dijous, 30 d’abril del 2009

Senectut i misèries


He llegit “Mil cretins” de Quim Monzó, el llibre que pretenia regalar al meu fill aquest Sant Jordi, però resulta que ja l’ha llegit. En substitució l’he ofert “Los vagabundos del Dharma” de Kerouac. Comento aquí, doncs, el recull de relats de Quim Monzó.

Vint dies després de la mort, trista, de la cosina Carmen, els "Mil cretins" de Monzó posen el dit a la nafra. Però, és una realitat ineludible, un pam més enllà de la boira de banalitat que ens envolta, està ferma i titànica la muralla de la finitut de la vida i la misèria que sovint l’acompanya. Els relats de Monzó escampen aquesta boira i mostren amb la màxima cruesa les afliccions de les residències on els avis rebutjats per la societat malviuen, potser sense memòria o potser pregant per la ràpida presència de la mort. Altres relats mostren la fragilitat de les relacions humanes i la solitud existencial que en aclapara.

Monzò en aquestes curtes històries defineix amb ironia, fins i tot amb humor, la tragèdia i la fotesa que caracteritza els humans. En definitiva és un recomanable llibret de 174 pàgines i 19 relats, als quals ben bé s’ho val dedicar-hi una tarda per riure’ns de nosaltres mateixos.

Títol: Mil cretins
Autor: Quim Monzó
Edició: Quaderns Crema
Col·lecció: Mínima Minor, número 98
Barcelona, 2007

diumenge, 26 d’abril del 2009

Pirates


Abde Wale Kadhir és el noi, de 16 anys, que apareix a la foto amb un somriure de resignació. Du la mà embenada després que el mariner Zahid Reza, de 41 anys, la hi destrossés amb un punxó. La imatge correspon a la seva arribada als EUA on serà jutjat per pirateria. La pel·lícula, segons les agències i els diaris, va passar com segueix:

- El 8 d’abril, dia del 85 aniversari de la nostra Rosario, el Maersk Alabama carregat amb 17.000 tones d’ajut humanitari i amb 19 tripulants va ser assaltat per pirates somalis a l’Índic.

- Era el primer vaixell nord-americà assaltat per pirates en les costes de Somàlia. Allà han estat atacades 120 naus en el 2008 i ja són més de 70 des del gener d’enguany. Quinze naus i 300 ostatges segueixen apressats en ports al nord de Somàlia.

- A primera hora del matí del dia 8 l’home de la foto i tres més armats amb pistoles i fusells d’assalt AK-47 pujaven a la coberta del vaixell. Entre ràfegues i crits van exigir la presència de tota la tripulació a coberta. Seguint instruccions del capità la tripulació s’havia atrinxerat a la sala de màquines, després de parar els motors, tallar l’energia per aturar la nau i enfonsar la llanxa ràpida dels delinqüents.

- Sense ventilació, sufocats durant hores, sentiren un tret en la coberta. La bala havia passat fregant l’orella del mariner mecànic Reza, el següent tret li llevaria l’orella o la vida si no revelava l’amagatall del seus companys. “Digues on són o et mato” va cridar-li el somali de la foto.

- El mecànic dirigí el somali a la sala de màquines. Allà un altre mariner va saltar sobre l’africà. Reza aprofitant la confusió va esquinçar amb un punxó la mà del segrestador, el qual va ser ràpidament immobilitzat per altres membres de la tripulació.

- Els capturadors del jove pirata oferiren bescanviar-lo pel capità del Maersk Alabama, Richard Philips, a mans de tres pirates, tots ells en un bot de salvament del vaixell. No van arribar a cap acord. L’objectiu eren els dos milions de dòlars del rescat.

- Sense acord, el cap del pirates ordenà: “Anem-nos-en”. La llanxa de salvament s’allunya amb els tres pirates i l’ostatge Philips.

- Entretant un destructor dels EUA, i un avió van arribar a la zona amb forces especials i del FBI. Van reprendre el contacte amb el segrestadors. El divendres 10 d’abril, desesperat per l’amenaça d’un llarg segrest el capità Philips es va llençar a l’aigua en un intent d’arribar a les escales del destructor, però diverses ràfegues de fusell sobre el seu cap el van fer retornar al bot dels pirates.

- Aleshores el mar s’havia enfurismat i els pirates impacients, a crits, demanaven els diners del rescat. S’apropava la nit i la tensió arribava a nivells màxims.

- Tres tiradors d'Infanteria de Marina, amb dispositius de visió nocturna, van situar-se en posició en el destructor USS Brainbrige, a 50 metres de l’objectiu. Els tres premeren el gallet simultàniament i tots tres encertaren en el cap de cada un dels pirates.

- El clans de Puntlandia rendiren honors al seus morts amb un gran banquet de cinc camells sacrificats, mentre el cap pirata Abdi Kolis jurava revenja.

Aquesta és només una de les moltes històries de fets protagonitzats per tribus ancorades en èpoques anteriors a Crist, però dotades amb les més modernes tecnologies, subministrades per màfies i un entorn de mitjancers, advocats, informadors, etc. que també es beneficien d’aquest pròsper negoci. Sorprenent és, també, la història del segrest del superpetrolier Sirius Star. Imagineu la catàstrofe que ocasionaria l’impacte d’un projectil de llençagranades en el casc d’un vaixell de quasi 300 metres de llargària carregat de petroli pèrsic. Els vuit assaltants del Sirius Star van prendre in situ els més de dos milions d’euros del rescat, però cinc van morir ofegats quan retornaven al cau, això sí, tots ells amb 150.000 euros embolicats amb plàstic a les butxaques i ben desfet el futur somiat de prínceps de les mil i una nits.

Fonts: El País, Le Monde Diplomatique i altres publicacions periòdiques.

diumenge, 12 d’abril del 2009

La trista vida de Carmen


Foto: Carmen el dia del casament de la meva amiga.

Una amiga meva, la Cesca (nom fictici), ha rebut una sobtada notícia aquests dies de Pasqua; festa que tots sabem és una celebració religiosa d’origen precristrià connectat amb el primer divendres de lluna plena després de l’equinocci de primavera. Doncs, com deia, a la meva amiga van comunicar-li en la nit del divendres sant que la seva cosina Carmen havia mort, divendres sant com Crist, en un hospital pocs dies després d’haver estat ingressada pels responsables de la residència on ha viscut el darrers deu anys.

La vida de la cosina Carmen ha estat plena de dificultats. Filla única sobreprotegida per la mare, mai hem sabut si era una “borderline” o bé si el seu aparent retràs psíquic era conseqüència del l’educació materna que mai va deixar-la prendre cap decisió pròpia. No havia acabar l’adolescència quan va quedar-se embarassada. Va ser mare soltera en els durs anys de la postguerra i el seu fill, de pare desconegut, era tractat per l’avia encara amb més sobreprotecció que la Carmen.

Així, la Carmen va passar la vida sota la tutela materna i, quan la mare va morir, sota el dictat del fill, fins que un càncer va acabar amb la vida del fill. Llavors va ser adoptada per el més gran dels seus tres néts. Quan el nét gran va malbaratar tot el patrimoni de la iaia la va fer entrar en una residència de persones majors d’una llunyana ciutat on s'ha estat fins la Setmana Santa de 2009. Divendres, als 84 anys, la cosina Carmen va finalitzar la vida en aquest món. Darrerament no la visitava ningú dels seus néts i besnéts, de manera que les assistentes socials de la residència pensaven que la Carmen no tenia familiars interessat en ella, tret de la meva amiga que trucava de tant en tant a la residència de persones grans.

Molt sovint, més del que sembla, la mort és benvinguda, com en aquells casos en que posa fi als patiments i la manca més absoluta d’afecte, malgrat l'excés de protecció materna.
- - - - - - - - -
(Traducción al castellano)
La triste vida de Carmen

Una amiga mía, la Cesca (nombre ficticio), ha recibido una inesperada noticia en estos días de Pascua; festividad que como todos sabemos es una celebración religiosa de origen precristriano vinculado al primer viernes de plenilunio posterior al equinoccio de primavera. Como decía, a mi amiga le comunicaron en la noche de Viernes Santo que su prima Carmen había muerto, en tal día como Cristo, en un hospital pocos días después de haber sido ingresada por los responsables de la residencia donde ha vivido los últimos diez años.

La vida de la prima Carmen ha estado llena de dificultades. Hija única sobreprotegida por la madre, nunca hemos sabido si era una “borderline” o si su aparente atraso psíquico era consecuencia del la acción educativa materna que nunca la dejó tomar decisiones propias. No había acabado la adolescencia cuando se quedó embarazada. Fue madre soltera en los duros años de la posguerra y su hijo, de padre desconocido, era tratado por la abuela aún con mayor grado de sobreprotección que Carmen.

Así, la Carmen pasó la vida siempre bajo la excesiva tutela materna y, cuando ésta murió, vivió bajo el dictado caprichoso e interesado del hijo, hasta que un cáncer acabó con él. Entonces fue adoptada por el mayor de los tres nietos. Cuando el nieto acabó con todo el patrimonio de la abuela la ingresó en una residencia de persones mayores de una importante ciudad. En el mediodía de Viernes Santo, a los 84 años, la prima Carmen finalizó su triste vida. Últimamente no la visitaba ninguno de sus nietos y bisnietos, de manera que las asistentas sociales de la residencia pensaban que Carmen no tenia familiares interesados en ella, con la excepción de mi amiga que telefoneaba de tanto en tanto a la residencia de persones mayores.

Más a menudo de lo que parece la muerte es bienvenida, como en aquellos casos en que acaba con los sufrimientos y la ausencia absoluta de afecto, a pesar del exceso inicial de protección materna.

dijous, 2 d’abril del 2009

La fi dels mites



La caiguda dels mites, sovint associada a la maduresa, ens treu la bena dels ulls alhora que incrementa el pessimisme inseparable dels nostres temps. Tot i així, hom té una major sensació de seguretat, com de tenir els peus més ferms a terra.

Això, ve a compte després de llegir “Oda inacabada - Memòries” de Pasqual Maragall. En poc més de tres-centes pàgines qui va ser president de la Generalitat, i alcalde de la Barcelona olímpica recull un període històric que molts hem viscut. Tal com ell, també hem conegut els treballadors d’AEG relacionats amb el FOC citats en aquestes memòries: José Muñoz i Josep Aran. Va ser una època de dificultats extremes i d’assoliment de fites de gran mèrit; obtingudes amb risc personal en els vells temps del franquisme per aquella joventut altruista i lluitadora. Ara, amb la democràcia consolidada, les dificultats no minven, ben al contrari: la intransigència, la cobdícia, la imposició del pensament únic i dogmàtic, la corrupció... són noves pedres i pals a las rodes del progrés social.

Les desautoritzacions a Maragall dintre del socialisme català i espanyol, més que l’inici de la malaltia mental diagnosticada en els darrers anys, l’han portat a deixar la militància dintre del PSC. Actualment dirigeix la seva lluita des de la Fundació Pasqual Maragall contra el mal d’Alzheimer.

Maragall no és un mite caigut, és la prova de que hi ha persones de gran eficàcia i vàlua moral dintre tant dels partits polítics com dels òrgans de govern i representació ciutadana, malgrat l’allau de corrupció i misèria moral que destapen a diari els mitjans de comunicació. La desmoralització arriba quan els polítics incompetents o corruptes són recolzats per milions de vots.

Títol: Oda inacabada - Memòries
Autor: Pasqual Maragall
Editat per La Magrana, Barcelona, 2008