Avui comentaré un xic del tarannà d'en Leocadi Garcia Torras i Balsareny, personatge amb qui he conviscut molts anys per raons que no venen al cas. L'home ha assolit la setantena, però des de que va fer els seixanta-tres gaudeix de la tardor de la vida ocupant-se de les tasques quotidianes un cop abandonada prematura i definitivament l'activitat professional per causa de la desfeta de la indústria local. Una indústria que havia fet créixer la ciutat on viu com un model de progrés i benestar. Molts dels seus col·legues a copia d'hores extres, es clar, i amb l'aportació imprescindible al calaix comú de la nòmina de tots els convivents havien arribat a tenir una caseta o un apartament a la platja; uns a Palamós, altres a Roses; però la tria predilecta dels companys d'en Leo, com familiarment l'anomenaven tots, era Calafell, Creixell, Torredembarra; fins i tot hi havia qui s'havia comprat l'apartament o una petita parcel·la per ficar-hi la caravana vora la platja a l'Hospitalet de l'Infant, Alcanar, Vinaròs i més enllà.
Leo no havia fet
guardiola, mentre els companys treballaven pluriempleats o feien hores des de
les sis del matí fins les vuit del vespre; ell s'ocupava les hores lliures en
estudiar, primer idiomes, anglès i alemany, després una llicenciatura en
humanitats, ben diferent de la formació tècnica que havia rebut en la seva
joventut. Creia que el mecanisme de l'aprenentatge, tal com tantes d'altres
habilitats, s'espatlla i deixar de funcionar si no el fas servir.
Deia: "No s'ha de parar d'estudiar mai". Aconsellava que s'havien
d'actualitzar constantment els coneixements, revisar creences destriar les
dades correctes i rebutjar les obsoletes o directament falses. Proposava imitar
l'actitud d'aquell l'andalusí del segle XII, Averrois, el qual no va deixar
d'estudiar mai. El filòsof cordovès només va incomplir la norma dos cops a la
vida: el dia de la mort del seu pare i el del seu casament.
Ara ocupa els
dies amb les activitats pròpies de la jubilació, segueix una rutina diària que
és força regular. Molts dels matins els dedica a cuinar àpats equilibrats,
tradicionals i de mitjana complicació. Totes les tardes treu el cotxe de
l'aparcament i durant unes tres hores fa visites familiars, a més de fer una
passejada terapèutica, que mai pot faltar, de tres a cinc quilòmetres. També,
si cal, compra queviures i altres elements que s'han esgotat al seu rebost.
Una tarda camí
de ca n'Anglada, aturat davant un semàfor esperant la matriu de leds verds,
contemplava les suaus ondulacions de les branques primaverals d'un desmai
plantat a la vessant nord de can Poal. Els ametllers havien perdut la flor i
verdejaven. Una sensació de tranquil·litat el va envair, com si el salze
l'acaronés recordant-li que ell també formava part de la Natura en la
fraternitat universal dels éssers vius. Així, sorprenent-se va sentir-se
agermanat amb aquells arbres que cada tarda el saludaven, particularment el
salze amb sensuals moviments aparentant vida animada malgrat saber que
aquella dolça mobilitat era causada per la brisa de Gregal que en aquell indret
bufava.
A Leo sempre li
havia agradat el conreu de la terra. Tenir una vinya, un hortet; fer de pagès era el seu
somni que ell mateix qualificava d'impossible. Recordava el primer dia que va
copsar les meravelles del conreu i l'agricultura. Va ser una tarda, quan tenia
sis anys, que la padrina va demanar als seus pares que el permetessin acompanyar-la en una excursió en aquella clara tarda setembrina a la vinya que tenia en règim
de llogater un company de la fàbrica tèxtil on treballava ella, en Lluís. L'home aleshores
era un bon veí de Leo. La vinya era a menys de mitja hora de caminada tranquil·la riera de les Aimerigues amunt. S'ha de dir que el
masover de la vinya i els pares de Leo eren veïns del mateix
carrer a tocar de la riba dreta del torrent. La vinya situada en un terreny
de forta pendent, argilós, farcit de llicorella i fragments de quars lletós ocupava poc menys de mil metres quadrats encarats a Ponent. En realitat tenia
poc de vinya, uns quants ametllers i una dotzena d'oliveres en la vessant d'un barranc. El semàfor indicant-li que podia
accedir a la carretera d'Olesa va treure'l d'aquests records. Circulava arran
la bòbila de l'Almirall quan Leo novament recordava com la padrina li havia mostrat la forma d'obrir les ametlles picant-les entre dues pedres. També recordava com
el Sol s'havia amagat darrere la Serra de Collcardús, i com en el cel sense núvols
esplendia el que anys més tard va saber era Venus. Veient l'astre brillant amb gran intensitat Leo va preguntar a la padrina: "Què és
allò?". I ella va contestar-li "Es un lucero". Leo no va gosar preguntar més quedant-se tal
com estava, perplex, sense saber que era aquell petit punt d'extraordinària
brillantor sobre l'horitzó a l'skyline de Collcardús . Una de les moltes
coses que va aprendre aquell dia va ser que si volia satisfer la seva
curiositat calia cercar les fonts escaients i de prestigi demostrat.
...
