dissabte, 29 de novembre de 2008

Tres anys de bloc


Bitàcola f. Caixa situada davant el timó en la qual va la brúixola i un llum.

Què bonica metàfora d’allò que ens il·lumina i ens orienta en els camins de la nostra vida. Tal dia com avui, 29 de novembre, de l’any 2005 a les 11:04 vaig pujar el meu primer article d’aquest bloc, el qual vaig denominar-lo amb el títol d'Habitant-Global. Ara són 110 articles, no gaires. Han estat tres anys d’aprenentatge, de redacció de comentaris en l’estimada i maltractada llengua catalana. He intentat fer els escrits sense afany d’imposar opinions, sense pretendre tenir tota la raó, però sorgits, sovint, de l’imperiós neguit de comunicar-me, de manifestar la meva opinió d’aprovació, o de denúncia, davant qualsevol fet.

M’hauria agradat que la meva escriptura hagués estat més fluida, més brillant, per fer-vos més agradable la lectura. Sóc un aprenent i com diu el lema del Bloc, encara tinc: Molta feina per fer. Posat que tots som habitants globals penso que a tothom ens escau el mateix lema. No podrà ser d’altre manera si volem compartir el planeta, tant limitat i fràgil, la creixent quantitat d’habitants consumidors condemnats a entendre’ns. El repte per les pròximes generacions és fascinant.

Agraeixo sincerament la vostra atenció, tant als lectors que em llegiu habitualment com, també, els que m’heu llegit algun cop. Desitjo, egoistament, que ens continuem trobant per molts anys en aquest lloc de la blogosfera.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Contra la violència vers les dones


La tarda del 17 de novembre vam assistir a la projecció de la versió en castellà de la pel·lícula Bordertown (Ciudad del silencio) de Gregory Nava. L’acte amb col·loqui final es va fer dintre de la campanya municipal del departament de Polítiques de Gènere en contra de la violència vers les dones.

La història
La pel·lícula es presenta basada en fets reals. La periodista Lauren Adrian (Jennifer López) del Sentinel de Chicago viatja a la ciutat fronterera mexicana de Juarez, caracteritzada per la implantació de les maquiles (plantes industrials que aprofiten els acords de lliure comerç (NAFTA) per produir a baixíssim cost el productes de les grans multinacionals tecnològiques, tèxtils, etc. L’elevat nombre de treballadores, d'aquestes fàbriques, desaparegudes i assassinades bàrbarament crida l’atenció dels mitjans malgrat la resistència de les autoritats per reconèixer aquest crims, que finalment queden impunes demostrat que a Centre-amèrica, en els nostres dies, impera la llei del més fort, no existeixen els drets ni els respecte per la vida dels ciutadans. Les xifres de dones assassinades, o desaparegudes, a Ciudad Juarez passa de 4000, malgrat que oficialment són 400. Els culpables denunciats encara són al carrer. El poder és detentat per poderosos que fan la seva, matant si cal els que intenten fer sortir la realitat a la llum. El periodista Díaz (Antonio Banderas) també és assassinat pels criminals feminicides en un intent de silenciar les veus que demanen justícia.

Avaluació tècnica i artística de la pel·lícula.
Malgrat les crítiques negatives que ha rebut, des del la seva estrena, d’alguns comentaristes que troben un excessiu desequilibri entre el pressupost i el resultat final, la pel·lícula va gaudir del vist i plau de Amnistia Internacional des del seu inici com a projecte i ha estat premiada en aquest sentit. No busqueu gran qualitat artística, és més aviat, un film de denúncia, simple i senzill, que no deixar de recórrer al sensacionalisme, per arribar als espectadors més simples i senzills. En aquest sentit, que la consagrada Jennifer López s’hagi involucrat en la pel·lícula, fins i tot econòmicament, és un gest que cal agrair. Però no intenteu comparar aquest film fronterer amb un antecedent com la genial Touch of Evil (Sed de mal) que va protagonitzar i dirigir Orson Welles a l’any 1958.

Conclusions
La manca de llibertats i de drets a Ciudad Juarez, i per extensió, allà on el poder està en mans del grups mafiosos, narcos, etc. esdevé un sistema de vida ple de violència. Ja ho sabem: On no hi Estat de dret impera la barbàrie. La maquila és una peculiaritat del modern sistema productiu que aprofita aquestes condicions per ser més competitiu i obtenir més beneficis. La violència és la norma: són assassinats els periodistes, els advocats, els jutges, i fins i tot ho poden ser els ministres de l’interior i els fiscals anticorrupció. En aquest entorn, la violència específica contra les dones indígenes és una faceta del mateix monstre. Qui viola i mata les treballadores adolescents i després queda impune està actuant perquè un ésser social superior està malalt, impregnat per la corrupció: no hi ha Estat.

En el mateix sentit, la violència d’aquí contra les dones: la violència domèstica, no ens ha de fer caure en una visió limitada. No es tracta només d'uns marits, o uns companys sentimentals, que maten les seves dones. És una societat, en la que hi estem tots implicats, que genera, i persevera en uns patrons educatius de domíni, i que no rebutja prou aquesta conducta criminal fruit del sentiment atàvic, patriarcal, de ser el rei i jutge (en el sentit bíblic) detentador de tots els poders, fins i tot, el de llevar la vida als seus súbdits, sense cap raó, tan sols: “Perquè sí! Perquè ho vull així!” En aquest cas la dona que s’ha lligat sentimentalment amb el seu botxí, en un desafortunat moment de la seva vida, serà una víctima més de la mal denominada violència de gènere.

Les solucions
Deixo aquí apuntat que calen mesures integrals, a llarg termini. Cal un canvi de mentalitat col·lectiva, cosa què només pot ser el resultat d’anys de nova, i diferent, educació. Estic especialment en contra de solucions particulars. No serveix de res la repressió policíaca i judicial. Els assassins, de les seves dones, sovint es lliuren ells mateixos a la policia o intenten suïcidar-se.

Fitxa tècnica
Direcció i guió: Gregory Nava
Nacionalitat: USA
Any: 2007
Duració: 115 min.
Génere: Drama, documental
Interpretació: Jennifer López (Lauren Fredericks), Antonio Banderas (Díaz), Martin Sheen (George Morgan), Maya Zapata (Eva), Sonia Braga (Teresa), Rene Rivera (Aris), Kate del Castillo (Elena), Randall Batinkoff (Frank Kozerski), Bob Morrisey (Bill Kellog), Julio César Cedillo.
Producció: Gregory Nava, Simon Fields y David Bergstein.

dissabte, 15 de novembre de 2008

La fi del cafè per a tothom


Foto: Alguns moviments populars (corporativistes) s'expliquen més bé quan pensem que són protagonitzats per ninots de drap. Tots sabem que sempre hi ha qui mou els fils de les titelles.

Un polèmic article sobre la situació econòmica d’Espanya ha aparegut recentment, en un suplement especial de 20 pàgines, a la revista britànica The Economist. L’article, a més de pronosticar l’evidencia: que em arribat a l’època de les vaques magres, deixa l’Estat de les Autonomies, i especialment Catalunya en un mal concepte, ens descriu com “obsessionats per la llengua i els localismes”. L’autor de l’article, Michael Reid, va demanar una entrevista als dos màxims representants en política econòmica catalana. Per raons d’agenda sembla que aquella entrevista no va realitzar-se i l’article s’ha publicat amb greus dèficits d’informació que no corresponen a la realitat catalana.

Però, una conclusió de l’article si és certa, tant a nivell de tot l’Estat com per Catalunya: l’època de les vaques grasses s’ha acabat per a tots. Hem viscut trenta anys de festa i ara toca pagar el compte. Abans d’ahir, en el seu programa dels matins, Josep Cuní afirmava que cada dia feiner s’inscriuen en el Servei d’Ocupació de Catalunya 800 aturats nous. Això significa incrementar notablement les despeses de l’Estat en prestacions socials, en un moment en que els seus ingressos cauen bruscament: per la baixada de la activitat econòmica. Cada dia tanquen empreses i tota mena d’activitat comercial cau, amb la conseqüència d’una forta reducció de la recaptació fiscal.

Les despeses socials de tota mena: salut, ensenyament, seguretat, inversió pública... no paren de créixer. No vull exagerar un panorama de penúria, que intenti justificar les actuacions estalviadores dels estaments públics: locals, autonòmics o estatals, però la realitat dels comptes socials ens hauria de preocupar tant com a contribuents i com a usuaris d’aquest serveis. En canvi, el que veiem és una societat que pateix una mena d’esquizofrènia que fa que els ciutadans pensin (sovint després de manipulacions interessades) que l’Estat i el seu calaix dels diners és una entitat aliena a la societat mateixa on s’atendran obligatòriament totes les demandes de forma il·limitada. Es com dir: Jo vull aquest servei i ja se n’encarregaran altres de pagar el seu cost.

El superàvit de la Seguretat Social, del que tan presumien alguns, està desapareixent. Fa poc hauria permès atendre les despeses del propers set mesos, ara, aquest marge s’està reduint dramàticament. Cada cop són menys els cotitzants per mantenir una despesa creixent amb més beneficiaris dels serveis socials. L’aturada immobiliària, i tota la seva indústria auxiliar, ha estat seguida de la fallida tant de les empreses auxiliars com de les directament lligades a l’automoció.

Tot apunta que molt properament veurem, i viurem, la crua realitat. Certament, la festa s’ha acabat. Ha arribat la fi del creixement dels darrers anys fonamentat per l’especulació immobiliària i el suport dels fons europeus. No s’ha d’oblidar que des dels temps de Felipe González Espanya ha estat el primer beneficiari d’aquest fons, havent rebut un total de 186.000 milions d’euros. Ara aquests diners s’han dirigit als nous col·legues més pobres de la UE. Mentre, els nostres joves tenen creixents dificultats per trobar feina, o per assolir un bon nivell de formació, nosaltres encara discutim, com aquelles llebres del conte: si els gossos que ens persegueixen són llebrers o conillers.

Ah! el G20+2 ha decidit aquesta tarda a Washington, entre altres mesures, per combatre la crisi econòmica global incrementar la inversió pública i el consum dels ciutadans, aquest últim reduint les càrregues fiscals. D'on sortiran els diners?

diumenge, 9 de novembre de 2008

Soroll i vacuïtat a l’entorn d’un vianant


Abans d’ahir anava amb pas ferm, dirigint-se directament al centre del pas de vianants per traspassar el carrer Colom des de Can Flotats fins la cantonada de l’edifici centenari de l’Escola Industrial quan un terrabastall amb ritme de xumpa-bumpa el sobta i quasi el paralitza. Davant seu, un cotxe vermell de vidres foscos al darrere, per amagar no sé què, i les finestres obertes al davant, malgrat que la temperatura és de 9º C, emet aquella pseudo-música infernal, brunzidora, eixordant, martellejant, agressiva i insuportable fins i tot per les oïdes més granítiques.

Al volant un noi amb gorra de visera blanca i jupa negra i vermella amb logo de luxe, fals, a joc amb la tapisseria de l'auto. Tot un estil definitori d’una conducta immadura, com la d’aquelles fruites tardanes, o malaltisses, que primer cauran podrides abans de madurar.

El caminant es pregunta: Què pot induir a un jove adoptar una conducta tan poc original com estrambòtica; i tan perillosa pel seu propi sistema auditiu, que a més incrementa el risc en la conducció. No hi troba cap altre explicació que el desig, tan humà, de ser el centre de l’atenció dels altres. Sens dubte hi ha un instint de sobresortir, de ser especial, de ser superior als altres. És una necessitat psíquica que treballa per satisfer l’autoestima, una forma de manifestar-se, de dir: "Mireu-me. Jo soc aquí. Soc el centre. Soc el que més..." Aquí els més aptes, les persones més preparades i capacitades, però també els ciutadans amb un elemental grau de civisme s’esforcen en el treball, l’estudi, les arts, les relacions socials, l’esport, etc. En canvi, els negats, o simplement ganduls, es conformen en destacar-se mostrant el seu nivell d’estupidesa. Aquesta és la veritable raó que porta a determinats ximplets tunejar l’acústica del seu cotxe, sovint a compte dels diners del pares. De manera què quan van pels carrers fent tremolar els vidres de totes les finestres del edificis al seu pas el seu ego se sent satisfet davant l’evidència que centenars, o milers, de persones tindran present la seva presència a la ciutat. Seran els pacients ciutadans que hauran d’interrompre converses en directe, o telefòniques, i deixaran de percebre informació de la ràdio o TV per la invasió de l’estridència irracional. Així, els limitats estrafolaris són el centre d’atenció entre les persones de l’entorn. Què hi farem? Si no en sabem d’educar, haurem d’empassar-nos les pomes agres.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Infantesa de John Maxwell Coetzee


Autor: John M. Coetzee
Títol: Infantesa. Escenes de la vida a províncies.
Editorial: Edicions 62, Barcelona 2006
Col·lecció: Les millors obres de la literatura universal (segle XX), no. 166
Traducció: Dolors Udina
175 pàgines

Acabo de llegir aquest llibre, que és el primer volum de l’autobiografia de l’autor i premi Nobel de Literatura de l’any 2003. Nascut a Sud-àfrica (Ciutat del Cap, 1940) ha obtingut nombrosos premis de prestigi per la seva obra literària: novel·les, assaig...

En aquesta obra Coetzee relata la seva infantesa en la Sud-àfrica anterior del 1950, en un món de profundes diferencies i discriminacions racials i religioses: blans i negres, també entre cristians, jueus i protestants; i sobretot lingüístiques: entre els qui parlaven anglès i els parlants d’afrikaans (llengua derivada dels antics pobladors d’origen holandès) Coetzee explica com va ser acollit en una escola dels maristes, quan la seva família va traslladar-se de Worcester a Ciutat del Cap, a la pàgina 143 diu així:

Del que s’assabenten llavors ell i la mare és que a Ciutat de Cap les diferents classes de persones van a diferents escoles. St. Joseph, si no per a la classe més baixa, sí que és per a la segona més baixa.

M’ha agradat molt llegir aquest llibre, ple d’al·lusions a la pròpia infantesa i a la dificultat per triar entre les disjuntives morals a que la vida ens aboca. Tot plegat deixa un gran interès per llegir la segona part d’aquesta autobiografia que us recomano a tots.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Un drama, tres famílies


Aprofito la imatge d’una coneguda firma de luxe per il·lustrar la sensació de quedar-se mut i desconcertat davant la crueltat i absurda barbàrie que sovint ens cau tan a prop.

Altra vegada es repeteix el drama protagonitzat per adolescents d’IES. Ha passat a Ripollet, prop de Barcelona. La vigília de Tots Sants un parell de xicots, que ja han estat detinguts, van provocar la mort d’una companya de l’institut on estudiaven tots tres. Després de quedar per veure’s, a través del Messenger, un dels nois va llevar-li la vida a la noia, a sang freda. El novell botxí i el seu company van deixar el cadàver al terra enfangat, no gaire lluny del centre on estudiaven.

Recordo el cas que també vaig comentar de la mort, cremada viva en una caixer de Barcelona, d’una dona a mans d’uns adolescents al desembre de 2005. Llavors em sorprenia, com ara em sorprèn, la passivitat social davant d’un món educatiu i cultural (en el sentit antropològic) que crea individus amb aquesta evident manca de valors i de respecte per la vida dels altres. Els assassins de la noia, segons els mitjans que informen del fet, són estudiants normals. Voldria afegir: sempre que considerem normal que un xicot de 15 anys vagi armat amb una navalla i amb la ferma intenció de fer-la servir per matar una companya del seu centre escolar.

dissabte, 1 de novembre de 2008

El caos educatiu i la catàstrofe que s’aproxima


Molts són els elements negatius que incideixen en contra de l’optimitat educativa i a favor de mal anomenat fracàs escolar. Malgrat l’esforç, sovint desmesurat, dels mestres, professors i de totes les persones que intervenen en el procés educatiu la realitat s’encarrega de tirar per terra tot aquest treball, tal com una ventada tira un castell de cartes. Aquesta realitat és polifacètica i proteica:
- La nova, o no tant nova, cultura imposada pels mitjans de comunicació audiovisuals (vegeu a baix una part de l’article de Pierre Jourde publicat a Le Monde diplomatique) En les darreres dècades el rumb de l’ensenyament no té qui ho controli, és una nau a la deriva.
- La fatiga i la desmotivació dels professionals de l’ensenyament
- La insuficiència dels recursos materials i humans per a dur la població escolaritzada als nivells i continguts programats per les administracions. I més si tenim en compte l’allau de població nouvinguda.

Causes.
En general podem dir que és la societat la que situa l’educació en el nivell de prioritats que creu convenient. La realitat és que la qualitat de l’ensenyament no baixa del cel. Cal una voluntat de tots els estaments, pares, mestres, institucions, empreses... i per descomptat alumnes motivats i entusiastes. Tot això, cada cop és més difícil de trobar. Això sí, tothom vol i exigeix un excel·lent ensenyament i bon nivell per al nostres alumnes. Però l’esforç col·lectiu, i individual, de tots els implicats no es fa.

Conseqüències.
No cal demostrar que el deteriorament creixent de l’ensenyament tindrà, amb tota seguretat, conseqüències gravíssimes. El primer recurs d’una nació és la formació i les capacitats del seus habitants. Malmetre la formació de tota la població de menys de vint anys és una veritable bomba de temps que acabarà esclatant en la societat futura, i també a curt termini. Ara mateix, ja comencem a patir la manca de tècnics. No hi ha prou estudiants d’enginyeries, de matemàtiques... Qui heretarà les claus del coneixement científic?, qui investigarà?, qui innovarà?, qui ensenyarà les generacions futures?.
A més dels coneixements també s’ha perdut (utilitzo el present plenament segur) l’hàbit de l’esforç i del rigor, l’interès en la persecució i l’obtenció de resultats en la millora i capacitació personal.

Conclusió.
No puc deixar de ser pessimista davant d’un món controlat pels mitjans que han substituït l’ensenyament científic, reglat i socialment aglutinador per una muntanya de continguts televisius publicitaris (esports, concursos i realitys inclosos) que fomenten l’individualisme i esterilitzen la creativitat. Aquest és l’autèntic mur contra el que xoquen els esforços del professors. La difusió immediata i universal de les estúpides modes, suposadament independents, de la joventut demostren la poderosa influència dels mitjans de comunicació en foment de la inutilitat consumista i eixorca. Ja ens ho trobarem!

* * * * *
Segueix la transcripción parcial de l’artícle publicat a Le Monde diplomatique.
El triunfo de los mercaderes de la vulgaridad
La guerra mediática contra el espíritu

Le Monde diplomatique, Nº 156, pàgines 24 y 25. Octubre 2008
Autor: Pierre Jourde (Profesor de la Universidad Stendhal –Grenoble- III)


... Los medios de comunicación (audiovisuales) supieron dar dimensiones monstruosas al universal deseo de estupidez que dormita incluso en el fondo del intelectual más elitista. Este fenómeno es capaz de destruir una sociedad, de hacer irrisorio cualquier esfuerzo político. ¿Para qué deslomarse reformando la escuela y la universidad? El trabajo educativo es destruido por la estupidez mediática, por las bufonadas erigidas en medio de expresión, por la invasión de los valores del dinero, la apariencia y el individualismo egoísta propagados por la publicidad, verdadera razón de ser de los grandes grupos mediáticos. Los nuevos dueños de los medios de comunicación remiten a los ilustres reformadores de la educación pública a un oscuro rincón de la historia.
Cuando se les critica por la vacuidad y la ineptitud de sus programas, los mercaderes de vulgaridad suelen dar dos respuestas: primero, que simplemente le dan al público lo que éste desea; segundo, que quienes los critican son “elitistas” incapaces de admitir la simple necesidad de diversión. No es necesariamente elitista reclamar un poco menos de estupidez. Hay verdaderos espectáculos populares de alta calidad. El público pide lo que está condicionado a pedir. Prácticamente se ha abandonado la idea de un acceso progresivo a la cultura a través de espectáculos populares. Molière, Calderón, Lope de vega, Víctor Hugo, Charlie Chaplin, Valle Inclán, Lorca, Brecht o Darío Fo eran y son grandes artistas y también populares. Han logrado distraer y hacer pensar a la vez. La industria mediática no hace el más mínimo esfuerzo: va directamente a lo más vil.
Todo el mundo tiene derecho a relajarse ante un espectáculo fácil. Pero cuando se alcanza el infra-nivel al que han llegado los programas llamados de “entretenimiento” ¿se puede hablar de una simple distracción? Esas imágenes, esas palabras, esos gestos adaptan la mente a ciertas formas de representación, las legitiman, acostumbran a creer que es normal hablar, pensar, actuar de esa miserable manera. Fealdad, agresividad, voyeurismo, narcisismo, vulgaridad, incultura, estupidez llevan al espectador a aceptar una propia imagen infantilizada y degradada, sin ambición de salir de sí mismo, de su persona, de su medio, de su grupo, de sus “opciones”.
Los productores de tele-realidad, los dueños de la mayoría de los canales privados, no son siempre –o no son sólo- imbéciles. Son también malhechores. Se admite que un alimento o que un aire contaminados pueden ser nefastos para el cuerpo. Existen representaciones que contaminan la mente. La envenenan...