diumenge, 26 de novembre de 2017

Submergibles



Acostumat a la proliferació tardorenca de senyeres, estelades i banderes espanyoles en balconades i finestres dels nostres carrers em va sorprendre, ahir a la tarda quan caminava pel Pla del Bonaire, una bandera argentina amb un gran llaç negre que des d'un primer pis mirava a ponent. De seguida vaig recordar la tràgica notícia de la desaparició en aigües atlàntiques del submarí de l'Armada Argentina "ARA San Juan" amb 44 tripulants. En aquest moments la mort de la tripulació oficialment està confirmada, per accident o per la causa que hagi estat fins ara desconeguda.

Günter Grass en "Mi siglo", el llibre és un recull de fets (un per any) del segle XX, explica en el capítol de l'any 1982 la conseqüència favorable per a la pau mundial de la minsa operativitat dels submarins argentins subministrats per Alemanya en l'anomenada "Guerra de les Malvines"; un conflicte bèl·lic amb 900 morts, 650 del país sud-americà i 250 del Regne Unit. Segons Grass en cas d'haver estat operatius i suficientment instruïts els tripulants dels submarins "Salta" i "San Luís" construïts per la filial d'AEG de Wedel la catàstrofe hauria estat de dimensions incalculables.

El submarí desaparegut a mitjans de novembre, el "San Juan", va ser construït a les drassanes Thyssen Nordseewerke de la ciutat saxona d'Emden a tocar d'Holanda i recepcionat per l'Armada Argentina l'any 1985. Recentment havia passat la revisió i reparació de mitja vida. El citat Gunter Grass dedica alguns capítols a la perillosa vida dels mariners i sobre tot la dels tripulants de submergibles, veritables taüts amb sistemes de navegació i explosius, fins i tot amb armament nuclear a bord. És tràgic, com massa sovint és la vida humana, us ho diu un artiller de costa entrenat per enfonsar vaixells que es posin a l'abast de la meva bateria.



...

dimarts, 31 d’octubre de 2017

On va el Procés



L'Estat espanyol, en resposta als esdeveniments derivats de l'1 d'octobre a Catalunya, el passat cap de setmana va iniciar l'aplicació de les sancions previstes en la Constitució de 1978 contra la Generalitat i el Govern legítim de Catalunya: dissolució del Parlament, cessament dels membres del Govern, gestió de diverses conselleries des de Madrid, cessament d'alts càrrecs de l'administració catalana i convocatòria d'eleccions pel proper 21 de desembre. Ja veurem com es materialitzen aquestes mesures, tot i que sembla evident que no trobaran cap resistència vista la capitulació instantània dels Mossos, el braç armat de la Generalitat; i rubricada l'advocació republicana (si podem nomenar-la així) a no exercir cap mena de violència en aquesta fase del procés.

Casualment aquest dies he vist els 8 capítols de "Shôgun", la minisèrie feta per a la la TV dels anys 80, amb Richard Chamberlain fent de John Blackthorne, un pilot anglès a les ordres de la marina holandesa en lluita contra els espanyols que en aquells anys dominaven Flandes, (l'acció se situa al Japó de l'any 1600) on ha arribat travessant el Pacífic. Aprofito per recomanar-vos la minisèrie, són 9 hores de film molt educatiu en quant a la història de l'expansió europea en el món en el segle XVI i XVII, basat en la novel·la homònima de James Clavell. En un dels episodis el pilot Blackthorne explica a Toranaga, el seu protector i alt comandament militar del Japó feudal, que ell participava en la lluita d'Holanda per l'alliberament del domini espanyol. En aquells moment Isabel Clara Eugènia, filla de rei castellà Felip II, era la Governadora dels Països Baixos. Toranaga va dir que això significava, doncs, que l'autoritat legítima a Holanda la detentava Espanya i que la sedició mai té legitimitat... excepte en un únic cas: Quan triomfa.

Sense ànims de fer paral·lelismes no puc deixar de comparar aquell llarg període de guerres amb la voluntat de l'independentisme català. Holanda va alliberar-se totalment del jou de Castella l'any 1713 amb el tractat d'Utrecht. Pocs mesos després, al 1714, Catalunya va perdre la sobirania amb la caiguda de Barcelona un 11 de setembre, data àmpliament recordada i enyorada pels independentistes del segle XXI.

En una de les classes magistrals impartides pel degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, als anys vuitantes,  comentava que tot conflicte social té una explicació econòmica, però que el veritable motor dels moviments socials és la conquesta del poder. L'economia pot ser l'instrument, però, l'objectiu és l'adquisició de poder. Em pregunto si realment té Catalunya, ara, les condicions necessàries per imposar la seva sobirania. Penso que no, per la evident raó de que manquen estructures bàsiques com són les fonts de financiació, la seguretat i la força militar (1), l'aparell administratiu independent de l'Estat espanyol; i, el més important, manca una massa crítica de població disposada a lluitar sacrificant el que calgui per assolir la llibertat que els independentistes diuen haurà de ser republicana i democràtica. Mai s'han imposat fronteres sense el recurs de la força. 

Lamentablement pels impulsors i seguidors del procés independentista, la realitat s'ha fet pressent de sobte, ha esclatat la gran bombolla a partir del l'esclat inicial de divendres 27 d'octubre dintre el nucli de la coalició de "Junts pel Sí". L'independentisme ha admès que ha fracassat. És impensable resistir-se a l'aplicació tèbia del 155 i no concórrer a les eleccions exprés convocades per l'executiu de Madrid. Tant ara com el passat divendres era fora de lloc demanar a la població oposar-se a les directrius del govern central de forma activa i potser violenta o passiva a l'estil Gandi, ficant-se en fila per rebre bastonades i ser tancats a la presó. El temps mostrarà les conseqüències dels fets d'aquests darrers dies per a tots nosaltres en el pròxim futur.

----

(1) S'ha d'entendre que els Mossos d'Esquadra, com l'Estatut de Catalunya i altres institucions estrictament "catalanes" són elements específics per a Catalunya de l'Estat espanyol. Dit d'altre manera: L'Estatut de Catalunya està totalment dintre de la vigent "Constitución Española" del 1978.

Bibliografia:
James Clavell, "Shôgun". Plaza & Janes Ed. Barcelona 1981


...-

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Procés revolucionari


Ahir va ser una diada històrica d'enorme transcendència, sense precedents en la meva memòria, tant a Terrassa com a la resta de Catalunya. 25.000 ciutadans van ocupar el centre de la ciutat en repulsa per la brutalitat de la policia espanyola en la consulta del diumenge passat 1 d'octubre. Les esfereïdores imatges d'ancians abocats per les escales, dones arrossegades dels cabells, bales de goma, bastonades a tort i a dret... Tot per ordre del govern de l'Estat, en mans del PP, cec i incompetent per reaccionar davant la realitat amb un xic de seny.

En el post de Juny de 2010, vaig pronosticar que la bufetada del TC espanyol teledirigit pel PP contra l'Estatut de Catalunya, acabaria tenint conseqüències i resposta adient de milions de catalans. L'entusiasta mobilització d'ahir i del passat diumenge han confirmar el meu pronòstic. El que no imaginava és que l'empenta d'aquesta onada gegantina assoliria tal potència que amb seguretat ens deixarà properament a les portes de la república i de la independència.

Algunes veus responsabilitzen el govern de Puigdemont de les movilitzacions populars i no pensen que milions de persones van anar a dipositar el seu vot en grans condicions adverses: segrest de paperetes, robatori d'urnes, ocupació militar per 12.000 membres de la Policía Nacional i Guardia Civil arribats de tota Espanya. Votar en aquestes condicions implica un enorme grau de conscienciació, de sentiment, d'emoció... i contra les emocions no es pot lluitar amb porres ni bales. Ni amb manipulació informativa, com la que dóna per bona la xifra de 400 policies ferits, un lapsus fruit del nerviosisme de la ministre Soraya.

La ceguesa de la dreta espanyola, ancorada en el segle XIX, amb la seva monarquia imposada pel dictador, amic de Hitler i Mussolini, ha facilitat el camí, sense retorn, de Catalunya vers la llibertat. La població catalana, la joventut mobilitzada, són l'onada que du el Govern i el Parlament a la costa, esperem que sigui acollidora, on començarà la veritable feina il·lusionant i engrescadora de construir la República de Catalunya.

Càrrega a l'escola Ramon Llull, BCN, 1 octubre 2017


...-

divendres, 29 de setembre de 2017

Rehabilitació de presoners



Fitxa tècnica:
Títol: Cadena perpètua
Títol original: The Shawshank Redemption
Direcció:  Frank Darabont
Protagonistes: Tim Robbins, Morgan Freeman, Bob Gunton, James Whitmore.
Guió: Frank Darabont. (A partir del conte de Stephen King: Rita Hayworth and the Shawshank Redemption)
Música: Thomas Newman
Fotografia: Roger Deakins
Any: 1994
Duració: 142 minuts
País: USA


Ahir, vigília de Sant Miquel, van emetre a la SEXTA aquesta excel·lent peça del cine nord-americà del 1994. Inicialment no va assolir l'èxit que li corresponia, segons explica l'actor Morgan Freeman, en part a causa del poc suggerent títol (en la versió anglesa) derivat de la reducció del títol de la novel·la de Stephen King; Shawshank és el nom d'una presó fictícia situada per l'escriptor a l'estat de Maine al Nord-Est dels EEUU.

Des de tots els punt de vista a considerar cinematogràficament és un film digne d'encapçalar les llistes dels millors del segle XX. Nomenada a 7 Oscars, però, no va obtenir-ne cap; potser per la competència aclaparadora en aquell any de Forrest Gump. Perfecta fotografia, ambientació, música i vestuari. Interpretació immillorable de Morgan Freeman (Red) i de Tim Robbins (Andy) que ens fan passar en un instant les dues hores llargues de durada  atenent la ben bastida trama dissenyada per Frank Darabont i Stephen King.

No és la típica pel·lícula de presons, on els personatges passen l'estona planejant fugides i reflectint amb més o menys encert l'ambient penitenciari. És la història relatada per Red del presoner d'Andy, condemnat a presó perpètua per l'assassinat de la seva esposa i que ell no ha comès. Aquí els elements del film són els valors humans, l'amistat, el sentit de la vida, la feblesa dels instruments judicials pel triomf de la justícia, la lluita contra la corrupció i com aquesta xacra impregna els estaments de poder i les institucions, malgrat l'aparença d'estricte rectitud i religiositat. Podem afirmar que els espectadors quedem reconfortats per la resolució i el bonic final de la història dels dos personatges principals de l'obra. Però, en el fons ens queda un polsim d'amargor veient com la lluita per la vida, pel Carpe Diem, és una carrera de curta durada, una estela en el mar. No vull descuidar-me de citar un personatge secundari, el bibliotecari, Brooks, que cria ocells, el qual finalment no pot suportar la llibertat.

No oblideu de parar atenció al discurs final de Red davant el tribunal que l'ha d'atorgar la llibertat condicional; és un brillant al·legat contra el sistema penitenciari i a favor de l'educació dels individus de forma que no s'hagi de parlar de "rehabilitació", un mot mancat de sentit segons el personatge interpretat per Morgan Freeman.




...-

diumenge, 27 d’agost de 2017

Khadija


Relat d'estiu.

Anit, seguint les tradicionals pràctiques veïnals de la meva infantesa, sobre tot en les nits i tardes caloroses d'agost, quan sortíem al carrer a refrescar-nos aprofitant les brises de la marinada, i de passada petar la xerrada amb familiars i veïns que també eren al carrer fugint de la xafogor de l'interior de les llars; donc, vam sortir amb les nostres cadires plegables i allà van estar-nos una bona estona a la vorera de ca la tieta Carme. Havíem sopat rosbif de vedella gallega als aromes de fonoll i porto i de postres un gelat de fruites del bosc amb base de bescuit de pinya i avajons que havia preparat la tieta.
Tocaven les deu en el campanar de la propera església des Sant Cristòfor, quan érem tots instal·lats a la fresca, sota el llum del fanal que des de la paret de la casa veïna ens il·lumina les vetllades al carrer de ca la Carme. Vam servir-nos una copa de cava del Penedès per celebrar la bona harmonia familiar mentre la brisa procedent del mar ens regalava uns moments de benestar un xic sota dels 27ºC.
Trenta metres carrer amunt un nombrós grup de gent jove, també familiar, amb persones de mitjana edat, adolescents i criatures de poc mesos participaven en la inauguració d'un bar (antiga carboneria) per enèsim cop traspassat. Evidentment el nou llogater havia organitzat una festa convidant els amics i familiars, gent simpàtica, que passaven davant nostre amunt i avall acompanyant els nens al parc infantil de la cantonada.
Allà, oscilant en el gronxador, una nena de vuit anys, que viu a tocar de la placeta, va veure la seva mare que arribava a casa després d'una absència de moltes hores per raons de feina. Khadija, aquest és el nom de la nena, va saltar de la plataforma pendulant del gronxador i va córrer vers la seva mare que en aquell moment ficava la clau al pany de la porta. Una ona de tranquilitat va arrivar al nostre grup des que la mare de Khadija va aparèixer a la nostra vista. Ens angoixava la solitud de la nena que havia estat errant pel carrer des de primeres hores de la tarda, a despit del sol canicular que torra i dilata els panots de les voreres. El neguit que mostraven alguns del nostre grup per la desprotecció de la nena al llarg de tantes hores sense supervisió d'un adult era discutit per en Ruben, un vidu de vuitanta anys que viu sol des de la mort de la seva esposa vint anys enrere. El Ruben dèia que era bo que els nens s'espavilessin sols el més aviat possible, que la sobreprotecció que actualment cada cop més aboquem sobre els infants no fa altra cosa que deixar-los desarmats per enfrontar-se a la vida adulta. Mireia, altra veïna que viu només acompanyada d'una gossa carregada d'anys Fox terrier de pèl dur, opinava que era una temeritat, fins i tot punible legalment, deixar un infant desatès tantes hores tots els dies; i, que si la mare no pot dedicar-s'hi doncs que llogui una persona per ocupar-se de sa filla.
El fet és que la Khadija ens fa molta pena, sempre sola, sempre inventant-se una realitat diferent, de forma que hi ha qui diu que és una mentidera compulsiva. Un dia ens explicava que està preparant-se per viatjar al Marroc on visitarà l'àvia materna i que la durà allà en Khalil, un altre veí, transportista rifeny que viatja sovint a Tànger i a Fes... Tots sabem que aquest viatge és una fantasia; però, potser no tots, la Khadija no ho sap. 



...-

diumenge, 6 d’agost de 2017

La vida segueix


S'ens ha mort amb 81 anys en Ramon un bon amic, enginyer tècnic, innat bon aconsellador, pedagog, altruista d'allò més, treballador, crític amb qui calia, defensor de la llengua; mai no va perdre l'afany per aprendre ni la voluntat de servir el proïsme. Fins els darrers mesos de la seva vida no va deixar d'ocupar-se de les seves tasques de voluntariat: atenent discapacitats o dedicant les hores que calguessin a fer de lector, o de parella lingüística d'alumnes de català. Lloables activitats que feia amb discreció com defugint de l'aplaudiment i sense cercar el reconeixement social.
El vaig conèixer a la mítica AEG de Terrassa als anys seixantes i primers setantes, on treballava vuit hores al dia en el departament de Métodos de la branca dedicada a la construcció de Trafos; després de la feina a la fàbrica, sense temps per dinar, exercia de professor a l'Escola Industrial i a les Escoles Pies. En aquella empresa havia trobat la seva parella i mare dels seus tres excel·lents fills; i escric excel·lents per que ho són, i no pas per atzar ni per generació espontània, sinó per la recta i ferma educació rebuda en l'àmbit familiar.
En un acte més de col·laboració amb el proïsme va comprar una finca, camí de Rellinars, a un empresari apurat pels deutes. Indret en el qual hem passat hores inoblidables envoltats de la seves atencions, de natura, bosc i vistes a Montserrat. Entre pins i alzines té una singular cabana de fusta, dissenyada i construïda per un fabricant de iots. La caseta està situada en una plana a la part alta de la solana que constitueix la pròpia finca; al Nord hi té una placeta enrajolada formant la Rosa dels Vents i allà on indica la punta Nord, a llindar amb la finca veïna, hi ha una font que alimenta una bassa amb papirs i carpes de colors. Oposada a la bassa, vora la cabana, hi ha una plataforma de planta rectangular elevada per dos esglaons i d'uns quaranta metes quadrats de superfície baranada al Sud i a Ponent que ens facilita la vista diàfana de la solana que davalla fins les urbanitzacions de la part baixa i el centre del poble, i més enllà on es formen els meandres del Llobregat al voltant de Monistrol fins Castellbell i el Vilar; més lluny s'eleven els penya-segats del massís de Montserrat.
La malaltia, un càncer hepàtic de sobtada evolució ens ha deixat sense la companyia d'en Ramon però no ens ha pres el seu grat record, ni els seus ensenyaments ni la seva exemplar actitud davant la vida. Una mostra del seu tarannà la tenim en el comentari que em va fer una ocasió que parlàvem de les persones, com ara alguns jubilats, que s'avorreixen tots els dies per que no tenen res a fer a la vida. Ell deia, entre rialles: Doncs, si no saben que fer amb la vida que es morin!


...-

dilluns, 10 de juliol de 2017

Ostentació de la ignorància


Un bon amic viatger i coneixedor del món em comentava ahir un cas de vergonya aliena que va experimentar quan una noia, amb qui compartia hora del gimnàs, el va aturar una tarda sortint del centre d'esport per explicar-li entusiasmada un detall del seu recent viatge a Lisboa.
- "¡Portugal es alucinante, tio! Te puedes creer que en la plaza del Rossio vimos tres negros con traje y corbata..."
Manquen paraules per descriure el nivell de vertigen que assoleix la incultura de persones com el d'aquesta noia. És el paradigma d'aquells que no han vist res més que el seu racó domèstic, i no han heretat més coneixements que els prejudicis, supersticions i la por a tot el que és diferent, o desconegut (no altre cosa és la bastida on s'aixeca la xenofòbia). L'antropologia ens mostra que aquestes conductes són explicables en cultures primitives de remots indrets de les pluvisilves amazòniques o de l'Àfrica tropical; però, en ple segle XXI en la moderna Europa sobta i entristeix.
Recordem que el progrés de les ciències i de les civilitzacions en els segles posteriors al Renaixement va resultar dolorós, i fins i tot letal, pels científics que proclamaven la veritat de que els humans no som ni el centre ni la raó de ser del món: Galileu, Miquel Servet, Darwin... Res de nou, doncs; el progrés sempre toparà contra resistències atàviques que negaran l'evidencia i sostindran l'error de que "jo i lo meu" som el model de la perfecció, i del com, i del qué cal ser.

...-

dijous, 29 de juny de 2017

Vigília de Sant Pere

Efectes de la turbonada de la vigília de Sant Pere al Roc Blanc


Ahir a la tarda un front fred va escombrar el territori de ponent a llevant amb una força poc habitual. Ventades de fins a 106 km/h van trencar nombrosos arbres de la nostra ciutat. Eren vents huracanats acompanyats de forta pluja i pedregada, afortunadament de breu duració, però que van netejar carrers, voreres i clavegueres; que bona falta feia. De passada va baixar molt sensiblement la temperatura de l'aire, cosa que ens ha permès dormir amb molt més de confort que les nits de les tres darreres setmanes.
Un altre efecte d'aquesta davallada tèrmica ha estat la curiosa sensació que aquest matí he percebut en l'operació de preparar l'esmorzar. Quan he obert l'armari per agafar els gots pel cafè amb llet i els sucs m'he trobat que eren sensiblement més calents que l'ambient. M'ha recordat allò que deien del plutoni (Pu) o d'alguns dels seus isòtops, que sempre està 4º K per sobre de l'ambient; de forma que si prenguéssim entre les mans una bola de 5 cm de diàmetre (ca. 1,5 kg), amb les degudes proteccions contra la radioactivitat, en pocs temps arribaríem a sentir entre els nostres dits la temperatura de prop de 40ºC.
No us vull entretenir més, així que feliciteu als vostres Peres, si els teniu, i passeu un bon dia en aquesta mena de bis agualit, en tots els sentits del mot, de la festa de solstici d'estiu.


...-

divendres, 16 de juny de 2017

Juny de xafogor

Plaça Agustí Bartra
Miscel·lània local

1- Darrerament he observat una propensió a envermellir-me el rostre i coll de forma que em fa recordar l'aspecte d'alguns cardiòpates del meu entorn. S'ha de dir que miro de defugir el sol directe, i sempre porto gorra amb visera. Fa vora un any vaig deixar de prendre Trangorex (Amiodarona), un medicament cardioregulador de conegut efecte fotosensibilitzant, per tant sospito que té quelcom a veure l'Enalapril (ácid (2S)-1-[(2S)-2-{[(2S)-1-etoxi-1-oxo-4-fenilbutà-2-il]amino}propanoil] pirrolidina-2-carboxílic) l, del que actualment prenc la dosi màxima diària admissible de 40 mg. Vist que la pressió arterial està dintre dels marges de seguretat recomanats he decidit a partir d'avui retornar a la dosi inicial de 20 mg/dia, amb dues preses de 10mg cada 12 hores. Resulta que l'Enalapril també incrementa la freqüència dels vertígens. Aquests m'han afectat alguns cops durant les tres o quatre setmanes anteriors, de manera que vaig anar a urgències. També s'han incrementat els acúfens de l'oïda dret, el que tinc malmès per una antiga i molt probable síndrome de Ménière.
2- Estava aquest matí segut en un dels ben cuidats bancs de plaça Agustí Bartra a l'ombra d'uns arbres de fulla densa no sé de quina espècie, semblant a la morera però de fulla més petita, quan un colom s'ha apropat volant des de llevant amb uns deu centímetres de branca arbòria al bec i s'ha estat traginant en una part de l'arbre just a sobre meu, ignorant-me, a menys d'un parell de metres de distància. He recordat que també al meu carrer, en el plàtan d'ombra que tenim prop de la finestra de la sala d'estar la tarda de dissabte va estar-se un tudó tota la estona que vaig contemplar-lo, que va ser de més de dos quarts, portant branquetes des del parc proper i construint-se  un lloc per niar. I és que ara, en les setmanes finals de primavera, quan els plàtans desprenen l'escorça de l'any passat, deu ser que les aus mediterrànies preparen els seus nius a fi de perpetuar l'espècie amb la deguda seguretat domèstica. Així, doncs, la famosa imatge del colom bíblic de Noè (personatge també reconegut com un profeta en l'Alcorà) amb la branqueta d'olivera al bec te una explicació biològica, ben raonable i entenedora, més enllà dels missatges críptics de qualsevol divinitat.
3- De camí a la biblioteca municipal m'he trobar aquesta tarda amb un cas curiós que us vaig a relatar. A la parada del bus, ha arribat un xicot d'uns trenta anys. No sé on viu però sempre l'he vist voltant pel barri. Més que corpulent el seu aspecte és directament obès, de cabell rapat d'estil militar, vestit amb samarreta i pantaló negre curt fins els genolls; duia ulleres de pasta negra que no dissimulaven prou el seu estrabisme. S'ha dirigit a saludar una parella amb un nadó de pocs mesos que també esperava l'autobús. A efectes de complir amb les normes de conducta socialment considerada estàndard l'home emparellat l'ha donat la mà al nouvingut alhora que li preguntava per seu programa de vacances d'enguany. L'home obès, simulant patir dèficit auditiu, o potser dèficit d'atenció, l'ha respost amb un : "¿Qué?...". L'home de la criatura ha deixat passar un bon grapat de segons, més dels que caldria en una conversa normal, posant cara de pensar i repensar el que ha de dir; finalment ha replicat: "No pateixis, t'he fet una pregunta formal la resposta de la qual no te cap interès per a mi. Així que deixem-m'ho estar". Donant per acabada la conversa amb un sec:  "Bona tarda tinguis".
4- L'opinió generalitzada de l'occident cristià és que l'islam, tot i el seu contingut profundament humanista tal com afirmen els que saben, no deixa de ser un vestigi de l'antiguitat; en realitat no menys que els altres grans corrents hereus del relat bíblic: el judaisme i el propi cristianisme. Però s'ha de reconèixer que en alguns aspectes relatius a la moral i bona conducta l'islam és més civilitzat, modern i racional que el demostrat per mols seguidors dels preceptes cristians. Exemple flagrant: el maltracte animal. Mentre que els musulmans sacrifiquen els animals destinats a l'alimentació amb el màxim de respecte i mínim patiment, resulta que entre els cristians de missa i comunió dominical trobarem no pocs que passen la tarda gaudint de l'espectacle de turment sagnant i martiri de sis braus (6 toros 6). Tal com afortunadament havia de ser, aquest espectacle grotesc i cruel va a menys, no cala entre la joventut ibèrica; però, alguns poders de mantellina i comunió miren de promocionar-lo, amb diners públics i espais televisius en mitjans també públics. País de pena!
5- M'ha comentat un ex-col·lega que ha observat una nova corrent especulativa entorn a als preus dels pisos. Concretament en el barri de can Roca, ara tan ben comunicat i racionalment dissenyat. Tot i haver sobreoferta de pisos nous i de segona mà en venda per tots els barris de la ciutat en el dit barri, ubicat al nord de Terrassa, s'ha engegat una nova onada constructora de nous blocs d'habitatges que havien quedat congelats per l'explosió de la bombolla d'anys enrere. Un dels fills del meu company està interessat en comprar un pis en aquell indret i ha vist personalment com els preus sobre plànol s'han incrementat un 100% en quatre o cinc anys.


...-

dilluns, 22 de maig de 2017

Un dia de maig


Relat
Gerard va despertar-se amb el parrupeig nupcial d'un colom que havia fet seu el pla del coronament del tub de ventilació dels banys de l'edifici d'apartaments on vivia. Després de les ablucions de rutina va anar a la cuina a preparar-se el desdejuni. En aquell moment l'escletxa de la persiana deixava entrar una làmina de llum solar que des de llevant travessava la cuina en un angle de quinze graus des de l'horitzontal. Abans d'obrir la finestra a la llum del matí va percebre la subtil fragància dels set préssecs plans (també coneguts com paraguaians) que romanien en el fruiter de la taula i que havien estat comprats el dia anterior en una botiga de proximitat. Va preparar-se el descafeïnat i la torrada amb confitura de kiwis que havia preparat la passada setmana amb uns fruits collits abans d'hora i que no haurien madurat mai, eren com els ous de fusta que les nostres àvies tenien a la caixa de costura per sargí mitjons.
Mentre endreçava la cuina, després del primer àpat del dia, Gerard va recordar els darrers mesos de la seva vida; on el dos fets més rellevants eren la malaltia cardíaca de la mare i la fi del seu matrimoni després de setze anys amb la Genoveva per decisió pròpia. Era ell qui havia dit: "Prou. Aquesta convivència no la vull perllongar més". Havia vist amb nítida cruesa que la situació permanent d'insatisfacció amb la seva esposa no podia continuar en el futur. Ara comprenia, aplicades a ell mateix, les estrofes del grup de rock andalús "Triana". En la peça "Necesito" de l'àlbum "Hijos del agobio" de 1977 diu:
Necesito un silencio
alguien que comprenda
que sepa escuchar
.../...
Porque la vida se me vá
y del pasado no voy a vivir
y con mi tiempo
yo quiero sentir.

Havia assolit aquella edat en que el pas del temps sembla accelerar-se; i, no pas els dies, també els mesos, les estacions i els anys passen en un vist i no vist. Incrementant-li, per l'efecte derivat de la greu malaltia de sa mare, la percepció de estar immers en una realitat més diàfana, com quan s'ha estat colpejat per la defunció d'un dels nostres més propers.
Va acabar de preparar-se per sortir de casa i fer una caminada "terapèutica", con ell l'anomenava i que cada matí prenia com si fos un medicament prescrit per a una malaltia crònica. Així començava i seguia sempre el seu dia. Després del passeig treballava un parell d'hores en el seu estudi, des de casa, per a un arquitecte que sempre li tenia encomanades feines de delineació per projectes, ofertes i fins i tot la redacció de memòries tècniques. Dinava el menú en un molt econòmic restaurant de camí de l'hospital i allà passava les tardes, com tots els dies dels darrers mesos, des de que la seva mare va ser ingressada per una anomalia funcional de la vàlvula aòrtica. Quan la dona havia pres el sopar, i posteriorment la medicació anticoagulant en Gerard tornava a casa on l'acollia la solitud i el silenci trencat de tard en tard per les piulades del parell de canaris de la gàbia de filferro esmaltat blanc que havia acollit de casa sa mare. Sopava frugalment, després seia en la butaca de vellut grana fosc; llavors, desviant la mirada del llibre que llegia, s'endinsava en el vertigen de la individualitat ineludible, de la responsabilitat total sobre les pròpies decisions, fet que implica la maduresa.
"És evident - pensava Gerard - malgrat tot, el pas per la vida és un assumpte individual i intransferible, per a tothom. Qui no madura, com el kiwi recol·lectat abans d'hora, no arribarà mai a percebre aquest profunda i absoluta individualitat. Els pedagogs saben, i està demostrat, que els nadons triguen mesos a diferenciar el món exterior del jo. Certament, ningú pot substituir-nos en viure la nostra vida, ningú pot prendre les nostres decisions".


...-
NOTA: Dedicat a Y.

dissabte, 29 d’abril de 2017

Elements en el cos humà


Enllaçant amb l'article anterior, que tractava del cadmi, m'he interessat en la presència en el cos humà d'altres elements de la taula periòdica. La qüestió va venir després d'escoltar en un programa de televisió la pregunta de quin era l'element, d'un grup de 6, que percentualment és més present en el cos. En la llista hi havia: ferro, sodi, sofre... Vaig triar el ferro, pensant en l'hemoglobina i en les cèl·lules musculars, el sodi era la segona opció per allò de que els nostres fluids tenen la salinitat del mar, vora del 3%. Sorprenentment va resultar ser el sofre, que el tenim formant part de les proteïnes. Veient la taula adjunta resulta que el sofre en un humà de 70 kg és un paquet de 140 grams; de sodi en tenim 100 grams; i, de ferro només 4,2 grams, és el volum d'un dau cúbic de 8 mm.
És ben sorprenent la presència en el nostre cos d'una seixantena d'elements. La major part hi són en molt petites quantitats i es desconeix la seva funció dins l'organisme. Entre ells hi tobem l'or (0.2 mg), tungstè (0.02 mg), urani (0,1 mg), fins i tot el temut cadmi (50 mg).

...-

diumenge, 2 d’abril de 2017

Cadmi


Les cadenes de casualitats en determinades circumstàncies ens poden portar a indrets sorprenents. A mena d'exemple us explicaré el que va succeir-me dies enrera a propòsit d'un pastís de formatge.
Una estimada neboda ens va fer arribar a casa, des d'un país llunyà, una peça de formatge fresc de cabra. Vam decidir fer un clàssic pastís amb les tres quartes parts del formatge seguint la recepta tradicional que aquí no explicaré, però ja sabeu que ha de dur sucre, ou, farina i llet batuda, tot barrejat amb el formatge ben esmicolat. A l'hora de ficar la mescla al forn vaig regirar els racons de la cuina a la recerca d'un motlle escaient. Finalment vaig decidir-me per un recipient de vidre (Pyrex) amb el qual vaig obtenir un pastís de formatge amb forma i dimensions d'una barra de torró nadalenc.
Engrescat per l'èxit vaig repetir la recepta amb formatge fresc d'una prestigiosa marca comercial; però, ara amb llet de vaca Va ser el segon pastís en tres dies després de més de 30 anys sense fer-ne. Però, persistia el problema de la manca de motlle. Havia trobat un rectangular, el que mostra la foto, fet de xapa de ferro galvanitzada amb cadmi, metall aquest que li fa tenir aquest aspecte argentat propi d'estris de cuina habituals del segle passat. Aquest que us mostro no l'havíem fet servir mai, encara duia enganxada la nota del fabricant amb les instruccions d'ús i el lloc de fabricació, en aquest cas La Carolina (Jaén).
Recordava que des d'abans del final del segle passat les petites peces dels motors elèctrics, sobre tot, volanderes, cargols i femelles havien deixat d'estar tractades amb cadmi per raó de l'elevada toxicitat d'aquest metall. Seguint les directrius de seguretat ambiental les peces que havien de tenir una protecció superficial anticorrosiva les demanavem als proveidors cromatitzades o pavonades.
He de dir que m'he comprat un motlle específic per fer pastissos de formatge amb tractament superficial "Lliure de cadmi". Ara hauré de dur a la deixalleria la peça recoberta de cadmi, l'element 48 de la taula periòdica dels elements, de símbol "Cd", agermanat en el grup 12 de la taula amb el zinc i el mercuri.
Per pura curiositat he volgut saber la quantitat de cadmi que té el motlle en qüestió, resultant que la superfície desenvolupada és de 30cm x 50cm =1500cm2, per cada cara; tenim, per tant, (2 x 1500cm2) = 3000cm2 recoberts de cadmi. Segons les normes ISO referents als tractaments galvanotècnics el gruix mínim de la capa de metall dipositat superficialment ha de ser de 25 micres. D'aquí, doncs, 3000cm2 x 0.0025cm = 7.5cm3. Com que la densitat del cadmi és 8,65 g/cm3 resulta que tinc prop de 65 grams d'aquest metall. Em sembla excesiu, però segurament aquest càlcul és correcte, el motlle pesa 210 grams.
EFECTES DEL CADMI SOBRE L'ORGANISME

Els humans vam alliberar el cadmi del seu empresonament natural (doncs formava part d'un molt petit percentatge dels minerals de zinc). Això va ser, sobre tot, i en grans quantitats a mitjans del segle XX. El cadmi lliurat a l'ambient després dels processos industrials va passar a la cadena tròfica i a l'aigua de consum d'on els humans, i tots els éssers vivents, el prenem incorporant-lo en el nostre l'organisme. En els mamífers el cadmi encaixa en els sistema enzimàtic i queda fixat en el fetge i els ronyons, acumulant-se per molt de temps causant problemes en els ossos (per desplaçament del calci), necrosant l'epitel·li pulmonar, alterant el sistemes cardiovascular, renal, hepàtic, immunològic, reproductor, intestinal, etc. Una mala peça d'aspecte bonic i innocent.


...-

dimecres, 8 de març de 2017

Carrer 25-C



Era la primavera d'ara fa uns seixanta anys quan els pares van carregar totes les seves pertinences mobiliàries i domèstiques en el carro de l’oncle Manel, el germà petit del meu pare. Dalt de tot l’embalum de mobles i paquets van ficar-m’hi amb instruccions de tenir cura de la bossa de xarxa de fils verds on dúiem el gat d’ulls de diferent color, era un mascle blanc de grans taques grises. Aquell dia, hauria de ser diumenge, des del carrer de la Rutlla vam traslladar-nos al lloc que mostra la foto, a una de les cases dites angleses, oculta en la imatge per l'arbrat de la vorera esquerra. Ens vam instal·lar tot i que la casa era encara per acabar, només havien dues portes, la del carrer i la del pati; la cuina era una taula senzilla, en un racó del menjador, de fusta sense polir i un fogó de petroli comprat a la "Cuina Moderna", una coneguda botiga d'estris per a la llar ubicada entre els carrers de Sant Pau i del Cardaire amb la façana mirant al carrer de Puig Novell, cantonada amb el de la Font Vella.

Dels anys anteriors poc recordo: la cremada de les mans al braser de ca la iaia Maria, la brillant llum de carbur, les germanes i alhora veïnes de la iaia, l'Anna i la Carme; el marit de la Carme, Conrad. A l’època del carrer de la Rutlla compartia les hores de joc amb el fill petit del veí que tenia un pou al soterrani i gallines a la galeria del primer pis del patí. D’aquells dies va ser el primer contacte amb l’escola, una aula d'altíssim sostre regida per una petita professora de més que de mitjana edat, era l'únic element del sexe femení en la més prestigiosa institució educativa local com era la “Escola Pia de Terrassa”. Allà vaig ser alumne de pàrvuls poc menys d'un curs. D'aquell trasllat de la casa de lloguer a la nostra va ser el canvi de centre escolar el que vaig percebre con una pèrdua important. Pensava, amb tota la raó, que no trobaria en la nova escola l’afabilitat de la professora ni la majestuositat de l’edifici, del qual m’havien impressionat les altes portes amb fallebes i aquells estranys senyors tan amables amb sotana.

Per fer-vos una idea més fidel a l'ambient familiar que va caracteritzar la meva infantesa passo seguidament  a descriure els elements més rellevant. El meu pare havia nascut primer fill d'un matrimoni resident en un dels poblets que sovintegen al llarg del riu Andarax en la versant oriental de les Alpujarras. El poble, actualment d'uns 600 habitants, està ubicat, aprofitant la millor orientació defugint la radiació solar dels estius i cercant les fonts d’aigua. És situat en una obaga orientada al Nord i Nord-est, des d'on es contemplen els cultius en la plana del riu que en aquell indret és de règim torrencial. Els avis eren propietaris de petites parcel·les de vinya en "emparrat" horitzontal dedicant la producció a l'exportació, generalment al mercat britànic. Hi dedicaven algun tros a productes de l'horta, per al consum familiar i per a vendre les hortalisses en el mercat majorista d'Almeria.
La família de l'àvia Maria es dedicava al transport de mercaderies i de passatgers en tartana; d'aquí el renom de la tartranera. L’avi havia fet oficis diversos relacionat amb l'agricultura i la ramaderia, però en èpoques de necessitat, que eren la major part, havia treballat en les mines d'aquelles terres sistema d'economia del sector primari vigent fins mitjans segle passat.
Després d'un festeig de pel·lícula dramàtica, que relataré més avall, el matrimoni va portat al mon sis fills, el primer el meu pare i el sisè un noi que moriria tràgicament als 20 anys atropellat per un camió al carrer Sant Pere de Terrassa allà on desemboca l'actual carrer Gaudí. Ell baixava en bicicleta, no sé per quin dels dos carrers i per l'altre el camió que el va empaitar tirant-lo a terra passant les rodes per sobre del pit produint-li la mort. L’avi era al poble cuidant-se de les terres mentre els fills i l'àvia vivien a Terrassa, l'home va venir només a cobrar la indemnització que l’asseguradora del camió va abonar i va tornar al poble, on s'estava llargues temporades. Els meus pares tenien programat el seu casament per poc mesos després del fatal accident. Consta, per la única foto del grup d'assistents a la cerimònia, que l'avi va ser present. Conseqüència de la mort del seu benjamí l'àvia va mantenir un rigorós dol i no va assistir a la cerimònia. D'aquí que jo, el primer net, en comptes d'heretar el nom de l’avi patern tal com m'estava reservat per tradició, vaig assolir el del meu difunt oncle. El nom de l’avi va ser el del meu cosí nascut vint dies després de fer-ho jo.
La família del pare havia emigrar a Terrassa on van llogar una casa en el barri on s'iniciava la carretera de Rellinars. La casa d'una sola planta era construïda a mitges: sense canyís ni portes a les dues habitacions de que constava. Per accedir-hi des del carrer s'havia de pujar un esglaó i després baixar-ne dos, el nivell del terra dins la casa era per sota del nivell del carrer; de les dues habitacions, arrenglerades a l'esquerra del passadís, només la primera ventilava per una finestra a la façana del carrer, la segona ventilava prou pel sostre inexistent que permetia contemplar les altes bigues de fusta que suportaven la teulada a dos aigües. Després de les habitacions s'arribava a la sala menjador amb una bancada d'obra a la paret de la dreta on l'àvia cuinava. Recordo les nits il·luminades per la brillant flama d'acetilè generat en el pot del carbur, on s'hi ficaven pedres de carbur càlcic amb aigua. Encara més viu conservo el record del braser que escalfava pobrament els hiverns familiars. Encara conservo les lleus cicatrius a la mà esquerra de quan vaig caure de mans sobre de les brases de carbonet.
Una gran porta de dos batent amb vidres i finestrons permetia accedir al petit pati amb safareig, a la dreta del qual una porta donava accés a la quadra amb pessebre on tancaven el mul propietat de la família que permetia treballar fent transports el meu oncle Manel el qual vivia amb la seva dona i fill en una casa de veïns no gaire lluny de casa de la iaia. La particularitat de la casa de l'oncle es que era sota una torre de transport d'electricitat a alta tensió.
De l'avi només conservo un únic record, quan va agafar-me per sota les aixelles i em va enlairar fins fer-me seure sobre l'ample llom del mul, que jo creia cavall; va ser una tarda que l'oncle Manel havia arribat abans de la posta del sol i mentre desenganxava l'animal del carro per dur-lo al corral l’avi va voler que el nét experimentés la vida d'un món destinat a desaparèixer sota la petjada de ferro dels combustibles fòssils.
Poc mesos després l’avi va marxar a Instinción on va morir abans de fer els seixanta anys; encara no havia nascut la meva germana, per tant jo encara no tenia set anys, ja vivíem al carrer 25C. L’àvia i la resta de familiars van acordar fer anar al poble el meu pare, que era l’hereu, per cuidar-se dels tràmits burocràtics derivats de la defunció de l’avi. Allà restaven unes vinyes per les que, després de malvendre-les a una cosina, van obtenir prop de tres mil pessetes que van repartir-se entre els cinc germans tots residents a Terrassa. 

(Continuarà)

...-
(1) Nova edició de 16.03.17: Corretgit els noms del carrers de la Cuina Moderna. 

dilluns, 20 de febrer de 2017

El rigor i la veritat


Benvolguts lectors, com més temps passa més descuido la redacció d'entrades per aquest blog. Només una pujada el passat gener. Penso que és una activitat necessària per mantenir viu l'hàbit d'escriure; per comunicar algunes de les reflexions que em venen al cap i que m'agradaria comentar amb qualsevol amic o interlocutor de confiança. Amb aquest tarannà és que redacto aquesta entrada d'avui.

El tema és la manca de rigor i precisió en el tractament dels assumptes en els telenotícies d'algunes cadenes de televisió d'àmbit estatal. Un exemple recent, de la setmana passada, aprofitant que en aquesta època són freqüents les aurores polars un conegut - i premiat !- presentador ens sorprenia a primera hora del vespre relatant-nos la proesa realitzada per un parapentista espanyol, que en una regió noruega del cercle polar àrtic s'exhibia "...volant entre les fosforescències d'una aurora boreal" (sic). La imatge que mostrava la pantalla era realment d'una cortina verdosa en un cel ple d'estels i un parapent amb motor fent giravolts a una vintena de metres sobre el terra. Resulta, com és prou conegut, que les aurores polars es formen en una altíssima capa de l'atmosfera anomenada termosfera (o ionosfera tal com se la denominava en els anys de la meva adolescència) situada entre els 80 km i els 600 km sobre la superfície terrestre. Molt difícil ho tindria el xicot del parapent impulsat per una hèlix, accionada per un motor d'explosió, l'arribada a aquella inhòspita regió mancada d'oxigen.

El mateix presentador dies abans ens havia sorprès amb una notícia relacionada amb l'energia elèctrica i les centrals generadores inventant-se la unitat mega-watts-per-hora; quan possiblement hauria d'haver dit megawatts, simbolitzats per (MW) que és la unitat en que es determinen les potències de les centrals generadores d'energia elèctrica tan siguin nuclears, hidroelèctriques, eòliques, gas, etc. Un altre assumpte són els megawatts-hora (MWh), però ara no vull fer-me pesat amb detalls tècnics... Potser l'home volia dir megawatts-hora per hora, la qual cosa quedaria així (MWh/h). Deixem'ho estar.

S'ha de concloure, doncs, que sovint la manca de rigor en alguns mitjans de comunicació pot abocar-nos a l'assimilació de conceptes erronis que milions de televidents donen per bons per la senzilla raó "d'haver-ho sentit dir a la tele per boca d'aquell presentador tan simpàtic i de tota la vida".


...-

dissabte, 21 de gener de 2017

El vertigen de la vida


Gregori Deulofeu s'havia despertat en el punt crític d'un somni, encara que millor seria dir d'un angoixant malson. Influenciat per les fantàstiques acrobàcies dels personatges de ficció filmada; com ara Temístocles, en la segona entrega de 300, tal com podem veure'l en el tràiler de la Warner Brothers, abordant des de gran altura un vaixell enemic; talment com si saltes des d'un penya-segat enlairant l'espasa que en arribar a la coberta de la galera descarrega en un fulgurant i mortífer atac sobre un guerrer persa, el cos del qual dividit en dos parts roda sobre la coberta seccionat de dalt a baix. Lluny de les ribes mediterrànies vermelles de sang Deulofeu s'havia somiat en una plana, un camp de matolls en lleugera pendent vessant a l'Est que abruptament presentava una aresta arrenglerada de Nord a Sud i cent metres més avall la zigzaguejant cursa d'un rierol de muntanya esmunyint-se entre las roques. Somiava estar en perill vora d'un penya-segat.

La incertesa i el neguit havien tret Deulodeu d'aquell somni anguniós, duent-lo a la realitat del seu dormitori ocupat per l'imperceptible tic-tac del rellotge disposat sobre la tauleta de nit i les lleus vermellors de l'aurora que il·luminaven l'habitació des de la finestra vetllada lleument per la persiana i la cortina brodada amb aplicacions de guipure. El desassossec que l'envaïa era com el d'aquell viatger en un vehicle accelerant-se en una baixada sense frens ni controls en la direcció. Vint minuts més tard encara se sentia estrany, insegur, tot després de llevar-se i haver preparat un desdejuni de dues torrades integrals amb melmelada de ceba i un bol de malta amb un raig de llet descremada. Menjava mecànicament, abstret, ocupant el seu pensament no tant en esbrinar la significació del somni sinó per la revelació d'una realitat omnipresent i quotidiana com és la fragilitat i la finitud de la vida. Havent interioritzat l'inexorable fi al que estem condemnats, pensava que cal prendre seriosament què és el que s'ha de fer amb la resta nostres dels dies.

Gregori va deixar lentament sobre el gruixut plat d'esteatita blanc i sense decoració el bol, ara ja buit, esmaltat amb figures de matrioixques, mentre reflexionava sobre el fet rellevant de que en néixer ens fem propietaris d'un únic i personal talonari de xecs, del qual n'arranquen un full cada dia per pagar una mena de peatge, un lloguer, un dret de fer servir els bens del món i de l'univers per un dia. Actualment aquests talonaris, en els millors dels casos, tenen poc més de trenta mil fulls. El vertigen i l'acceleració arriba quan el talonari comença a fer-se prim. És llavors quan s'assoleix l'edat de mirar que fer per treure'n el millor profit als dies i dedicar el xec a tot allò que millori la vàlua del dia: ja sigui gaudint més i millor de la natura, la bellesa, el coneixement, la cultura; i, sobre tot dels familiars i amics; en definitiva: de totes les fonts per gaudir del que ens envolta. Però, sempre hi ha un però, de vegades l'organisme es deteriora, com ho fa tot amb el pas del temps, i pot arribar a fer-se impossible, o molt difícil, fruir del dia i del que el món ens ofereix.

Després del desdejuni i d'endreçar la cuina i la resta del seu petit apartament, on vivia amb la companyia només de dos gats; com feia tots els dies des de la mort de la mare a començaments d'hivern dos anys enrera, va collir una bossa de ràfia i va revisar el moneder per assegurar-se que duia prou diners per comprar dues peces petites de pa integral i les dues albergínies que pensava escalivar per acompanyar el filet de bou que havia tret del congelador la nit anterior per cuinar-lo al mig dia; potser amb una salsa de formatge rocafort, o pebre verd, ja ho decidiria sobre la marxa. Camí de la botiga de queviures, a poc més d'uns dos-cents metres de casa seva, caminava aprofitant les voreres assolellades, quan va recordar-se a l'edat de set anys. La mare el menava a comprar el pa a la fleca del carrer Núria; duia el mocador de farcell i els cèntims justos per pagar el quilo de pa que sempre comprava: una barra sencera i la torna (la torna era el tros que faltava a la barra per fer el pes exacte). Un matí d'aquells dies, abans d'anar a comprar, Gregori havia estat toquejant unes branques de fruits de bitxo (Pebre de Caiena) que la mare tenia a dessecar penjades a la paret del pou; poc després, quan esperava el seu torn a la fleca va passar-se l'índex per l'ull a fi d'esvair una brossa que li molestava. De sobre va començar a llagrimejar de l'ull dret el qual cada cop li coïa amb més intensitat. Sense poder-se aguantar la plorera va marxar de la fleca corrent, sense comprar el pa. No va parar de còrrer fins arribar a casa on la mare va detectar immediatament que l'origen d'aquella coentor era haver tocat la caiena del pati y després els ulls amb els dits portadors de capsaïcina.


...-
Nota: Entrada pendent de correccions (Edició 2 de 22.01.2017).