Aura de migranya

 

Efecte de l'alteració visual de l'aura de migranya

Recordo la meva adolescència, quan encara feia estudis de secundària, un dia dels que excepcionalment els professors organitzaven una visita a Barcelona amb motiu de mostrar-nos les instal·lacions de formació professional dels seus col·legues de Sarrià; o, com en altres ocasions, per assistir-hi als pavellons dedicats a la Indústria Metal·lúrgica de la Fira de Mostres de Montjuïc. En una d'aquelles visites vaig gaudir per primer cop de l'extraordinària bellesa arquitectònica del reconstruït Pavelló de Mies van der Rohe per l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. De retorn a casa hi havia companys de curs que passaven pel carrer Robadors a donar-se una altra mena d'alegria visual miran-se les prostitutes del "Xino". Altres passaven pels grans magatzems de plaça Catalunya a firar-se un caríssim pullover de pura llana verge. Vaig decidir anar amb el grup dels consumistes de moda, Baixava des de les plantes superiors fent servir les escales mecàniques, en una de les plantes vaig aturar-me a mirar vitrines que protegien i mostraven objectes petits que ara no recordo qué eren; potser rellotges, perfums o bijutería. El cas és que la intensa llum que l'expositor emetia sobre els lluents objectes més la multitud de superfícies de vidre, generaven enlluernadors raigs que incidien en les meves retines. De sobte, en encarar la plataforma de l'escala mecànica per continuar baixant i sortir dels magatzems vaig percebre una distorsió visual: una mena d'arc polsant format d'animades línies clares i fosques que ocupava gran part del meu camp visual. Pensava que havia perdut, o estava perdent, gran part de la capacitat visual. Un esglai, un atac de pànic, va envair-me mentre l'escala m'apropava a la següent planta en direcció a la sortida. Poc a por l'arc cegador va incrementar el seu radi i finalment va desaparèixer del camp visual. Va ser poc més de mitja hora d'espant; per sort abans de pujar al tren de retorn a casa tot havia passat. 

Anys després va repetir-se el fenomen, el qual retorna molt de tard en tard. El metge, un oftalmòleg d'origen hindú, va diagnosticar que es tractava d'un aura de migranya, i que era molt afortunat de patir-lo sense els coneguts i insuportables dolors de cap dels qui pateixen migranyes. 

A finals d'aquesta passada primavera vaig observar en el centre del camp de visió un inici d'aura amb la típica forma de lletra "c" una mica girada mirant avall cap a la dreta. Han passat tres mesos i els efectes negatius distorsionants de la visió, tot i que molt lleus, no han marxat, cosa que em fa sospitar que no és l'ona elèctrica cerebral sinó que més probablement sigui problema de retina, clarament localitzat en l'ull esquerre. Tinc hora de visita concertada amb l'oftalmòleg. Des d'ara m'he fet més gran el format de lletra tant del mòbil com de l'ordinador.

...-

Atendre o ser atès?

Edició: Dijous 30 de maig, 2024

  Diumenge passat vam arribar a casa després de la festa d'aniversari de naixement de la cosina Francesca. La Mònica va anar directament al vestidor mentre jo deixava les sabates de carrer al safareig, on tenim un moble destinat a tal finalitat, construït casolà amb els components d'un escorreplats que mai es va fer servir per escórrer plats degut al seu pèssim disseny. Quan, calçat amb les sabatilles d'estar per casa, vaig arribar al vestidor em trobo la Mònica agenollada al terra de cara al armari, aleshores de portes obertes, tractant de ficar les travetes de la samarreta que havia dut durant el dia en el ganxos del penjador, un de plàstic transparent. La meva sorpresa va ser majúscula, atordiment  que ràpidament fou substituït per l'alarma de pensar que allà havia succeït un accident, una caiguda, la temuda eventualitat de resultats incerts i que podia requerir una immediata atenció mèdica. Mentre li prenia de les mans samarreta i penjador la Mònica va aixecar-se explicant que no s'havia fet gens de mal acompanyant el comentari amb una confusa descripció de la caiguda.

 Dimarts passat la Mònica va començar a sentir dolor al cantó esquerre de l'esquena, entre la 8a i 12a costella; molt aguditzats segons els moviments; raó per la qual, avui dijous, no havent observat millora malgrat aplicar fred o calor i prendre els analgèsics habituals hem decidit visitar el metge d'urgències el qual, després de fer-li una radiografia, ha diagnosticat una contusió costal a tractar tal com des del primer dia s'està fent. Tractament que haurà de fer remetre el dolor d'aquí a entre tres i sis setmanes.

 Aquesta situació m'ha fet reflexionar sobre la dicotomia entre atendre els altres o ser atès. Sens dubte sempre tindrem situacions en les que som els que atenem, donem suport, actuem pels altres; però, en altres ocasions som els que rebem l'atenció desinteressada, solidaria i generosa d'aquells que ens envolten. Penso que les persones, en funció de l'educació que hem rebut, el tarannà, el costum, etc., ens decantem per una de les dues parts: servir o ser servit. Per exemple, fa  poques setmanes ens va convidar a una barbacoa el pare del nostre amic Dídac Perarnau, érem una dotzena de convidats al jardí de la torreta que tenen a Talamanca, situada a pocs centenars de metres del castell. Aquell dia el pare d'en Dídac va fer-se càrrec de tot: atenia el foc, vigilava que a ningú faltés el beure, les torrades, la botifarra de Mura, les costelles de xai, els calçots... Ell sol treballava pels convidats que relaxats fèiem petar la xerrada. 

 Jo mateix, sovint, m'ofereixo a resoldre els problemes que surtin i siguin de la meva competència, que no significa de la meva responsabilitat: arranjar un portarotlles del lavabo a casa d'uns amics, o una bombeta del sostre, o preparar una paella pels deu convidats de la tieta Ernestina, i, per descomptat tallar sempre els postres sigui una síndria o un pastis d'aniversari.

 Concussió, aquí tenim un bon tema per a debatre. Si de petits haguéssim de decidir quina funció ens agradaria tenir a la vida: ser servidors o ser servits, què triaríem?  Jo, sens dubte, prefereixo ser servidor. Col·laborar en el confort i benestar dels altres, i més si ens els estimem, és una recompensa per se, una bona font de satisfaccions, com ho és el resultat de la feina ben feta. Però, som humans, també ens agrada percebre el reconeixement dels altres al nostre esforç. Donar, donar, donar..., sempre donar, i que al final no t'ho reconeguin cansa.

 

 

 

...- 

Sequera després de Setmana Santa

 

Diuen els meteoròlegs que després d'aquest dies de tempestes i fred propis d'inicis de la primavera no s'esperen més pluges i tornarem a l'amenaça de sequera amb restriccions en el consum d'aigua tant en l'àmbit agrícola com industrial, urbà i domèstic. Per això, em sorprèn aquesta amarga tristor que mostren els devots i fidels seguidors de les parafernàlies religioses que envolten la setmana santa; sempre determinada pel primer pleniluni de primavera, estació caracteritzada en la nostra ubicació geogràfica per episodis d'abundor hídrica; tal com diu la dita: "A l'abril aigües mil". 

No puc imaginar quin sentiment commou les persones, fins les llàgrimes, davant una fútil contrarietat com és el fet de no poder treure a passejar una figura de cartró i escaiola. No pensen que aquesta mateixa pluja és un "bé de Déu" imprescindible per la perllongació de la vida pròpia i de tots els éssers vius de l'entorn natural. Què volen aquesta gent? La persistència de la sequera? Que baixi el nivell freàtic fins el punt de no retorn. Recordem que en altres ocasions s'han tret a passejar la mare de déu i d'altres sants per invocar la benefactora pluja. Sí, un munt de contradiccions en la setmana de la primera lluna plena de primavera que el món cristià ha lligat a la crucifixió i mort del seu líder ara fa més de dos mil anys. 

Hi ha qui, tot i no considerant-se fan de la tradició bíblica cristiana, també participa amb entusiasme de les seves tradicions i simbologies: processons, capirots, autoflagelació, penitències (com l'arrosegament de cadenes lligades als peus descalços) inclòs el transport de creus a les espatlles com si fossin camàlics. Es tracta d'una cerimònia col·lectiva de dos components; d'una banda un munt de fidels encaputxats amb capirots, dels inventats per la Inquisició, però, de l'altra també cal una quantitat enorme dels que hi participen des de les voreres. Són els espectadors que admiren les processons dels portadors de campanes, passos, ciris, fum d'encens amb banda sonora de silencis i laments, tals com els cants tristos de "saetas" ofertes per elles, i ells, sovint intermediant pagaments pecuniaris; com també reben alguns dels costalers. 

Altres observadors justifiquen la pervivència d'aquesta anomalia social anacrònica, digne d'un estudi antropològic a fons, com un fet cultural de caràcter lúdic i de gran impacte econòmic. Factor crucial que, sens dubte. és determinant per a diversos sectors implicats en aquesta tradició: restauració, hotels, bars, lloguer de balconades i cadires... confecció d'indumentàries per a ells i elles. Molts són els que gaudeixen de feina i encàrrecs aquest dies de pleniluni amb el subsegüent increment de facturació. No oblidem les confraries on els membres i socis han de pagar les seves quotes sovint de respectable quantitat d'euros pel dret de pertànyer a elles i de participar en les festes privades a les seves casernes que des del Carnestoltes van organitzant cada setmana mentre van treient cada una de les set cames a la "Cuaresma". Finalment, aquesta setmana de pleniluni és l'apoteosi. Desfilades fins més enllà de mitjanit recarregant la copa de Moriles-Montilla en les tavernes del trajecte, acompanyats dels retrucs de tambors, trompetes i cornetins; seguint estendards brodats de lletres daurades on podem llegir "INRI" o el romà "SPQR"; fins i tot s'han vist pendons i banderes de vellut grana brodats amb un estels de cinc puntes similars a la bandera de la RPC. Era, em van aclarir, una banda de músics llogats en un poble proper: "...y allí son todos comunistas".

 

 

 

...- 

La tècnica de l'aquarel·la

Les temperatures extremes de les primeres setmanes de juliol han passat deixant-nos unes xafogors pròpies de l'estiu, però, més moderades que les altíssimes temperatures de record històric que vam patir dies enrere. Coincidint amb aquest fenomen climàtic els plàtans d'ombra, que enguany mostren una frondositat exuberant, han decidit desprendre's de l'escorça caduca de forma simultània. Molts exemplars tenen ara un tronc llis, uniformement acolorit d'un verd blanquinós amb tonalitat que recorda el caqui, cobrint els escocells de pedaços de crosta. És un avançament del que passarà a la tardor quan el terra del carrer quedi cobert d'una capa de fullaraca ocre. Ara els arbres ofereixen l'aspecte dels adolescents de pell terça, nova, sense taques ni defectes. 

Són dos quarts de sis de la matinada. Han passat moltes hores des que vaig redactar el paràgraf anterior. He sortit a la galeria i m'ha emocionat contemplar Júpiter brillant intensament a 45º sobre l'horitzó a Llevant acompanyat per les velles conegudes constel·lacions i estrelles on he reconegut Taurus amb Aldebaran. Feia molt de temps que no contemplava un cel estelat com el d'avui, i m'ha alegrat i entristit alhora. He constatat una reducció d'agudesa visual, la que sempre acompanya el fet de fer-se gran. Tots els sentits es deterioren. Això m'ha fet pensar que potser aquesta serà una de les darreres vistes ben nítides que tindré del cel amb les estrelles que vaig conèixer en la adolescència estudiant un atles que mostrava el cel dels dos hemisferis. Sortint al pati a casa dels pares en les nits d'hivern comparava el que veia en el paper i m'omplia d'il·lusió localitzar Sírius, Artur, Vega o Aldebaran. La Polar i les Oses m'eren conegudes des-de l'infantesa. Com he dit més amunt encara no són les sis de la matinada i la brillantor de l'aurora no em permetrà visualitzar Orió, i decideixo tornar-me al llit. 

Des del llit estant veig per la finestra, orientada a llevant, com poc a poc va aclarint-se el cel on només resta Júpiter abandonat per la resta d'astres que l'envoltaven. M'entristeix aquesta sensació de desconnexió; de perdre (també jo) la companyia de l'entorn. Em pregunto - "Què puc fer?". No trobo resposta fàcil. Penso: "M'agradaria tenir, al menys, un interlocutor en qui confiar les meves angoixes, a qui demanar consell". Fugint del neguit em concentro en repassar els records de la lectura dels darrers dies. Es tracta de la molt coneguda i multipremiada autora japonesa Hiromi Kawakami de la qual he llegit, i rellegit, en castellà obres com: El mar es azul la tierra blanca, El señor Nakano y las mujeres, Amores imperfectos. Vidas frágiles noches oscuras, Abandonarse a la pasión... 

Recomano fermament llegir Kawakami, però penso que tot i ser rècord en vendes al Japó no és d'una lectura que pugui agradar a tothom. En tots els seus relats, on aparentment descriu fets irrellevants con el sopar fideus en una taverna o collir bolets de muntanya un dia festiu de tardor, traspua el drama existencial, l'evidència de solitud de la qual irremediablement no podem fugir. Aquesta solitud no està descrita, els esdeveniments de la quotidianitat la fiquen en evidència con un personatge més. Com el color blanc de les aquarel·les, on no hi ha cap pigment i l'element dibuixat està definit només per l'entorn.

 

 

 

... - 

Solitud aclaparadora

 

Ha passat el primer cap de setmana d'estiu, i també la festa de benvinguda que li fem a moltes regions de la mediterrània; això és la Revetlla de Sant Joan. Ara encarem el proper cap de setmana que serà el de la Festa Major de Terrassa. Són diades de vida als carrers, petards, cava, coques, música; i ocasió per aprofitar les hores de les curtes nits, quan les temperatures es moderen comparades amb les de les hores centrals del dia. Així doncs, per gaudir del clima estiuenc vaig aprofitar les darreres hores de la tarda de la vigília de Sant Joan per fer un passeig a la recerca de l'agradable brisa de la marinada canalitzada pels carrers d'orientació Sud-Nord del barri de ca n'Anglada. Des del carrer Sant Tomàs vaig accedir a l'Avda. de Barcelona passant per la porta del "Bazar Dahbi Decor", establiment que ocupa la cantonada que havia estat una popular i concorreguda botiga de roba per infants: la "Mari", com encara llueix en el rètol del primer pis. Actualment l'establiment està especialitzat en taules, cadires, miralls, làmpades, gerros, canelobres, caixetes, etc. tot fet de lluents metalls, vidre i marbre. 

Just a tocar del basar, compartint-hi part del xamfrà i amb la resta de façana en plena Avda. de Barcelona tenim la botiga de cotxes de segona mà i gestoria d'assegurances AR. Allà una ampla vorera permet disposar l'espai compartint-lo amb la parada de diverses línies de bus, una filera d'arbres amb bancs i un dels accessos a l'aparcament soterrat sota l'Avda Barcelona. El fresc derivat de la marinada era molt agradable en aquell indret així que vaig decidir-me a seure en un dels bancs que no ocupava ningú, a mig camí entre la marquesina de la parada del bus i l'accés a l'ascensor que condueix a l'aparcament soterrani.

En aquell observatori va envair-me la sensació de ser un espectador en una obra de teatre. Observava els usuaris del transport col·lectiu urbà. D'un llarg vehicle articulat que acabava d'aturar-se van baixar tres o quatre nens, seguits de dues mares, cada una duent un cotxet de nadons. Una magrebina, grassoneta, de més prop dels cinquanta que dels quaranta; la va seguir l'altra mare, potser de Guinea o Senegal, alta, prima i molt més jove que la primera que ja havia enfilat camí del carrer de Sant Tomàs; entretant la mare subsahariana va passar davant meu Avda. Barcelona amunt. Una parella de policies municipals motoritzats va arribar discretament, passant lentament per la franja semipeatonal, avinguda amunt, entre la marquesina de la parada del bus i la filera de bancs. Un dels policies parlava per l'aparell que duia penjat a l'espatlla dreta preguntant sobre la indumentària d'un presumpte delinqüent.

La majoria dels que hi passaven eren passejants, aprofitaven aquella hora de la fresca; encara, però, massa d'hora per sopar. Parelles de la tercera edat complint amb la prescripció facultativa de caminar, al menys mitja hora cada dia. Una d'aquelles parelles va mostrar intenció d'asseure's en el banc que jo ocupava. Tot i que hi havia lloc pels tres, vaig contestar a la seva salutació i excusant la meva fugida vaig dir: "Bé, doncs. Ja he descansat prou jo. Ara, segueixo avall el passeig"

Sense pla previst vaig dirigir-me avinguda avall amb prioritat a la recerca dels punts més airejats. Vaig dirigir-me a la façana del Centre Cívic Montserrat Roig baixant per entre la vorera i l'entrada pels cotxes a l'aparcament soterrani; passant després pel davant del solar destinat provisionalment a horts urbans, caminant-hi fins la propera cantonada ocupada des de fa més de mig segle per un temple Evangèlic. Potser allà va ser quan vaig prendre consciència dels anys que tinc. És, sens dubte, una edat provecta, tot i sense ser decrèpita, un munt d'anys que fa pensar en el temps que ens resta de vida d'una manera diferent. Més que mai cal plantejar-se com assolir i què fer amb els dies que ens resten a la guardiola, cada cop més exhaurida i amb dies, mesos o anys de menys qualitat. La maquinària envelleix, s'espatlla i no sempre hi ha possible guariment ni recanvis... Ara em fa mandra, però cal que hi pensi en com assolir i què fer amb el que em resta de vida. Entretant contemplaré la bellesa i gaudiré dels bons moments tal com m'ho permetin l'entorn i l'estat dels meus sentits.

 

 

...-

Braus i terraplanistes

Generalment a l'estiu escassegen notícies de pes per omplir els noticiaris de les cadenes de televisió i medis digitals. Per tant, per ocupar tems de programació a la dosi diària de gasòfia informativa entren a formar part indigestos blocs de fusta corcada, nusos de corda ressecs i també bales d'argila barrejades amb arrodonides pedres de riu. 

Així és com hem sentit a dir, aquest dies de xafogor canicular, notícies d'una convenció de terraplanistes; a tots els quals se'ls podria convidar una nit clara d'agost sense lluna a contemplar des del Collserola l'emocionant espectacle de l'aparició de la constel·lació d'Orió. Veurien els tres estels del cinturó sorgint verticalment de l'horitzó marí per l'Est; primer hauria sorgit el braç esquerre del caçador que aguanta l'escut. Tot el conjunt aparentment giraria al voltant de l'espectador seguint la trajectòria de l'el·líptica per la volta celeste, visible fins l'aurora. 

Però, si per art màgica, aquestos mateixos contempladors d'estels fossin traslladats la mateixa nit a la bonica ciutat de Wellington, a Nova Zelanda, i poc abans de l'aurora del nou dia contemplessin l'horitzó a l'Est trobarien tota la volta d'estels girada cap al Nord, quasi un quadrant de cercle, de manera que Les tres Maries del cinturó d'Orió sortirien paral·leles a l'horitzó; primer haurien vist sortir els peus del caçador i posteriorment el cinturó i l'escut. Cosa que només s'explica per l'esfericitat del planeta on estem situats els espectadors del cel estelat. Aquí no acaba la singularitat produïda per la curvatura terrestre: el trajecte d'Orió vist des de Nova Zelanda va seguint l'Elíptica i està contingut en una faixa que s'apropa al Nord a mesura que puja des de l'horitzó. Contrariament al que veiem des de l'hemisferi Nord que la trajectòria s'inclina en direcció Sud. No vull atabalar-vos amb més dades fefaents, que de res serveixen pels qui no volen desferrar-se de les seves idees per més falses que demostrin ser. 

Però, pitjor que el lamentable fet de persones obcecades en la incongruència és tenir mitjans de comunicació que arriben a milions d'espectadors i donen audiència de forma irresponsable al pensament retrògrad i supersticiós; arribant fins i tot a donar veu a perillosos negacionistes de tota mena. 

En canvi, no tenen escrúpols a l'hora de retransmetre curses de braus, con a la cadena autonòmica andalusa Canal Sur TV, on mostren el martiri durant hores en un ritual bàrbar i ancestral de mitja dotzena de bous. Paradoxalment a les cinc de la tarda no està autoritzat mostrar un mugró de dona a la pantalla d'una televisió pública, però sí poden els infants veure (en viu i en directe) con li traspassen amb una espasa el pulmó i el cor a un toro de llom ensangonat que va treien raigs de sang per la boca i els narius. 

Per acabar, m'agradaria que una notícia estiuenca més rellevant que la dels terraplanistes, tal com és la mort d'espectadors en festes populars (cada any són més els ciutadans que moren en festes de bous) fos tractada seriosament en els mitjans i es demanessin responsabilitats a qui pertoqui. No voldria ser al lloc del conseller municipal d'un poble on per mantenir una tradició, també ancestral i bàrbara, organitza les festes populars que acaben amb víctimes mortals. Penso que part d'aquests accidents són per a ficar clarament al calaix dels homicidis, tan involuntaris com volgueu, però perfectament evitables amb una gestió municipal diferent. Allà ells i les seves consciències; però, no vull ser còmplice amb el meu consentiment ni amb el meu silenci.

 

 

...

 

 

Gaudint de l'Anella Verda

Seguint la prescripció facultativa dirigida a reduir els perills de l'alt nivell de colesterol en sang, vaig fer a començament de primavera una caminada de poc més d'una hora per un dels circuits recomanats per l'Ajuntament de Terrassa. No va ser exactament la ruta descrita en els full municipal, la vaig estendre un xic més per l'entorn del tram Est de l'anomenada Anella Verda de Terrassa.

La ruta comença en el pont del carrer Extremadura sobre la Riera de Les Arenes ben passades les cinc de la tarda, amb un clima ideal per fer senderisme, temperatura agradable i brisa lleugerament forta de llevant. Seguint el carrer d'Extremadura s'arriba a una rotonda a partir de la qual el carrer canvia el nom pel de Ciutat Real comença amb una pujada que condueix al Centre d'Assistència Primària Est, aquí el carrer arriba a una plana. Seguint un centenar de metres més enllà s'arriba al carrer del País Basc just on s'acaba la trama urbana de la ciutat. Aquí comença un camí sense asfaltar que comunica amb l'Anella Verda de Terrassa que al llarg d'uns 35 km rodeja tota la ciutat. Vaig seguir per un camí menys remarcat que em permetia anar en direcció Sud per la carena d'una plana delimitada entre dos torrents que conflueixen a tocar, pel l'Est, amb els terrenys de l'Hospital de Terrassa, i per l'Oest amb el cementiri municipal. El camí cada cop es feia més difuminat, arribant a ser purament el marge d'un cap recentment llaurat sense traça d'haver estat trepitjar per humans, ni tant sols passejants de gossos. Així, després d'una lleugera baixada vaig topar amb el barranc que delimitava els dos torrents confluents. Obligat a retornar vers les meves passes ignorant de la normativa vigent vaig infringir-la trepitjant els terrenys de conreu, era fora de camí. Aquell indret costerut, ple de puntxosos cards (Silybum marianum) i del que suposava males herbes; era un camp en evident estat de guaret. Així vaig obtenir la foto de l'encapçalament. S'ha de dir que en aquell camp havia deixat de tenir gent a la vista. En tot aquell espai hi era jo sol i el vent que em brunzia a les oïdes. De sobte un gran estol de tudons va enlairar-se a uns quaranta metres davant meu, just on jo em dirigia oferint-me un espectacle meravellós, fent-me sentir una emoció gratificant. Una estona després retornant per Torresana vaig sentir novament una gran satisfacció al descobrir el parc de Gernika, que és una preciosa pineda delimitada entre els carrers de Guipúscoa, d'Àlaba i els blocs d'apartaments del carrer del País Basc.

 

 

...

Maltractar els lectors

Flagrant falsedat publicada en un medi digital

En una recent consulta a Facebook va sobtar-me en una mena de visió perifèrica un senyal d'alerta, com un flaix en segon nivell, mentre cercava altra informació del meu interès en aquell moment. El pop-up publicitari era referent a la troballa d'un fòssil de dos bilions d'anys en el pou més profund del món (sic)... Acompanyava la fantàstica trola, vergonyosa ja us ho dic ara, una foto del que sembla el desguàs en forma d'embut enorme d'un embassament convencional per on baixa un operari agafant-se a una corda.

Per un moment vaig haver de frenar la meva tendència a enfadar-me per caure en aquell parany que m'aboca a la lectura de un disbarat semblant. Com era possible, pensava, que un diari digital de prestigi admetés escombraries d'aquest calibre? Difondre falsedats tan grans hauria de ser considerat delicte. Disponible a la Vikipèdia tenim una excel·lent entrada sobre el pou de més profunditat del món que està situat a la península de Kola, en territori rus al Cercle Polar Àrtic. És una perforació de 214 mm de diàmetre i 12.226 metres en el punt de més fondària. Queda, doncs, demostrada la falsedat de la foto. 

Respecte del fòssil de dos bilions d'anys qualsevol estudiant de secundària sap que el sistema solar on residim els humans acompanyats de tota traça de vida coneguda, i desconeguda, actual o passada des de l'inici dels temps té uns 4.500 milions d'anys, menys dels 13.000 milions d'anys estimats pel conjunt de l'Univers. Per assolir l'edat de tan extraordinari fòssil hauríem de repetir la història des del Big Bang unes 150 vegades. Els experts han demostrat que el nostre Sol és una estrella força madura i que en 5.000 milions d'anys serà una anciana gegant vermella, extingint-se tot el sistema 5.000 milions d'anys després. Què hi farem? 

Gaudim entretant del bo que té la vida i allunyem-nos dels pous sense brocal; però, sobretot dels pous d'ignorància i beneiteria.

El nostre estimat sistema solar, la nostra llar.

 

...

Poodle nan

  En els primers anys de la televisió al nostre país vivíem una única cadena d'emissores que transmetien programes en blanc i negre. Era quan les emissions finalitzaven a les dotze de la nit amb imatges de la bandera franquista onejant al vent acompanyada per l'himne oficial: la "Marcha Real". La totalitat de la programació s'oferia des d'un xalet de Madrid o des de l'edifici barceloní que havia estat l'Hotel Miramar a Montjuïc. D'aquells anys recordo, de la programació feta des de Barcelona, un grup de còmics conegut com "El clan dels vienesos"; ens oferien un programa setmanal en el qual Herta Frankel, amb un fort accent alemany, delectava a grans i petits amb una gosseta contestaire de peluix amb la que conversava fent aplicació de gran aptitud per la ventrilòquia. Marilin, tal era el nom del peluix que representava un "Púdel" femella de color blanc i que malgrat els ulls de vidre inexpressius va fer-se molt popular entre els televidents, que és com dir entre tota la població on arribaven les ones dels repetidors del senyal de TVE, emissora estatal de televisió.

 Així va ser com vaig conèixer l'existència d'aquella raça de quissos, rars en el nostre entorn d'aquells anys, de luxe i caprici de l'aristocràcia des de temps de Lluís XVI de França. Dürer i Goya els van retratar en les seves pintures. Ara m'ha tornat a la memòria perquè una dona amb qui comparteixo aparcament comunitari té una caniche nana, o potser és de les anomenades en anglès Poodle Toy, per la seva alçada inferior a 28 cm. La dona és grassona, de cabell curt de color que ara no recordo, potser negre atzabeja, vestits sempre curts que mostren els genolls i les cames més amples de la norma, ben lluny de les musculades vigorèxiques, de peus petits sempre amb sabata plana que remarca els cilíndrics panxells de pell blanca, plana de pit de forma que la figura s'adapta a la perfecció a l'esquema de cilindricitat Ahir a la tarda la dona caminava carregada de paquets en direcció al seu cotxe, un Porche Cayenne blanc, la seguia a cinc metres de distància el seu inseparable Poodle Toy, el qual estranyat per la meva presència en el seu camí va aturar-se darrere meu.

- Fanny, vine- va cridar la dona quan era a tocar del cotxe. La gosseta va dubtar, però atenent a les ordres de la mestressa va animar-se a passar per la meva esquerre a ran la paret. La dona no va dignarse a fer-me cap comentari ni salutació i va ficar la Fanny en el cabàs que ocupava el seient de l'acompanyant del conductor. S'ha de dir que els seients del darrere eren impracticables degut al munt d'andròmines que els ocupaven.

 Aquell desordre, tan poc adient amb el cotxe de tant alta gamma i aquell estret vincle amb la caniche Fanny em va fer sospitar que la dona d'alt poder adquisitiu no té parella; és més, podem estar segurs que viu sola. No, sola no: viu amb la Fanny.

 

 

...

Escenes cinegètiques

En aquest dies de segon rebrot de la pandèmia del virus Covid-19, el qual aviat farà l'any que infecta la població dels sàpiens a escala planetària, una notícia d'altre àmbit ens ha sorprès. Resulta que l'activitat dels caçadors a tot l'estat ha produït més de cinquanta morts en els primers nou mesos de l'any en curs. El ferits per aquesta mateixa causa superen els cinc-cents i en un parell de casos de mort van prémer el gallet menors de 18 anys.(1)

És evident que determinades activitats humanes van quedant-se obsoletes amb el decurs del progrés, potser la caça també arribarà a ser una activitat residual. Per a la indústria tèxtil la filosa és una peça de museu, igual que la llàntia d'oli com a font de llum; però, activitats pròpies de quan érem prehistòrics caçadors recol·lectors, tal con som representats en les pintures rupestres, encara persisteixen en la cultura del segle XXI. Els caçadors d'ara no fan servir atzagaies, ni arcs amb fletxes, alguns utilitzen paranys, o fures ensinistrades per fer sortir els conills del seus caus, i gossos per cercar perdius; tot i que les eines principals de caça és l'escopeta o les sofisticades carrabines amb mira telescòpica que poden matar senglars i isards des de cinc-cents metres. Recordem les novel·les de Miguel Delibes on la caça és una activitat quasi romàntica impregnada de natura, malgrat que ell reconeixia que el que realment li agradaba era el retorn a casa i descansar de tot un dia de caminata pel camp.

L'alta sinistralitat de les activitats cinegètiques d'ara demostra que manca una regulació on quedi garantida l'adequació de les persones autoritzades a fer servir armes de foc, de manera que no es fereixin o es matin entre elles. També haurien d'estar ben acotats els territoris on els passejants, runners, ciclistes o boletaires restin lliures de sofrir perdigonades. No hi ha prou amb uns cartells que diguin: "Perill! Zona de caça".

Sabem que les armes de foc són per se instruments portadors de perill de mort. Haurien de dur gravat el triangle groc que veiem a les torres d'alta tensió. Per ser propietari, o usuari, d'elles caldria una autorització oficial i homologada similar, o més exigent, que el permís de conducció de vehicles pesants.

 

...

(1) Font: Article d'Eduardo Bayona - Público-es (diario digital) - publicat el 25.10.2020

L'art de contar les hores

Anys enrera vaig dedicar un dels comentaris d'aquest blog a justificar el meu acomiadament dels rellotges de polsera. Desplaçats del món pels mòbils i smartphones. Eren molestos de dur, tant a l'hivern que s'entrebanquen amb els punys de les camises com a l'estiu que fan suar el canell.

Aquells que ja tenim uns anys hem pogut acumular una considerable quantitat d'aquells rellotges que, el meu cas, conservo més per raons afectives que no pas les raons pràctiques. Molts són andròmines irrecuperables, veritable deixalla, sense busques, sense maquinària, desgastats i plens de ratllades.

Els enginys nous d'aquesta mena que encara ocupen mostradors per a ser venuts a les joieries i botigues de complements són considerats com purs objectes decoratius i ornamentals tal com els anells i collarets; o fins i tot com inversions sumptuoses de firmes que tothom coneix.

Sovint m'he preguntat el perquè conservo aquesta ferralla, i crec que és per l'ancoratge a bocins de memòria que tots ells conserven de manera molt expressiva. Parlen dels dies passats en que aquest objectes, ara obsolets, formaven part de nosaltres. Alguns els vam regalar a algú molt estimat, van ser comprats pensant en aquella persona tan important per a nosaltres. Altres ens van acompanyar en moment feliços, o atzarosos, de la nostra vida. Un que recordo però no conservo va ser aquell que va comprar-se l'avi amb els seus primers estalvis cents anys enrere. Era una joia amb aspecte de haver estat feta manualment. Una esfera escassament ornamentada, senzilla, lleugerament asimètrica en el seu intent de ser un cercle; peça única amb caixa d'or de baixa llei i moltes hores de feina, tot i la imperfecta geometria constructiva.

...

Pluja de maig

Som a la desena setmana des de l'inici del confinament. La corba de contagis i de morts pel Covid-19 mostra una forta baixada, per tant ara començaran a aplicar-se a l'àrea metropolitana de Barcelona aixecaments de les restriccions a la mobilitat segons el programa de fases dissenyat pel Ministeri de Sanitat seguint els criteris dels seus assessors tècnics, tot i que ja fa dies que s'autoritza el passeig en franges horàries determinades en funció de l'edat, juntament amb altres mesures per evitar contagis.

El passat dissabte a la tarda va ser de pluja com és habitual a les primaveres mediterrànies. Avui els plàtans d'ombra mostren la frondositat immaculada de fulles novelles que entrellacen les branques de les capçades contigües formant un continu d'ombra sobre la vorera des de la cantonada Nord, la de la botiga de mascotes, i la cantonada Sud, on és l'escola de dansa clàssica per infants. La natura aquest dies limitant la presència d'humans al carrer s'ha implicat en la conservació del distanciament social.

Una colònia de pardals, que deuen niar entre les teules de a prop de casa, s'han fet visitants diaris del meu balcó. He acabat per oferir-los en un platet escantonat les engrunes resultats de tallar el pa. Fins i tot he ocupat les llargues hores de confinament en la construcció d'un niu aprofitant una capsa vella de CD i els llistons d'una canya que havia estat guia de l'extingit gessamí que ens van regalar la primavera passada els cosins de ca n'Anglada. Ha estat el tercer intent de tenir un gessamí, però no sobreviuen la tardor i moren.

Les plantes de la galeria són només les que han sobreviscut l'hivern, tret d'un gerani que per menys de dos euros vaig comprar en un centre comercial fa dues setmanes. És una mena de triomf de la natura, amb la mínima intervenció humana. El confinament planetari ha esdevingut un bé per a Gaia; malgrat les pèrdues econòmiques i l'incert futur pels Sapiens. Les aigües, l'atmosfera, la capa de vida que envolta el planeta guanyen amb el Covid-19, un l'assot pels humans que farà recordar l'any 2020 de l'era cristiana. Una oportunitat per canviar el curs de la Història. Un fet carregat de potencial com aquells petits detalls que determinen un curs de vida totalment diferent del que hauríem tingut sense aquell l'esdeveniment. Per exemple, aquell dia en que vaig decidir no acceptar la feina ben remunerada en una oficina d'arquitectura a Sant Cugat. Si hagués dit que sí al meu potencial cap de la constructora segur que ara no estaria escrivint això mentre espero que sigui l'hora de preparar les llenties, ni el meu entorn seria el que és, ni per mi ni pel meu entorn.

...

Una repetició històrica

Les notícies del informatius de les diverses cadenes de televisió i ràdio, els diaris digitals i la premsa escrita destaquen aquest dies la progressiva expansió de l’epidèmia d’un nou virus, anomenat definitivament com COVID-19, que afecta a desenes de països i ha causat milers de morts. El nou virus va ser detectar inicialment a la Xina, en la ciutat de Wuhan (província de Hubei). Entre les seves característiques, a més de ser de la família de refredat comú, està la seva extrema facilitat de contagi i capacitat per produir la mort d’un determinat percentatge d’infectats. Aquest nombre és segons les fonts de entre un 3% i un 5% i es concentra especialment entre els grups de població amb menys capacitat de resistència per malalties prèvies i senilitat. Els laboratoris corren a desenvolupar una vacuna, però, en els millor dels casos trigarà molts mesos a estar disponible en el mercat.

L'aparició d’un nou agent patogen contra el que no tenim defenses és un fet que es repeteix sovint, recordem el cas de la grip aviar, l’Evola, el SARS... Fins ara no havíem tingut un d'efecte tan fulminant i de difusió planetària com el que ens ha dut el COVID-19 en el període de dos mesos. L’intent de blocar les àrees afectades limitant de forma extrema els desplaçaments de la població no ha impedit l’arribada del virus a desenes de països, entre ells els més desenvolupats. Aquesta setmana tenim més de 50.000 persones confinades en regions del Nord d’Itàlia on ja s'han produït algunes morts.

Si miréssim amb la mateixa atenció les morts que produeix cada any la grip comú, tot i les campanyes de vacunació (6000 morts/any a l'Estat) el panorama seria apocalíptic. El primer problema del COVID-19 és l’efecte catastròfic sobre l’activitat econòmica mundial, que Barcelona va patir en carn pròpia amb la suspensió del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil un cop venudes les entrades i les instal·lacions a mig muntar. És prou conegut que la Xina és la fàbrica mundial de tota mena de productes que demanen les empreses dels països industrialitzats: components i matèries processades de tota mena. La prolongació del confinament i la paralització de l’activitat industrial pot tenir efectes negatius imprevisibles a escala mundial. Per una banda baixarà la contaminació i la generació de residus, però, per l'altra la manca de productes imprescindibles en les indústries com per exemple la farmacèutica local, que en general treballaven amb components bàsics subministrats dels laboratoris xinesos, podrien abocar a les farmàcies a quedar-se sense existències.

Altre efecte negatiu és la por a la infecció que pot dur a conductes irracionals, com el boicot al comerços xinesos, marginació de la població asiàtica, donar credibilitat a rumors i falses informacions, o caure a mans de gent capaç de vendre en el mercat negre mascaretes quirúrgiques per 150 € com està passant aquests dies a Milà.

Segur que malgrat la virulència del COVID-19 no arribarà a assemblar-se als episodis de la pesta negra del segle XIV que a partir de les puces que picaven les rates infestades i després als humans van transmetre a partir dels vaixells arribats a Venècia des de l'Orient la malaltia que en pocs anys va escampar-se per Europa reduint dràsticament la població. Les puces d'ara tenen accés a internet i smartphones.

...

Espelmes esgotades

Ahir vaig rebre una inesperada trucada d'un antic col·lega amb qui no havia tingut contacte des del tancament de la oficina d'arquitectura on havia format part del meu equip en nombrosos projectes. Després de les presentacions rutinàries i d'interessar-se per "Com va tot?" em va dir que el passat cap de setmana va anar a un esmorzar d'antics alumnes de l'escola de Formació Professional on l'havien comentat que estava molt greu el senyor Montaro, el cap del departament on tants anys hi vam treballar a les seves ordres en la firma Baumeister & Hansel. Arribant el moment del comiat telefònic, com qui recorda un fet intranscendent, el meu interlocutor va dir:

  - Saps que s'ha mort el senyor Montaro?

  - No. No en sabia res - Vaig contestar-li. Però, de seguida em va venir la imatge del senyor Montaro traspassant un pas cebra, a tocar d'on ell vivia en el barri de la Ciutat Vella. Va ser anys enrere mentre jo era al cotxe esperant el llum verd del semàfor; ell caminava lentament perpendicular a les franges blanques del terra asfaltat ajudant-se de dues crosses, fet que recordava la parsimònia d'un elefant migrant per la sabana africana. Aquesta imatge era deguda en part a l'ostentosa obesitat del senyor Montaro i també a la utilització de quatre extremitats sincronitzades en lent moviment per creuar el carrer.

La veu a l'altre extrem del la línia telefònica prosseguia. - ...He vist la noticia en el diari d'avui, en el llistat de difunts del dia. No informen, però, de l'hora del sepeli, i, m'ha estranyat no haver vist cap referència en la pàgina d'esqueles.

  - Sí, recordo que estava molt tocat de salut. Feia anys que patia de sucre, asma i no sé què més. - Mentre deia això, mirant el micròfon del terminal sense fils que aguantava a la mà esquerra, em preguntava a mi mateix per què el meu interlocutor m'havia anunciat la mort de Montaro fent un preàmbul tan enrevessat.

Vaig acomiadar-me donant-li repetidament les gràcies per haver-me informat. Vaig mirar la web de la funeraria més important de la ciutat. Allà hi era.

Difunt: Kurashoga Montaro, 79 anys. Hora de la cerimònia 12:00. Lloc: temple del tanatori luterà de la ciutat.

Montaro havia estat un professional responsable i força eficient en el seu camp. Amb els anys havia arribar a ser una institució en la firma d'arquitectura que acumulava en la seva persona el major nivell de coneixements en el disseny d'estructures de formigó i de la normativa internacional relacionada amb fonaments i estructures en acer. S'ha d'admetre que en tant de temps de signar projectes alguna cosa havia de sortir malament, però res que no s'hagués solucionat amb l'adequada aportació econòmica per part de la companyia B&H. Per altra banda tothom el considerava un doll de simpatia.

Avui, a primera hora del matí, he rebut una nova trucada, era el fill gran del meu amic Ryuichi anunciant-me també la mort del seu pare després de molts anys de deteriorament pels efectes d'un càncer amb metàstasis.

   - Ben mirat ha estat un descans per a ell, per a nosaltres i sobre tot per la meva mare. - Va dir-me l'hereu d'en Ryuichi.

Els darrers quinze anys havien estat d'un progressiu deteriorament de l'estat físic d'en Ryuichi. Vivia, si podem dir vida, amb diversos òrgans notablement deteriorats; lligat a diferents tubs i amb constants ingressos hospitalaris quan la situació es tornava crítica fent-lo passar per cirurgies en moltes ocasions.

Abans de tallar la comunicació el fill gran de Ryuichi m'ha dit que la cerimònia de comiat la fan demà a la tarda en unes noves instal·lacions que pertanyen a una discreta i petita companya d'assegurances establerta enguany a la ciutat.

Els raigs del sol ponent il·luminen les teulades dels edificis del davant. He baixat les persianes mentre contemplava el color rovellat de les poques fulles que resten en els plàtans d'ombra del carrer després de les ventades d'ahir i d'avui. Mentre em prenc el te em ve el record de la metàfora de les espelmes que van explicar-me quan era un nen de parvulari: Quan naixem som com una espelma nova que algú encén i des d'aquell moment estem destinats a extingir-nos. El sorprenent és que en menys de dos dies de diferència s'han apagat dues flames del meu entorn.

...-

Feina aliena

Una dita molt antiga defineix un tret característic d'alguns individus de la nostra societat; en castellà ve a dir quelcom així: "Farol en casa ajena y candil en la propia", o també aquesta altra versió: "Candil de la calle y tizón en su la casa". Que fa referència a aquelles persones que s'ocupen de resoldre els problemes comunitaris d'àmbit extrafamiliar, municipal, de voluntariat o fins i tot d'abast polític amb una gran dedicació i esforç personal, mentre que descuiden les tasques i compromisos que li pertoquen en l'àmbit familiar i més proper.

Tal va ser el cas d'un xicot que durant uns anys va ser veí de ma mare. L'home, la seva parella i un husky de llengua blava ocupaven (legalment) el pis de sobre on vivia la mare. Un dia la mare va observar una taca d'humitat al sostre de sobre la dutxa. Sospitant una avaria en el sifó de la dutxa dels veïns ho va comunicar immediatament als interessats. Va ser atesa per la veïna que va dir que ho comentaria amb el seu marit en aquell moment molt ocupat en presentar la seva candidatura a les eleccions municipals previstes per aquell any. Van passar els dies, les setmanes, el mesos, les eleccions, y la taca del sostre cada cop era més gran i renegrida amb tonalitats verdejants. La mare va tornar a visitar els veïns, aquest cop va ser atesa per l'aspirant (frustrat) a conseller municipal, que va treure's les puces de sobre dient que tot allò era una qüestió de les asseguradores i que anés a plantejar el problema a la gestora de la comunitat de propietaris o a la seva pròpia asseguradora de la llar.

No recordo com va acabar el problema, però puc presentar-vos molts més exemples de gent que dedica diners i temps a activitats "externes" alhora que descuiden l'atenció a la pròpia llar i a als familiars més directes. Segurament hi trobarem explicacions psicològiques en aquestes actuacions contradictòries; però, és innegable que perd molta credibilitat aquell que ens diu vol arranjar el món i el veiem com descuida casa seva.

...-

Maig florit

A primera hora del matí, en els dies de mitjans de maig, la llum del sol des de llevant inunda el saló menjador, també el dormitori principal i la sala d'estar amb una claredat enlluernadora. Aquesta llum és en part reflexada pel doble vidre de les portes corredores del menjador, que donen accés a la galeria, multiplicant així l'efecte encisador de les torretes i jardineres, sobre tot la florida hortènsia de brillants fulles d'un verd maragda intens que acompanyen i encerclen tres poms de flors de color rosat mate tirant a albercoc.A l'esquerra una heura mostra la seva vitalitat enfilant-se per la reixa de llistons fixats a la paret Nord amb fulles que no tenia la passada setmana; y, a la dreta tenim la tradescàntia de liloses fulles hidròfugues. Altres plantes embelleixen la galeria, però seria massa llarg descriure-les.

Anys enrere havíem tingut una buguenvíl·lea la qual tal com especifiquen els manuals  de jardineria viuen no més de quatre anys en jardineres. Ara al costat de l'heura tenim un gessamí fill de la planta que des de molts anys enrere viu al terrat de la Margalida. L'hem reproduït amb la tècnica del murgonat aeri, amb èxit. De les tres branques que vam aplicar aquest sistema de reproducció només ha viscut el que mostra la foto. Potser coneixeu el dilema de les buguenvíl·lies i els gessamins: a la cornisa cantàbrica i País Basc les volen tenir pero no s'adapten al clima... quan a Andalusia volen hortènsies, però tampoc s'adapten al clima. Sembla que apreciem més el que no podem tenir.

Em ve a la memòria un gos molt apreciat per mi de raça Border-Collie que va ser present a la meva infantesa entre els cinc i els dotze anys. Tot va començà als pocs mesos de vuire a la casa que els meus pares s'havien fet al barri de La Maurina: un dia, després de dinar, quan explorava tot sol una bassa de rec de l'altra banda de la riera, just al davant i paral·lela a les façanes de les cases del meu carrer, on per raons evidents només havien els números senars i l'últim dels qual era el 25 el qual en aquells anys era del veí i paisà del pare, a més de padrí meu de nom Conrad Bruque. No recordo l'època de l'any, però a la bassa encara hi havia un pam d'aigua de les darreres pluges que ocupava la meitat del fons. L'altra meitat estava plena de runa, tota en gran part troços del mur de la pròpia bassa. Un gemec continu i persistent va cridar-me l'atenció, era un cadell de gos (jo encara no sabia de quin animal es tractava) cridava instintivament per la supervivència, desafortunadament massa lluny de la seva mare. Vaig anar a casa ràpidament i vaig explicar als pares el que havia vist i sentit. Vaig retornar a la bassa acompanyat del pare que sense esforç va recollir el cadell d'unes dues setmanes de vida, únic supervivent de la camada; hi havien al menys dos gossets més morts entre la runa, el pam d'aigua i les canyotes de la semiderruïda bassa. Sempre he pensat satisfet que havia salvat la vida al cadell de Boder-Collie. Vam anomenar-lo Boby. El nostre gos encara no tenia vuit anys quan un matí no va tornar de la seva habitual sortida als camps dels voltants. La resta del dia el teníem al pati de casa amb pacífica convivència amb una gat gris i blanc d'ulls de diferent color, del qual he escrit en altre lloc d'aquest mateix bloc. Els gats a casa mai han tingut nom propi; o sí, atenien per "miso" o pel bisbiseix llavidental el qual, encara avui, faig servir per aturar la marxa fugissera o pausada d'algun felí explorador. Vam saber que el gos era fill d'una gossa que el veí de la casa número 15 utilitzava per caçar en els camps de més enllà les vinyes al Nord del barri. Era un home de petita estatura, molt moreno de pell, i de mal caràcter; els nens veïns remorejaven que pegava la dona; sempre era al bar, fumant i jugant sorollosament al dominó. Un dia vaig entrar a casa seva, potser acompanyant un dels seus nebots, i penjant de les bigues de la teulada, on a mi em semblava molta alçada, tenia embolicada en papers de diari l'escopeta de dos canons, que de forma horitzontal romania inabastable a mans impròpies en aquell indret de seguretat aèria.

El nostre gos Boby era de pel negre amb la característica franja blanca que els gossos d'aquesta raça tenen al pit, la panxa i el morro. Excel·lent defensor de la casa, aptitud demostrada una tarda que s'ens va colar una rata al pati i ell amb extrema agilitat la va capturar d'una mossegada al clatell en la trajectoria del rosegador quan saltava del parterre del gessamí al safareig.

...-

Paella clàssica

És l'últim dissabte de l'hivern, el proper (23 de març) serem en primavera. Ara que el sol ha deixat d'irradiar directament les plantes de la galeria les he ruixat amb aigua polvoritzada a fi de treure'ls-hi la capa d'enganxós pol·len de pi que impregna la superfície de les fulles. Després he passat al menjador de casa un cop feta l'operació de higiene botànica que han agraït les tradescanties, la menta, l'hortènsia, l'heura, el parell de chlorophytum (popularment conegudes pel senzill nom de "cintes") i una minúscula mata de àloe que ni creix ni mor, vegeta en el sentit restringit del verb, potser degut a estar ubicada a l'ombra d'una columna ferro-dórica de funció més d'arquitectònica ornamental que no pas per requeriments estructurals.

Un cop dins de casa dirigint-me a la cuina he estat envoltat per l'aroma del safrà i el marisc de la paella que hen fet per dinar amb una safata de preparat que vam comprar ahir al centre comercial Quatrecamins. La recepta és molt simple. Per a tres persones fiquem un quart de quilo llarg d'arròs bomba de l'Illa de Buda, la safata del preparat més amunt citat, quatre grans d'all ben bonics i si poden ser de la varietat d'alls morats, dotze estigmes (i/o estils) de safrà, entre sis-cents i set-cents centímetres cúbics del brou de precuinar els musclos i les cloïsses reforçat amb mitja pastilla de caldo-màgic, cinquanta centímetres cúbics d'oli d'arbequina extra verge i un polsim de colorant per engroguir convenientment l'arròs del color prohibit. Tot aixó s'ha de cuinar en una paella ampla i plana seguint un procés que potser més endavant explicaré als complaents lectors i que porta com a resultat a gaudir d'un excel·lent i nutritiu plat de genuïna cuina mediterrània. No s'ha d'oblidar acompanyar aquest plat d'un vi que sigui del vostre gust; el meu suggeriment és: cava brut a 6ºC o un vi blanc de raïm varietat Gerwürztraminer i en cas de que l'opció sigui per un de negre qualsevol DO Priorat us farà el pes, servit a 18ºC.

...-

Desmemòries

Avui, en llevar-me de bon matí he observat amb sorpresa i força neguit que no recordava amb exactitud la no gaire complicada pauta de medicació que els metges em van prescriure des d'un parell d'anys enrere. Ara correspondria fer un repàs exhaustiu i detallat de les quatre medicacions que prenc, especificant dosi, hora i condicions de les ingestes; cosa que no faré aquí per que caldria treballar en un document "Excel".

Confesso que avui m'he espantat un xic en sentir-me confós. Després de tants mesos de seguir la mateixa pauta de medicació aquest matí dubtava de quins i quants comprimits havia de prendre. Són quatre medicaments i cada un d'ells s'ha de prendre seguint les condicions indicades pels metges i els laboratoris que els produeixen. Fins ara confiava en la meva memòria, tot i que per l'anticoagulant tinc la pauta penjada al tauló de suro de l'habitació del meu fill. Per ara, i com a mesura de seguretat, he decidit fer-me una taula de dues entrades amb les condicions, dosi i horaris indicats pels facultatius que penjaré al dit panell i també ficaré una foto a la galeria de l'smartphone.

El músic i cantant Pau Donés deia, fa pocs dies en un canal de TV, que del càncer (com també passa amb l'Alzheimer) no se surt mai. Podem retardar els seus efectes, frenar-la; però els pacients d'aquestes malalties sempre ho seran. El mateix passa amb l'envelliment que ens duu a l'inevitable deteriorament físic i neuronal; podem adoptar mesures pal·liatives, però no podem lluitar contra el pas del temps i els seus efectes. Així, que cal concloure: Visquem el present de la manera més intel·ligent i honesta possible!

...-

La plaça del poeta

Aquesta tarda hem passat per ca l'Oyone, la cosina de la mare. La dona de noranta-tres anys viu sola i tots els matins i tardes passeja pels jardins dels voltants agafada al caminador de quatre rodes amb cistella i sempre amb el seu inseparable gos de raça chow-chow; ja sabeu: aquell que sembla un os de peluix, i que és una bola compacta de pel color de terra i llengua blava.

He deixat la mare prenent el te que ha preparat la Kiyu, la noia que dóna un cop de mà a l'Oyone per endreçar-li la casa tres dies per setmana, i he aprofitat per fer una caminada de poc menys d'una hora pels carrers del voltant de l'avinguda de les Nacions Unides. El barri és modern amb grans espais oberts, verds de inversemblants i extensos prats de gespa que deixen la vista oberta a les muntanyes i els boscos del nord de la ciutat.

Després de caminar poc més de tres quarts d'hora he hagut de retornar a casa de la cosina, caminant a bon ritme, davant l'amenaça del cel que cada cop s'enfosquia més amb núvols llampeguejants. Vaig arrivar a la plaça d'Iu Pons, el poeta terrassenc nascut al 1902 a Barcelona, però que va viure gran part de la seva vida a Terrassa fins la seva mort el 1958. La pluja no semblava decidir-se a caure així que vaig seure en un dels bancs de fusta envellida per refrigerar-me una mica abans de recollir la mare i dissipar-me la suor que m'havia generat la xafogor ambiental i el bon pas per tal d'evitar la pluja.

La plaça que l'ajuntament ha batejat amb el nom d'un poeta local, poc conegut i poc publicat, però que havia estat membre de la Junta de la prestigiosa entitat cultural "Els Amic de les Arts", és un triangle frondós, amb la hipotenusa mirant a ponent; justament aquella és la vorera de l'extrem nord de la Ronda de Ponent. La plaça encara conserva el regust antic de les places de sòl de terra amb dos o més nivells, lluny de les modernes i inhòspites places "dures". Les capçades de les diverses espècies d'arbrat de la plaça fan un continu atapeït de fosques fulles: pins, avets, alzines, un grup de cinc oliveres i altres espècies que no conec. Tots plegats acullen nombroses espècies d'aus. És fàcil distingir coloms comuns de les tórtores i dels tudons. També he vist grups de cotorres argentines i he sentit el melodiós piular de  caderneres i altres aus petites. La plaça té nombrosos bancs de fusta renegrida pel temps i l'ombra permanent, disposats en cercle per afavorir la conversa entre els veïns que gaudeixen de l'acollidora frescor dels matins d'estiu.

Trons llunyans i la contínua caiguda d'olives encara no madures tallades pels tudons sobre meu van fer decidir-me anar a recollir la mare.

...-