals dels treballadors: des de l’AIT fins la IV Internacional, passant per la II Internacional (la de la socialdemocràcia) i per la III (la dels partits comunistes leninistes).

Barcelona: Ho veiem en diverses cadenes de TV. Uns quants centenars de pocasoltes, delinqüents, brètols i vàndals ocupen el centre de la ciutat durant moltes hores, aprofitant la convocatòria de vaga contra les disposicions del parlament estatal en matèria laboral i per l'austeritat. El resultat d’aquesta acció oportunista, que enterboleix les mobilitzacions de les organitzacions “democràtiques”, està prou recollit pels mitjans de comunicació: Mobiliari urbà cremat, també van cremar un cotxe de la policia municipal, comerços saquejats, aparadors trinxats, bombers apedregats... Em pregunto si els responsables identificats seran jutjats pels seus delictes.

Conclusions: L’activisme sindical des de la transició (amb la legalització dels sindicats al final del franquisme) ha demostrat el seu paper específic en la societat espanyola i catalana. Els sindicats majoritaris, un cop legalitzats, van assumir el seu paper d’organismes burocràtics lligats als organs de l’estat i depenents dels seus pressupostos, en altres paraules: lligats al sistema, que els necessita com interlocutors malgrat l’ínfima afiliació (15%). Una altra especificitat hispana és l’exuberància de sigles d’organitzacions polítiques i sindicals; reflex de la divisió i debilitat de totes les esquerres. Amb aquestes cols no es poden cuinar altres sopes que no siguin: incapacitat d’actuar amb un programa coherent, constructiu i engrescador; desmovilització i resignació. Perquè el que sí tenim són múltiples organitzacions enfrontades, sense militants amb la formació que caldria, sense sentit crític, sense iniciativa, aptes per caure en vicis estalinistes.

Podem dir que l’èxit de la jornada del 29S ha estat visual, òptic, de rebombori mediàtic; però, no pas del convenciment dels participants, sovint segrestats pel bloqueig de trens, autobusos i de les vies de comunicació; com va passar amb el tall del Pont de Carranza de forma que tota la ciutat de Cadis va quedar per hores en estat de setge.

De la crisi econòmica, segurament, ens en sortirem. Molt més difícil serà sortir de la crisi de lideratge i de manca de ciutadans de bona fe, i capacitats per arrossegar del carro en el que tots estem lligats. Encara més difícil serà que marxi en la direcció correcta.

Contra la violència vers les dones

La tarda del 17 de novembre vam assistir a la projecció de la versió en castellà de la pel·lícula Bordertown (Ciudad del silencio) de Gregory Nava. L’acte amb col·loqui final es va fer dintre de la campanya municipal del departament de Polítiques de Gènere en contra de la violència vers les dones.

La història
La pel·lícula es presenta basada en fets reals. La periodista Lauren Adrian (Jennifer López) del Sentinel de Chicago viatja a la ciutat fronterera mexicana de Juarez, caracteritzada per la implantació de les maquiles (plantes industrials que aprofiten els acords de lliure comerç (NAFTA) per produir a baixíssim cost el productes de les grans multinacionals tecnològiques, tèxtils, etc. L’elevat nombre de treballadores, d'aquestes fàbriques, desaparegudes i assassinades bàrbarament crida l’atenció dels mitjans malgrat la resistència de les autoritats per reconèixer aquest crims, que finalment queden impunes demostrat que a Centre-amèrica, en els nostres dies, impera la llei del més fort, no existeixen els drets ni els respecte per la vida dels ciutadans. Les xifres de dones assassinades, o desaparegudes, a Ciudad Juarez passa de 4000, malgrat que oficialment són 400. Els culpables denunciats encara són al carrer. El poder és detentat per poderosos que fan la seva, matant si cal els que intenten fer sortir la realitat a la llum. El periodista Díaz (Antonio Banderas) també és assassinat pels criminals feminicides en un intent de silenciar les veus que demanen justícia.

Avaluació tècnica i artística de la pel·lícula.
Malgrat les crítiques negatives que ha rebut, des del la seva estrena, d’alguns comentaristes que troben un excessiu desequilibri entre el pressupost i el resultat final, la pel·lícula va gaudir del vist i plau de Amnistia Internacional des del seu inici com a projecte i ha estat premiada en aquest sentit. No busqueu gran qualitat artística, és més aviat, un film de denúncia, simple i senzill, que no deixar de recórrer al sensacionalisme, per arribar als espectadors més simples i senzills. En aquest sentit, que la consagrada Jennifer López s’hagi involucrat en la pel·lícula, fins i tot econòmicament, és un gest que cal agrair. Però no intenteu comparar aquest film fronterer amb un antecedent com la genial Touch of Evil (Sed de mal) que va protagonitzar i dirigir Orson Welles a l’any 1958.

Conclusions
La manca de llibertats i de drets a Ciudad Juarez, i per extensió, allà on el poder està en mans del grups mafiosos, narcos, etc. esdevé un sistema de vida ple de violència. Ja ho sabem: On no hi Estat de dret impera la barbàrie. La maquila és una peculiaritat del modern sistema productiu que aprofita aquestes condicions per ser més competitiu i obtenir més beneficis. La violència és la norma: són assassinats els periodistes, els advocats, els jutges, i fins i tot ho poden ser els ministres de l’interior i els fiscals anticorrupció. En aquest entorn, la violència específica contra les dones indígenes és una faceta del mateix monstre. Qui viola i mata les treballadores adolescents i després queda impune està actuant perquè un ésser social superior està malalt, impregnat per la corrupció: no hi ha Estat.

En el mateix sentit, la violència d’aquí contra les dones: la violència domèstica, no ens ha de fer caure en una visió limitada. No es tracta només d'uns marits, o uns companys sentimentals, que maten les seves dones. És una societat, en la que hi estem tots implicats, que genera, i persevera en uns patrons educatius de domíni, i que no rebutja prou aquesta conducta criminal fruit del sentiment atàvic, patriarcal, de ser el rei i jutge (en el sentit bíblic) detentador de tots els poders, fins i tot, el de llevar la vida als seus súbdits, sense cap raó, tan sols: “Perquè sí! Perquè ho vull així!” En aquest cas la dona que s’ha lligat sentimentalment amb el seu botxí, en un desafortunat moment de la seva vida, serà una víctima més de la mal denominada violència de gènere.

Les solucions
Deixo aquí apuntat que calen mesures integrals, a llarg termini. Cal un canvi de mentalitat col·lectiva, cosa què només pot ser el resultat d’anys de nova, i diferent, educació. Estic especialment en contra de solucions particulars. No serveix de res la repressió policíaca i judicial. Els assassins, de les seves dones, sovint es lliuren ells mateixos a la policia o intenten suïcidar-se.

Fitxa tècnica
Direcció i guió: Gregory Nava
Nacionalitat: USA
Any: 2007
Duració: 115 min.
Génere: Drama, documental
Interpretació: Jennifer López (Lauren Fredericks), Antonio Banderas (Díaz), Martin Sheen (George Morgan), Maya Zapata (Eva), Sonia Braga (Teresa), Rene Rivera (Aris), Kate del Castillo (Elena), Randall Batinkoff (Frank Kozerski), Bob Morrisey (Bill Kellog), Julio César Cedillo.
Producció: Gregory Nava, Simon Fields y David Bergstein.

Soroll i vacuïtat a l’entorn d’un vianant

Abans d’ahir anava amb pas ferm, dirigint-se directament al centre del pas de vianants per traspassar el carrer Colom des de Can Flotats fins la cantonada de l’edifici centenari de l’Escola Industrial quan un terrabastall amb ritme de xumpa-bumpa el sobta i quasi el paralitza. Davant seu, un cotxe vermell de vidres foscos al darrere, per amagar no sé què, i les finestres obertes al davant, malgrat que la temperatura és de 9º C, emet aquella pseudo-música infernal, brunzidora, eixordant, martellejant, agressiva i insuportable fins i tot per les oïdes més granítiques.

Al volant un noi amb gorra de visera blanca i jupa negra i vermella amb logo de luxe, fals, a joc amb la tapisseria de l'auto. Tot un estil definitori d’una conducta immadura, com la d’aquelles fruites tardanes, o malaltisses, que primer cauran podrides abans de madurar.

El caminant es pregunta: Què pot induir a un jove adoptar una conducta tan poc original com estrambòtica; i tan perillosa pel seu propi sistema auditiu, que a més incrementa el risc en la conducció. No hi troba cap altre explicació que el desig, tan humà, de ser el centre de l’atenció dels altres. Sens dubte hi ha un instint de sobresortir, de ser especial, de ser superior als altres. És una necessitat psíquica que treballa per satisfer l’autoestima, una forma de manifestar-se, de dir: "Mireu-me. Jo soc aquí. Soc el centre. Soc el que més..." Aquí els més aptes, les persones més preparades i capacitades, però també els ciutadans amb un elemental grau de civisme s’esforcen en el treball, l’estudi, les arts, les relacions socials, l’esport, etc. En canvi, els negats, o simplement ganduls, es conformen en destacar-se mostrant el seu nivell d’estupidesa. Aquesta és la veritable raó que porta a determinats ximplets tunejar l’acústica del seu cotxe, sovint a compte dels diners del pares. De manera què quan van pels carrers fent tremolar els vidres de totes les finestres del edificis al seu pas el seu ego se sent satisfet davant l’evidència que centenars, o milers, de persones tindran present la seva presència a la ciutat. Seran els pacients ciutadans que hauran d’interrompre converses en directe, o telefòniques, i deixaran de percebre informació de la ràdio o TV per la invasió de l’estridència irracional. Així, els limitats estrafolaris són el centre d’atenció entre les persones de l’entorn. Què hi farem? Si no en sabem d’educar, haurem d’empassar-nos les pomes agres.