dilluns, 23 de març del 2009

Pispes i lladregots


Foto: Una cèntrica cruïlla molt transitada de Barcelona

Explica Jesús Duba, en un reportatge del diari El País (22.03.2009), les activitats d’una nena de 14 anys i el seu equip de quitxalla originària de la immigració romanesa instal·lada als poblats marginals del voltant de Madrid. Aquesta nena ha estat detinguda 120 vegades en un any per robatoris de bosses, telèfons mòbils, i diners en efectiu que prenia dels caixers abans que el client legítim de l’entitat bancària se n’adonés. L’article conclou que el sistema civil, jurídic i de seguretat falla a la vista d’aquestes xifres i de l’evidència de bandes organitzades que escampen nens en els centres històrics de ciutats com Madrid o Barcelona per treballar en tan productiu negoci pràcticament en la impunitat.

Una parella d’amics, de viatge amb destinació al Marroc, van decidir passar un dia a Madrid, cercaven on dinar pels vells carrers indicats a les guies turístiques. Quan la meva amiga va obrir la bossa que havia dut penjada a l’esquena va trobar l’absència del portamonedes, del passaport i vés a saber què més. Havia estat un furt amb manya, una obra mestra de sigil i perfecció tal que ni el noi acompanyant ho va percebre.

La setmana passada un altre jove conegut va perdre al barri del Raval de Barcelona l’enèsim mòbil per obra i gràcia de les fines arts d’un equip d’aquest nens, hereus dels vells artistes de la misèria, tan ben descrits per Dickens.

Només puc aconsellar-vos que mentre no canviïn les condicions socials i econòmiques de la població marginal caldrà anar amb molt d’ull, si no volem pagar aquesta contribució directa al món dels pispes i lladregots. A les grans ciutats sempre han hagut carteristes. Amb els nous temps de gran misèria i alta tecnologia les tècniques de furt s’han adaptat a les noves condicions. Ara, en temps de crisi, encara serà pitjor. Vigileu doncs!

dijous, 19 de març del 2009

Amistat

Foto 1: Façana lateral d’un antic magatzem de teixits de Terrassa, potser conegut del meu avi.


Avui, celebrat dia de sant Josep i fita astronòmica com sant Joan i Nadal, recordo de la meva infantesa quan el meu pare em lloava l’amistat, un bé molt apreciat, potser com tot allò que escasseja. És un afecte que s’assembla a l’amor d’una persona envers una altre. És fruit d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’atracció sexual. Alguns diuen que l’amistat és en algun moment veritable amor, és sentir com l’altre, desitjar el bé de l’altre. De vegades es trenca, com l’amor, per causa de l’oblit, el malentès, la indecència... Els amics i amigues formen part de les pròpies referències; per tant, els camarades, aquells què han lluitat en la mateixa trinxera i pels mateixos objectius han unit les seves experiències amb un lligam molt fort, gratificant i ple del més potent sentiment de fraternitat que podem trobar a la vida.

Un altre comentari que recordo del meu pare va ser aquell de l’època de la Guerra Civil. Explicava el meu pare com la duresa de la situació, on mancava de tot, va ser apaivagada a casa seva per l’activitat i els coneixements agrícoles heretats dels seus antecessors. De seguida que va instal·lar-se a Terrassa el meu avi va fer-se càrrec d’un hort situat al Pla de Bon Aire just on ara passa l’avinguda de Béjar de manera que anys després quan, per culpa de la guerra, mancaven aliments de forma dramàtica per a la majoria de la població a casa de l’àvia Maria, la Tartanera, tenien quelcom per a menjar. Els pares de la meva àvia havien gestionat el transport de passatgers i llurs equipatges des de les estacions de tren, a la manera del taxis actuals, d’aquí el renom de Tartanera (col·loquialment: tartranera).

L’avi també va facilitar la supervivència d’altres famílies terrassenques, bescanviant teixits de la millor qualitat per hortalisses, llegums i carn de porc, aquesta introduïda a la ciutat sota piles de coliflors, amb gran risc de ser enxampat i jutjat per contrabandista. Vint anys després un important industrial de teixits em va saludar, essent jo ben petit, amb entusiasme en saber que el nen que tenia al davant era el nét d’aquell traginer, pagès i hortolà que el va possibilitar sobreviure, amb tota la seva família, els durs anys de la guerra. Aquestes activitats agrícoles, ramaderes i comercials van fer més passadors als meus antecessors tant els anys de guerra com els posteriors de misèria i autarquia escampades arreu el país; fins i tot, el meu avi va fer diners per comprar terres a l’horta del riu Andarax. Propietat finalment malaguanyada, com explicaré en un altre article, per causes relacionades amb les tavernes i els amics del mig litre.

Foto 2: Badralbudur, Aladdín i llur fill en una imatge plena d'afecte.

dimecres, 11 de març del 2009

Per què Habitant-global


Foto: Un vaixell per al transport de mercaderies arreu del món.

Després d’escoltar l’Empar Moliner, en l’espai que té als “matins” de TV3, haig d’aclarir la raó que em va fer triar el nom d’aquest bloc. Diu l’Empar que els qui s’autodefineixen com a ciutadans universals sovint són anti-nacionalistes alhora que amaguen un nacionalisme no reconegut, com alguns espanyolistes que denuncien la, poc creïble, paradoxa de l’imperi tiranitzat per les províncies.

No és el meu cas, i explicaré per què aquest nom d’Habitant-global. L’entorn laboral que m’ha ocupant tant de temps, com explico en l’article d’ahir, m’ha fet sentir un veritable ciutadà del món. Les converses telefòniques i les reunions de feina, entre els caps de departament o de grup, entre ells, o amb els subordinats, els clients o proveïdors, eren en múltiples llengües: alemany, anglès, italià, francès, castellà i català. Quan despenjava el telèfon, per atendre una trucada de fora de l’empresa, estava preparat per atendre interlocutors d’Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Dinamarca, Cuba, Xina... Quan va arribar l’ús generalitzat del correu electrònic redactava el text en funció del destinatari: en català, castellà, alemany o anglès. Més d’un cop vaig enviar per aquest mitjà documents d’Office i dibuixos d’AutoCAD a Shangai. Sentia que era una feina d’abast internacional. Hi contribuïa a aquesta sensació saber que desenvolupava peces per a clients dels quals uns eren canadencs, altres dels EUA, i fins i tot havia arribat a dissenyar components que havien de dur grafia ciríl·lica. No és estrany, doncs, que em sentís un treballador que desenvolupa la feina de cada dia en l’àmbit planetari; per tant un treballador de la xarxa global, que va més enllà de les fronteres nacionals, diferent del petit pagès que conrea el seu hort i té com a clients el veïns que li compren els productes locals.

Vull deixar clar que defenso el principi de la màxima descentralització, però amb tota la coordinació i cooperació internacional possible, de manera que es respecti al màxim la llibertat individual, local i de les diferents realitats nacionals alhora que es potenciï la diversitat i el respecte per a totes les cultures, en el sentit antropològic. El meu ideal seria un Estat universal poderós per garantir els drets i les llibertats individuals, la força del qual sorgeixi, no de les armes, sinó, de la voluntat dels individus, i de les diverses comunitats, associats de bon grat.

dimarts, 10 de març del 2009

L'atur i la jubilació


Després de 37 anys d’activitat laboral, participant en els projectes d’una prestigiosa firma de la indústria electromecànica, adquirint un valuós bagatge de coneixements i d’experiències, sembla que ha arribat l’hora de constatar aquella dita castellana: “Hasta aquí hemos llegado”. Malgrat haver treballat alguna temporada per altres empreses, com molts altres companys de la desapareguda fàbrica de motors, he esgotat la prestació d’atur. Tampoc no sembla fàcil ocupar el lloc de funcionari públic per el qual soc qualificat. Tot plegat em fa pensar que a més d’un aturat inscrit a la llista de demandants d’ocupació, soc de facto un jubilat, un expulsat per sempre, quasi per ordre judicial, del sistema laboral i productiu.

Així que he decidit proveir-me d’un bastó i fer cada dia les caminades prescrites per aquella foto penjada per la Yasmeen, on apareixia el David de Miquel Àngel, una figura de marbre amb força més obesitat que l’original florentí, sobre el lema “Mou-te...”

He decidit moure’m no tant per lluitar contra l’obesitat sinó per activar las parts de l’organisme que podrien ser eliminades per sempre després que els vigilants del sistema policial intern detectesin que no són utilitzades. En realitat m’haig de moure per no perdre massa muscular, ni capacitat cardíaca i pulmonar. La privilegiada situació del meu barri permet fer passejades d’una hora tant per rutes urbanes com rurals o boscoses, amb precioses vistes i aire pur.

diumenge, 8 de març del 2009

Dia Internacional de la Dona


Foto: Una dona, (1924 - 2002)

Quan s’ha d’institucionalitzar un dia de l’any per a reivindicar quelcom, em fa d’arrufar el nas, vol dir que encara resta un punt de desigualtat o d’injustícia vers aquell col·lectiu. Un exemple significatiu és el desvirtuat dia dels treballadors. Avui, diumenge 8 de març, és el dia de la dona, així, en general. Al segle passat el 8 de març era el Dia Internacional de la Dona Treballadora. El col·lectiu de dones és un grup considerable, mitja humanitat, potser prop de 4.000 milions de persones, sovint discriminades, marginades, maltractades, explotades, esclavitzades, sotmeses a la tirania més cruel des de tots els àmbits: domèstic, familiar, social, religiós...

M’agradaria creure que celebracions com aquesta d’avui serveixen per millorar la condició femenina, però soc pessimista. La dona suporta sovint tot el pes de la reproducció, del manteniment de la llar, sense queixar-se, assumint les obligacions domèstiques amb la màxima naturalitat i responsabilitat. Les dones són el seny del planeta, però no tenen el poder. Així, que des de les consciències incòmodes cal dedicar-hi un dia per lluitar contra les injustícies quotidianes vers les dones.

dimecres, 4 de març del 2009

Mig milió d'espanyols van a Rússia


Foto: Palau Pushkin, Sant Petersburg (Rússia)

La teoria freudiana diu que en el cas dels actes erronis, com ara els lapsus linguae, aquests sovint són una expressió del pensament inconscient. Això m’ho ha fet recordar l’enrenou organitzat al voltant del lapsus del president del Govern espanyol quan en la salutació al president rus, de visita a Madrid dilluns passat (02.03.09), va deixar anar allò dels 500.000 espanyols que cada any visiten Rússia, entre altres coses, per... (i aquí ve un verb que designa, de forma vulgar, fer l’acte sexual amb algú). Potser Zapatero volia dir “apoyar”, verb que immediatament va utilitzar per endreçar l’error vocal del discurs.

Els múltiples comentaris generats pel lapsus presidencial mostren les variades facetes que des del pensament inconscient surten a la llum, des de la reconeguda xacra del turisme sexual, fins l’evidència de les màfies russes de comerç sexual instal·lades al territori espanyol. Però, el que realment em va sorprendre, de les paraules de Zapatero, va ser el mig milió de visitants espanyols que cada any van a Rússia. Em pregunto: Van realment cada dia de l’any uns 1400 espanyols a Rússia? En cas de ser viatges comercials, em sembla molt de comerç; i en el cas de ser visites turístiques també és molta capacitat de viatjar. Tot plegat sorprenent, en aquests temps de crisi econòmica que ens envolten.

diumenge, 1 de març del 2009

Cotxes populars i socials


Ja sabem que la primera empresa industrial catalana, SEAT, està afectada per la crisi global, de la mateixa manera que la seva pròpia mare, VW, que des d’Alemanya ha anunciat el proper retall de 15.000 llocs de treball de les seves plantes de fabricació arreu del món.

La direcció de la planta de Martorell servint-se de la necessitat de supervivència de 1500 llocs de treball ha demanat a les institucions estatals 309 milions d’euros pel finançament total de la inversió prevista a fi d’adaptar les instal·lacions per al muntatge d’un nou model, l’Audi Q3. Des de la Generalitat totes les conselleries que tenen res a dir estan treballant per posar de seguida els diners sobre la taula de grup VW. Volkswagen és el mot alemany traduïble per Vehicle Popular: Volk = Poble, Wagen = Cotxe.

Pel que sembla, des d’ara, i quan calgui, la producció industrial privada estarà finançada per diners públics. Això sí, aquest privilegi serà només per a les grans empreses, com abans ho van ser les entitats financeres. Tot això, em fa pensar que acabaran creant-se comprensibles sentiments d’injustícia, al menys en dos àmbits: per una part tots els altres empresaris que no reben diners públics, i competeixen en desigualtat, i per l’altra els ciutadans que amb els nostres impostos financem projectes privats. Em fa recordar aquella dita: Socialisme sí, però només per als rics.