M'ha arribat un e-mail del Gerard. És un company de feina amb el que no ens veiem des del tancament de la fàbrica ara fa quinze anys. Diu que l'han recomanat que escrigui els seus pensaments més neguitosos i que ha pensat en enviar-me el producte d'aquesta teràpia epistolar a fi de que l'hi comenti des de la meva pròpia experiència. El primer correo va entrar en la meva bústia dimecres passat. Seguidament el reprodueixo íntegrament:
Benvolgut
col·lega,
Les noies del podcast "Estirando el chicle" m'han fet reflexionar amb els seus comentaris a propòsit dels drets personals, tot dintre de l'estil que impregna l'exitós podcast que impulsen. Tracten temes de rabiosa quotidianitat de manera que acaben analitzant el que és la vida pròpia, de forma individual o en parella i amb el canviant entorn vigent. El format en que presenten les xerrades i entrevistes és informal, juvenil i dinàmic; que no contradiu el fet de seguir un guió ben traçat que acaba per omplir el seixanta minuts farcits, uns cops més i altres menys, d'interessants entrevistes i reflexions de contingut molt divers en clau d'humor.
Deien en un dels podcast, ara no recordo de quina data, que entre les parelles sovint manca el parlar, el dir-se el que senten. Son aquells casos en que els membres de la parella viuen separats cada un en la pròpia rutina i no pensen mai en analitzar si és aquesta la relació óptima entre ells. Dir-se el que voldrien canviar en la seva vida, i què allò que no els agrada a un de l'altre. Senzillament deixen passar els dies, els mesos i els anys on només comparteixen un espai, un temps i uns bens materials; però no tenen la complicitat més enllà de la rutina. Per tant, apreciat company, ara és el moment de començar a escriure sobre les meves demandes en la relació amb les persones properes.
1- Sempre m'ha resultat una molèstia angoixant conduir en situacions d'estrès tals com: hores punta, climatologia adversa, conductors vandàlics i temeraris; més ara, quan les xacres de l'edat ens fan minvar el rendiment i la seguretat en el control del cotxe. Cal afegir la desconfiança en el vehicle de més de quinze anys que comença a mostrar també signes d'envelliment. M'havia plantejat canviar el vell Toyota per un nou vehicle equipat amb les actuals tecnologies (millores a la conducció); però, per raons diverses el projecte ha estat oblidat.
2- Altre opció per minorar el nivell d'estrès és, evidentment, conduir només en cas de que sigui estrictament necessari. No cal, doncs, fer un mínim de deu quilòmetres tots els dies de tots el mesos de tots els anys, plogui o nevi.
3- Atenent els dos punts anteriors he pres la resolució unilateral de que a partir d'ara només faré us del vehicle en cas de necessitat i miraré de fer al menys un dia de descans setmanal.
Així ho he comunicat a la meva parella, en una mena de Cahiers de doléances afegint-hi que em sentia excessivament pressionat de manera que estava fent el que no volia fer. L'ambient s'ha enrarit, com era de preveure, i m'ha fet recordar un capítol del podcast de Cristina Iglesias i Victoria Martín on parlaven del sincericidi. Hi ha qui creu que és perillós el camí de la sinceritat plena i aconsellen no ficar-s'hi en aquest esbarzer, pots acabar caminant sol pel món. Altres opinen que si algú vol caminar al teu costat ha de ser amb la seguretat que deriva de la més completa comunicació, sinceritat, camaraderia i complicitat. Essent aquest darrer un factor d'altíssima vàlua i del que no s'hi parla prou.
Tal com vaig avançar-te telefònicament agrairé que dediquis part del teu temps a llegir i comentar-me aquest e-mail, i els propers que penso adreçar-te, que tenen una finalitat terapèutica segons em recomana la meva doctora.
Salutacions cordials.
Gerard
L'escrit va fer-me reflexionar una estona, de manera que m'he proposat contestar el més aviat possible. Sens dubte entre les queixes del Gerard s'endevina una consciència del Carpe diem. En aquest sentit enllestiré una resposta en els propers dies.
...
