En un altre post vaig escriure sobre el vincle afectiu amb un parell de tasses i una gerra de porcellana que la meva mare va demanar en una promoció de cupons d'un cadena de botigues, SPAR podia ser, allà pels anys seixantes. Les tres peces, van romandre al llarg de dècades a la vitrina del saló menjador de casa dels meus pares, i els vam perdre de vista amb la venda del pis de la mare després de la seva mort. Així van passar a mans dels nous propietaris de la que havia estat casa dels pares a tocar del torrent de les Aimerigues.
Aquest vincle afectiu, potser és un fenomen relacionat amb la nostàlgia, amb l'evidència del pas del temps amb les seves conseqüències. Són com ancoratges contra l'evidència de l'efímera que resulta l'existència humana: com a individus no passem del centenar d'anys i com espècie dominant sobre el planeta ningú pot assegurar que sobrevisquem el proper mil·leni. A què ve doncs aquest afany per atresorar una pedra volcànica recollida d'un viatge al Vesuvi?
Tota aquesta disquisició m'ha vingut motivada per la intenció de la nostra amiga Gerarda de fer reformes a casa seva. La necessitar d'alliberar espai l'ha empès a donar a qui vulgui quedar-se'ls un munt d'objectes que des d'anys han estat omplint calaixos, prestatges i cobrint parets. Són objectes que tenen la seva història; com , per exemple, les tres màscares de pedra comprades en un petit poble del Marroc. Les tres figures de rostres d'estil ètnic africà, a més d'artístics objectes de pedra calcària són el record d'aquell viatge motivat per la necessitat de visitar un amics que aleshores residien a Casablanca per raons de feina.
Sovint quan som lluny de la senectut pensem que els objectes que ens acompanyen són, i seran, part de la nostra vida. Aquella foto emmarcada d'acer inoxidable que havia fet colorejar la iaia en els anys cinquantes, la gerra de vidre del aixovar de la mare, el bagul de la rebesàvia que consta a la família des del anys de la primera república... i sobre tot, la màquina de cosir marca Grimme Natalis del 1895 exposada a la saleta d'estar.
Però arriba un dia en que se'ns fa evident la pròpia finitut, i ens adonem que amb nosaltres desapareixerà aquella càrrega afectiva i històrica dels objectes del nostre entorn. Desapareixent nosaltres s'esfuma el record que d'ells tenim; sense l'ancoratge que fixa i dóna vàlua als objectes aquest passen a ser trastos, andròmines, molèsties per mantenir i espais ocupats.
La foto és un cinturó, un de la mitja dotzena que tinc, heretat d'un bon amic; és d'insignificant valor material, però cada cop que me'l poso no puc deixar de pensar en ell, en la seva personalitat amable, servicial, sensible i sempre de bon humor.
...
