dilluns, 29 de desembre de 2008

Saber dir "NO" als fills



Hay muchos niños hoy día que realmente necesitan escuchar con más frecuencia la palabra "no". Aunque, al mismo tiempo que invertimos tiempo, dinero y energía en ayudar a nuestros chicos a tener un currículo impecable, tendemos a titubear cuando se trata de impartir disciplina. Parece más fácil decir sí a jugar una hora más con la videoconsola o a que dejen su cuarto desordenado. Pero los niños necesitan disciplina y firmeza de vez en cuando. Los límites les ayudan a sentirse seguros y a estar preparados para la vida en un mundo construido a base de compromisos y reglas. A veces, los niños necesitan que les digamos "no".

Carl Honoré (Autor de Bajo presión i tambè de l'anterior Elogio de la lentitud)



Aquest dies, he vist en la CNN una entrevista a Carl Honoré, autor dels llibres citats més amunt. Ha estat d’una eloqüència aclaparadora que posa a la llum els vicis i mancances en matèria paterno-educativa dels nostres dies. Tots tenim presents casos reals de les nostres famílies, que mostren aquests errors educatius, on el primer perjudicat és l’infant que rep la sobreprotecció paternal. Aquesta actitud dels pares, i dels avis, esta fent créixer els infants en la falsa, nefasta i perillosa idea de que són els petits déus de la casa, als qui tot està permès, des del més absurd caprici fins la més pueril marranada. Sovint, els adults responsables de la seva educació ens comportem con submisos vassalls dient amén a tota criaturada que broti de l’escambell on hem enlairat el rei i senyor de la casa.

Exercir l’autoritat vers els fills no és un privilegi, és una obligació social i hauria de ser un mandat constitucional, i la seva infracció contemplada en el codi penal. Els adults tenim, també, l’obligació de marcar els límits del què està bé i del què no s’ha de permetre per molta ploranera que l’infant aboqui, irat, sobre el terra del mercat, del jardí o del saló imperial de casa. Cal anar en compte i no confondre: educar en la llibertat amb educar en el lliberticidi del petit tirà contra la raó, ni educar sense violència a educar sense autoritat. No hi ha cap dubte: els errors sempre tenen conseqüències i en definitiva qui patirà els prejudicis dels nostres errors són els nostres fills, nebots o néts en la futura societat on viuran sense l’acotxament dels adults maleducadors.

dimarts, 23 de desembre de 2008

El final d'una era



S’acosta el nou any i voldria fer una reflexió sobre el què ens ha portat el 2008. Sento com si ens hagués esclatat davant dels nassos una forma de viure insostenible heretada de l’ordre sorgit del conflicte mundial de la dècada dels quarantes del segle passat.

Els símptomes que em fan creure que hem arribat a la fi d’una etapa crucial del desenvolupament de l’anomenat sistema de vida occidental són múltiples i evidents tant a nivell global com local:

1-Col·lapse de la financiació creditícia, amb la subsegüent paràlisi dels mercats, d’abast i efectes imprevisibles.
2-Enfonsament de les inversions immobiliàries i especulatives. Moltes empreses del sector han perdut fins un 90% del seu valor, com la nostra coneguda Colonial.
3-Paràlisi dels principals sistemes productius industrials: automòbil, comunicacions (telefonia, tant els operadors com els fabricants d’aparells mòbils). Les fàbriques de televisors tenen els magatzems plens de productes que no es venen.
4-El sector turístic que havia arribar a aportar el 11% del PIB estatal ha retrocedit per primera vegada (-2%) després de moltes dècades pujant.
5-Trencament generacional, les tensions aparegudes recentment en els països mediterranis potser són la punta del iceberg. La joventut comença a prendre consciència de que el seu futur serà difícil. Les reformes universitàries decidides a Bolonya han mobilitzat els estudiants arreu de l’Estat espanyol. La radicalització de Grècia potser és l’espurna que cremarà els campus i instituts, els quals també són en el punt d’ebullició a Itàlia i França.


Conseqüències
Ningú no pot negar que ens trobem en l’inici del declivi europeu, i potser global. La destrucció de llocs de treball industrial no s’ha substituït per cap altre procediment alternatiu que generi riquesa (ara s’ha de dir valor afegit) de manera que les despeses públiques aviat esgotaran les seves fonts de finançament, les mateixes que estan reduint el seu cabal. Tot apunta a la caiguda de recursos fiscals, com la davallada de l’activitat industrial i comercial, per tant menys IVA. Més atur significa reducció de cotitzacions. L’altra cara de la moneda són els previsibles increments de les despeses públiques: més subsidis, més administració...

El fet és que els vasos comunicants de l’economia responen a les lleis de la física, s’està produint el lògic transvasament de recursos tendents a restablir l’equilibri econòmic malmès per molts anys de desenvolupament irracional i desequilibrat. El món de fantasia on vivíem algunes economies occidentals a despertat a la crua realitat. Les cadenes de vergonyosos fraus i desfalcs comesos per financers sense escrupols s’afegeixen a la clàssica crisi de sobreproducció. Haurem de retornar als vells anàlisis que anunciaven com les forces productives han deixat de créixer.

Alternatives
No s’ha de ser economista per saber que cal defugir dels models que s’han demostrat dolents i que ens porten al fracàs segur. Cal aplicar, amb la màxima urgència, models respectuosos amb l’entorn i socialment justos. Una bona opció és la recerca de fonts energètiques netes. Parar de seguida el model de desenvolupament basat en l’obtenció d’energia de origen fòssil i en la sobrexplotació dels recursos hídrics i naturals dels planeta. Cal racionalitzar el transport de mercaderies i de persones de manera que deixem de dependre del petroli. S’han de deixar de produir motors d’explosió per a cotxes i passar als d’energia elèctrica. Optimitzar el reciclatge dels residus... I així, tantes altres opcions que permetin deixar un planeta habitable als nostres descendents. Prioritzar l’educació de la joventut en el marc de les necessitats comunitàries. La inversió en educació és la que més rèdit retorna a la societat.

Lamentablement, el que hem vist fer, fins ara, és donar velocitat a les màquines d’imprimir paper moneda (dòlars i euros) per farcir els pous sense fons de les entitats financeres. De moment aquesta política no ha tingut cap efecte entre els ciutadans.

L’esperança està en les previstes inversions públiques que els governs han proposat. Si tot queda com els ajuts públics nord-americans, que aniran a la indústria automobilística per fer els mateix tipus de cotxes d’ara, però amb major quantitat, estem llestos.

El pitjor, però, és l’absència de direcció del moviment social que pugna per sortir de la crisi. No hi ha direcció de la població que resta desmobilitzada, adormida, tret de l’enorme oposició ciutadana, viscuda als carrers, quan la mortífera invasió d’Irak. Els partits tradicionals, i també els sindicats, durant anys han fet el paper de gestors de les polítiques econòmiques imposades des de l’òptica de desenvolupament tradicional. Han jugat el paper de col·laboradors necessaris per arribar a la situació de col·lapse en que ens trobem. Els nous líders potser sortiran dels moviments radicals i antisistema, susceptibles de conductes poc respectuoses amb els drets dels ciutadans: recordem els episodis de cremades de cotxes a París o els talls d’autopistes i l’ocupació de pistes d’aterratge a BCN. Cal, doncs, començar a organitzar un corrent ciutadà contra la crisi, coordinat, assessorat per experts, que tingui veritable poder democràtic, que allunyi als oportunistes i demagogs de tot pelatge que se n’aprofiten dels moviments populars. Ja ho veieu, molta feina per fer.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Les polseres antiviolència


El meu amic, i mestre, Josep Sala m’explicava com els caps dels escoltes tenien la clau per foragitar la por dels adolescents excursionistes quan eren sota una tempesta. Quan els intrèpids nois restaven dintre les tendes de campanya sota una fenomenal tempesta d’aigua, pedra, trons i llamps, el cap de grup punxava una patata crua en un dels pals de la tenda, dient-los: “Així, estem protegits del llamps. Sé de ben cert que la patata farà que el pal de la tenda (de ferro) no sigui una punta atractiva per les càrregues elèctriques de la tempesta”.

En Josep em deia que els caps sabien que allò no era gens eficaç contra la remota però no impossible caiguda d’un llamp, ben al contrari, realment s’incrementava la possibilitat de ser atret per la punta de ferro de les tendes mullades (autèntics parallamps). En canvi, sí era eficaç en un altre sentit, perquè els jovencells creien en la saviesa del cap de grup i així es tranquil·litzaven, veritable objectiu de la mentida pietosa, o hem de dir: falsificació científica.

Aquest és el paper que ara vol fer el controvertit assumpte de les supertecnològiques polseres antiviolència vers les dones. Llàstima que s’hagi vist de seguida que són una trola infantívola, que no enganya ni els nadons. La recent mort d’una dona a Galícia ho demostra.

Pel que sembla, els venedors de polseres GPS són tan llestos com els vells venedors del parallamps fets amb metalls radioactius, què varen substituir els clàssics parallamps de punta de platí. És evident, hi ha venedors que tenen un poder de seducció digne de millors aplicacions, com a xarlatans de fira, per exemple. El problema està en que els diners per a comprar polseres GPS són públics i les víctimes mortes són dones.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Les mentides, fora de la memòria


Avui m’ha picat l’impuls de fer aquest comentari després de la trobada casual en els passadissos d’uns grans magatzems amb un antic col·laborador de l'extingida fàbrica de motors AEG de Terrassa. Ha estat una llarga estona de substanciosa conversa i d’intercanvi d’informació. Evidentment no teníem presa, fet inherent a que tots dos estem a l’atur. Una evocació, sense nostàlgia però amb ràbia pel procediment amb el qual, en el nostre cas, s’ha destruït impunement (de forma criminal, deia el meu interlocutor) un patrimoni de saber fer, de tècnica, de coneixements creadors de riquesa, hereu de molts anys de tecnologia alemanya i catalana. AEG no només creava béns industrials, d’equipament, i donava feina a moltíssims treballadors externs, també generava benestar social i progrés. Els seus motors abastaven d’aigua potable les ciutats, impulsaven tota mena de màquines: ascensors, vaixells, grues, àncores, instal·lacions petroquímiques, ventilació de túnels, alimentació... En tota mena d’indústria on cal força mecànica ha estat present l’enginyeria i el saber fer dels empleats i treballadors de l’AEG.

El meu col·lega interlocutor, adscrit des de sempre a un dels sindicats presents a l’empresa, m’ha comentat com presumptament quelcom de fosc planava sobre algun membre dels representants dels treballadors, fent referència a fonts jurídiques externes i un anterior directiu de l’empresa. El fet fora especialment crític en l’etapa de veritable desballestament de la fàbrica en profit d'una colla d'espavilats. La martingala va acabar deixant els darrers 280 treballadors al carrer i amb una minsa indemnització.

L’acció va succeir, presumptament, segons els següent guió:

1 – Imagineu-vos una potent empresa de l’Alemanya hitleriana (any 1940) que va muntar una planta a l’Espanya del primer any triomfal. Tot eren facilitats: terreny municipal sense cost, lloc logísticament estratègic a ran les vies de RENFE i personal amb experiència procedent d’uns tallers d’electromecànica del carrer Pantà.

2 – El desenvolupament de l’electrificació nacional i mundial demanava creixents quantitats de transformadors, interruptors i motors: béns d’equipament que produïa l’AEG de Terrassa amb tecnologia de Berlín i Oldenburg.

3 – A començament dels setantes els pactes entre grans productors de béns d’equipament deixen l’AEG al marge de la fabricació d’interruptors i transformadors.

4 – A la dècada dels vuitantes la gran AEG alemanya va de baixa, abandona multitud de sectors productius a mans dels competidors. La planta de Terrassa queda desemparada, orfe, sense mentors tecnològics. Els nous desenvolupaments són responsabilitat exclusiva de Terrassa.

5 - La propietat passa a Daimler-Benz. Propietaris i accionistes queden molt lluny de Terrassa, per a ells és només una font de pèrdues sense aturador. Sobretot per la manca de control sobre què és el que fan a Terrassa els directius locals i com gasten els diners. Un fet a tall d’exemple: els qui acompanyaven un gerent alemany a comprar mobles vells pel seu xalet, després, tenien la barra de passar a demanar comissió al brocanter, el qual poc acostumat a aquesta mena de negocis quedava sorprès i foragitava indignat aquella mena de paràsits. De tant en tant, les cises eren tan grans i evidents que algun cap de departament era despatxat de forma fulminant, sense explicacions, i aquí s’acabava tot.

6 – Decebuts per com rutllava de malament el negoci els amos des d’Alemanya van assignar una quantitat de diners destinat a liquidar-lo. Va haver una reducció de personal. La planta de Terrassa va posar-se a la venda al preu simbòlic d’una pesseta. Després, va venir una nova reducció de plantilla més una reducció de sou (-5%) dels qui restaven treballant.

7 – A finals del segle XX la fàbrica va ser comprada per una família italiana del Véneto, què des dels anys seixantes es dedicaven al negoci dels motors elèctrics. Creixien amb el sistema de comprar a preu de saldo les despulles d’empreses en crisi.

8 – Els italians, amb ajuts públics i venent-se els terrenys a una gran immobiliària, (això sí, tirant per terra els papers signats de l’anterior pre-venta a una firma de màquines escurabutxaques), van construir una fàbrica més petita a Can Petit (en els afores de Terrassa). Aquí els venecians van aprofitar el que van poder: tecnologia, llistes de clients i proveïdors. Durant dos anys van fer inversions sobretot en les empreses dels seus amics i quan els diners van acabar-se van marxar tranquil·lament deixant el mort a la novíssima Llei Concursal. Era l’estiu del 2005. Al desembre d’aquell any la fàbrica va tancar portes.

9 – Finalment la maquinària i les instal·lacions de les cadenes de producció van ser venudes a uns industrials de l’Índia. Els terrenys i les naus de Can Petit resten a compte del Fons de Garantia Salarial.

Pugna lamentable entre companys
Fins aquí els fets. Ara venen les conclusions. Com era d’esperar nombrosos treballadors veiem irregularitats i temíem que tant l’arraix com l’armador estiguessin per la feina d’enfonsar la nau, fins i tot amb la col·laboració d’alguns mariners. Així, arrossegats pels corrents de l’especulació immobiliària i les teories desindustrialitzadores de la globalització vam patir el planificat naufragi que ja coneixem. Però, abans vam encomanar-nos al nostres assessors jurídics. Pocs més de la meitat del personal van defensar els seus interessos deixant-los a mans dels serveis sindicals, amb el dret de negociació exclusiu (cedit per la representació sindical oficial dels treballadors). Una mica menys de la meitat de la plantilla, els escèptics, els qui desconfiaven de que els que havien permès arribar fins aquella desfeta fossin també els encarregats de negociar la rendició vam confiar la nostra defensa jurídica en un col·lectiu independent. Aquí va venir l’enfrontament. Davant l’absència de cap responsable de l’empresa, els representants oficials dels treballadors van exercir el poder, o la il·lusió de poder, de la següent manera: boicot encobert a la producció de les comandes compromeses (fins i tot les ja cobrades), atac als companys del sector no oficialista, amenaces a qui gosava demanar explicacions sobre el comportament del president del comitè durant la destrucció progressiva de la fàbrica... La traca final va ser l’ordre, proferida pel màxim representant oficial (no pas el representant real) dels treballadors: “¡Aquí no se paga ni una p. nómina más!”, immediatament després procediren al repartiment dels diners de calaix, uns 3000 €, igual per a tothom, a compte de les últimes nòmines ja fetes però, com és natural, diferents per cada treballador o empleat. Afortunadament el jutge va fer justícia, com no podia ser d’altre manera sí volem creure que vivim en un estat de dret, i va establir les indemnitzacions i finiquitacions ajustades a la llei que a cada treballador corresponia.

Allibereu-vos de la vergonya d’haver estat víctimes d’un engany
Vist amb la perspectiva de tres anys, podem fer balanç: Tret de quatre privilegiats que han estat contractats per institucions: Ajuntament, sindicats, etc. una part dels pocs treballadors que han trobat nova feina industrial, sovint precària, estan tornant a l’atur víctimes de la crisi financera mundial. Molts dels que seguiren les propostes del sindicats, ara, reconeixen que els escamotejadors ens la van fet grossa. La majoria ens ho hem pres amb resignació. No cal portar a la memòria, per patir, fets i temps de fracàs i d’errades. En interroguem: per què unes persones suposadament madures hem estat ensarronats com pardals, trets al carrer de mala manera, a canvi de quatre duros que han sortit dels contribuents. En alguns casos, els antics companys manifesten aquell sentiment, tan humà de passar pàgina, de no voler recordar les situacions desagradables. No volen sentir-se víctimes d’un engany, per portar-los al lloc que convenia als interessos de tercers, simplement pecuniaris, aliens als dels treballadors i al desenvolupament industrial de la ciutat.

Penso que, el que cal fer és el contrari, s’ha de parlar dels fets, esbrinar la veritat, treure a la llum els errors, denunciar els manipuladors, reconèixer que ens han estafat i acceptar, finalment, que no som tan llestos com pretenem ser. Haver estat víctima d’un entabanador, en qui confiàvem plenament, és dolorós, però cal reconèixer-ho a la fi, i alliberar-se de la inútil vergonya. Fins i tot quan s’ha actuat contra la veritat, i contra innocents, en l’ofuscació per defensar el líder que us tenia encegats i seduïts. Només s’ha de demanar perdó, amb humilitat, per les amenaces proferides i per les accions injustes i errònies comeses.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Educació universitària europea


La construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior (conegut com a Procés de Bolonya) està essent utilitzat, al menys a casa nostra, per finalitats diferents dels interessos de l’educació superior. Resultat: més llenya al foc de la destrucció del futur de centenars de milers d’estudiants.

El problema és aspre; multitud de factors, sovint aliens al món universitari, fan pinya per treure’n profit com els voltors de la víctima ferida des de molts anys enrera per la manca de les reformes imprescindibles i urgents, però, sempre pendents.

Faig aquestes afirmacions des de la meva experiència com a llicenciat universitari en Filosofia i Lletres, a qui sempre han atret els aspectes pedagògics de l’educació i, també, com a virtual professor de secundària de ciències socials, soc a la llista de professors interins i suplents. Però, he d’aclarir que parlo, sobretot, des de la pròpia experiència de quan vaig fer els estudis de nivell secundari, com alumne d’un sistema subvencionat per empreses metal·lúrgiques privades, impartit per centres privats (sal·lesians) i d’accés totalment lliure, només limitat per l’edat i el nombre de places. En el meu cas, ens vam inscriure més de dos-cents candidats. Després de tres dies de proves selectives (bateries de proves psicotècniques) van començar el curs uns quaranta alumnes. No pagàvem taxes, ni matrícula, ni mensualitats. Des de la primera setmana percebíem una petita paga en efectiu (en concepte d’aprenents) a canvi de tres anys amb vuit hores diàries lectives, 30% eren pràctiques de taller, 30% tecnologia (teoria i tècnica de taller, seguretat en el treball...) la resta del temps per matèries comuns: llengua (castellana), literatura, geografia, matemàtiques, física, química... Els llibres eren de l’escola i sovint s’aprofitaven d’un curs per l’altre. Ara veig que allò va ser un experiment, molt interessant, però que, fins ara, ningú no ha estat disposat a continuar.

En canvi Bolonya sí contempla aquesta via. El que he pogut llegir sobre l’homologació dels estudis universitaris europeus proposat per Bolonya (El País 30.11.2008, pàgina 36, Errores sobre Bolonia) em sembla positiu. Menys classes magistrals. Benvinguda la coordinació Empresa-Universitat. Hauria de dir que em sorprèn l’escàs, més aviat inexistent, suport que aquest procés rep de les esferes educatives. Però, no ens ha de sorprendre que les forces vives de l’educació, col·lectius de professorat inclosos, no es manifestin amb més contundència en favor de sortir de la casa en flames que és l’educació a l’Estat espanyol. Massa esperit corporatiu, massa apoltronament i moltes feres a l’entorn de la víctima caiguda. Començant per la Comunitat de Madrid que deixà sense diners les seves universitats perquè morin literalment d’asfíxia i de fred (no tenen diners ni per pagar les despeses corrents: aigua, llum...), seguint amb la pugna estèril dels nostres representants parlamentaris i acabant amb els caçadors oportunistes als qui tota mena d’aldarull és un excel·lentment camp adobat pels seus interessos indefensables. Pobra uni, i pobres universitaris! Ja sabeu la dita: Entre tots la mataren...

dissabte, 29 de novembre de 2008

Tres anys de bloc


Bitàcola f. Caixa situada davant el timó en la qual va la brúixola i un llum.

Què bonica metàfora d’allò que ens il·lumina i ens orienta en els camins de la nostra vida. Tal dia com avui, 29 de novembre, de l’any 2005 a les 11:04 vaig pujar el meu primer article d’aquest bloc, el qual vaig denominar-lo amb el títol d'Habitant-Global. Ara són 110 articles, no gaires. Han estat tres anys d’aprenentatge, de redacció de comentaris en l’estimada i maltractada llengua catalana. He intentat fer els escrits sense afany d’imposar opinions, sense pretendre tenir tota la raó, però sorgits, sovint, de l’imperiós neguit de comunicar-me, de manifestar la meva opinió d’aprovació, o de denúncia, davant qualsevol fet.

M’hauria agradat que la meva escriptura hagués estat més fluida, més brillant, per fer-vos més agradable la lectura. Sóc un aprenent i com diu el lema del Bloc, encara tinc: Molta feina per fer. Posat que tots som habitants globals penso que a tothom ens escau el mateix lema. No podrà ser d’altre manera si volem compartir el planeta, tant limitat i fràgil, la creixent quantitat d’habitants consumidors condemnats a entendre’ns. El repte per les pròximes generacions és fascinant.

Agraeixo sincerament la vostra atenció, tant als lectors que em llegiu habitualment com, també, els que m’heu llegit algun cop. Desitjo, egoistament, que ens continuem trobant per molts anys en aquest lloc de la blogosfera.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Contra la violència vers les dones


La tarda del 17 de novembre vam assistir a la projecció de la versió en castellà de la pel·lícula Bordertown (Ciudad del silencio) de Gregory Nava. L’acte amb col·loqui final es va fer dintre de la campanya municipal del departament de Polítiques de Gènere en contra de la violència vers les dones.

La història
La pel·lícula es presenta basada en fets reals. La periodista Lauren Adrian (Jennifer López) del Sentinel de Chicago viatja a la ciutat fronterera mexicana de Juarez, caracteritzada per la implantació de les maquiles (plantes industrials que aprofiten els acords de lliure comerç (NAFTA) per produir a baixíssim cost el productes de les grans multinacionals tecnològiques, tèxtils, etc. L’elevat nombre de treballadores, d'aquestes fàbriques, desaparegudes i assassinades bàrbarament crida l’atenció dels mitjans malgrat la resistència de les autoritats per reconèixer aquest crims, que finalment queden impunes demostrat que a Centre-amèrica, en els nostres dies, impera la llei del més fort, no existeixen els drets ni els respecte per la vida dels ciutadans. Les xifres de dones assassinades, o desaparegudes, a Ciudad Juarez passa de 4000, malgrat que oficialment són 400. Els culpables denunciats encara són al carrer. El poder és detentat per poderosos que fan la seva, matant si cal els que intenten fer sortir la realitat a la llum. El periodista Díaz (Antonio Banderas) també és assassinat pels criminals feminicides en un intent de silenciar les veus que demanen justícia.

Avaluació tècnica i artística de la pel·lícula.
Malgrat les crítiques negatives que ha rebut, des del la seva estrena, d’alguns comentaristes que troben un excessiu desequilibri entre el pressupost i el resultat final, la pel·lícula va gaudir del vist i plau de Amnistia Internacional des del seu inici com a projecte i ha estat premiada en aquest sentit. No busqueu gran qualitat artística, és més aviat, un film de denúncia, simple i senzill, que no deixar de recórrer al sensacionalisme, per arribar als espectadors més simples i senzills. En aquest sentit, que la consagrada Jennifer López s’hagi involucrat en la pel·lícula, fins i tot econòmicament, és un gest que cal agrair. Però no intenteu comparar aquest film fronterer amb un antecedent com la genial Touch of Evil (Sed de mal) que va protagonitzar i dirigir Orson Welles a l’any 1958.

Conclusions
La manca de llibertats i de drets a Ciudad Juarez, i per extensió, allà on el poder està en mans del grups mafiosos, narcos, etc. esdevé un sistema de vida ple de violència. Ja ho sabem: On no hi Estat de dret impera la barbàrie. La maquila és una peculiaritat del modern sistema productiu que aprofita aquestes condicions per ser més competitiu i obtenir més beneficis. La violència és la norma: són assassinats els periodistes, els advocats, els jutges, i fins i tot ho poden ser els ministres de l’interior i els fiscals anticorrupció. En aquest entorn, la violència específica contra les dones indígenes és una faceta del mateix monstre. Qui viola i mata les treballadores adolescents i després queda impune està actuant perquè un ésser social superior està malalt, impregnat per la corrupció: no hi ha Estat.

En el mateix sentit, la violència d’aquí contra les dones: la violència domèstica, no ens ha de fer caure en una visió limitada. No es tracta només d'uns marits, o uns companys sentimentals, que maten les seves dones. És una societat, en la que hi estem tots implicats, que genera, i persevera en uns patrons educatius de domíni, i que no rebutja prou aquesta conducta criminal fruit del sentiment atàvic, patriarcal, de ser el rei i jutge (en el sentit bíblic) detentador de tots els poders, fins i tot, el de llevar la vida als seus súbdits, sense cap raó, tan sols: “Perquè sí! Perquè ho vull així!” En aquest cas la dona que s’ha lligat sentimentalment amb el seu botxí, en un desafortunat moment de la seva vida, serà una víctima més de la mal denominada violència de gènere.

Les solucions
Deixo aquí apuntat que calen mesures integrals, a llarg termini. Cal un canvi de mentalitat col·lectiva, cosa què només pot ser el resultat d’anys de nova, i diferent, educació. Estic especialment en contra de solucions particulars. No serveix de res la repressió policíaca i judicial. Els assassins, de les seves dones, sovint es lliuren ells mateixos a la policia o intenten suïcidar-se.

Fitxa tècnica
Direcció i guió: Gregory Nava
Nacionalitat: USA
Any: 2007
Duració: 115 min.
Génere: Drama, documental
Interpretació: Jennifer López (Lauren Fredericks), Antonio Banderas (Díaz), Martin Sheen (George Morgan), Maya Zapata (Eva), Sonia Braga (Teresa), Rene Rivera (Aris), Kate del Castillo (Elena), Randall Batinkoff (Frank Kozerski), Bob Morrisey (Bill Kellog), Julio César Cedillo.
Producció: Gregory Nava, Simon Fields y David Bergstein.

dissabte, 15 de novembre de 2008

La fi del cafè per a tothom


Foto: Alguns moviments populars (corporativistes) s'expliquen més bé quan pensem que són protagonitzats per ninots de drap. Tots sabem que sempre hi ha qui mou els fils de les titelles.

Un polèmic article sobre la situació econòmica d’Espanya ha aparegut recentment, en un suplement especial de 20 pàgines, a la revista britànica The Economist. L’article, a més de pronosticar l’evidencia: que em arribat a l’època de les vaques magres, deixa l’Estat de les Autonomies, i especialment Catalunya en un mal concepte, ens descriu com “obsessionats per la llengua i els localismes”. L’autor de l’article, Michael Reid, va demanar una entrevista als dos màxims representants en política econòmica catalana. Per raons d’agenda sembla que aquella entrevista no va realitzar-se i l’article s’ha publicat amb greus dèficits d’informació que no corresponen a la realitat catalana.

Però, una conclusió de l’article si és certa, tant a nivell de tot l’Estat com per Catalunya: l’època de les vaques grasses s’ha acabat per a tots. Hem viscut trenta anys de festa i ara toca pagar el compte. Abans d’ahir, en el seu programa dels matins, Josep Cuní afirmava que cada dia feiner s’inscriuen en el Servei d’Ocupació de Catalunya 800 aturats nous. Això significa incrementar notablement les despeses de l’Estat en prestacions socials, en un moment en que els seus ingressos cauen bruscament: per la baixada de la activitat econòmica. Cada dia tanquen empreses i tota mena d’activitat comercial cau, amb la conseqüència d’una forta reducció de la recaptació fiscal.

Les despeses socials de tota mena: salut, ensenyament, seguretat, inversió pública... no paren de créixer. No vull exagerar un panorama de penúria, que intenti justificar les actuacions estalviadores dels estaments públics: locals, autonòmics o estatals, però la realitat dels comptes socials ens hauria de preocupar tant com a contribuents i com a usuaris d’aquest serveis. En canvi, el que veiem és una societat que pateix una mena d’esquizofrènia que fa que els ciutadans pensin (sovint després de manipulacions interessades) que l’Estat i el seu calaix dels diners és una entitat aliena a la societat mateixa on s’atendran obligatòriament totes les demandes de forma il·limitada. Es com dir: Jo vull aquest servei i ja se n’encarregaran altres de pagar el seu cost.

El superàvit de la Seguretat Social, del que tan presumien alguns, està desapareixent. Fa poc hauria permès atendre les despeses del propers set mesos, ara, aquest marge s’està reduint dramàticament. Cada cop són menys els cotitzants per mantenir una despesa creixent amb més beneficiaris dels serveis socials. L’aturada immobiliària, i tota la seva indústria auxiliar, ha estat seguida de la fallida tant de les empreses auxiliars com de les directament lligades a l’automoció.

Tot apunta que molt properament veurem, i viurem, la crua realitat. Certament, la festa s’ha acabat. Ha arribat la fi del creixement dels darrers anys fonamentat per l’especulació immobiliària i el suport dels fons europeus. No s’ha d’oblidar que des dels temps de Felipe González Espanya ha estat el primer beneficiari d’aquest fons, havent rebut un total de 186.000 milions d’euros. Ara aquests diners s’han dirigit als nous col·legues més pobres de la UE. Mentre, els nostres joves tenen creixents dificultats per trobar feina, o per assolir un bon nivell de formació, nosaltres encara discutim, com aquelles llebres del conte: si els gossos que ens persegueixen són llebrers o conillers.

Ah! el G20+2 ha decidit aquesta tarda a Washington, entre altres mesures, per combatre la crisi econòmica global incrementar la inversió pública i el consum dels ciutadans, aquest últim reduint les càrregues fiscals. D'on sortiran els diners?

diumenge, 9 de novembre de 2008

Soroll i vacuïtat a l’entorn d’un vianant


Abans d’ahir anava amb pas ferm, dirigint-se directament al centre del pas de vianants per traspassar el carrer Colom des de Can Flotats fins la cantonada de l’edifici centenari de l’Escola Industrial quan un terrabastall amb ritme de xumpa-bumpa el sobta i quasi el paralitza. Davant seu, un cotxe vermell de vidres foscos al darrere, per amagar no sé què, i les finestres obertes al davant, malgrat que la temperatura és de 9º C, emet aquella pseudo-música infernal, brunzidora, eixordant, martellejant, agressiva i insuportable fins i tot per les oïdes més granítiques.

Al volant un noi amb gorra de visera blanca i jupa negra i vermella amb logo de luxe, fals, a joc amb la tapisseria de l'auto. Tot un estil definitori d’una conducta immadura, com la d’aquelles fruites tardanes, o malaltisses, que primer cauran podrides abans de madurar.

El caminant es pregunta: Què pot induir a un jove adoptar una conducta tan poc original com estrambòtica; i tan perillosa pel seu propi sistema auditiu, que a més incrementa el risc en la conducció. No hi troba cap altre explicació que el desig, tan humà, de ser el centre de l’atenció dels altres. Sens dubte hi ha un instint de sobresortir, de ser especial, de ser superior als altres. És una necessitat psíquica que treballa per satisfer l’autoestima, una forma de manifestar-se, de dir: "Mireu-me. Jo soc aquí. Soc el centre. Soc el que més..." Aquí els més aptes, les persones més preparades i capacitades, però també els ciutadans amb un elemental grau de civisme s’esforcen en el treball, l’estudi, les arts, les relacions socials, l’esport, etc. En canvi, els negats, o simplement ganduls, es conformen en destacar-se mostrant el seu nivell d’estupidesa. Aquesta és la veritable raó que porta a determinats ximplets tunejar l’acústica del seu cotxe, sovint a compte dels diners del pares. De manera què quan van pels carrers fent tremolar els vidres de totes les finestres del edificis al seu pas el seu ego se sent satisfet davant l’evidència que centenars, o milers, de persones tindran present la seva presència a la ciutat. Seran els pacients ciutadans que hauran d’interrompre converses en directe, o telefòniques, i deixaran de percebre informació de la ràdio o TV per la invasió de l’estridència irracional. Així, els limitats estrafolaris són el centre d’atenció entre les persones de l’entorn. Què hi farem? Si no en sabem d’educar, haurem d’empassar-nos les pomes agres.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Infantesa de John Maxwell Coetzee


Autor: John M. Coetzee
Títol: Infantesa. Escenes de la vida a províncies.
Editorial: Edicions 62, Barcelona 2006
Col·lecció: Les millors obres de la literatura universal (segle XX), no. 166
Traducció: Dolors Udina
175 pàgines

Acabo de llegir aquest llibre, que és el primer volum de l’autobiografia de l’autor i premi Nobel de Literatura de l’any 2003. Nascut a Sud-àfrica (Ciutat del Cap, 1940) ha obtingut nombrosos premis de prestigi per la seva obra literària: novel·les, assaig...

En aquesta obra Coetzee relata la seva infantesa en la Sud-àfrica anterior del 1950, en un món de profundes diferencies i discriminacions racials i religioses: blans i negres, també entre cristians, jueus i protestants; i sobretot lingüístiques: entre els qui parlaven anglès i els parlants d’afrikaans (llengua derivada dels antics pobladors d’origen holandès) Coetzee explica com va ser acollit en una escola dels maristes, quan la seva família va traslladar-se de Worcester a Ciutat del Cap, a la pàgina 143 diu així:

Del que s’assabenten llavors ell i la mare és que a Ciutat de Cap les diferents classes de persones van a diferents escoles. St. Joseph, si no per a la classe més baixa, sí que és per a la segona més baixa.

M’ha agradat molt llegir aquest llibre, ple d’al·lusions a la pròpia infantesa i a la dificultat per triar entre les disjuntives morals a que la vida ens aboca. Tot plegat deixa un gran interès per llegir la segona part d’aquesta autobiografia que us recomano a tots.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Un drama, tres famílies


Aprofito la imatge d’una coneguda firma de luxe per il·lustrar la sensació de quedar-se mut i desconcertat davant la crueltat i absurda barbàrie que sovint ens cau tan a prop.

Altra vegada es repeteix el drama protagonitzat per adolescents d’IES. Ha passat a Ripollet, prop de Barcelona. La vigília de Tots Sants un parell de xicots, que ja han estat detinguts, van provocar la mort d’una companya de l’institut on estudiaven tots tres. Després de quedar per veure’s, a través del Messenger, un dels nois va llevar-li la vida a la noia, a sang freda. El novell botxí i el seu company van deixar el cadàver al terra enfangat, no gaire lluny del centre on estudiaven.

Recordo el cas que també vaig comentar de la mort, cremada viva en una caixer de Barcelona, d’una dona a mans d’uns adolescents al desembre de 2005. Llavors em sorprenia, com ara em sorprèn, la passivitat social davant d’un món educatiu i cultural (en el sentit antropològic) que crea individus amb aquesta evident manca de valors i de respecte per la vida dels altres. Els assassins de la noia, segons els mitjans que informen del fet, són estudiants normals. Voldria afegir: sempre que considerem normal que un xicot de 15 anys vagi armat amb una navalla i amb la ferma intenció de fer-la servir per matar una companya del seu centre escolar.

dissabte, 1 de novembre de 2008

El caos educatiu i la catàstrofe que s’aproxima


Molts són els elements negatius que incideixen en contra de l’optimitat educativa i a favor de mal anomenat fracàs escolar. Malgrat l’esforç, sovint desmesurat, dels mestres, professors i de totes les persones que intervenen en el procés educatiu la realitat s’encarrega de tirar per terra tot aquest treball, tal com una ventada tira un castell de cartes. Aquesta realitat és polifacètica i proteica:
- La nova, o no tant nova, cultura imposada pels mitjans de comunicació audiovisuals (vegeu a baix una part de l’article de Pierre Jourde publicat a Le Monde diplomatique) En les darreres dècades el rumb de l’ensenyament no té qui ho controli, és una nau a la deriva.
- La fatiga i la desmotivació dels professionals de l’ensenyament
- La insuficiència dels recursos materials i humans per a dur la població escolaritzada als nivells i continguts programats per les administracions. I més si tenim en compte l’allau de població nouvinguda.

Causes.
En general podem dir que és la societat la que situa l’educació en el nivell de prioritats que creu convenient. La realitat és que la qualitat de l’ensenyament no baixa del cel. Cal una voluntat de tots els estaments, pares, mestres, institucions, empreses... i per descomptat alumnes motivats i entusiastes. Tot això, cada cop és més difícil de trobar. Això sí, tothom vol i exigeix un excel·lent ensenyament i bon nivell per al nostres alumnes. Però l’esforç col·lectiu, i individual, de tots els implicats no es fa.

Conseqüències.
No cal demostrar que el deteriorament creixent de l’ensenyament tindrà, amb tota seguretat, conseqüències gravíssimes. El primer recurs d’una nació és la formació i les capacitats del seus habitants. Malmetre la formació de tota la població de menys de vint anys és una veritable bomba de temps que acabarà esclatant en la societat futura, i també a curt termini. Ara mateix, ja comencem a patir la manca de tècnics. No hi ha prou estudiants d’enginyeries, de matemàtiques... Qui heretarà les claus del coneixement científic?, qui investigarà?, qui innovarà?, qui ensenyarà les generacions futures?.
A més dels coneixements també s’ha perdut (utilitzo el present plenament segur) l’hàbit de l’esforç i del rigor, l’interès en la persecució i l’obtenció de resultats en la millora i capacitació personal.

Conclusió.
No puc deixar de ser pessimista davant d’un món controlat pels mitjans que han substituït l’ensenyament científic, reglat i socialment aglutinador per una muntanya de continguts televisius publicitaris (esports, concursos i realitys inclosos) que fomenten l’individualisme i esterilitzen la creativitat. Aquest és l’autèntic mur contra el que xoquen els esforços del professors. La difusió immediata i universal de les estúpides modes, suposadament independents, de la joventut demostren la poderosa influència dels mitjans de comunicació en foment de la inutilitat consumista i eixorca. Ja ens ho trobarem!

* * * * *
Segueix la transcripción parcial de l’artícle publicat a Le Monde diplomatique.
El triunfo de los mercaderes de la vulgaridad
La guerra mediática contra el espíritu

Le Monde diplomatique, Nº 156, pàgines 24 y 25. Octubre 2008
Autor: Pierre Jourde (Profesor de la Universidad Stendhal –Grenoble- III)


... Los medios de comunicación (audiovisuales) supieron dar dimensiones monstruosas al universal deseo de estupidez que dormita incluso en el fondo del intelectual más elitista. Este fenómeno es capaz de destruir una sociedad, de hacer irrisorio cualquier esfuerzo político. ¿Para qué deslomarse reformando la escuela y la universidad? El trabajo educativo es destruido por la estupidez mediática, por las bufonadas erigidas en medio de expresión, por la invasión de los valores del dinero, la apariencia y el individualismo egoísta propagados por la publicidad, verdadera razón de ser de los grandes grupos mediáticos. Los nuevos dueños de los medios de comunicación remiten a los ilustres reformadores de la educación pública a un oscuro rincón de la historia.
Cuando se les critica por la vacuidad y la ineptitud de sus programas, los mercaderes de vulgaridad suelen dar dos respuestas: primero, que simplemente le dan al público lo que éste desea; segundo, que quienes los critican son “elitistas” incapaces de admitir la simple necesidad de diversión. No es necesariamente elitista reclamar un poco menos de estupidez. Hay verdaderos espectáculos populares de alta calidad. El público pide lo que está condicionado a pedir. Prácticamente se ha abandonado la idea de un acceso progresivo a la cultura a través de espectáculos populares. Molière, Calderón, Lope de vega, Víctor Hugo, Charlie Chaplin, Valle Inclán, Lorca, Brecht o Darío Fo eran y son grandes artistas y también populares. Han logrado distraer y hacer pensar a la vez. La industria mediática no hace el más mínimo esfuerzo: va directamente a lo más vil.
Todo el mundo tiene derecho a relajarse ante un espectáculo fácil. Pero cuando se alcanza el infra-nivel al que han llegado los programas llamados de “entretenimiento” ¿se puede hablar de una simple distracción? Esas imágenes, esas palabras, esos gestos adaptan la mente a ciertas formas de representación, las legitiman, acostumbran a creer que es normal hablar, pensar, actuar de esa miserable manera. Fealdad, agresividad, voyeurismo, narcisismo, vulgaridad, incultura, estupidez llevan al espectador a aceptar una propia imagen infantilizada y degradada, sin ambición de salir de sí mismo, de su persona, de su medio, de su grupo, de sus “opciones”.
Los productores de tele-realidad, los dueños de la mayoría de los canales privados, no son siempre –o no son sólo- imbéciles. Son también malhechores. Se admite que un alimento o que un aire contaminados pueden ser nefastos para el cuerpo. Existen representaciones que contaminan la mente. La envenenan...

dimarts, 28 d’octubre de 2008

La paternitat



Com a pare em sento autoritzat a fer la següent reflexió:

Moltes parelles consideren l’arribada del primer fill, i també dels següents, un dels més importants esdeveniments de la seva vida. La més gran font de satisfacció que poden trobar en aquest món. Fins i tot, ho consideren un fet més important que la pròpia fortuna personal i l’èxit professional. Fer-se càrrec d’un fill des de zero, del seu creixement, cura i educació és una tasca que, per sí mateixa, omple de sentit la vida dels progenitors. Des del naixement del seu primer fill, les parelles, sovint, tenen com objectiu prioritari proveir-lo de les millors condicions per a la vida. El primer que cal en una llar és un bon entorn pels fill, que garanteixi un bon creixement, cura, atenció, educació...

Un cop han nascut, els fills prenen el relleu biològic dels pares. La mare i el pare són els suport, el tronc i les arrels que nodreixen el fill, físicament i tots els altres sentits, fins la seva vida adulta. Aquí és quan el sentit de responsabilitat queda en evidència i exposa els pares a la perpètua angoixa i tensió per la responsabilitat adquirida. Els fill amplien el camp i les fonts de satisfacció dels pares, però, també els fan més susceptibles al patiment i les agressions del entorn. El malestar i el patiment d’un fill es multiplica en la mare i el pare.

En general, les satisfaccions derivades del creixement i del progrés del fills són tan grans que ben val la pena els riscos, sacrificis i molèsties que puguin aparèixer en el transcurs la maternitat/paternitat.

Per acabar em sembla que la responsabilitat dels pares i mares està en la tasca de proveir de les eines necessàries als fills per què arribin a ser persones madures, dignes i preparades per arrelar per si mateixos en un món aspre, sovint inhòspit, però també ple de possibilitats que, sens dubte, els ompliran de satisfaccions.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Adobat i conservació de les olives



El següent procediment està basat en les explicacions de la Sra. Rosario, i en la seva pròpia experiència perquè és com ella ho va veure preparar a la seva mare, nascuda al poble sevillà d’Aguadulce l’any 1880.

Procediment pas a pas:

1-Les olives han de ser sanes i netes, verdes o negres però sense barrejar, perquè tenen diferents temps de curació.

2-D’una a una es xafen les olives amb una pedra contra una llosa, o un totxo, procurant que no es trenqui el pinyol.

3-Un cop xafades es deixen en remull, amb aigua corrent que canviareu cada dos dies. Han de estar-se en remull fins que siguin dolces, en realitat fins que deixin de ser aspres. Tan poden passar deu com vint, o més dies. En aquesta fase no s’han de tocar les olives amb les mans ni amb estris metàl·lics. També cal que el recipient estigui protegit de la llum.

4-Quan les olives siguin dolces prepararem la salmorra dissolent un màxim de 100 grams de sal per cada litre d’aigua i com a mínim 60 grams de sal per litre. En el cas d'adobat i conservació de les olives es fa servir una concentració de sal entre el 6 i el 10%. Aquí, la senyora Rosario aplica el sistema de mesurar la salinitat ficant un ou cru dins la salmorra: quan l’ou flota sobresortint una mica de l’aigua significa que ja està bé de sal, si l’ou no sura heu d’afegir més sal a l’aigua.

5-Aquest serà el líquid de conservació definitiu, el qual cal aromatitzar i condimentar al gust que més us agradi i us sembli adequat: amb alls pelats, (xafats, no trinxats), farigola, romaní, orenga, fonoll, llorer, llimones, pebrot vermell tallat a bocins... Fins i tot hi ha qui posa cebetes crues.

6-Després d’una setmana ja es poden menjar. Teniu en compte de no fer servir instruments metàl·lics per treure les olives del seu recipient i mireu que aquest estigui protegit de la llum solar.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Construir cases a les lleres II

Aquest escrit és per complementar l’article de data 13/10/2008 relatiu a les riuades i les seves terribles conseqüències quan s’hi barreja la desídia urbanística amb la pluja. Les imatges mostren amb prou eloqüència el que va passar la nit del 25 de setembre de 1962.


La primera imatge és el gràfic del cabal que va assolir la Riera de les Arenes al seu pas per sota les vies del ferrocarril de RENFE. En blau apareix la massa d’aigua que es desplaçaria 7 m/s. Actualment, la canalització de 50 metres d’amplada no permetria que l’aigua sortís de mare en similars condicions: un cabal de 700 m3/s, el doble del que el Segre aporta a l’Ebre i superior al cabal mitjà de l’Ebre a Tortosa (614,64 m3/s).

Així, el mateix aiguat del setembre de 1962, avui, ompliria la Riera de les Arenes amb dos metres d’aigua de banda a banda, i fluiria a una velocitat superior a 25 km/h. A la sortida de Terrassa, i a les Fonts de Quirze, amb les aportacions de la Riera del Palau i la Riera de les Martines l’aiguat del 62 va aportar uns 1000 m3/s.


La segona imatge ens mostra com van quedar les vies de la RENFE en l’encreuament sobre la Riera de les Arenes. La força de l’aigua va emportar-se el pont, deixant les vies penjant a l’aire. A la dreta d’aquesta foto s’observa parcialment la façana de l’edifici principal de la fàbrica AEG, lloc d’acollida immediata i provisional dels damnificats.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Contruir cases a les lleres dels torrents


Foto: Riera de les Arenes de Terrassa, 2007

Ha tornat a passar. Una població propera de Madrid ha patit dues inundacions en menys de tres setmanes. No és que la tempesta hagi estat tan extraordinària com per fer que la catàstrofe sigui inevitable. Són pluges de 45 litres per m2. A Terrassa vam tenir l’any 1962 una pluja torrencial de més de 200 l per m2. Com que feia més de trenta anys que no plovia amb aquella intensitat, i a més s’havien ocupat descuidadament i sense planificació urbanística les lleres de les rieres per construir-hi habitatges, tot plegat va tenir la fatal conseqüència de més de 400 víctimes mortals aquella nit de setembre.

Quasi mig segle després, disposant de sofisticades tècniques informatitzades de disseny, amb una enorme acumulació de dades geogràfiques, estadístiques, climatològiques i amb l’accés a les últimes novetats en enginyeries no s’explica la persistència d’una nefasta planificació urbanística. La notícia hauria de fer caure la cara de vergonya als responsables municipals, ja que la benevolència popular no els demana responsabilitats civils i penals en Andalusia, Llevant i Madrid.

Em consta que hi ha un detallat cens, si es pot dir així, de zones inundables. No sé si encara existeixen i quina autoritat, per tant responsabilitat, tenen les Confederacions Hidrogràfiques, però, seria un acte criminal actuar urbanísticament, alterant les característiques dels terrenys i dels territoris a la babalà de manera que s’afecti el cabal, i de vegades el curs, de rius i rieres en els casos previsibles extrems de tempesta.

L’arquitectura que més que una ciència és un art, però actualment sembla tocada pel virus de la vulgaritat i la cobdícia. Arquitectes sense escrúpols signen projectes residencials que tindran aparcaments transformats en cisternes d’aigua de pluja. Dit això quina importància té que les façanes s’omplin de taques en pocs mesos perquè no s’han fet correctament els i trencaaigües. Professionalitat, si us plau!

divendres, 10 d’octubre de 2008

Un espectacle per a fer plorar

La foto: Un nen al voltant d'una casa amb impactes de metralla. M'ha estat enviada per Ze, un ex-empleat d'AEG.

... Les coses, els substantius, són coneguts de tothom. L’adjectivació és més difícil. La literatura millor és la que s’escriu com si s’escrivís a la família, sense llocs comuns, amb la naturalitat més objectiva. Jo ho he fet durant quaranta anys en aquesta revista (Destino). N’ha sortit en que n’havia de sortir: de vegades poca cosa, de vegades hem donat el toc. No oblidin que l’home és un animal limitadíssim. No crec que es pugui dir res més. ( Josep Pla. Darrers escrits, pàgina 274, dintre de l’article: La revista “Destino”. Obra completa – Volum 44)

Citat això, ara he d’explicar la sorprenent reacció de la senyora Rosario, besàvia de molts besnéts, davant la versió espanyola d’un vell producte televisiu originari dels Estats Units d’Amèrica. La dona em parlava meravelles d’aquest programa. Referint-me l’emissió que va visionar ahir en una cadena privada d’àmbit estatal. Es tracta de l’anomenat Esta casa era una ruina, on una família pobra, amb problemes econòmics i limitacions de tota mena, sobretot d’habitatge, són extrets de casa, o de la caravana on malviuen, amb l’argument de que han rebut un premi per passar-se una setmana en un hotel, temps que aprofita un exèrcit de paletes, llauners, decoradors i destralers diversos per transformar la inhòspita llar en una acollidora i confortable vivenda de molta aparença, que en ser descoberta per l’afortunada família assegurarà l'efusió de riuades de llàgrimes; emoció a flor de pell (vull dir superficial), caritat, agraïments a dojo, i finalment, llàgrimes en ambdues bandes de la pantalla... Sentimental. L’èxit, i la continuïtat, d’aquest programa ja ho dirà el temps de fidelitat de l’audiència; per ara, l'edició espanyola, està en la segona o tercera temporada, no ho sé pas.

Com l’home genèric, l’espectador és una persona senzilla que s’entusiasma amb el pretès toc de la fortuna a una família necessitada; la qual contagia els propis borbollons d’alegria (de guió?) als espectadors; els quals aquella nit dormiran feliços per haver assistit a un acte diví de justícia i d’anivellament social. No cal dir que hi ha qui qüestiona la moralitat d’aquesta mena de programes basats en l’explotació de la misèria i les carències de persones maltractades per la vida. Vegeu una punyent i encertada crítica aquí.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

L'oxigen i el diòxid de carboni


No era cap novetat que l’oxigen lliure present en l’atmosfera l’havien creat els organismes vegetals amb la fotosíntesi al llarg de centenars de milions d’anys. Ara també resulta que moltes de les roques calcàries són producte de la fixació del CO2 atmosfèric en els components ossis de molts animals, especialment els marins. Aquelles paradisíaques platges de sorra blanca que veiem en els anuncis turístics són en realitat restes esmicolades de petxines i d’altres mol·luscs que acabaran formant grans jaciments de pedra calcària, segrestant (lletja paraula que fa servir la literatura tècnica) el biòxid de carboni atmosfèric.

Per molt que la nostra accelerada i esbojarrada generació, i la dels nostres fills, cremi ingents quantitats de combustibles fòssils i aboqui (hauríem de dir: alliberi) a l’atmosfera milions de tones del CO2 segrestat la tendència és la fixació i la disminució del CO2 atmosfèric. De manera que quan s’arribi al llindar de la quantitat que cal per la subsistència de la vida vegetal aquesta s’extingirà i, com ja sabem, si no hi han vegetals la vida animal no pot existir. Però no patiu, encara falta molt per aquest esdeveniment, primer arribarà la manca de recursos energètics, i de tota mena. Fins i tot, és quasi una evidència que l’acció dels humans acabarà abans amb les selves generadores del vital l’oxigen.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Aprendre una professió. Quina?


Il·lustració: Disposició (esquemàtica) de les espires en l’estàtor d’un generador de corrent elèctric trifàsic.
-----------
-----------

En les diferents etapes de la nostre vida ens sorprenen preguntes que són con fites, perquè marquen el pas d’una edat a l’altra. Recordo el cas del meu fill, devia tenir entre tres i cinc anys, quan en albirar la certitud de la pròpia mort va preguntar-me, per confirmar amb un lleu tint de decepció el seu nou descobriment: -Així, tots hem de morir?

A mi em va ocórrer un d’aquest canvis entre els dotze i catorze anys, a l’inici de l’adolescència, en aquella edat havia de respondre preguntes com: quin projecte de vida trio? O, dit en altres paraules: a què haig de dedicar els anys de la meva vida adulta, la qual començaré de forma imminent. En aquesta disjuntiva cal considerar, al menys dos aspectes, el primer és resoldre el problema d’obtenir ingressos que garanteixin una vida folgada, sense mancances bàsiques. No cal anar de rebaixes als magatzems Harrows de Londres ni sortir a sopar a París, ni acumular luxes. Ja sabeu la dita: No és més ric qui més posseeix sinó qui menys desitja. El segon aspecte, tant important o més que el de la subsistència, és el de la solució professional, artística, creativa; per generalitzar direm l’activitat vital que omplirà la nostra vida. Avui en dia aquesta opció l’han de fer els alumnes de secundària en triar la especialitat dels seus estudis: ciències, tecnologia, lletres... En el meu cas vaig tenir clar que la primera opció eren les ciències. La Ciència era la veritable activitat a que calia dedicar-s’hi: biologia, astrofísica, física-quàntica, química, matemàtiques. Gaudia amb delectació dels llibres de matemàtiques que posseïen els meus amics i parents estudiants de batxillerat. Llegint aquells llibres vaig conèixer amb satisfacció el llegat dels mestres: Euclides, Arquimedes, Pascal, Newton, Leibnitz i tants altres. Lluny quedaven els dies de la infantesa, quan amb els companys del carrer volíem ser pilots d’aquells avions que no veiem però que deixaven en el blau cel de tardor la blanques ratlles de condensació. Somiava amb ser científic o, també, granger i camperol autosuficient que viu dels seus conreus, del seu hort i les seves aus i conills. I un cop disposat a ser autònom per què no empresari, dedicar-me al meu negoci industrial, per exemple, a la producció de camusses per a la neteja o per la confecció de vestits. També m’interessava l’arquitectura, i moltes altres professions, però finalment vaig haver de triar una activitat remunerada: aprenentatge d’ajustador (constructor de matrius) per una important multinacional electromecànica: AEG.

En aquesta empresa vaig desenvolupat la meva activitat laboral, quasi tota com a delineant: dissenyant components mecànics dels motors elèctrics, específics per a les necessitats dels clients. Malgrat el lamentable final de la fàbrica de motors, no estic gens decebut del trajecte ni del contingut d’aquesta vida professional. Ha estat una llarga etapa creativa on, tot i l’estructura jeràrquica de l’empresa, he tingut una bona relació amb els meus superiors. L’empresa em va permetre actualitzar-me en els més moderns sistemes de disseny: del clàssic tecnígraf, propi del segle XIX, vam passar als programes informatitzats de disseny en 3D desenvolupats per Dassault, el fabricant de l’avió de guerra francès. Una curiositat, el cap departament tècnic de Dassault va ser empresonat després de passar copies en ozalid de tots els dibuixos de les peces de l’avió Miratge al servei secret israelià. L’enginyer, després de donar-los els dibuixos, el van citar en un aeroport de París per pagar-li els seu servei i en comptes de l’agent del Mossad amb una maleta plena de diners es va presentar la policia francesa que el va engrillonar. Van fer una pel·lícula sobre aquest cas.

Però, tornant aquí, ara sé com funcionen i com es construeixen els motors elèctrics, dels que a cada llar domèstica en tenim un munt. Tot funciona amb motors elèctrics: ascensor, frigorífic, rentadora, aspiradora, aire-condicionat, calefacció, ventiladors, afaitadores, gravadores, ordinadors... Sé com és el camp magnètic rotatori generat per un corrent elèctric trifàsic en un estàtor bobinat amb fils de coure. La rotació del flux magnètic en l’estàtor fa girar el rotor i transforma, així, l’energia elèctrica generada, per exemple, en un reactor nuclear a Vandellòs en energia mecànica per a comprimir el gas que en expandir-se refredarà els aliments fins a -20º C en un congelador de vora la platja de l’Almadrava.

En resum, moltes són les opcions professionals possibles, però sovint només una serà la que ens permetrà guanyar els diners per a viure. Això no implica que descuidem els estudis ni la formació en altres camps dels coneixement. Penso que no s’ha de deixar mai d’estudiar ni de formar-se.

dimarts, 16 de setembre de 2008

La barbàrie rebrota a la riba del Duero


Ahir ens ho va mostrar, amb colpidores imatges, el Gran Wyoming en el seu programa de La Sexta, i avui ens ho glossa Rosa Montero en El País. Resulta que cada any, a Tordesillas (Valladolid), en aquestes dates és costum martiritzar un toro, fins la mort, a cops d’atzagaia, que l’animal arrossega clavada als budells en una brutal i ignominiosa orgia de sadisme. Al final, el botxí que més s’ha lluït torturant l’animal rep els testicles de la pobra bèstia en senyal de reconeixement per la seva heroïcitat; de vergonya i fàstic, diria jo.

Comparteixo el pessimisme de Rosa Montero respecte de la fi d’aquestes mal dites festes populars. Potser deu ser així per justificar que siguin finançades amb diners públics. Espero que el fet de queixar-me, ni que sigui amb aquest escrit, serveixi per conscienciar els lectors contra la violència inútil i la crueltat vers els éssers vius.

Pel seu interès reprodueixo part de l’article citat de la Rosa Montero:

(El País. Martes 16 de septiembre de 2008) Otro año más nos salpica la brutalidad, la crueldad más extrema, la sangre doliente y sin sentido. Otra vez este martes de septiembre (puede que ahora mismo, mientras lees este artículo) un pobre toro es torturado lenta y sádicamente por una muchedumbre en Tordesillas: es acosado, acuchillado, atravesado de parte a parte por lanzas que el pobre bicho arrastra clavadas en sus entrañas sin que la muerte llegue. Este país sufre una grave patología con respecto a los toros; es como una tara cerril, un tumor cerebral del primitivismo más arcaico, que hace que algunos mozos crean que tienen que medirse a patadas con un toro para ser más hombres: en lo que va de año, y sólo en la Comunidad Valenciana, por ejemplo, ha habido la increíble cifra de 3.500 encierros. Pero lo peor son las llamadas fiestas tradicionales. Se acribilla a los animales con infinidad de dardos, como en el atroz toro del acerico, en Coria; o les ponen fuego en la testuz, o bien los meten en el mar y los ahogan. Orgías de sadismo de una sociedad enferma. Y el más feroz de todos es el Toro de la Vega de Tordesillas...

dilluns, 15 de setembre de 2008

El pecat i la ignorància



Llegint Salvador Pàniker (el seu Cuaderno Amarillo) recordo com l’Angi va haver de patir, recentment, la censura compassiva d’una persona dogmàtica, una fanàtica defensora d’una teologia esotèrica, estrambòtica i de quincalla, a qui l’Angi havia afirmat que no hi creia. La censuradora és una dona que amb els seus companys de secta pretén tenir línia directa amb el Creador de Totes les Coses i, a més, amb els Alumnes Avantatjats, tot i que van ser enterrats cinquanta anys enrere. Són uns fidels sectaris que, totes les setmanes, es reuneixen una tarda i preguen pel bé dels seus amics, i del món, com no! Són els detentadors de la veritat absoluta, revelada als elegits... i aquí diu, Pàniker, que quan entrem en el terreny de les veritats eternes, el culte a l’Únic, passa el que segueix:

“El caso es que cuando uno comienza a absolutizar entra en el camino de los desvaríos: la Patria, la Revolución, la Historia, la Verdad, el Partido. En cuanto comienzan las palabras con mayúsculas comienzan los crímenes.” (Cuaderno Amarillo., pàgina 63)... Més endavant segueix: “La iglesia (la de los obispos) condenan la eutanasia voluntaria porque se absolutiza la vida y el resultado es la monstruosidad de la subvida, el ser humano reducido a piltrafa en contra de su voluntad.” Aquest últim és un lacerant exemple que la nostra Lorena T. ens podria il·lustrar amb detalls de la seva feina a la planta de geriatria de l’hospital MST.

En resum, cal fugir dels absoluts. Tot el que ens envolta, en tant que éssers socials, és humà i com tal imperfecte, inacabat, discutible; i, fins i tot, la nostra percepció de qualsevol fet pot ser errònia. En cas contrari cauríem en el ridícul patètic d’aquell que defensava a mort les accions el seu líder sindical, fins que van quedar a la llum les dobles nòmines que el capitost cobrava. Ai, ai, ai! Martinet; que ja ho diu la filosofia oriental: No hi ha pecadors, tan sols ignorants!

Títol: Cuaderno amarillo
Autor: Salvador Pàniker
Barcelona, 2000
Editorial: Plaza & Janés Editores S.A.
Col·lecció: Areté Ensayo

divendres, 12 de setembre de 2008

Les arenes saharianes


Tal com devia al meu parent A. Neila, l’he trobat la foto de satèl·lit, on s’aprecia la gran massa de sorra sahariana que arrosseguen els vents càlids sobre l’Atlàntic, entre les illes Canàries i l’arxipèlag de Cap Verd. Aquest últim queda fora de la foto, just en el límit inferior.

Observeu que la sorra arriba en el interior del oceà a una distància similar a la que separa l’arxipèlag canari de la península Ibérica (>1000 km, des del Cap de Sant Vicent, a Portugal)

Aquestes arenes s’ha dipositat en algunes clotades de les illes capverdianes, de forma que al llarg del anys s’han acumulat en grans quantitats alterant color i textura del paisatge volcànic original.

Altres vegades, la presència de l’arena en el aire configura unes impressionants, i rogenques, postes de sol com la que va prendre Yasmeen a començament del 2008, des de casa seva a Mindelo, i que també podeu apreciar aquí. Aprofito per agrair a Yasmeen la seva valuosa aportació i per permetre’m il·lustrar aquest article amb tan excel·lent foto.
Foto des de Mindelo Montecara a l'Illa de Sao Vicente


NOTA: Avui fa vint anys que soc pare. Felicitats Jordi!

dilluns, 8 de setembre de 2008

Les cadenes de casualitats


Si examinem els fets casuals detalladament, veurem que tots tenen una causa, un origen, un antecedent, una explicació, un determinant... i la principal característica d’aquestes cadenes és el desenvolupament caòtic. No obstant això, de vegades els resultats poden ser sorprenents. Serendipity és una pel·lícula que juga amb aquest concepte.

Quan redactava l’article sobre les escoles de ball llatí (Shall we dance?), el passat 6 de juliol d’enguany, vaig descobrir el director Peter Chelsom i el film Serendipity que ell havia dirigit l'any 2001. Vaig quedar enganxat a aquest títol extravagant i pensava que mai veuria la pel·lícula, tret que la passessin casualment per TV. Ahir, com faig sovint, vaig visitar la meva sogra i em va cridar l’atenció un estoig groc de videoclub en un prestatge de sota la pantalla del televisor. La dona, fent neteja, havia trobat una cinta VHS i desconeixia qui l’havia deixada a casa seva. Picat per la curiositat vaig treure-la de l’estoig i resulta que era: Serendipity.

El film és una història romàntica, molt bonica, entretinguda, excel·lentment interpretada i de perfecta versió castellana, que és la que vaig veure. Una lloança de l’amor, de l’enamorament i de les amistats profundes en un món paradisíac ple de sensibilitat i respecte, però sobretot ple de casualitats. La ciutat de Nova York, és un personatge més, com en els films de W. Allen, o com en Desdejuni a Can Tiffany. Els crítics la puntuen de les formes més diverses, però el que més s’escau amb la meva opinió és la de A. Torres, que va dir en el diari El País: El cine norteamericano está plagado de comedias románticas que son como pompas de jabón. En alguna medida son perfectas, pero en realidad, una vez que se rompen, que se acaban, se descubre que no son nada. Han cumplido su función y poco más. Esto es lo que ocurre con Serendipity.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Cal fer-se una cara nova?


Estic alarmat per l’actual distorsió del valors en la nostra societat. Em refereixo a la seva vessant consumista. Entre molts d’altres, un fet que m’esgarrifa és la influència indiscutible de les clíniques d’estètica i l’extensió de la perillosa idea de que les intervencions quirúrgiques, amb finalitat de transformar el nostre aspecte físic, són un bé consumible: com ara un viatge a Disneyland, un cotxe esportiu o un curs de vela. M’asseguren que hi ha pares, i mares, que li regalen pel seu aniversari a la filla adolescent unes implantacions mamàries. L’últim exemple escandalós ha estat el de la senyora Letizia, esposa del darrer Felip de Borbó, la qual s’ha transformat el nas, i potser altres parts del seu rostre, i tot a càrrec del calaix de la monarquia que tots els contribuents mantenim ple, tan de bon com de mal grat. Aquí, potser, correspondria afegir la foto tan repetida del nou nas de la nora de Juan Carles de Borbó. Però no ho faré, ben al contrari, com veieu he afegit una imatge d’un perfil senzill, d’una harmonia i bellesa que no poden igualar altres perfils derivats del silici. El contrallum de la imatge és tot el contrari d’aquell l’efecte antinatural d’uns globus pectorals que neguen la llei de la gravetat.

No us sembla que no s’ha avançat gaire des dels temps dels cavernícoles primitius, quan els humans decoràvem la nostre pell, i altres elements, especialment del rostre, amb símbols, tatuatges, penjolls, forats i passadors de tota mena amb finalitats màgiques, místiques o vet a saber per què.

El primer que cal, per tenir una vida serena, equilibrada, sense neures, és acceptar-se tal com s’és. Una cosa és tenir-ne cura d’un mateix, portar una vida i una dieta sana, a més d’una activitat física moderada, per mantenir el nostre cos en les millors condicions, i una altra molt diferent és intentar lluitar ridículament contra els pas del temps, o contra les característiques genètiques pròpies del nostre organisme. Qui té pigues, o és alt, prim, gras, blanc, pèl-roig, calb, o com sigui... no serà més feliç, ni menys, que aquells que són de característiques diferents. Cal acceptar-se, simplement, començant per reconèixer i valorar-nos, com cal, tot el que és positiu en les nostres característiques. Molt sovint oblidem que la singularitat és un fet positiu, demostra tenir criteri propi i maduresa.

diumenge, 31 d’agost de 2008

La feina del pare



Molts pares desitgen que els seus fills coneguin el seus llocs de treball, allà on passen tantes hores del dia, ocupats en una activitat productiva que permet mantenir la economia familiar, però que alhora els allunya del contacte amb els fills i la família. Hi ha empreses que organitzen jornades de portes obertes a fi de que els familiars coneguin on guanya les garrofes el pare o la mare. Jo mateix, fa uns anys, vaig aprofitar un dia de les meves vacances, quan havia de dur uns documents al departament de RRHH, per visitar el departament on treballava, acompanyat del meu fill, i mostrar-li com era el lloc on feinejava més de vuit hores cada dia.

Fins aquí tot és d’allò més normal, però recentment he descobert que el fet de fer-se acompanyar pels fills a la feina pot tenir connotacions polítiques de gran transcendència, com és el cas de la foto dels candidats republicans a la presidència dels EE.UU. on veiem la filla de la candidata a la vice-presidència (Sarah Palin) en un recent acte de la campanya per la Casa Blanca. Això no deixa de ser aquell ús dels infants amb finalitats publicitàries i electoralistes, utilitzat des dels temps de Hitler, i d’una categoria moral que deixo per als lectors: posat que els nens són utilitzats en bé d’un partit, d’una ideologia i d’uns grups socials determinats en persecució del poder.

L’altre ús dels infants, més miserable i groller encara, és dóna quan l’interès és purament pecuniari. Tal és el cas d’un conegut torero, emparentat amb l’antic règim, passejant la seva filla per l’arena ensangonada després de l’espectacle repulsiu de martiritzar fins la mort sis toros, davant d’un públic que mostra, entusiasta, sense vergonya el seu primitivisme deixant en evidència la proximitat a la barbàrie dels espectadors humans. Això sí que és violència de gènere: del gènere humà contra el gènere boví.

Malauradament mentre els grups interessats, criadors de bestiar, organitzadors de curses de toros i altres vividors de l’espectacle del martiri dels animals, tinguin privilegis, a més del respecte de les institucions socials i el suport econòmic dels contribuents aquest lamentable espectacle no pararà. Fins i tot, com ha passat ara, arribarà a ser refrendat per la presencia dels infants a la plaça. Sembla com si volguessin ancorar aquesta antiga i bàrbara costum en les generacions futures. Tot molt trist.

dilluns, 25 d’agost de 2008

Notícies de les sis


1 - Una central nuclear catalana pateix l’enèsim accident, un incendi, de manera que catalans, aragonesos i habitants de Castelló (depenent la direcció del vent) eludeixen, altre vegada, la ruleta radioactiva russa, o potser ucraïnesa: per allò de Xernóvil.

2 – Un jove descerebrat gadità, conduint el seu vehicle sota l’alegria etílica acompanyada d’un alt grau de fatiga i somnolència, s’estavella a alta velocitat contra un camió a les cinc de la matinada en una corba al envair el carril esquerre. Els dos acompanyants del conductor va morir quasi instantàniament al ser comprimits els seus cossos por la ferralla en que va quedar convertit el cotxe del superheroi del volant. Els tècnics que van desballestar el cotxe sinistrat informen que els morts, conseqüents amb els seu tarannà, no duien posats els cinturons de seguretat.

3 – Informa Manuel Vicent (El País, 24.08.2008) que una minyona polaca escoltava a través de l’iPod La muerte y la doncella de Schubert, mentre que fregava els plats a la cuina. En aquell moment, la seva senyora mirava un programa infecte de televisió en el que una golfa impresentable cobraria vint milions (de les antigues pessetes) per explicar la terrible batussa que l’havia propinat el seu amistançat. El marit de la minyona era enginyer aeronàutic per la politècnica de Varsòvia. Treballava per un milionari analfabet de Somosaguas, que el tenia de jardiner i mecànic, i també per passejar el gos. Parlava quatre idiomes, i si bé adorava l’alemany de Thomas Mann (qui no recorda amb admiració Der Zauberberg), ara estava perfeccionant el castellà amb els contes de Borges, que llegia al volant del cotxe quan el seu amo el deixava esperant, en segona fila, les tres hores que dedicava a jugar al mus en una taverna amb els amics.

4 – Una efemèride. Poc temps enrere, uns llestos de les altes finances, amb la llibertat de fer sense passar comptes a ningú, van construir un enorme castell d’hipoteques i de fum als EE.UU. que venien als bancs d’Europa amb la promesa de guanys interessants i amb una garantia de paper mullat, i signat, per prestigioses (ara ja no ho són tant) empreses d’auditories. Ha passat un any des que va quedar a la llum l’enganyifa, amb el resultat d’una crisi econòmica que no sembla tenir aturador i de conseqüències imprevisibles per el conjunt de l’economia mundial. Tot per un immens transvasament de capital europeu a llestos particulars americans amb no gaires escrúpols.

diumenge, 17 d’agost de 2008

Batman retorna una altra vegada

M. Gyllenhaal

La foto 1 correspon a l’actriu nord-americana Maggie Gyllenhaal. És la companya de Batman en la darrera pel·lícula d’aquest curiós personatge de còmic (1). El títol d’aquest film és El caballero oscuro i sembla que està batent rècords d’espectadors als EE.UU. Ja podem veure-la als nostres cinemes, on ha arribat precedida d’una immensa campanya de promoció publicitària, pel que suposo que també tindrà una gran quantitat d’espectadors.

Alguns comentaristes diuen que aquesta darrera edició de Batman és espectacular, però insubstancial i plena de violència que no ve al cas. En definitiva un show al gust dels nous i poc exigents criteris en matèria de cine que ha produït al primer centre mundial de la indústria de l’espectacle. Per ara, no penso perdre temps en veure-la.

Michelle Pfeiffer


Nota:
(1) En el còmic original Batman sempre va acompanyat de Robin, un adolescent, cosa que dóna peu a especulacions sobre l’orientació sexual del personatge. Recordeu, també, la famosa versió de Tim Burton (el mateix director de Sweeney Todd: El barber...) de l’any 1992, on Batman lluitarà contra Pingüí amb la companyia d’una sensual Michelle Pfeiffer disfressada de gata, amb lluent cuiro sintètic negre. Fet que obre la porta a l'estudi de les relacions bipolars: amor-odi... Però, això és una altre tema.

divendres, 15 d’agost de 2008

Les edats de la vida

Gustav Klimt. Les tres edats de la dona


Posant ordre entre els meus papers he trobat un article de la Rosa Montero per un suplement del diari on col·labora. Tracta, casualment, del mateix tema que va inquietar-me dies enrera quan pagava la compra en el supermercat del barri. Primer explicaré el que em va passar:

Eren al voltant de les onze del matí. Quan va arribar-me el torn la caixera va començar a passar pel lector òptic el codis de barres dels productes de la meva compra. Encara no havia acabat quan la clienta, que em precedia, va irrompre amb dues pesants bosses de peix i marisc, de manera que la caixera va haver d’interrompre la atenció al client, que era jo, i atengué la impacient senyora. Una mica molest vaig dir, dirigint-me a la caixera:
-No hi ha cap problema. Pots atendre-la. No tinc res que fer.
La caixera, amb un subtil grau d’àcida ironia, va contestar-me:
-Quina sort, no tenir res que fer.
-Fins l’hora de dinar –vaig contestar, amb apressat afany de rectificar. En el meu pensament brollaven els arguments en contra de la meva pròpia afirmació. “Si no tingués res a fer ja em podria morir. Però, si tinc moltes coses a fer, moltes més de les que la meva capacitat em permet. Ja ho diu el meu lema: Molta feina per fer...” Dirigint-me a la caixera i a la clienta invasora vaig prosseguir dient:
–Feu, feu. No tinc pressa. –I mirant-me la clienta, mentre tractava de mostrar-li un somriure condescendent, vaig acabar:
-Ja es veu que vostè si en té, de pressa...
Sortint del centre comercial pensava en quant desafortunada havia estat la meva categòrica afirmació, i falsa.

Qui no té res a fer són aquells que esperen la mort als llits dels hospitals, a les residències geriàtriques o a casa, clavats davant la pantalla de TV. Però, potser aquestes persones també tenen un fil d’interès per les coses humanes i mundanes, de manera que sempre hi ha quelcom a fer, que els enganxa a la vida. Com la Rosa Montero, jo també penso que amb el pas dels anys és bo practicar, tots els dies, una mena de gimnàstica del pensament, de la curiositat, de les emocions. Hem d’esforçar-nos a provar, sortir, mirar, aprendre, escoltar, a sentir i a gaudir del món que ens envolta. En definitiva, hem d'acceptar el repte i l’aventura de prosseguir enterament vius dia rere dia. Hi han tantes coses per fer, per aprendre, per fruir, en la nostra vida que quant més esforç hi posem més gaudirem.

dissabte, 9 d’agost de 2008

Velocitat i paisatge


Quan una d’aquestes xafogoses tardes, fugint de la calor, vam anar a la casa que la cosina Francis té a la muntanya, no gaires quilòmetres al nord de Terrassa, em va sorprendre Joan G. amb una pregunta inesperada:
-Com és que no t’agrada viatjar? Si quan veníem cap aquí he vist que conduïes molt bé.
Jo, imaginant-me no se quines converses, en la meva absència i a propòsit del meu punt de vista sobre els viatges, vaig contestar-li.
-Vols dir que condueixo bé, i per això han d’agradar-me els viatges. No hi veig cap relació. A més, per a mi conduir és una feina domèstica més, con rentar plats o enllustrar sabates. Potser trobaríem gent que s’ho passa d’allò més bé conduint; com hi ha d’altres a qui els agrada ficar-se a la cuina i preparar àpats deliciosos envoltats de fums, soroll i calor. No, no és el meu cas. Ben al contrari conduir un cotxe, o una moto, és una feina que requereix molta concentració i atenció als incidents de la via, a la maniobres i imprudències d’altres conductors... En conclusió, que una badada teva o dels altres pot portar-te a la UVI, o a la tomba. No, definitivament, conduir no està fet per gaudir-ne; és una feina i de molta responsabilitat.

Diria que la confusió ve d’embolicar el mitjà amb la finalitat. Si entenem per viatjar el fet de conèixer altres llocs, altres paisatges, viure altres realitats, altres móns, noves, i velles, cultures... Això, sí que és interessant. Sempre que disposem de les eines i dels instruments previs necessaris: contactes locals, idiomes, coneixements bàsics del lloc, sensibilitat, capacitat d’empatia amb els habitants dels llocs visitats, entre moltes altres condicions prèvies imprescindibles.

dilluns, 4 d’agost de 2008

Judit mata Holofernes

Judit decapita Holofernes de Caravaggio

Quan els assiris assetjaven la ciutat hebrea de Betúlia (al 689 aC), després de l’esgotament de les reserves d’aigua, va oferir-se la bellísima vídua Judit, amb l’autorització dels caps de la ciutat, per infiltrar-se entre les tropes d’Holofernes a fi d’alliberar la ciutat. La versió bíblica, que és la crònica periodística d’aquells dies, segueix així:
El dia quart (des de l’arribada de Judit al campament assiri), Holofernes va oferir un banquet reservat als seus ajudants. No va convidar-hi cap subaltern. I digué a Bagoes, l’eunuc que duia tots els seus afers:
-Vés a convèncer l’hebrea que tens al teu càrrec que vingui a menjar i beure amb nosaltres. Quina vergonya la nostra si deixàvem escapar una dona així sense haver-la posseïda! Si no ens la féssim nostra, seríem la riota de tothom!
Bagoes anà a trobar Judit i li va dir:
-Una noia tan bonica no hauria de dubtar gens a presentar-se al meu senyor per a rebre’n els honors i beure alegre amb tots nosaltres. Avui pots ser com una dona assíria, de les que viuen al palau de Nabucodonosor.
Judit li respongué:
-I qui sóc jo per contradir el meu senyor? Faré de bon grat tot el que desitjarà, i me’n gloriaré tota la vida.
Judit s’engalanà amb els seus vestits i es va posar totes les joies. La seva criada s’avançà i va estendre a terra davant d’Holofernes les pells de xai que Bagoes havia donat a Judit perquè s’hi ajagués cada dia durant els àpats. Judit entrà i es va estirar damunt les pells. En veure-la, Holofernes se sentí corprès i trasbalsat. Estava encès pel desitg de posseir-la. De fet, des del primer dia que la va veure espiava l’ocasió de poder-la seduir. Holofernes li digué:
-Beu i alegrat amb nosaltres.
Judit va respondre:
-Si que beuré, senyor. des que vaig néixer avui és el dia més gran de la meva vida.
I va menjar i beure davant d’ell allò que li havia preparat la seva criada. Holofernes estava tan captivat per Judit, que anava bevent més i més vi. Mai de la vida havia begut tant en un sol dia.

Quant es va fer fosc, els ajudants d’Holofernes van afanyar-se a sortir. Bagoes va tancar la tenda des de fora, després de treure’n la guàrdia personal del seu senyor. Tots se n’anaren a dormir rendits de tant com havien begut. Judit va quedar sola a la tenda. Holofernes, ple de vi, s’havia deixat caure damunt el llit. Judit havia manat a la criada que s’estigués fora del seu dormitori, a punt per a quan ella sortís a pregar com cada dia. També havia parlat a Bagoes en el mateix sentit.
Tothom s’havia retirat. No quedava ningú, ni petit ni gran, al dormitori. Aleshores Judit, dreta al costat del llit d’Holofernes, va dir interiorment: “Senyor, Déu totpoderós, mira benigne en aquesta hora això que ara faré per a glòria de Jerusalem. Ara és el moment de socórrer la teva heretat i de fer complir el meu propòsit de destruir els enemics que s’han alçat contra nosaltres.”
Judit es va acostar a la columna de la capçalera del llit i en va despenjar el sabre; atansant-se agafà Holofernes pels cabells i digué: “Senyor , Déu d’Israel, fes-me forta en aquest moment.” Amb tota la força, li va donar dos cops al coll i li tallà el cap en rodó. Després va fer rodolar el cos fora del llit i arrencà la mosquitera que penjava de les columnes. Va sortir al cap d’un moment i va donar a la seva serventa el cap d’Holofernes perquè el fiqués dintre el sarró de les provisions. Van sortir totes dues, com tenien costum, per anar a la pregària. Van travessar el campament, van vorejar el torrent i pujaren muntanya amunt fins a les portes de Betúlia.

Judit i Holofernes de Artemisia Gentileschi

divendres, 1 d’agost de 2008

Viure per a la mort digna.


Al nostre país, com a la resta dels estats europeus, després de la jubilació s’obren un munt d’oportunitats, i més ara que les expectatives de vida se’n van més enllà dels vuitanta anys. Tot, tenint temps lliure a dojo i recursos econòmics suficients, això sí, després d’haver treballat i cotitzat a la SS al llarg de més de quatre dècades.

Una situació paradisíaca si no fos per la presència creixent de les xacres que solen anar de la mà amb l’edat: artritis, tendinitis, hipertensió i altres problemes vasculars, pèrdua d’agudesa sensorial, descalcificació òssia, limitació de la mobilitat, dolors de tota mena... Signes de decrepitud que en els casos greus arriba a portar-nos a estats indignes de qualsevol ésser vivent: vides vegetatives o amb un deteriorament irreversible, ments segrestades per l’Alzheimer, cossos destrossats per les nafres, sobrevivint en els millor dels casos amb pegats de morfina. Ocupant llits hospitalaris, o domèstics, on s’espera l’arribada de la mort, la qual com faria un àngel arranjador posarà fi a tant patiment innecessari.

Tots sabem de l’existència d’associacions “per una mort digna”, i també d’entitats pels tractaments pal·liatius del dolor. Però el que sembla poc desenvolupat és el projecte de testament vital impulsat des de fa anys per prestigiosos humanistes com Salvador Pàniker.

Una veïna del nostre carrer, Eduarda, que viu sola rodejada de gats, és el clar exemple del que no voldria patir en l’ocàs de la meva vida. La senyora és vídua des de fa vint anys, d’un marit que la maltractava, del qual té dos fills fadrins i dues filles divorciades. Tret de la filla gran, que de tant en tant passa (amb l’ai! al cor esperant-se trobar el pitjor) cap dels altres fills se n’ocupa dels deures filials respecte de la mare. Ella cada cop està més inhabilitada per les tasques més elementals per la seva pròpia cura. Menja, a deshores, el que compra pels bars perquè el peix que li porta la filla ella el dóna als gats, únics interlocutors i companyia en la llar deteriorada. No té aigua corrent, per culpa d’una avaria que no sap solucionar perquè no entén els robots telefònics. Es renta amb aigua envasada. No té cap despertador ni rellotge a casa. L’únic aparell que funciona és la TV on veu les aventures del gos Rex. Altres veïns diuen que beu, i quan s’atura amb ells per explicar-los els seus problemes, li diuen: “Mira sembla que ha arribat la teva filla. Vés, corre que no et trobarà a casa”. Tot, per tal de treure-se-la de sobre, en part per la flaire, i en part per no atendre les ximpleries que diu. La pobra senyora amb problemes mèdics, físics i mentals evidents, està al límit de la capacitat per ocupar-se de si mateixa. Escorcolla els contenidors d’escombriaires a la recerca de menjar que dóna als coloms de la placeta. Els serveis socials l’han assignat una dona de companyia, per passejar, ajudar-la a fer les compres, etc., però ella el que vol és que faci de minyona i és clar: així, això, no rutlla.

A qui no l’agradaria quan arribi l’hora, després de perdre el senderi sense remei, que algú caritatiu l’alleugeri l’eixida d’aquest món, amb el mínim patiment tant per qui se’n va com pels qui es queden. Per això està el testament vital.