dilluns, 22 de maig de 2017

Un dia de maig


Relat
Gerard va despertar-se amb el parrupeig nupcial d'un colom que havia fet seu el pla del coronament del tub de ventilació dels banys de l'edifici d'apartaments on vivia. Després de les ablucions de rutina va anar a la cuina a preparar-se el desdejuni. En aquell moment l'escletxa de la persiana deixava entrar una làmina de llum solar que des de llevant travessava la cuina en un angle de quinze graus des de l'horitzontal. Abans d'obrir la finestra a la llum del matí va percebre la subtil fragància dels set préssecs plans (també coneguts com paraguaians) que romanien en el fruiter de la taula i que havien estat comprats el dia anterior en una botiga de proximitat. Va preparar-se el descafeïnat i la torrada amb confitura de kiwis que havia preparat la passada setmana amb uns fruits collits abans d'hora i que no haurien madurat mai, eren com els ous de fusta que les nostres àvies tenien a la caixa de costura per sargí mitjons.
Mentre endreçava la cuina, després del primer àpat del dia, Gerard va recordar els darrers mesos de la seva vida; on el dos fets més rellevants eren la malaltia cardíaca de la mare i la fi del seu matrimoni després de setze anys amb la Genoveva per decisió pròpia. Era ell qui havia dit: "Prou. Aquesta convivència no la vull perllongar més". Havia vist amb nítida cruesa que la situació permanent d'insatisfacció amb la seva esposa no podia continuar en el futur. Ara comprenia, aplicades a ell mateix, les estrofes del grup de rock andalús "Triana". En la peça "Necesito" de l'àlbum "Hijos del agobio" de 1977 diu:
Necesito un silencio
alguien que comprenda
que sepa escuchar
.../...
Porque la vida se me vá
y del pasado no voy a vivir
y con mi tiempo
yo quiero sentir.

Havia assolit aquella edat en que el pas del temps sembla accelerar-se; i, no pas els dies, també els mesos, les estacions i els anys passen en un vist i no vist. Incrementant-li, per l'efecte derivat de la greu malaltia de sa mare, la percepció de estar immers en una realitat més diàfana, com quan s'ha estat colpejat per la defunció d'un dels nostres més propers.
Va acabar de preparar-se per sortir de casa i fer una caminada "terapèutica", con ell l'anomenava i que cada matí prenia com si fos un medicament prescrit per a una malaltia crònica. Així començava i seguia sempre el seu dia. Després del passeig treballava un parell d'hores en el seu estudi, des de casa, per a un arquitecte que sempre li tenia encomanades feines de delineació per projectes, ofertes i fins i tot la redacció de memòries tècniques. Dinava el menú en un molt econòmic restaurant de camí de l'hospital i allà passava les tardes, com tots els dies dels darrers mesos, des de que la seva mare va ser ingressada per una anomalia funcional de la vàlvula aòrtica. Quan la dona havia pres el sopar, i posteriorment la medicació anticoagulant en Gerard tornava a casa on l'acollia la solitud i el silenci trencat de tard en tard per les piulades del parell de canaris de la gàbia de filferro esmaltat blanc que havia acollit de casa sa mare. Sopava frugalment, després seia en la butaca de vellut grana fosc; llavors, desviant la mirada del llibre que llegia, s'endinsava en el vertigen de la individualitat ineludible, de la responsabilitat total sobre les pròpies decisions, fet que implica la maduresa.
"És evident - pensava Gerard - malgrat tot, el pas per la vida és un assumpte individual i intransferible, per a tothom. Qui no madura, com el kiwi recol·lectat abans d'hora, no arribarà mai a percebre aquest profunda i absoluta individualitat. Els pedagogs saben, i està demostrat, que els nadons triguen mesos a diferenciar el món exterior del jo. Certament, ningú pot substituir-nos en viure la nostra vida, ningú pot prendre les nostres decisions".


...-
NOTA: Dedicat a Y.