dilluns, 24 de febrer del 2014

Més que un amic


El passat dimecres 20 de febrer, en un solejat migdia de l'hivern tardà, va ser la cremació de les depulles de Joan. Ell, també “amb tots el sentits humans conservats” com va escriure Jorge Manrique en les “coplas” a la mort de son pare, va deixar aquest món el passat dimarts 18 de febrer de 2014, després de partir durant cinc anys una malaltia pulmonar per a la qual avui els metges no tenen tractament.

El seu tarannà, la seva afabilitat i humanitat, sobradament demostrada al llarg de la seva vida va fer que agrupés al voltant seu, en aquest dia de comiat, un molt nombrós grup d’amics, familiars i companys; per aquesta raó el seu sepeli en el temple del Cementiri de Terrassa va ser multitudinari. El mossèn de Ca n’Anglada, J. Làzaro Padrós, va oficiar la cerimònia amb la participació directa dels nebots Marc i Éric i de la filla Chari que varen llegir uns emotius textos laudatoris de la vida i en record del nostre estimat Joan.

No ens resta més que agrair l’aportació que Joan ha fet a les vides dels qui l’envoltàvem. Sens dubte ens ha enriquit amb els seus comentaris, amb els seus punt de vista, amb el seu bon humor i amb la pinzellada sovint un xic escèptica i plena d’ironia amb que guarnia la seva presència.

Comparteixo les primeres estrofes de “La vall del riu Vermell”, que l’organista interpretava a la sortida del fèretre des del Temple vers el crematori, Joan:

   “Trobarem a faltar el teu somriure...

***


Video de "La vall del riu vermell" per la Coral Sant Jordi (1970): Cliqueu AQUÍ.


La lletra de la versió catalana diu així:

Trobarem a faltar el teu somriure;
dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí,
però el record de la vall, on vas viure,
no l'esborra la pols del camí.

El teu front dur la llum de l'albada,
ja no el solquen dolors ni treballs,
i el vestit amarat de rosada
es vermell com el riu de la vall.

Quan arribis a dalt la carena,
mira el riu i la vall que has deixat
i aquest cor que ara guarda la pena,
tan amarga del teu comiat.



...-

dilluns, 17 de febrer del 2014

Un cop d'ull a la vida



Vaig quedar agradablement impressionat per la magnífica expresivitat d'Ozu des del dia que, casualment, vaig saber d'ell en veure a la televisió "Les germanes Munakata". De forma que he decidit gaudir d'algunes de les altres pel·lícules disponibles d'aquest prolífic director; va fer 54 films des del cinema mut al color, passant pel blanc i negre. Les primeres en arribar a les meves mans (en DVD i editats per DeAPlaneta amb ocasió del centenari d'Ozu) han estat "La hierba errante" i "El sabor del sake". Aquí comentaré la primera.



Sinopsi: "La hierba errante" és el remake d'un film dirigit pel mateix Ozu l'any 1934. Narra la història d'un grup de teatre ambulant que arriba en vaixell a una petita, i lluminosa, població costanera. Allà el director de la companyia es retroba amb una antiga amant...



A l'espectador actual sorprendrà la tècnica cinematogràfica d'Ozu, amb composicions de càmera fixa situada a l'alçada dels ulls d'una persona asseguda al terra, on les imatges cerquen l'equilibri d'elements, colors i textures. En aquesta, com en altres films d'Ozu, els silencis i les imatges fixes són extraordinàriament expresives, com un passi de diapositives o la contemplació d'una galeria pictòrica.

La temàtica de "La hierba errante" és profundament humana; el pas del temps en la vida, en el sentit de que envellim abocats a la mort; però també en el de que quan deixem l'adolescència cal prendre decisions transcendentals: casar-se, estudiar, treballar, assolir els esdeveniments per molt greus o dolorosos que siguin de la millor manera possible i considerant ineludiblement el nostre entorn. Som éssers individuals, certament; però, lligats amb potents vincles als qui ens envolten en diversos cercles d'intimitat; ells són part del nostre "jo", que actua de forma bidireccional. Javier Marías ha citat en el seu espai de "El País Semanal" de 16.02.2014, el filòsof Teilhard de Chardin en una reflexió relacionada amb aquesta idea:

"Somos la suma de todos los que nos precedieron, de todo lo que fue antes que nosotros, de todo lo que hemos visto. Somos toda persona o cosa cuya existencia nos ha influido y a la que hemos influido. Somos todo lo que ocurre cuando ya no existimos, y todo lo que no habría sido si no hubiéramos existido".


Recomano, per tant, els films d'Ozu; un director, i un estil de fer cine, extraordinari; què de lo quotidià extreu bellesa i lliçons de vida.



***

Títol original: Ukigusa (Floating Weeds)
Títol en castellà: "La hierba errante"
Any: 1959
Duració: 128 min.
País: Japó
Director: Yasujirō Ozu
Guió: Yasujirō Ozu, Kogo Noda
Música: Kojun Saitô
Fotografia: Kazuo Miyagawa
Actors: Ganjiro Nakamura, Haruko Sugimura, Hiroshi Kawaguchi
Productora: Daiei Studio
Gènere: Drama


...-

dimecres, 5 de febrer del 2014

Protocols telefònics


No tractaré aquí de termes informàtics tals com IP o FTP. L'assumpte va de converses verbals entre humans que fan servir telèfons. A casa meva quan telefonem un familiar, o una antiga companya de treball, d'aquells que encara tenen línies telefòniques de fil de coure metàl·lic (telefonia fixa, com ara diuen) sovint solen contestar-nos amb un seriós i formal "¿Dígame?"; immediatament, quan ens identifiquem, canvien el registre de veu pel corresponent, tal com la situació mana, molt més càlid i familiar.

Altres responen a la timbrada telefònica amb un "Mani'm!", genuïna expressió catalana que a un vell conegut (nouvingut d'Astúries) en el transcurs de la seva feina, en un concessionari local de cotxes, va fer que contestés: "Perdóneme; pero, quiero hablar con Samuel Gracia Sabater, no con el señor Mánim". Això va passar perquè l'asturià seguia la norma que regeix en moltes empreses; consistent en que al despenjar el telèfon el primer que s'ha de dir és el nostre nom, en el cas anterior: "Samuel Garcia. Díguim?". Això és molt eficaç, creieu-me. Similarment, em díuen en el món anglosaxó fan servir com a primera expressió en despenjar el telèfon: "Samuel speaking!"

També passa sovint que en sentir una veu desconeguda, o de la qual no tenim registre memoritzat, pensem que ens està trucant una teleoperadora, o una màquina, i automàticament responem amb to fastiguejat davant la previsible agressió publicitària. Després resultarà que haurem de disculpar-nos a la funcionaria de Centre de Salut que ens avisava d'una cita en el Servei de Radiologia Diagnòstica.

Inconvenients que, cada cop més, estan destinats a desaparèixer. Ara, tothom (o quasi) disposa d'un terminal telefònic amb reconeixement de trucada, que permet abans de despenjat saber qui ens està trucant. Informació determinant per a la nostra acció subsegüent.


...-