El meu amo és un artista de la fusta, vull dir un artesà.
Des que va jubilar-se aprofita moltes hores del dia per a fer miniatures de faig i
de pi en el seu garatge, on mai hi han cotxes, allà té un petit torn de fuster
a més d'altres màquines pròpies dels professionals. En una de les parets, sobre
prestatges, té llistons obtinguts de palets que ha recollit del carrer,
convenientment lligats i apilats per tenir peces rectes i ben escairades. A
l'altra paret, a mena d'exposició, veiem diverses obres sortides de les seves
mans: casetes amb teulada àrab, però, les teules són de fusta fetes d'una a
una; la torre Eiffel, molins de vent, brocalls de pou, capses de tota mena,
algunes amb precisió de dècimes de mil·límetre per a contenir malls de cartes.
L'home de nom Rafel viu amb la seva dona en la
casa de dues plantes on casi mai no ve ningú, tret dels seu fill hereu que els
visita un cop al mes i els convida a dinar en restaurants amb encant del pobles
del voltant.
Un dia, des de la meva gàbia, vaig observar amb tristesa que l'amo havia perdut el sentit de l'oida i no percebia el cant melodiós dels meus parents més grans, fet confirmat per la llibreta que la seva dona duia sempre a sobre per comunicar-se amb ell mitjançant l'escriptura.
Un dia, des de la meva gàbia, vaig observar amb tristesa que l'amo havia perdut el sentit de l'oida i no percebia el cant melodiós dels meus parents més grans, fet confirmat per la llibreta que la seva dona duia sempre a sobre per comunicar-se amb ell mitjançant l'escriptura.
En el terrat on ens té engabiats a mi i una desena de
parents entre ells el meus pares, germans i cosins, està ocupat també pel cultiu d'hortalisses. Als matins les rega quan els primers raigs del sol des de
llevant il·luminen les cebes, tomaqueres, pebroteres i mongeteres que creixen en
les grans jardineres de fusta que el meu amo va construir el primer any de la
seva jubilació.
El pas del temps ha envellit molt l'amo Rafel, a més de
fer-lo sord, també ha perdut molta força física i coordinació tonal. Aquest
deteriorament va ser la causa que abans d'ahir, i ahir també, deixés oberta la
porta de la gàbia de les meves germanes, canaris de cua blanca com jo; elles, sense dubtar-ho, van volar al terrat
de ca la veïna del gessamí on van ser capturades amb totes les precaucions i
van acabar, segons em consta, en gàbies d'altres veïns amb experiència
demostrada en tenir cura de tota mena de pardals, canaris, lloros i periquitos.
...-
