La tercera edat i els dies

Helen Mirren de 79 anys.

 Divendres passat feia cua darrera un altre client del centre comercial, aparentment ja havia estat atès pel caixer, era un home d'entre cinquanta-cinc i seixanta anys, d'indumentària i aspecte esportiu, bronzejat de pell, cabell curt... L'home contemplava la pantalla del mòbil cercant quelcom relacionat amb la compra que havia acabat de fer del departament de tèxtil home. El jove caixer que l'atenia no podia completar l'operació degut a problemes amb el codi de barres d'un dels articles que el client pretenia comprar.  Després de diverses trucades, senyals acústiques d'error i intents fallits amb el lector digital el noi, preveient que la cosa s'allargava, em va dir que el disculpés, que hi havia un problema i que podia ficar la meva compra en la caixa del costat. Vaig rebutjar la indicació, sobre tot per que ja havia ficat tot el contingut del meu carro a la cinta, el qual aquell dia era especialment pesant. Vaig comunicar-li que declinava el seu suggeriment del canviar de caixa, agraint el seu gest i per justificant-me vaig dir-li: "Gràcies. No tinc presa. Soc un jubilat en aquella etapa en la que la propera parada és Can Torrella" (1). El client esportista va insinuar una esbós de somriure mentre no apartava la vista de la pantalla de mòbil on constantment lliscava amunt el dit polze de la mà amb que subjectava l'aparell. És segur que el caixer per raons generacionals no va entendre el meu comentari. La meva intenció era ressaltar la paradoxa de que a mesura que assolim noves etapes de la vida, especialment en arribar a la jubilació, el temps que ens resta de vida sembla més valuós alhora que és més amigable i més flexible per adaptar-lo a les nostres necessitats. Cal, doncs, ser conscients de que ens apropem a les darreres pàgines de la nostra agenda vital; cal aprofitar cada instant. Se'ns esgoten els possibles pressents que gaudirem, si la salut ens ho permet, d'aquesta experiència efímera que és deriva d'haver nascut.

 Aquesta reflexió em ve a la mà per parlar del llibre "Yo, vieja" d'Anna Freixas escriptora, feminista, doctora en Psicologia, jubilada, professora de l'UB i posteriorment de la Universidad de Còrdoba. El seu llibre de 2021, que aquí comentem, va ser prologat per Manuela Carmena, té el significatiu subtítol: "Apuntes de supervivencia para seres libres"; en ell dona una serie de consells per afrontar de la millor manera la darrera etapa de la vida, tot i que predomina des del punt de vista de les dones, també és molt aconsellable per a tota mena de lectors especialment aquells que encarem la etapa que vaig comentar al caixer del centre comercial. Això, fa d'aquest llibre un instrument molt recomanable també als homes que afronten l'etapa de la senectut.

 Extret de la contraportada del llibre "Yo, vieja":

"Este es un recorrido por los derechos humanos en la vejez y, concretamente, por los derechos de las mujeres, sintetizados en tres principios: la libertad, la justicia y la dignidad.../... Yo, vieja es un canto a la libertad, al desparpajo, a la vejez confortable y afirmativa. Con la pretensión de que entre todas consigamos vivir una edad mayor elegante, relajada y firme."

 

Nota (1) : Can Torrella era el nom amb que es coneixien els terrenys on va ser ubicat l'actual Cementiri de Terrassa, entre la N-150, Torre-sana i Torrebonica.

 

 

 

Fitxa:

Títol: Yo, vieja. (Apuntes de supervivencia para seres libres)

Autora; Anna Freixas

Pròleg: Manuela Carmena

Editat per; Capitán Swing Libros, S. L  Madrid

Any 5a. edició: 2021

Pàgines: 182             

 

 

 

...- 

La tècnica de l'aquarel·la

Les temperatures extremes de les primeres setmanes de juliol han passat deixant-nos unes xafogors pròpies de l'estiu, però, més moderades que les altíssimes temperatures de record històric que vam patir dies enrere. Coincidint amb aquest fenomen climàtic els plàtans d'ombra, que enguany mostren una frondositat exuberant, han decidit desprendre's de l'escorça caduca de forma simultània. Molts exemplars tenen ara un tronc llis, uniformement acolorit d'un verd blanquinós amb tonalitat que recorda el caqui, cobrint els escocells de pedaços de crosta. És un avançament del que passarà a la tardor quan el terra del carrer quedi cobert d'una capa de fullaraca ocre. Ara els arbres ofereixen l'aspecte dels adolescents de pell terça, nova, sense taques ni defectes. 

Són dos quarts de sis de la matinada. Han passat moltes hores des que vaig redactar el paràgraf anterior. He sortit a la galeria i m'ha emocionat contemplar Júpiter brillant intensament a 45º sobre l'horitzó a Llevant acompanyat per les velles conegudes constel·lacions i estrelles on he reconegut Taurus amb Aldebaran. Feia molt de temps que no contemplava un cel estelat com el d'avui, i m'ha alegrat i entristit alhora. He constatat una reducció d'agudesa visual, la que sempre acompanya el fet de fer-se gran. Tots els sentits es deterioren. Això m'ha fet pensar que potser aquesta serà una de les darreres vistes ben nítides que tindré del cel amb les estrelles que vaig conèixer en la adolescència estudiant un atles que mostrava el cel dels dos hemisferis. Sortint al pati a casa dels pares en les nits d'hivern comparava el que veia en el paper i m'omplia d'il·lusió localitzar Sírius, Artur, Vega o Aldebaran. La Polar i les Oses m'eren conegudes des-de l'infantesa. Com he dit més amunt encara no són les sis de la matinada i la brillantor de l'aurora no em permetrà visualitzar Orió, i decideixo tornar-me al llit. 

Des del llit estant veig per la finestra, orientada a llevant, com poc a poc va aclarint-se el cel on només resta Júpiter abandonat per la resta d'astres que l'envoltaven. M'entristeix aquesta sensació de desconnexió; de perdre (també jo) la companyia de l'entorn. Em pregunto - "Què puc fer?". No trobo resposta fàcil. Penso: "M'agradaria tenir, al menys, un interlocutor en qui confiar les meves angoixes, a qui demanar consell". Fugint del neguit em concentro en repassar els records de la lectura dels darrers dies. Es tracta de la molt coneguda i multipremiada autora japonesa Hiromi Kawakami de la qual he llegit, i rellegit, en castellà obres com: El mar es azul la tierra blanca, El señor Nakano y las mujeres, Amores imperfectos. Vidas frágiles noches oscuras, Abandonarse a la pasión... 

Recomano fermament llegir Kawakami, però penso que tot i ser rècord en vendes al Japó no és d'una lectura que pugui agradar a tothom. En tots els seus relats, on aparentment descriu fets irrellevants con el sopar fideus en una taverna o collir bolets de muntanya un dia festiu de tardor, traspua el drama existencial, l'evidència de solitud de la qual irremediablement no podem fugir. Aquesta solitud no està descrita, els esdeveniments de la quotidianitat la fiquen en evidència con un personatge més. Com el color blanc de les aquarel·les, on no hi ha cap pigment i l'element dibuixat està definit només per l'entorn.

 

 

 

... - 

Solitud aclaparadora

 

Ha passat el primer cap de setmana d'estiu, i també la festa de benvinguda que li fem a moltes regions de la mediterrània; això és la Revetlla de Sant Joan. Ara encarem el proper cap de setmana que serà el de la Festa Major de Terrassa. Són diades de vida als carrers, petards, cava, coques, música; i ocasió per aprofitar les hores de les curtes nits, quan les temperatures es moderen comparades amb les de les hores centrals del dia. Així doncs, per gaudir del clima estiuenc vaig aprofitar les darreres hores de la tarda de la vigília de Sant Joan per fer un passeig a la recerca de l'agradable brisa de la marinada canalitzada pels carrers d'orientació Sud-Nord del barri de ca n'Anglada. Des del carrer Sant Tomàs vaig accedir a l'Avda. de Barcelona passant per la porta del "Bazar Dahbi Decor", establiment que ocupa la cantonada que havia estat una popular i concorreguda botiga de roba per infants: la "Mari", com encara llueix en el rètol del primer pis. Actualment l'establiment està especialitzat en taules, cadires, miralls, làmpades, gerros, canelobres, caixetes, etc. tot fet de lluents metalls, vidre i marbre. 

Just a tocar del basar, compartint-hi part del xamfrà i amb la resta de façana en plena Avda. de Barcelona tenim la botiga de cotxes de segona mà i gestoria d'assegurances AR. Allà una ampla vorera permet disposar l'espai compartint-lo amb la parada de diverses línies de bus, una filera d'arbres amb bancs i un dels accessos a l'aparcament soterrat sota l'Avda Barcelona. El fresc derivat de la marinada era molt agradable en aquell indret així que vaig decidir-me a seure en un dels bancs que no ocupava ningú, a mig camí entre la marquesina de la parada del bus i l'accés a l'ascensor que condueix a l'aparcament soterrani.

En aquell observatori va envair-me la sensació de ser un espectador en una obra de teatre. Observava els usuaris del transport col·lectiu urbà. D'un llarg vehicle articulat que acabava d'aturar-se van baixar tres o quatre nens, seguits de dues mares, cada una duent un cotxet de nadons. Una magrebina, grassoneta, de més prop dels cinquanta que dels quaranta; la va seguir l'altra mare, potser de Guinea o Senegal, alta, prima i molt més jove que la primera que ja havia enfilat camí del carrer de Sant Tomàs; entretant la mare subsahariana va passar davant meu Avda. Barcelona amunt. Una parella de policies municipals motoritzats va arribar discretament, passant lentament per la franja semipeatonal, avinguda amunt, entre la marquesina de la parada del bus i la filera de bancs. Un dels policies parlava per l'aparell que duia penjat a l'espatlla dreta preguntant sobre la indumentària d'un presumpte delinqüent.

La majoria dels que hi passaven eren passejants, aprofitaven aquella hora de la fresca; encara, però, massa d'hora per sopar. Parelles de la tercera edat complint amb la prescripció facultativa de caminar, al menys mitja hora cada dia. Una d'aquelles parelles va mostrar intenció d'asseure's en el banc que jo ocupava. Tot i que hi havia lloc pels tres, vaig contestar a la seva salutació i excusant la meva fugida vaig dir: "Bé, doncs. Ja he descansat prou jo. Ara, segueixo avall el passeig"

Sense pla previst vaig dirigir-me avinguda avall amb prioritat a la recerca dels punts més airejats. Vaig dirigir-me a la façana del Centre Cívic Montserrat Roig baixant per entre la vorera i l'entrada pels cotxes a l'aparcament soterrani; passant després pel davant del solar destinat provisionalment a horts urbans, caminant-hi fins la propera cantonada ocupada des de fa més de mig segle per un temple Evangèlic. Potser allà va ser quan vaig prendre consciència dels anys que tinc. És, sens dubte, una edat provecta, tot i sense ser decrèpita, un munt d'anys que fa pensar en el temps que ens resta de vida d'una manera diferent. Més que mai cal plantejar-se com assolir i què fer amb els dies que ens resten a la guardiola, cada cop més exhaurida i amb dies, mesos o anys de menys qualitat. La maquinària envelleix, s'espatlla i no sempre hi ha possible guariment ni recanvis... Ara em fa mandra, però cal que hi pensi en com assolir i què fer amb el que em resta de vida. Entretant contemplaré la bellesa i gaudiré dels bons moments tal com m'ho permetin l'entorn i l'estat dels meus sentits.

 

 

...-

Afecció als objectes

 

Avui escriuré d'aquell vincle afectiu que ens uneix a determinats objectes, experiències i records; i que, per descomptat, també pot estar dirigit a persones, ambients o situacions, és l'afecció. A còpia que avancem en la vida anem acumulant vivències, aprenentatges, vincles amb les persones del nostre entorn. El record del primer contacte amb algú, o amb determinat paisatge, o amb aquell objecte que ens acompanyarà al llarg de molts anys crea un efecte d'ancoratge. Més exactament és un efecte similar a l'arrelament dels vegetals. Com exemple em ve a la memòria una tarda d'agost, la catedral de Basilea amb les dues torres de més de 60 metres per una de les qual vam pujar, amb altres companys viatgers, fins la immensa campana de bronze. Recordo el seu tacte i la facilitat amb que podíem fer-la oscil·lar, amb evident risc de provocar un toc a deshora. A la sortida un dels viatgers circumstancials que m'acompanyaven va recollir un llibre amb signes d'haver estat utilitzat molt de temps. Era un llibre de cants de l'Església Evangèlica Reformada suïssa de llengua alemanya. El pispa era un noi que havia estudiat violí molts anys, a més formava part d'una coral de manera que les nombroses pàgines amb pentagrames van generar-li un atractiu irresistible. Aquell llibre va acabar parant a la meva biblioteca personal amb l'excusa de servir per aprendre alemany. Han passat bastants més de 40 anys d'aquell viatge però el llibre de cants evangèlics resta a la vista, entre altres, a casa meva. Aquest i molts dels meus llibres són lligams ferms amb la meva història personal, alguns provenen de la petita biblioteca del meu pare; manuals de tecnologia de la pell i el seu adobat, de la prestigiosa editorial catalana Gustavo Gili. 

El fet de l'arrelament, o de l'ancoratge, es dona amb tota mena d'objectes: mobles, indumentària, imatges. Un cas notable va ser el d'un col·lega de feina que per pressió dels seus fills va accedir finalment a canviar-se el vell cotxe per un de nou. L'home plorava quan va acomiadar-se d'aquella vella andròmina en cal concessionari. 

Som construïts de records, som persones amb consciència històrica. El nostre jo actual, el del moment present, és un edifici bastit de tot allò que hem estat acumulant al llarg de la nostra existència passada; de tal forma que quan s'arriba a una edat provecta podem contemplar l'edifici que ens defineix, sabent que no variarà gaire en els anys que en restin de vida. 

Cal, doncs, ser conscient que res és etern, tot s'acabarà algun dia. Serà el moment en que la bastida s'enderroqui. Potser no cal obsessionar-se per mantenir la construcció polida i lluent, tal com seria l'intent de conservar vius tots el records, els souvenirs, el objectes i moments de la nostra història. Dit d'una altra forma: cal renovar el fons d'armari i deslliurar-nos d'allò que en encadena al passat i no ens deixa viure lliurement gaudint el present, lleugers d'equipatge.

...

Aprofitar la vida

Dies enrere vaig anar a cine, al de veritat, al de la gran pantalla i les diverses files de butaques renglerades en pendent. Feia anys que no visitava una autèntica sala de projecció com cal. Els darrers cops van ser amb motiu de la pel·lícula "Tchindas" de temàtica LGTB a la qual vaig dedicar un post al novembre de 2015, i tres mesos després "La juventut", que va ser al febrer de 2016. Ambdues van ser comentades en aquest bloc. 

El tema principal del film "Living" de l'any 2022, dirigit per Oliver Hermanus és prou conegut i bastament tractat per diversos autors. Per exemple em ve a la memòria "Mi vida sin mí" d'Isabel Coixet. El protagonista de la història descrita per Akira Kurosawa a "Ikiru" del 1952, de la qual "Living" és un fidel remake, és diagnosticat d'una malaltia en estat que no pot tractar-se. El pacient afronta la realitat de que li queda poc temps de vida i actua en conseqüència. Els lectors de més edat segur que han viscut situacions similars en l'entorn familiar o social. Personalment ho he viscut diversos cops. He sentir la greu comunicació: "... vinc a dir-te que em queda poc temps de vida". En aquells moments m'he quedat sense paraules. Com en aquell vers de Rafael Alberti, tot i que va ser escrit en un altre context: "Las palabras entonces no sirven, son palabras". 

El film d'Oliver Hermanus situa l'acció en el Londres després de la II GM  mentre que Kurosawa descriu el mateix fet en Tòquio. La composició de les imatges, el format de la pantalla, les taules dels funcionaris plenes de piles de documents, el ritme pausat... són alguns dels elements que agermanen i homenatgen la versió de Kurosawa, alhora inspirada en la novel·la de L. Tolstoi "La mort d'Ivan Ilich. 

La versió d'Oliver Hermanus, com la de Kurosawa, ens ofereix l'oportunitat de fer una intensa reflexió sobre el sentit de la vida i la consciència de la pròpia mort. Seria interessant preguntar-nos què faríem de la resta de la nostra vida si tinguéssim, com els alls, data de caducitat de menys de sis mesos. El film tracta molts altres temes derivats del fet de viure i de conviure. També fa reflexionar sobre la tasca dels funcionaris i tota mena de servidors públics, con ara els polítics. Sens dubte són questions actuals que no podem deslligar de la condició humana.

 

 

Fitxa: 

Títol: "Living" (Viure)

Director: Oliver Hermanus

Guió: Kanzuo Ishiguro.

Durada: 102 minuts

Actors: Bill Nighy, Aimee Lou Wood, Tom Burke, Alex Sharp, Adrian Rawlins

Any: 2022

Països: UK, Japó, Suècia

Gènere: Drama

Música: Emilie Levienaise-Farrouch

 

...

Els pòsits del passat

   Aquest és un post fet a corre-cuita. Mai havia estat a punt de que passes el mes sense penjar-hi al menys un article en aquest blog; i ja veieu, soc davant la pantalla i el teclat en el darrer dia de maig i aquest serà l'únic post. 

Sento que he arribat a una edat en la que és evident que no tindré prou temps per planificar i executar molts dels plans de futur que m'agradarien. Als efectes més domèstics caldria ordenat els arxius, les piles d'objectes, llibres, eines, estris, andròmines i records. Molts són trastos sense vàlua material, però que tenen un interès emocional que ens lliguen al passat, amb esdeveniments emotius, amb els nostres pares i persones estimades que ja no hi són. 

Recordo el moment en que vaig recollir les quatre coses del pis on havia viscut la meva mare els seus últims anys abans de morir. Tinc present l'hora, el clima, la llum d'aquell matí, i els sons d'aquell pis abans de deixar les claus sobre la taula del menjador, tal com havíem acordat amb el nou propietari. Allà van quedar els mobles, l'artístic mirall del rebedor; a tocar de la porta d'entrada lluïa la tapa que jo havia fet per amagar els dispositius elèctrics, l'havia decorat amb una postal que reproduïa el "Jurament dels Horacis". A la cuina les meves germanes s'havien encarregat de buidar els calaixos i armaris, tot i que els estris, coberts, pots, cassoles, etc. estaven arrenglerats sobre el marbre al costat de la pica. Vaig tornar al saló menjador i amb una intensa emoció vaig dipositar les claus sobre taula. Mentre m'acomiadava d'aquell entorn tan familiar i íntim; la meva darrera mirada va ser pel joc te de finíssima porcellana, una gerra i dues tasses decorades amb dibuixos geomètrics vermells sobre blanc. Sempre me'n penediré de no haver-me quedat aquelles tasses que havien estat triades entre la meva mare i jo d'un catàleg promocional d'una coneguda cadena de botigues d'aliments. 

A la fi, penso que no cal amoïnar-se massa pel futur, els projectes poden ser il·limitats, però cal conèixer els nostres límits i gaudir amb tranquil·litat i seny el nostre dia a dia.

 

 

...

Complicitat i sincericidi

   M'ha arribat un e-mail del Gerard. És un company de feina amb el que no ens veiem des del tancament de la fàbrica ara fa quinze anys. Diu que l'han recomanat que escrigui els seus pensaments més neguitosos i que ha pensat en enviar-me el producte d'aquesta teràpia epistolar a fi de que l'hi comenti des de la meva pròpia experiència. El primer correo va entrar en la meva bústia dimecres passat. Seguidament el reprodueixo íntegrament:

 

Benvolgut col·lega,

Les noies del podcast "Estirando el chicle" m'han fet reflexionar amb els seus comentaris a propòsit dels drets personals, tot dintre de l'estil que impregna l'exitós podcast que impulsen. Tracten temes de rabiosa quotidianitat de manera que acaben analitzant el que és la vida pròpia, de forma individual o en parella i amb el canviant entorn vigent. El format en que presenten les xerrades i entrevistes és informal, juvenil i dinàmic; que no contradiu el fet de seguir un guió ben traçat que acaba per omplir el seixanta minuts farcits, uns cops més i altres menys, d'interessants entrevistes i reflexions de contingut molt divers en clau d'humor.

Deien en un dels podcast, ara no recordo de quina data, que entre les parelles sovint manca el parlar, el dir-se el que senten. Son aquells casos en que els membres de la parella viuen separats cada un en la pròpia rutina i no pensen mai en analitzar si és aquesta la relació óptima entre ells. Dir-se el que voldrien canviar en la seva vida, i què allò que no els agrada a un de l'altre. Senzillament deixen passar els dies, els mesos i els anys on només comparteixen un espai, un temps i uns bens materials; però no tenen la complicitat més enllà de la rutina. Per tant, apreciat company, ara és el moment de començar a escriure sobre les meves demandes en la relació amb les persones properes.

1- Sempre m'ha resultat una molèstia angoixant conduir en situacions d'estrès tals com: hores punta, climatologia adversa, conductors vandàlics i temeraris; més ara, quan les xacres de l'edat ens fan minvar el rendiment i la seguretat en el control del cotxe. Cal afegir la desconfiança en el vehicle de més de quinze anys que comença a mostrar també signes d'envelliment. M'havia plantejat canviar el vell Toyota per un nou vehicle equipat amb les actuals tecnologies (millores a la conducció); però, per raons diverses el projecte ha estat oblidat.

2- Altre opció per minorar el nivell d'estrès és, evidentment, conduir només en cas de que sigui estrictament necessari. No cal, doncs, fer un mínim de deu quilòmetres tots els dies de tots el mesos de tots els anys, plogui o nevi.

3- Atenent els dos punts anteriors he pres la resolució unilateral de que a partir d'ara només faré us del vehicle en cas de necessitat i miraré de fer al menys un dia de descans setmanal.

Així ho he comunicat a la meva parella, en una mena de Cahiers de doléances afegint-hi que em sentia excessivament pressionat de manera que estava fent el que no volia fer. L'ambient s'ha enrarit, com era de preveure, i m'ha fet recordar un capítol del podcast de Cristina Iglesias i Victoria Martín on parlaven del sincericidi. Hi ha qui creu que és perillós el camí de la sinceritat plena i aconsellen no ficar-s'hi en aquest esbarzer, pots acabar caminant sol pel món. Altres opinen que si algú vol caminar al teu costat ha de ser amb la seguretat que deriva de la més completa comunicació, sinceritat, camaraderia i complicitat. Essent aquest darrer un factor d'altíssima vàlua i del que no s'hi parla prou.

Tal com vaig avançar-te telefònicament agrairé que dediquis part del teu temps a llegir i comentar-me aquest e-mail, i els propers que penso adreçar-te, que tenen una finalitat terapèutica segons em recomana la meva doctora.

Salutacions cordials.

Gerard

L'escrit va fer-me reflexionar una estona, de manera que m'he proposat contestar el més aviat possible. Sens dubte entre les queixes del Gerard s'endevina una consciència del Carpe diem. En aquest sentit enllestiré una resposta en els propers dies. 

 

...

Aturada en el camí

Fa poques setmanes que hem començat l'any i potser toca fer un cop d'ull al camí que portem recorregut i al tram del que encara ens resta per fer.

Mirant enrere veiem com ens passa el temps i anem perdem elements del nostre entorn, tal com les plantes caducifòlies perden fulles i queden nues a l'hivern. A més les branques que perduren per rebrotar en la propera primavera també mostren mancances i els efectes del pas dels anys. Tenen ferides que han cicatritzat però van deixant la seva empremta. Un dia veiem que hem perdut agudesa visual de forma que no podem corregir amb la simple modificació de les diòptries de les ulleres; un altre dia en la revisió rutinària del centre de salut ens detecten hipertensió arterial que s'ha de tractar amb medicació de per vida; un altre ens truquen a casa després de fer-nos un analítica de sang per dir-nos que ens cal un tractament d'insulinització perque el pàncrees s'ha tornat gandul. Tot això sumat al tractament amb anticoagulants per causa d'una impròpia generació dels impulsos elèctrics que regulen les pulsacions del miocardi auricular.

Què us haig d'explicar, lectors; sabem que tot s'acaba. La innocència infantil finalitza el dia en que per primer cop som conscients de que els temps és un compte enrere que no podem aturar de cap manera. Per a què serveix lluitar i patir si a la fi tot son vanitats i fullaraca, tot ho hem de deixar, tot ho hem de perdre, tot s'ha de marcir. I arribat el moment de la epifania, més val actuar conseqüentment, amb honestedat. Un cop deslliurats de les benes que ens ceguen és el temps de viure amb plenitud el dia a dia, sabent que no som més que una partícula, gegantina sí; com una supermolècula d'un organisme que en intricada simbiosi cobreix la pell del planeta en una mena de matèria que anomenen vida.

Un cop arribat a aquest nivell de consciència amb l'evidència de la ineludible individualitat, hi ha qui diu "ineludible solitud", és quan ha arribat l'hora de filar prim tots els dies que ens resten de vida. Gaudir del que ens ofereix el món i mirar de fer agradable la vida dels qui ens envolten, defugir les tensions i resoldre els problemes amb serenitat.

Que hi ha millor que seure vora el mar escoltant les rítmiques onades batent contra les roques, tot i que el dia sigui gris i plujós, acompanyat de la persona que t'estimes mentre comenteu el què fareu per sopar: potser una truita de patates cuinada en el rústec foc a terra de la senzilla caseta que empararà els vostres somnis en una nit d'hivern.

...

Tot passejant el gos

Dissabte passat vaig entrar en una petita botiga de flors de l'avinguda Barcelona, on tres noies que encara no havien sortit ben bé de l'adolescència explicaven a la dependenta els detalls de la seva comanda: "Un pom de tres roses blanques guarnides al criteri de la venedora destinat a la cerimònia de comiat de les cendres de "Linda", una beagle de tres anys morta per problemes en les vàlvules cardíaques". L'escena, inesperada, va fer-me reflexionar sobre la relació entre els humans i les seves mascotes. Recentment els cens de gossos a tot l'estat mostra que superen en nombre al de nens menors de 15 anys. En un panorama de desequilibri en la piràmide demogràfica sembla que s'estan substituint els fills per mascotes que supleixen les necessitats de relació i d'objectes d'afecte dels adults, clar que amb moltísima menys responsabilitat i costos de tots tipus. No pretenc comparar, ni dir, que els fills i les mascotes ocupin una mateixa entitat entre les necessitats dels humans, però si és evident que davant la incertesa del futur, la precarietat laboral i tants d'altres problemes, la decisió de tenir fills s'ajorna fins els darrers anys de fertilitat de les dones; entretant mantenir i tenir cura d'una parella de gossets chihuahua molt ben educats i fidels és divertit i satisfactori.

A qualsevol hora, però especialment al capvespre, multitud de persones passegen els seus gossos per voreres, parcs i jardins. Generalment lligats a una corretja que l'amo gestiona com les regnes dels cavalls. Aquestes caminades afavoreixen la socialització entre humans que se senten agermanats en el gremi dels posseïdors de cans. Més d'una intensa amistat, i fins in tot algun flirteig, ha quallat d'aquesta activitat.

Altres humans, menys comunicatius, caminen lentament darrere els seu quisso, intercanviant un breu gest o una curta interjecció amb coneguts i habituals passejadors que s'hi troba. Aquests realitzen el saludable exercici de caminar rumiant els seus quotidians pensaments, conversant amb ells mateixos, elaborant estratègies per enfrontar-se a tal o qual petit problema domèstic; o, potser pensant en qüestions de molta més transcendència com és l'elecció d'especialitat acadèmica del fill que ara acaba quart de secundària.

L'altra cara d'aquesta proliferació de mascotes i manca de nens és la imatge que aquell mateix dissabte m'oferia l'avinguda Barcelona: un autèntic bulevard, de quatre carrils per a vehicles, amples voreres arbrades i una franja compartida d'uns nou metres d'amplada ple de bancs. Aquesta franja, per a vianants i que és autoritzada per a determinats vehicles està al costat de la vorera dels números parells. Doncs, quan baixava en direcció Sud cap a la plaça dels Països Catalans, allà a les set de la tarda, tots els bancs i seients al llarg de l'avinguda estaven ocupats per una munió de persones d'edat provecta, majoritàriament dones, sovint amb els seus caminadors o fins i tot cadires de rodes. M'expliquen que els ancians cerquen la brisa de la marinada que en aquelles hores refresca el magnífic bulevard que separa ca n'Anglada del Barri Universitari de Terrassa.

...-

Pasqua florida

(Manuscrit del 13 d'abril de 2019)

Avui és dissabte vigília del dia en el que els cristians celebren el Diumenge de Rams, diada aquesta que, a més del contingut religiós de la setmana que comença, indica la imminent arribada de la primera lluna plena després de l'equinocci de primavera. Tots els indicis em fan pensar que es tracta de la celebració d'origen ancestral de l'arribada de la primavera, adaptat pel cristianisme com tantes altres festes del calendari. En països del nostre entorn, on encara té una forta implantació el pensament bíblic, s'obre un període de més de set dies amb múltiples activitats religioses que alteren el curs dels afers laborals i educatius de forma que per a molts ciutadans aquest és un preludi de les vacances destinat a gaudir del bon temps, si la pluja no fa acte de presència (fenomen que mai falta a l'abril), on els amants de la platja, de la neu i de turistejar aprofiten les ciutats costaneres, els nombrosos quilòmetres de pistes en estat òptim per l'esquí o les múltiples ofertes de les agències de viatges per tallar amb la rutina diària fins Dilluns de Pasqua.

De tot això, després, resta com una mena de cendres irreductibles, deixant-nos amb la sensació d'haver experimentat un aprofitament dels dies i de les hores. És una victòria contra l'inexorable pas del temps que ens imposa l'envelliment i la desorganització entròpica de la matèria. Però, al final sempre guanya la banca, en aquest cas la Natura, com demostra la trobada casual de dies enrera amb un vell col·lega de l'oficina tècnica d'una multinacional on vàrem coincidir des de 1974 fins 2005 durant quaranta hores a la setmana (o més), al llarg de quaranta-set setmanes per any.

El company era l'Albert Drawer amb el qual des del tancament de l'oficina no haviem coincidir en el temps ni en l'espai, tret d'un parell de cops en els passadissos d'un centre comercial. La recent trobada va succeir a la porta d'un consorci d'assistència mèdica; mirant de no destorbar els caminants que transitaven la vorera vam petar la xerrada uns minuts, suficients per comunicar-nos les respectives situacions actuals: jubilats, ell atenent el primer net i tots dos constatant els efectes negatius del pas dels anys sobre la eficiència del conjunt del cos i els seus components, parant esment específic en la mecànica del sistema locomotor i el sistema de bombeig de fluids per a l'alimentació i combustió cel·lular; també el del mecanisme responsable de la captació i l'emmagatzematge de dades; i tants d'altres grans i petits conjunts i components elementals que amb l'ús ininterromput i el pas dels anys acaben per mostrar desgast i mancances... És l'entropia. Per concloure recordeu la dita vàlida per a tothom: "Aprofiteu, que us perdeu la Pasqua, noies!".

...-

Finals d'hivern

És dissabte, són ben passades les deu del matí i al carrer hi ha poca presència de gent. Ni caminants, ni motoritzats, només algun que altre passejador de gossos. Primer he saludat al Yan que arranjava el seu stand de plantes en la vorera al costat de la seva botiga on ven de tot, com correspon a un "bazar xinès". Tot i la lluminositat del dia la temperatura del aire és fresca i convida a caminar ràpid; cosa que he fet dirigint-me a ca l'apotecària (tenim dues farmàcies al barri i ambdues són gestionades i ateses per dones). He anat a la de tota la vida malgrat que està més lluny de casa que l'altra comerç dotat també del símbol de la creu vermella sobre fons verd. De fet en aquest darrer, especialitzat en ortopèdia i homeopatia, no he comprat mai res.

Després de recollir els medicaments que em calien, entre ells una crema a base de capsaïcina (molècula extreta del bitxo picant que actua com inhibidor de determinats neurotransmissors del dolor), he decidit retornar a casa fent una volta per la part assolellada del parc a tocar de l'Institut d 'Educació Secundària. Abans d'arribar al centre educatiu me topat amb l'escola bressol del barri, una de les onze de gestió municipal a la ciutat. En el gran pati de l'escola bressol un pi de dens fullatge m'ha cridat l'atenció per la cridòria de les cotorres que l'habiten, compartint l'espai arbori amb un estol de tudons. La foto que acompanya aquest post mostra l'arbre, al qual també m'ha fet parar atenció un petit núvol groc en moviment, com si un reflex il·luminés per un instant el ramatge des de sota. De seguida he copsat que es tractava del pol·len deixat anar degut a l'activitat frenètica dels esmolats becs de les cotorres. La responsable de la emisió de pol·len la veieu, malament s'ha de dir, encerclada de vermell.

El camí des de l'escola bressol fins l'IES fa una constant i lleugera pujada, suficient per sentir que m'he fet gran. Sense eufemismes: estic envellint. Com ho demostra la fatiga que sento caminant pujada amunt i la lleugeresa amb que uns adolescents la pugen a marxa ràpida. El pas dels anys afegeix quilos a la motxilla que duem lligada de naixement, de tant en tant rebem senyals de que cada cop està més plena alhora que les forces minven.

Una d'aquestes senyals vaig tenir-la fa poc dies al veure la pel·lícula Si fuera fàcil, dirigida l'any 2012 per Judd Apatow, on el protagonista de 40 anys saludava la sogra (o potser era la tieta), una rosa de rostre solcat com el d'una camperola que ha passat seixanta anys al sol conreant els seus sembrats. Després vaig saber que aquella dona estava interpretada per l'actriu Tatum O'Neal, filla de famós Ryan O'Neal, la imatge del qual va quedar-me gravada a la memòria amb el genial i preciós film Barry Lyndon de Kubrick. Si aquell jove Barry, vist a les pantalles l'any 1976, és el pare d'una sexagenària vol dir que m'he fet gran. Un altre signe d'envelliment és quan el teu cercle d'amistats, col·legues, camarades i, també evidentment el grup familiar extens es difumina i va perdent elements, com passa amb els focs d'artifici, de manera que aquelles persones cada cop tenen menys presència en les nostres vides, són centrifugats del nostre entorn, deixant només un rastre cada cop més feble en la memòria.

...-

Desmemòries

Avui, en llevar-me de bon matí he observat amb sorpresa i força neguit que no recordava amb exactitud la no gaire complicada pauta de medicació que els metges em van prescriure des d'un parell d'anys enrere. Ara correspondria fer un repàs exhaustiu i detallat de les quatre medicacions que prenc, especificant dosi, hora i condicions de les ingestes; cosa que no faré aquí per que caldria treballar en un document "Excel".

Confesso que avui m'he espantat un xic en sentir-me confós. Després de tants mesos de seguir la mateixa pauta de medicació aquest matí dubtava de quins i quants comprimits havia de prendre. Són quatre medicaments i cada un d'ells s'ha de prendre seguint les condicions indicades pels metges i els laboratoris que els produeixen. Fins ara confiava en la meva memòria, tot i que per l'anticoagulant tinc la pauta penjada al tauló de suro de l'habitació del meu fill. Per ara, i com a mesura de seguretat, he decidit fer-me una taula de dues entrades amb les condicions, dosi i horaris indicats pels facultatius que penjaré al dit panell i també ficaré una foto a la galeria de l'smartphone.

El músic i cantant Pau Donés deia, fa pocs dies en un canal de TV, que del càncer (com també passa amb l'Alzheimer) no se surt mai. Podem retardar els seus efectes, frenar-la; però els pacients d'aquestes malalties sempre ho seran. El mateix passa amb l'envelliment que ens duu a l'inevitable deteriorament físic i neuronal; podem adoptar mesures pal·liatives, però no podem lluitar contra el pas del temps i els seus efectes. Així, que cal concloure: Visquem el present de la manera més intel·ligent i honesta possible!

...-

Canaris fora del niu

El meu amo és un artista de la fusta, vull dir un artesà. Des que va jubilar-se aprofita moltes hores del dia per a fer miniatures de faig i de pi en el seu garatge, on mai hi han cotxes, allà té un petit torn de fuster a més d'altres màquines pròpies dels professionals. En una de les parets, sobre prestatges, té llistons obtinguts de palets que ha recollit del carrer, convenientment lligats i apilats per tenir peces rectes i ben escairades. A l'altra paret, a mena d'exposició, veiem diverses obres sortides de les seves mans: casetes amb teulada àrab, però, les teules són de fusta fetes d'una a una; la torre Eiffel, molins de vent, brocalls de pou, capses de tota mena, algunes amb precisió de dècimes de mil·límetre per a contenir malls de cartes.

L'home de nom Rafel viu amb la seva dona en la casa de dues plantes on casi mai no ve ningú, tret dels seu fill hereu que els visita un cop al mes i els convida a dinar en restaurants amb encant del pobles del voltant. 

Un dia, des de la meva gàbia, vaig observar amb tristesa que l'amo havia perdut el sentit de l'oida i no percebia el cant melodiós dels meus parents més grans, fet confirmat per la llibreta que la seva dona duia sempre a sobre per comunicar-se amb ell mitjançant l'escriptura.

En el terrat on ens té engabiats a mi i una desena de parents entre ells el meus pares, germans i cosins, està ocupat també pel cultiu d'hortalisses. Als matins les rega quan els primers raigs del sol des de llevant il·luminen les cebes, tomaqueres, pebroteres i mongeteres que creixen en les grans jardineres de fusta que el meu amo va construir el primer any de la seva jubilació.

El pas del temps ha envellit molt l'amo Rafel, a més de fer-lo sord, també ha perdut molta força física i coordinació tonal. Aquest deteriorament va ser la causa que abans d'ahir, i ahir també, deixés oberta la porta de la gàbia de les meves germanes, canaris de cua blanca com jo; elles, sense dubtar-ho, van volar al terrat de ca la veïna del gessamí on van ser capturades amb totes les precaucions i van acabar, segons em consta, en gàbies d'altres veïns amb experiència demostrada en tenir cura de tota mena de pardals, canaris, lloros i periquitos.

...-

Benjamines i ancianitat

Tots tenim, o hem tingut, un familiar ascendent que ha arribat a l'etapa final de la seva vida. Recordo, en el meu cas, quan l'oncle Octavi va dur la iaia materna, Consol, a casa de la mare, que era la benjamina de sis germanes, totes dones.

El meu primer contacte amb la iaia Consol havia estat un dia de setembre, jo hauria de tenir uns cinc anys, quan la mare va dur-me a la minúscula casa de lloguer on vivia la tia Àngels, una d'una filera de casetes de façana emblanquinada orientada al Nord, just a tocar d'un talús on ara és el carrer de Monistrol, que en aquella època era el llindar de la zona urbana amb camps de conreu i bosc d'alzines i pins.

Amb la tia Àngels compartien el petit espai, a més de la iaia, el seu marit Octavi i l'únic fill d'uns dotze anys també anomenat Octavi, tal com el fill adoptiu de Juli Cèsar. Hi havien també un parell de gats, un d'ells blanc amb taques grises i ulls de diferent color; el qual aquell dia ens el van donar i va acompanyar-nos fins la seva mort vuit anys després. El gat d'ulls de diferent color va acompanyar-nos tant al carrer de la Rutlla com a la casa del torrent de les Aimerigues.

Aquell dia vaig experimentar la por de sentir-me sense la protecció dels pares. Vaig plorar arraconat i retingut per la força quan la mare acompanyada del meu cosí i la tieta Àngels van marxar a collir bolets deixant-me amb aquells senyora estranya i totalment desconeguda, vestida de negre fins els peus i amb el cabell cobert d'un mocador també negre.

Anys més tard la tia Àngels, encara acompanyada de sa mare, va canviar de casa passant a viure a tocar de la via de RENFE en un carrer sense sortida de can Boada. Una tarda quan tornava de l'escola, jo era un estudiant de "Comerç" d'onze anys, vaig veure que l'àvia Consol esperava a la porta de casa acompanyada del tiet Octavi i la tia Àngels. La meva mare que també era fora de casa en aquell moment va arribar a la vora del grup, després vaig arribar jo. No vaig copsar el que es va dir, però per l'ambient solemne i seriós vaig sentir que quelcom greu passava. Vaig entendre que a partir d'aquella tarda la iaia Consol viuria a casa dels meus pares. Es a dir amb la seva filla més jove: la benjamina. I amb nosaltres va estar fins la seva mort. Sempre quasi invàlida per una dolorosa artritis reumatoide que la va matar deu anys més tard. No va deixar cap herència material, tret d'un escapulari amb l'estampa d'un sant, o de Crist, ara no ho recordo; i, un pesant cobertor de llit de crochet fet amb tires i retalls de nylon de diferents colors, fibra sintètica molt popular en els anys seixantes del segle passat.

Caldria esbrinar si és una norma social o casualitat. El fet constatat és que moltes altres àvies del meu entorn han estat ateses fins la la fi dels seus dies per les filles petites. És en cas també de la iaia paterna i de tantes altres viudes conegudes.

...-

Cicles i canvis

Tot i que estem a començaments d'any vull fer una descripció resumida dels temps que m'han tocat viure i de com al llarg d'aquests anys han anat canviant de forma observable, per a mi i pels meus coetanis, l'ordre de valors, la tecnologia, l'economia i les relacions de poder. Potser per l'efecte de sentir-me definitivament en aquesta etapa de la vida que permet girar la vista i avaluar tot el camí recorregut sabent que el que ens resta de vida és una part minoritària, quasi irrellevant, constatant que vivim sense marge de maniobra per a canviar significativament la petjada del nostre pas pel món.

1 - Avantatges d'haver nascut en períodes de postguerres (Espanya 1936-39 i II Guerra Mundial 1939-1945)

Els fet històrics demostren que Europa, i en món, des del 1914 fins l'any 1945 va patir un sagnant canvi de paradigma d'on va sorgir una nova societat on tot estava per fer i reconstruir. Les noves societats amb tendència a ser més igualitàries i econòmicament més equitatives, al menys en els països més desenvolupats, van permetre concentrar les forces productives en el progrés i la reconstrucció des de les ruïnes derivades de les guerres.

2 - Progrés postbèl·lic

Des del col·lapse econòmic mundial del 29 fins la derrota del III Reich alemany i dels seus aliats milions de vides humanes i immenses quantitats de bens van ser sacrificats en la lluita pel domini del món. Després, lògicament, va obrir-se un període de creixement i reconstrucció econòmica i social. Just en els primers anys d'aquest clima vam néixer una generació de ciutadans que sense recança podem qualificar-nos de privilegiats: el monstre de la guerra s'havia traslladat a un nivell soterrat, sota la catifa del cinisme que tot ho amaga; la violència, la mort i el desplaçament forçat de milions de ciutadans només afecta països del fons del cabàs, clar que són els més pobres i molts d'ells encara no han resolt els estigmes de la colonització occidental.

3 - Sobrexplotació del planeta i desigualtat

Però, dècades de continuada expansió econòmica i tecnològica ens han portat a un món amb un elevadísim consum de recursos energètics i de matèries primeres, molt per sobre del que el planeta pot suportar, que representa un enorme volum de contaminació mediambiental amb efectes sobre la salut de tots els éssers vivents i amb irreversibles efectes sobre el delicat equilibri biològic i climàtic.

Per altra banda el repartiment de la riquesa produïda està injustament organitzada pels que detenten en poder. Les avantatges en l'ordre social: sanitat, educació, protecció desfavorits i minories, retribució salarial, pensions, etc. no paren de retrocedir en els darrers anys. El mètode és: socialització de les pèrdues i privatització dels guanys. El rics cada cop són més rics i els pobres cada cop més pobres. El treball cada cop es paga menys. Externalitzacions i subcontractacions, precarietat en definitiva, fan que fins i tot tenir una feina i un salari no siguin garantia per sortir del llindar de la pobresa.

Afortunadament, tot i haver viscut entre greus mancances els infants i joves de la nostra generació vam viure una època de quasi plena ocupació, mal pagats, però no era estrany plegar d'una fàbrica avui per començar demà en una altra amb millor sou. En els anys setantes i vuitantes el sous s'incrementaven per conveni per sobre de l'increment de l'IPC. Sovint s'oferien hores extres i les famílies decidien adquirir una segona residència, un apartament a la platja o una parcel·la al camp. Ara, en un evident declivi econòmic, moltes famílies estan endeutades per molts anys. Així que alguns dels meus coetanis que podrien viure dignament amb la seva pensió de jubilació es troben que han d'atendre les hipoteques dels fills i dels nets. Descendents que tenen malmès els futur, sense feines dignament remunerades que consolidin una pensió suficient d'aquí a poques dècades.

Hem de concloure, per tant, que els de la meva generació vam ser afortunats d'enganxar l'onada de progrés en el moment just quan assolia embranzida enlairant-se i dinamitzant l'economia local i mundial. Ara la festa s'està acabant. Tots plegats hem dut el planeta a un estat de molt difícil recuperació. Podríem parlar de les possibles solucions que necessàriament passen pel canvi en la gestió dels recursos naturals i en l'organització democràtica de les societats; escoltant més als que saben i menys a aquells que són propietaris de la riquesa; però, aquest és tema per un altre post.

...

La vida segueix

S'ens ha mort amb 81 anys en Ramon un bon amic, enginyer tècnic, innat bon aconsellador, pedagog, altruista d'allò més, treballador, crític amb qui calia, defensor de la llengua; mai no va perdre l'afany per aprendre ni la voluntat de servir el proïsme. Fins els darrers mesos de la seva vida no va deixar d'ocupar-se de les seves tasques de voluntariat: atenent discapacitats o dedicant les hores que calguessin a fer de lector, o de parella lingüística d'alumnes de català. Lloables activitats que feia amb discreció com defugint de l'aplaudiment i sense cercar el reconeixement social.

El vaig conèixer a la mítica AEG de Terrassa als anys seixantes i primers setantes, on treballava vuit hores al dia en el departament de Métodos de la branca dedicada a la construcció de Trafos; després de la feina a la fàbrica, sense temps per dinar, exercia de professor a l'Escola Industrial i a les Escoles Pies. En aquella empresa havia trobat la seva parella i mare dels seus tres excel·lents fills; i escric excel·lents per que ho són, i no pas per atzar ni per generació espontània, sinó per la recta i ferma educació rebuda en l'àmbit familiar.

En un acte més de col·laboració amb el proïsme va comprar una finca, camí de Rellinars, a un empresari apurat pels deutes. Indret en el qual hem passat hores inoblidables envoltats de la seves atencions, de natura, bosc i vistes a Montserrat. Entre pins i alzines té una singular cabana de fusta, dissenyada i construïda per un fabricant de iots. La caseta està situada en una plana a la part alta de la solana que constitueix la pròpia finca; al Nord hi té una placeta enrajolada formant la Rosa dels Vents i allà on indica la punta Nord, a llindar amb la finca veïna, hi ha una font que alimenta una bassa amb papirs i carpes de colors. Oposada a la bassa, vora la cabana, hi ha una plataforma de planta rectangular elevada per dos esglaons i d'uns quaranta metes quadrats de superfície baranada al Sud i a Ponent que ens facilita la vista diàfana de la solana que davalla fins les urbanitzacions de la part baixa i el centre del poble, i més enllà on es formen els meandres del Llobregat al voltant de Monistrol fins Castellbell i el Vilar; més lluny s'eleven els penya-segats del massís de Montserrat.

La malaltia, un càncer hepàtic de sobtada evolució ens ha deixat sense la companyia d'en Ramon però no ens ha pres el seu grat record, ni els seus ensenyaments ni la seva exemplar actitud davant la vida. Una mostra del seu tarannà la tenim en el comentari que em va fer una ocasió que parlàvem de les persones, com ara alguns jubilats, que s'avorreixen tots els dies per que no tenen res a fer a la vida. Ell deia, entre rialles: Doncs, si no saben que fer amb la vida que es morin!

...-

El sons del silenci absolut

El d'avui us semblarà un títol contradictori, un oxímoron, però el tema m'ha semblat de prou interès com presentar-vos-ho, més enllà de les connexions musicals amb "The sound of silence" de Simon & Grarfunkel i també la cançó de Lluís Llach "Com un arbre nu"; unes peces dignes de reescoltar si teniu "Spotify".

Resulta que per causa del natural deteriorament dels sentits i dels components de l'organisme inherent al fet de acumular anys de vida m'he vist obligat a deixar de prendre estimulants quotidians com ara la cafeïna i els seus germans presents en el te i la xocolata. Pensant en allò de que "un dia és un dia" el passat cap de setmana vaig dir "sí" quan van convidar-me a un cafè després del dinar de celebració del comiat de l'hivern. Deu hores després l'alcaloide actuava en el meu cervell. En ficar-me al llit i tancar el llum vaig trobar-me totalment desvetllat, malgrat la fatiga d'un dia d'activitat superior a la mitjana. Ni la lectura ni la infusió de melissa van fer cap efecte en el meu estat d'hipervigília. Acústicament percebia a la perfecció els acúfens que m'acompanyen des dels trenta anys, el batec cardíac, les lleus gotes de la pluja de llevant picant contra les persianes de la finestra, el cric-crac de les vèrtebres cervicals en girar el coll, els segons degotats per la mecànica del depertador; i, per descomptat, les rítmiques inspiracions de la persona que dormia plàcidament al meu costat. També sentia l'arribada d'alguns veïns per la lleu ressonància dels rodaments del motor de l'ascensor, l'obrir i tancar portes dels replans, el cruixir del radiador en contreure's després d'haver tancat la calefacció, la conversa d'algun veí, o potser era un aparell de televisió...

Així vaig comprovar que l'antiga pretensió de la meva infantesa de percebre el silenci màxim humanament audible cada cop està més lluny de les meves possibilitats. Segurament el cervell pot ignorar el sons que l'arriben de l'exterior com també els generats pel propi organisme, inclosos els desplaçaments de fluids pel tracte intestinal, però això no vol dir que no ens arribin estímuls acústics. De la mateixa manera no podem percebre la foscor total, ni és tècnicament possible encapsular-nos dins d'una closca que ens aïlli de l'univers. Ja sabeu que existeixen partícules que traspassen sense problemes els 13.000 km del planeta, diametralment des de les antípodes, i segueixen pel nostre cos de peus a cap sense immutar-se.

Deixem'ho aquí, doncs, abans de ficar-nos en terrenys propis de la filosofia i de la mecànica quàntica.

Nota: Foto d'una cambra anecoica 
Font: Google imatges.


...-

La senectut i la mort

En l'interval de cinc dies he vist dues pel·lícules impactants i molt connectades entre elles. Primer va ser "El artista y la modelo" del director Fernando Trueba, un dissabte a la 2 de TVE i l'altra, el dijous següent a la sala 1 del Catalunya, "La juventud" de Paolo Sorrentino.

En ambdos films la preocupació dels directors és remarcar els sentiments de les persones en la darrera etapa de la seva vida, en la senectut, quan s'ultrapassen les quatre vintenes d'anys. No pretenc fer cap "spoiler" d'aquestes pel·lícules; però, sí he de dir que hi ha escenes de sorprenent coincidència: la divinitat de la dona, la inevitabilitat de la vellesa i la mort i com encarar-les, el bany i la bellesa del nu femení, la vida creativa fins l'últim dia dels ancians artistes, (un escultor, un director de cinema i un compositor)... I tantes altres coincidències que permeten assegurar que Sorrentino havia vist la pel·lícula de Trueba abans de fer "La Giovinezza". Una altra curiosa coincidència és la relació dels artistes ficticis de les pel·lícules amb artistes reals: Modigliani era amic personal del personatge de Trueba i el compositor interpretat per Michael Caine en el film de Sorrentino havia estat una setmana amb Stravinsky

Per acabar deixeu-me fer-vos dues recomanacions en cas de que podeu gaudir d'aquestes pel·lícules: atenció als finals colpejants, i brillants com el flaix d'un llampec, de les dues; i, delecteu-vos amb las vistes precioses pròpies d'espot publicitari del balneari suïs on Thomas Mann va situar la genial "Der Zauberberg" escrita al 1924 i aquí traduïda com "La muntanya màgica".

***

Títol:  El artista y la modelo

Direcció: Fernando Trueba

Actors: Jean Rochefort, Aina Folch, Claudia Cardinale...

País: Espanya, França

Any: 2012

Durada: 105 min.

Títol original:  La Giovinezza (Youth) (La juventud)

Direcció: Paolo Sorrentino

Actors: Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Paul Dano, Jane Fonda...

País: Itàlia, França, Suïssa, Regne Unit

Any: 2015

Durada: 118 min. (Segons altres fonts: 124 min.)

...-

Les tres edats

No és el primer cop que prenc una imatge de Gustav Klimt per il·lustrar una entrada d'aquest bloc. Com veieu es tracta d'un retall de l'obra sobre llenç de 180 x 180 cm "Die drei Lebensalter der Frau" (Les tres edats de la dona) de l'any 1905. És sorprenent la gran popularitat d'aquesta pintura de l'artista vienès, reproduïda en tota mena de retalls i objectes; potser degut a la seva impressionant força decorativa. El que m'apassiona d'aquesta obra és la notòria metàfora de la vida genialment representada per l'element femení de l'espècie humana. El centre d'atenció l'ocupa una maternitat a l'estil de les "Madonnes" de renaixentistes com les de Raffaello Sanzio; però, aquí la jove mare se'ns mostra en plenitud vital amb flors a la cabellera en al·lusió a l'esclat de la primavera i l'inici de la vida. Al seu costat amb el rostre ocult, potser plorant, es representa la vellesa, amb una dona de perfil que mostra l'efecte dels pas del temps, la cabellera grisa i la degradació física del cos al final de la vida. Qui contempli aquesta pintura amb ànim interpretador arribarà a sentir la dinàmica universal que en impregna a tots, en un cicle ineludible d'etapes ben diferenciades les quals, tot plegat, no passaran de un grapat de desenes d'anys.

La primera obra de Klimt que em va sorprendre quedant-se fixada per sempre a la meva memòria va ser "Der Kuss" (El petó) de 1908-1909; era la imatge que lluïa la portada del llibre de Herbert Marcuse "Eros and Civilisation" de 1955 (la versió catalana és de Jordi Solé Tura), un tractat de filosofia i sociologia popularitzat en els agitats anys del 68. Després vaig saber que Klimt era un pilar fonamental del corrent modernista de començaments del segle XX. Sembla, però, que la veneració de Klimt pel Renaixement és evident, només cal comparar la versió de la "Danae" de Tiziano amb la de Klimt, interessant exercici que us deixo al vostre lliure criteri, només cal observar les dues versions de Zeus convertit en fertilitzadores monedes d'or.

Per acabar, Klimt en la pintura com molts d'altres artistes d'altres àmbits, per exemple Jorge Manrique en la poesia, ha mostrat genialment en la seva obra la essència de la vida humana i la seva tràgica autenticitat. Quan naixem, fet de singularitat meravellosa, venim amb el lot complet, inclòs el final ineludible.

...-