dissabte, 30 d’abril de 2011

Fins on hem d'arribar?


La notícia de què som més de 4,9 milions d’aturats a tot l’Estat és inquietant, però no sorprenent. L’onada de destrucció de llocs de treball veritablement productius fa molts anys que va començar. La seva acció devastadora s’ha accelerat i no té aturador. Aquesta gran massa d’aturats també té l’efecte pervers de empitjorar la qualitat dels llocs que miraculosament persisteixen: contractes escombraries, a temps parcial, temporalitat, sous de misèria. O, el que és pitjor, feina clandestina, amb frau fiscal, sense prevenció de riscos; i que ara mateix s’està pagant a 3€ l’hora. Resumint-ho: precarietat i misèria.

Això passa a la vista dels governants més socials possibles, amb uns sindicats tradicionals sense veritable implantació entre els treballadors, i encara menys entre els treballadors a l’atur. Aquesta desmovilització sindical, potser programada, sumada al deixar fer irresponsablement de molts inversors, accionistes i empresaris ens ha conduït fins aquí; on el sou mitjà baixa, i baixa; les condicions de treball han empitjorat mentre la qualificació dels treballadors amb formació s’està malbaratant. Dels joves que s’han d’incorporar al món laboral no cal parlar-ne: precarietat i misèria. Aquesta sovint emmascarada pels ingressos dels avis que mantenen cada cop més l’estructura familiar: “Són el pal de paller” deia un expert ahir a la TV3.

Un exemple recent d’aquest indiscutible deteriorament social és el cas d’un meu conegut, Gerard, solter de 50 anys: primer fou acomiadat pel tancament per "Suspensió de pagaments" de la fàbrica on treballava des de ben jove; després fou contractat per una altra empresa on ha treballat catorze mesos d’on fou acomiadat amb tots els empleats per fallida del negoci. Ara ha estat contractat per una firma que subministra treballadors temporalment a altres empreses, una ETT d’aquelles que sorpresivament et truquen al mòbil un dia a les 13:00 per a dir-te "Comences a treballar avui a les 14:00"; quan arribes a la nova feina (sense dinar) et fan anar a un departament diferent del que t’havia dit la simpàtica secretaria de l’ETT. “Ha estat un error” diuen, “demà passa’t per l’oficina que signaràs el contracte modificat”. L’endemà signes el contracte esmenat; i quant surts de l’oficina, havent passat justament cinc minuts, et truca la secretària simpàtica per dir-te: “No cal que tornis a treballar aquesta tarda, perquè ja no fas falta a l’empresa. Ja ho saps! El contracte “per obra” s’ha extingit”. Així és la vida aquesta vigília del 1r de maig de 2011.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Bunyols de mel (Pestiños)











La següent recepta és la que s’aplica a casa de la iaia Rosario des de sempre. Indefectiblement un dissabte de desembre, una o dues setmanes abans del Nadal, ella prepara de sis a vuit quilos de farina. Aquí citaré la recepta i el procediment per només un quilo de farina. Rosario ho fa així:

Ingredientes:
- 1 kg de harina de trigo
- 200 ml de aceite de oliva
- 200 ml de vino amontillado
- 1 clavo
- Una pizca de sal
- Una cucharadita de levadura "Royal"
- 100 ml de zumo de naranja
- Una cucharadita de semillas de sésamo
- Una cucharadita de semillas de anís y matalahúva
- Raspaduras de piel de medio limón
- Raspaduras de piel de media naranja

Para freír y acabar:
- Aceite de girasol
- Azúcar
- Canela molida
- Miel (opcional)

Preparación:
Aromatizar el aceite de la masa calentándolo en la sartén añadiéndole las tiras de piel de medio limón y de media naranja (no las raspaduras), retirar las pieles de los cítricos antes de que se tuesten demasiado y apagar el fuego. Añadir en el aceite el calvo trinchado y las semillas de anís, matalahúva y sésamo. Dejarlo enfriar.

En el recipiente para preparar la masa poner la mitad de la harina (si se tamiza quedará mucho mejor), el zumo de naranja, el vino previamente calentado con un poco de sal, la levadura, las raspaduras de limón y naranja y el aceite de la masa que ya se habrá enfriado. Amasar todo añadiendo el resto de la harina hasta que adquiera una consistencia tal que sea fácil despegarla de las manos. Dejar reposar la masa una hora.
 


Transcurrido ese tiempo, aplanar trozos de la masa con el rodillo sobre el mármol enharinado hasta obtener una lámina de dos o tres milímetros de grosor. Cortar trozos rectangulares de 3 x 12 centímetros que pueden ornamentarse, con cortes diagonales, torsiones, dándoles forma de lazo, etc. Freír en abundante aceite bien caliente, después dejarlos que pierdan el exceso de aceite y antes de que se enfríen rebozarlos con una mezcla de azúcar y canela molida. Otra opción de acabado, más clásica, es pintarlos con miel un poco rebajada con agua.

 
NOTA: Con fecha 10.12.2012 se ha añadido el proceso de tamizado de la harina. Este año Rosario lo ha hecho así y los pestiños han quedado inmejorables.


dijous, 14 d’abril de 2011

Centenaria receta andaluza para hacer gachas dulces


Esta foto es gentileza del siguiente blog
La receta es tal como la prepara mi anciana pero dinámica suegra, Rosario. La foto de abajo corresponde a las preparadas por ella para Viernes Santo de 2011.

Ingredientes
1 litro de agua (algunos cocineros actualmente utilizan leche rebajada con agua al 50%)
50 g de azúcar
100 g de harina
1 rama de canela
Cáscara de 1 limón
Cáscara de una naranja
2 cucharaditas de matalahúva (o semillas de anís)
50 gramos de aceite de oliva (Rosario utiliza el sobrante de freír los picatostes)
Picatostes (pan frito a dados grandes)
Canela molida
Una pizca de clavo molido
Una pizca de sal

Procedimiento- En una cazuela (*) verter el aceite de oliva y añadir la matalahúva, la canela en rama y las cáscaras de naranja y limón.
- Cuando comiencen a dorarse se agrega un poco de harina, se retira del fuego, añadir 3/4 de litro de agua y calentar a fuego lento, pero sin que hierva.
- Diluir la harina en el 1/4 de litro de agua restante.
- Esta mezcla se va incorporando a la cazuela, lentamente, removiendo bien, para evitar los grumos.
- Añadir el azúcar, la sal y la pizca de clavo molido
- Se deja hervir a fuego lento durante 15 minutos, sin dejar de remover hasta que espese: "Hasta que haga: fórfora-fórfora...", dice una vieja historia que cuenta Rosario.
- Se aparta del fuego, se añaden los picatostes, se vuelca la mezcla en una fuente y se espolvorea con canela molida.
- Dejar enfriar a temperatura ambiente y las gachas estarán listas para comer, mejor en el día siguiente.



(*) Rosario, autora de muchas gachas dulces a lo largo de su vida, las hace en la misma sartén donde ha frito los picatostes. Ver nota número 2

Notas muy importantes:
1- Muchos expertos en la elaboración de gachas dulces recomiendan retirar las cáscaras del aceite una vez fritas. Rosario las deja en la masa. Tened cuidado con las ceras químicas que suelen cubrir algunos cítricos.
2- Rosario añade en la cazuela (o sartén como ella prefiere) con el aceite y el agua caliente la harina directemante sin diluir, poco a poco, cuidando de que no se le formen grumos.
3- Todos los recetarios de gachas recomiendan la proporción siguiente: Una parte, en peso, de harina y diez partes en peso de agua (o leche). Así resultan 100 g de harina para 1 litro de agua.
4- La receta mejora utilizando harina de trigo mezclada con maizena al 50%
5- Para no herrar aconsejo Google consultar, donde hallaréis procedimientos a cientos... (Pido disculpas por las involuntarias rimas)

dissabte, 9 d’abril de 2011

Contra la mentida


Aquest dies de primavera l’aire del litoral mediterrani esdevé un mal propagadors de les ones de radiofrequència transportadores de les senyal de TDT. Per aquest motiu vam tirar de videoteca, evitant les pantalles pixelades, i vam reveure un parell de clàssics: “Rebecca” de 1940 i “La gata sobre la teulada de zinc” de 1958. Ambdues tenen en comú l’excel·lent interpretació de Judith Anderson: la sinistra majordoma de la difunta Rebecca de Winters a la pel·licula d’Alfred Hitchcock; en l’atre film és la sogra del personatge interpretat per Liz Taylor.

Aquesta última, que comentaré aquí, està basada en un text extraordinari originalment escrit per al teatre per Tennessee Williams. No recordo quan va ser que una pel·lícula em fes fruit tant, gaudint del missatge humà, crític amb el vicis i defectes de la societat capitalista contemporània. “La gata...” és un bellíssim, nítid i quasi estrident crit contra la hipocresia, la mentida, (la mendacidad, diuen el la versió castellana). “La gata...” és un veritable discurs de declaració de principis respecte de la vida i la mort, les relacions familiars, l’ús del patrimoni i l’esforç per obtenir-lo, l’amor conjugal, la caiguda del mites, la falsedat dels polítics: però sobretot és una denúncia de la mentida.

Tots els personatges que T. Williams construeix en aquesta peça són una filigrana de perfecció insuperable, talment com la interpretació dels actors, inclosos el nens en el paper de nebots repel·lents. Una pel·lícula imprescindible de contemplar amb tots els sentits, i més d’una vegada si cal. Recomano no perdre-us les al·lusions a la vella Europa i a la guerra d’Espanya.