dissabte, 26 de febrer de 2011

Culpa i penitència


Fitxa:
Títol: El lector (Original anglés: The reader)
Direcció: Stephen Daldry
Guió: David Hare, basat en la novel·la Der Vorleser de Bernhard Schlink
Música: Nico Muhly
País: EUA, 2008
Duració: 123 min.
Guanyadora d’un “Òscar” a la millor actriu: Kate Winslet en el personatge de Hanna Schmitz

Personatges:
Hanna Schmitz: Kate Winslet
Michael Berg: Ralph Fiennes
Michael Berg, jove: David Kross
Professor Rohl: Bruno Ganz

La casualitat, o la voluntat del programadors de TV3, va fer que ahir a la nit tornéssim a gaudir d’una magnífica interpretació de la Kate Winslet; ara va ser el film “El lector”, quan feia poques setmanes que la mateixa cadena emetia “Jocs secrets” pel·lícula també protagonitzada per la Winslet i que comentaré en un altre article.

El lector” l’havíem vist al 2008 quan la van passar en les sales de projecció convencionals. És una commovedora història amb múltiples lectures com les obres magistrals, un diamant amb moltes facetes. Entre les moltes qüestions que planteja l’autor és difícil de triar l’eix central, sempre marcat per les relacions humanes: La responsabilitat personal, la lleialtat, l’amor, l’autoestima, la justicia, l’ètica, l’holocaust, les conseqüències de les guerres.

Sense desvetllat la trama d’aquest film, cal explicar que el personatge protagonista, Hanna Schmitz, era una treballadora, al Berlín de 1940, de la coneguda empresa electromecànica Siemens (també podia ser de l’AEG); després, en els anys de la guerra, va ser vigilant de presoneres i un cop acabada la guerra treballava de cobradora al tramvia. En aquesta darrera etapa va conèixer el jove Michael Berg, amb qui va tenir una apassionada relació, com tants d’altres han tingut d’un estiu de durada, bastida de lectures i sexe. Anys després l'atzar els tornarà a connectar, però de forma sorprenent.

No deixeu de veure aquesta pel·lícula per saber més sobre les lleis, la justícia, la conducta honesta i les traïcions. Magnífica interpretació de la Winslet i magnífica pel·lícula. Una pregunta final: Fins on estaríeu disposats a patir per mantenir amagat un secret de la vostra vida; o per no fer mal als altres? D'això, també, va "El lector".


...-

diumenge, 20 de febrer de 2011

Un documental de Francesc Betriu


Del director de la versió cinematogràfica de “La plaça del Diamant” van passar-nos, ahir pel 33, un excel·lent documental realitzat a partir de les confidències d’una coneguda prostituta de les Rambles de Barcelona: “He trabajado quince años en el Liceo”, volia dir exactament a les portes de Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

És, evidentment, un documental guionitzat, però sense trampes, desbordant de sinceritat, on la vida i els canvis del Raval flueixen sota l’objectiu de la càmera que al llarg de dos anys han destil·lat els 110 minuts de film d’una qualitat i singularitat reconeguda en certàmens internacionals. Va quedar cinquè de un total de més de cinc-cents documentals.

Un altre tema és la matèria de film: les confessions autobiogràfiques d’una prostituta que, per exemple, conversant amb un capellà l’hi manifesta l’opinió de que la immoralitat està en cobrar el servei, perquè per a la Mónica la promiscuïtat sexual és un dret natural. La seva vida no la descriu com un cúmul de tragèdies, ben al contrari ella es mostra satisfeta de la seva vida, dels seus objectius assolits. Està extraordinàriament satisfeta del seus clients fixos, del seu minúscul pis del Carrer de Les Tàpies, amb muntanyes de roba per terra, amb la petitísima cuina plena d’insectes; però, és el seu pis, on conviu amb un company que li fa les compres i el dinar i què de vegades convida a fruir de la paella d’arròs el darrer client de la Mónica.

Un documental que cal no perdre-se’l, ple de realisme, d’ingenuïtat, de vida, de picaresca pròpia del segle d’or i de la innocència dels utòpics del segle XIX.



Fitxa:
Títol: Mónica del Raval
Títol anglés: Monica del Raval, Autobiography of a Whore
Direcció i guió: Francesc Betriu
País: Espanya, 2008
Duració: 110 min.


...-

dimecres, 9 de febrer de 2011

Gossos i persones


La frase citada avui en el programa de Josep Cuní, “Els matins” de TV3, és lapidària: Tenim municipis a Catalunya que aplicant la llei dediquen més diners a la protecció dels gossos que a la protecció de la gent gran. No gosaré dir, com la Rahola: “És mentida”. Textualment ella ha dit: “No m’ho crec”, locució què encara que contempla la falsedat de l'afirmació exculpa el representant municipal que ho ha dit de ser mentider, però el fet que descriu si queda qualificat de mentida.

És prou coneguda la militància pro drets dels animals de la senyora Rahola, inclòs el seu vegetarianisme. Això no l’autoritza a qualificar de mentida unes dades municipals sense conèixer-les. Jo si he vist els centres d’acollida d’animals abandonats (d’un municipi del Tarragonès) especialment gossos, que malmetia uns recursos municipals en unes gosseres saturades i sorolloses gestionades de forma irracional.

No puc entendre com persones sensibles amb el patiment dels animals aproven el destí miserable dels gossos tancats en gàbies de filferro durant mesos i anys, esperant la mort, perquè les acollides són pràcticament inexistents, en contra d’un sacrifici indolorós que estalviaria a les pobres bèsties un patiment cert, constant i evitable.

L’objectiu és, al meu parer, evitar el patiment dels animals. No pas el manteniment dels animals amb vida, costi el que costi, en una actitud semblant a les sectes contra l’abort o contra l’eutanàsia. Si un municipi no té recursos per mantenir gosseres, saturades o no, ha de tenir dret a sacrificar aquells animals que els seus ciutadans irresponsables, i d’ètica tan criticable, han deixat abandonats. No totes les comarques catalanes tenen possibilitats de mantenir una gossera com la d’Andorra mostrada a la foto, amb calefacció a l’hivern.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Tràfic d’esclaus a l'Espanya de 1812


Hi ha una Espanya negra (què encara taca els ciutadans de bé) que des del segle XV aixeca allà on pot el seu penell d’ignomínia; tenim a tall d’exemples: el tràfic de negres, les activitats expropiatòries de la Santa Inquisició, la bàrbara explotació de les colònies americanes, trufat amb el nyap colonial d’ara fa 35 anys representat per l’abandonament del Sàhara Occidental a mans dels estats veïns; o el darrer gran acte deshonrós: el vist i plau de la infame invasió d’Iraq al 2003. Però com que les proves són el millor per mostrar la realitat aquí reprodueixo un text de Blanco White, escrit a la seva revista “El Español”, número XXIV publicada el 30 d’abril de 1812, citada per Juan Goytisolo en el seu llibre (*), pàgines 248 a 251:

. TRÀFICO DE ESCLAVOS BAJO BANDERA ESPAÑOLA
Aún me es forzoso apelar de nuevo a la nación española sobre este importante punto, y recurrir a su humanidad por remedio para un mal que acaso ignora. Se acordarán mis lectores que, algún tiempo ha, hice mención de que un buque de guerra inglés había apresado a otro español con cargamento de negros. El mismo caso se ha repetido varias veces después, tanto que los propietarios han recurrido al Gobierno español con la queja, y éste la ha comunicado al de Inglaterra en términos bastante acalorados.
Es difícil de comprender este paso del Gobierno con las noticias que tuvimos el verano pasado sobre la abolición de la esclavitud por las Cortes a proposición del señor Argüelles. Si las Cortes por unanimidad de votos abolieron la esclavitud, los que ahora quieren proteger el tráfico de negros obran en directa contradicción con las leyes. La nación española debe, pues, considerar este caso, y ver si es que hay decretos que se dan por mera ostentación; o si el poder ejecutivo se ve autorizado a quebrantar abiertamente los que no le agradare cumplir.
Esté la culpa en quien estuviere, esta protección que en nombre de la nación española se da a un delito abominable, a una infracción de todas las leyes divinas y humanas, compromete demasiado su honor para que se pueda dejar pasar por alto...
... Tan bárbaras, tan fútiles y aun viles son cuantas razones se puedan imaginar para sostener, ni un momento, el tráfico de esclavos que el ánimo indignado se desdeña con abominación de recordarlas, y aun más, de responderlas...
... ¿Para dónde son esos negros que quiere cautivar España? ¿Dónde tiene establecimientos que amenacen ruina, a no sostenerse con esclavos? Sólo es la isla de Cuba la que ha fundado su prosperidad sobre tan horrible cimiento: Caracas, que se le asemejaba, lo ha renunciado...

- - -

Tot altre comentari no serà més eloqüent. No us ho sembla així?

(*)Títol: Blanco White, El Español, y la independencia de Hispanoamérica
Autor: Juan Goytisolo
Editat per: Taurus - Santillana,
Madrid, 2010

...-