diumenge, 29 de juliol del 2018

Benjamines i ancianitat


Tots tenim, o hem tingut, un familiar ascendent que ha arribat a l'etapa final de la seva vida. Recordo, en el meu cas, quan l'oncle Octavi va dur la iaia materna, Consol, a casa de la mare, que era la benjamina de sis germanes, totes dones.

El meu primer contacte amb la iaia Consol havia estat un dia de setembre, jo hauria de tenir uns cinc anys, quan la mare va dur-me a la minúscula casa de lloguer on vivia la tia Àngels, una d'una filera de casetes de façana emblanquinada orientada al Nord, just a tocar d'un talús on ara és el carrer de Monistrol, que en aquella època era el llindar de la zona urbana amb camps de conreu i bosc d'alzines i pins.

Amb la tia Àngels compartien el petit espai, a més de la iaia, el seu marit Octavi i l'únic fill d'uns dotze anys també anomenat Octavi, tal com el fill adoptiu de Juli Cèsar. Hi havien també un parell de gats, un d'ells blanc amb taques grises i ulls de diferent color; el qual aquell dia ens el van donar i va acompanyar-nos fins la seva mort vuit anys després. El gat d'ulls de diferent color va acompanyar-nos tant al carrer de la Rutlla com a la casa del torrent de les Aimerigues.

Aquell dia vaig experimentar la por de sentir-me sense la protecció dels pares. Vaig plorar arraconat i retingut per la força quan la mare acompanyada del meu cosí i la tieta Àngels van marxar a collir bolets deixant-me amb aquells senyora estranya i totalment desconeguda, vestida de negre fins els peus i amb el cabell cobert d'un mocador també negre.

Anys més tard la tia Àngels, encara acompanyada de sa mare, va canviar de casa passant a viure a tocar de la via de RENFE en un carrer sense sortida de can Boada. Una tarda quan tornava de l'escola, jo era un estudiant de "Comerç" d'onze anys, vaig veure que l'àvia Consol esperava a la porta de casa acompanyada del tiet Octavi i la tia Àngels. La meva mare que també era fora de casa en aquell moment va arribar a la vora del grup, després vaig arribar jo. No vaig copsar el que es va dir, però per l'ambient solemne i seriós vaig sentir que quelcom greu passava. Vaig entendre que a partir d'aquella tarda la iaia Consol viuria a casa dels meus pares. Es a dir amb la seva filla més jove: la benjamina. I amb nosaltres va estar fins la seva mort. Sempre quasi invàlida per una dolorosa artritis reumatoide que la va matar deu anys més tard. No va deixar cap herència material, tret d'un escapulari amb l'estampa d'un sant, o de Crist, ara no ho recordo; i, un pesant cobertor de llit de crochet fet amb tires i retalls de nylon de diferents colors, fibra sintètica molt popular en els anys seixantes del segle passat.

Caldria esbrinar si és una norma social o casualitat. El fet constatat és que moltes altres àvies del meu entorn han estat ateses fins la la fi dels seus dies per les filles petites. És en cas també de la iaia paterna i de tantes altres viudes conegudes.


...-

diumenge, 8 de juliol del 2018

Dragonets



La nit passada quan vaig obrir la porta de la terrasseta, en arribar de ca la Neus on havíem sopat, vaig observar el planeta Mart sortint per Llevant a uns quinze graus sobre l'horitzó i molt abocat cap el Sud; brillant, ataronjat, com correspon a la màxima il·luminació i proximitat de la seva posició actual. De sobte vaig descobrir amb alegria una ombra grisenca que s'esmunyia per la paret darrere el test del rododendre que hi ha al costat de la columna de ferro de la cantonada esquerra de la galeria. Allà, des de fa molts anys, s'ha fet una esquerda vertical que separa els dos murs perpendiculars entre sí i que serveix de perfecte refugi per un dragonet, un rèptil insectívor, i, per tant, col·laborador en el manteniment del bon estat de la terrassa. L'any passat ja l'havíem vist algunes nits, espantat per la nostra presència, corrent a refugiar-se dins l'escletxa protectora. Des de llavors que el considero una mascota de casa.

I és que justament anit mentre gaudia de la fresca al carrer ocupant amb una cadira de platja el gual de ca la Neus vaig veure prop del fanal penjat a la seva façana un parell de dragonets (en castellà "salamanquesas") que aprofitaven per caçar insectes la llum finançada pel calaix municipal. També els dragonets de ca la Neus els considero mascotes familiars. Sabem que aquests rèptils emparentats amb les sargantanes són molt territorials, que poden arribar a viure entre tres i vuit anys. Sens dubte, doncs, els dos que ahir voltaven en la paret vertical a l'entorn del fanal són els mateixos de l'any passat i d'anys enrere.

Fins aquí el contingut d'aquest post; el número 401 des que vaig començar a escriure en aquest lloc web facilitat per Google allà pel setembre de 2007. No cal que repeteixi que s'ha d'agrair la paciència dels meus seguidors que malgrat les feixugues redaccions, tot i ser breus, que em caracteritzen han estat fidels lectors tots aquest anys.

 
...-
Foto: Obtinguda de la xarxa.
Nom científic: Tarentola mauritànica
Nom en castellà: Salamanquesa común