dimarts, 22 d’abril del 2014

Cada cosa al seu lloc


Dimarts passat, tot esperant que el tècnic de radiologia pugés el fitxer digital de la radiografia de l'espatlla de l'Elisabet a la xarxa interna de l'Hospital vam trobar-nos Peter Winters, un vell col·lega de Ca l'Agut, la que havia estat gran fàbrica d'equips elèctrics per protecció i control per a tota mena d'aplicacions industrials. A l'home li manquen un parell d'anys per tenir dret a la jubilació; afortunadament té feina, fa de tècnic sanitari d'aquells que es passen tot el dia fent quilómetres, voltant per ciutats i autopistes dins d'una ambulància vestit amb armilles fosforescents.

En Peter va expressar la seva sorpresa, i alegria, de veure'ns asseguts en cadires arrepenjades a les cantonades d'un encreuament de passadissos del soterrani d'urgències traumatològiques. Va comentar-nos que acabava de deixar un nen d'un any y mig anomenat Gerard al metge de guardia per a que li suturessin les ferides del nas que l'havia fet el Yorkshire Terrier de tres anys: la veritable nineta dels ulls de sa mare. L'accident, o potser hauríem de dir l'atac, va passar quan el nen, al descuit dels seus pares, va apropar-se al plat del quisso amb intenció de tastar aquell apetitós pinso, el gos responent mecànicament a l'instin va girar el morret i va mossegar amb fúria i esmolades dents el nas de la criatura. Mentre el pare trucava al 112, la mare renyia i escridassava el nen dient-li: "Gerard, tu tens la culpa! Qui et mana molestar al Trisqui mentre menja? Ets molt dolent, Gerard!".

Direu que aquesta història és exagerada; però, el meu amic Peter us la pot confirmar com un clar exemple de trastocament de prioritats i manca de responsabilitat.


...-

dimecres, 9 d’abril del 2014

Fites i empatia


Ahir va assolir els noranta anys la nostra estimada Lisbeth Blomkvist, envoltada de la sincera estimació de tants dels seus familiars com fou possible; si faltaven alguns va ser perquè el treballs o les distàncies van fer impossible la felicitació directa.

De la mateixa forma que quan perdem un amic o un estimat familiar, per causa de la fatalitat, perdem una part del nostre bagatge i la vida se'ns fa una mica més pobre, com he experimentat recentment amb la mort de Joan, també quan una persona estimada o molt pròxima arriba a una fita rellevant, sigui professionalment o en altres aspectes de la vida com es al cas d'arribar als noranta anys amb plenes facultats mentals i físiques, tret del normal deteriorament dels rodaments (dels cartílags vull dir), ens sentim partícips d'aquest èxit. Alguns anomenen aquest efecte "empatia"; que és, segons l'IEC, la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona.


...-