dimecres, 21 de març del 2012

Patates amb camisa


Aquesta és una recepta que ens ha explicat la senyora Rosario de 88 anys. Ella va aprendre-la veient les cuineres a la casa d'estiueig d'unes aristòcrates on feia de mainadera a la inversemblant edat de nou anys.

Ingredients:
  • 1 kg de patates
  • Una ceba mitjana
  • 2 grans d'all
  • 2 ous
  • 3 cullerades de farina
  • Oli d'oliva verge extra
  • 250 gr de cloïsses
  • Un got petit de vi blanc
  • Un pessic de safrà
  • Julivert
  • Sal i pebre

Elaboració:

Tallarem les patates a rodanxes d'un centímetre de gruix, les enfarinarem, les passarem per ou batut i les fregirem en oli abundant i ben calent. Quan comencin a daurar-se les retirem de l'oli i les passem a una cassola fent capes afegint un xic de pebre negre molt. Hi ha qui els agrada més fer aquesta recepta en cassola de terra cuita com aquelles de la vila de Breda, prop del Montseny.

Obrir les cloïsses en un pot amb una mica d'aigua, la justa per a cobrir-les. Rebutgeu les que no s'hagin obert i reserveu l'aigua lliure d'impureses.

Després de fregir les patates arrebossades retirarem l'excés d'oli, que guardarem per a altres aplicacions, excepte una petita quantitat, la necessària per a fer un sofregit amb un gra d'all picat fi i la ceba també ben picada. Quan la ceba sigui melosa abocarem el sofregit sobre les patates juntament amb les cloïsses obertes, el vi blanc i una picada feta amb un gra d'all, una mica de sal, uns brins de safrà i julivert abundant, tota barrejada amb la meitat de l'aigua d'haver bullit les cloïsses. Deixem la cassola a foc suau fins que les patates siguin tendres; vigilarem que les patates no s'enganxin al fons de la cassola, sacsejant-la de tant en tan, si calgués; però no ho remeneu amb cullerots o espàtules. Afegiu-hi la resta de l'aigua de les cloïsses en cas de que el suc quedi massa espès. Ha de quedar-vos sense excés de salsa.

...-

dilluns, 19 de març del 2012

La primavera a Can Gonteres


Ahir a la tarda ens van convidar a fer un cafetó a casa que la nostra apreciada neboda Íria Gassol (nom fictici, és clar!). La caseta de l'Íria és de dues plantes dissenyada amb molta professionalitat per aprofitar al màxim la disponibilitat energètica, hídrica i lumínica de la petita parcel·la que la parella pogueren comprar-se en temps anteriors a la bombolla immobiliària; esta envoltada de jardí i d'arbrat que poc a poc han estat substituint els desgavellats pins que ocupaven originàriament aquell terreny. La casa està ubicada no lluny d'un antic camí ral de la Parròquia de Santa Maria de Taudell, de la quan encara es conserva l'església romànica en un terreny privat dins del terme municipal de Viladecavalls.

Nostra neboda juntament amb el seu marit i fills havia celebrat un dinar familiar on convidaren (com no!) els pares de la parella. Tots quatre són jubilats, amb les xacres pròpies de l'edat que els fan ser avis i iaies amb una mala salut de ferro. Quan vam arribar l'ambient era molt agradable i així va ser al llarg de la tarda, vam seure confortablement sota la coberta de fustes molt ben conservades del porxo, amb el terra enrajolat a la catalana, orientat al sud però obert als raigs que des de ponent arriben abans d'amagar-se el sol darrere el Turó de la Barrumbina i el Cap del Ros de la Serra de Collcardús.

Al marxar vam gaudir de la molt bonica mostra d'arbres que embelleixen el jardí: un parell d'oliveres ben esporgades, un presseguer ple de brots, un cirerer, un taronger, un llimoner i al racó nord-oest una esplèndida mimosa florida acompanyada d'una palmera datilera i en el racó més llunyà un aromàtic eucaliptus. No vull oblidar-me de citar les varietats vegetals de la platabanda situada al llevant de la parcel·la: parres, rosers, arbustos de romaní, farigola, menta, margarides, lliris... Totes envoltant un preciós exemplar de llorer.

Felicitem la nostra neboda, i la seva família, per tenir un entorn de natura i bellesa que fa encara més digna i afable la vida; sobre tot quan estan rodejats de l'afecte dels pares en l'època crítica quan els avis s'apropen a l'edat en la qual els cal el màxim de respecte i atenció, quan la salut els comença a trontollar malgrat l'enorme riquesa d'experiències, coneixements i seny dels que són dipositaris. Per molts anys!


...

diumenge, 18 de març del 2012

"La Vella..." a la Plaça Vella


Disculpeu-me la redundància del títol, però és que, ahir al migdia, l'organització del 31è Festival de Jazz de Terrassa ens va obsequiar amb una excel·lent interpretació musical a la Plaça Vella a càrrec de "La Vella Dixieland" amb la veu convidada de Marian Barahona.

Sota un sol de plena primavera, en un ambient festiu, envoltats d'un públic entusiasta, la molt professional banda especialitzada en jazz i música a l'estil de New Orleans ens va fer gaudir al llarg de quasi dues hores del seu bon saber fer. Un so excels, meravellós, potser un xic entrenyinat en algun moment pel guspireig del micròfon (o dels altaveus) afectant la veu de Marian Barahona.

També vam tenir ocasió de saludar alguns coneguts que potser en altres dies haguèssim titllat d'incòmodes, com aquell ocasional antic cap del departament de la fàbrica on treballàvem. Però no cal recordar virtuals rancúnies passades, cadascú té el que s'ha buscat i finalment tots serem igualats pel pas del temps que tot ho anivella. No ho penseu així?

Els músics, que presentaven el seu darrer CD, Cooking al Luz de Gas, eren:
Trompeta: Pep Gol
Trombó: Xavier Manau
Saxo tenor, clarinet i campana: Pau Casares
Saxo alt: Benoit Poinsot
Piano: Gerard Nieto
Contrabaix: Josemi Moraleda
Bateria: Pinyu Martí
Veu convidada: Marian Barahona


...-

dimecres, 7 de març del 2012

El castell ambulant


El passat diumenge a la nit, durant la treva entre dues crisis de la síndrome de Ménière que m’ha atacat inesperadament després de trenta anys de dur-la en estat letàrgic, vam visionar l’excel·lent pel·lícula “El castell ambulant” de l’anomenat Disney japonès, Hayao Miyazaki.

És un film d’animació d’extraordinària qualitat gràfica, on cada fotograma és una meravella de filigrana en els detalls. Sorprenents són les imatges de l’interior del castell, els exteriors dels pobles, la botiga i taller de confecció de barrets de senyora, les textures; també el mobiliari, les màquines fantàstiques, el palau reial i les muntanyes. Tot plegat resulta una acuradíssima obra de dibuix, increïblement ple d’objectes; tants que no poden ser captats en una simple visualització, com passa amb el laberint (o cova) on es refugia Howl, l’amo del castell ambulant, fixeu-vos en les parets del lloc per accedir on ell descansa.

Això fa una obra cinematogràfica molt agradable de contemplar; però hi ha més, entre històries i esdeveniments fantàstics, amb estètiques del segle XIX, els temes que tracta Hoyao Miyazaki són la inutilitat de les guerres que sempre comporten atrocitats vers els innocents. També hi trobareu referències a la senectut, al perdó dels qui ens ocasionen greuges, i moltes més lectures que enriqueixen aquesta pel·lícula japonesa d’animació.

Fitxa:
Títol (anglès): Howl’s moving castle
Direcció: Hayao Miyazaki
País: Japó
Any: 2004
Duració: 119 min
Gènere: Animació, fantasia.
Personatges: Sophie, Howl, La Bruixa de les Landes, Calcifer, Marko, Suliman...
Guió: Hayao Miyazaki (De la novel·la de Diana Wynne Jones)
Producció: Toshio Suzuki
Música: Joe Hisaishi
Fotografia: Okui Atsushi
Muntatge: Takeshi Seyama
Direcció artística: Yôji Takeshige i Noboru Yoshida


...-

dissabte, 3 de març del 2012

Matrimonis de final tràgic


Inspirant-se en la novel·la Madame Bovary de Gustave Flaubert la il·lustradora britànica, resident a França, Posy Simmonds va publicar aquest llibre al 1999. La trama recrea les desventures d’una dona que viu el matrimoni i les relacions amoroses amb els homes de la seva vida de forma finalment insatisfactòria. Diríem que la seva vida s’omple d’interconnexions afectives frustrades. Tot això relatat pel flequer, voyeur i tafaner, del petit poble on la parella ha comprat una vella casa a prop de Rouen, al Nord de França.

Al començament de la novel·la Gemma Bovery és una dona britànica moderna i d'èxit professional, amb projectes de vida típics de classe mitjana anglesa, que arrossega el nou company a gaudir dels encants de la Normandia rural i allà s’instal·len. Ell és un restaurador de mobles una mica bohemi i calmós, divorciat d’una dona intolerant amb la que ha tingut dos fills, nen i nena, que sovint passen els dies de visita, preceptiva o no, amb el pare i la madrastra Bovery.

Els problemes afectius s’amplifiquen amb els problemes econòmics; quan el marit s’adona de que no tenen un “duro” ja és massa tard, Gemma ha fet compres per restaurar i decorar la casa, ha adquirit vestits i complements per a ella, amb alegria i sense mirar els diners; fins que els deutes ultrapassen els límits, retornen els rebuts bancaris i fins i tot els tallen la línia telefònica per haver estirat més el braç que la màniga. El final de Gemma, com l’enverinament de l’Emma de Flaubert, serà un fet tràgic. D’aquesta forma la novel·la gràfica de Posy Simmonds esdevé una mena de guia pedagògica, avis de navegants que repeteix la dita ja utilitzada per Mariano José de Larra: Donde no hay harina todo es mohína, en aquell genial article, que no heu de deixar de llegir, El casarse pronto y mal.

Quantes separacions i divorcis del nostre entorn s’haurien evitat si els casats no oblidessin aquells consells.

Títol: Gemma Bovery
Autora: Posy Simmonds
Edició en castellà: Ediciones sinsentido, Madrid, 2010
Traducció al castellà: Jordi Giménez Samanes

...-