diumenge, 31 d’agost de 2008

La feina del pare



Molts pares desitgen que els seus fills coneguin el seus llocs de treball, allà on passen tantes hores del dia, ocupats en una activitat productiva que permet mantenir la economia familiar, però que alhora els allunya del contacte amb els fills i la família. Hi ha empreses que organitzen jornades de portes obertes a fi de que els familiars coneguin on guanya les garrofes el pare o la mare. Jo mateix, fa uns anys, vaig aprofitar un dia de les meves vacances, quan havia de dur uns documents al departament de RRHH, per visitar el departament on treballava, acompanyat del meu fill, i mostrar-li com era el lloc on feinejava més de vuit hores cada dia.

Fins aquí tot és d’allò més normal, però recentment he descobert que el fet de fer-se acompanyar pels fills a la feina pot tenir connotacions polítiques de gran transcendència, com és el cas de la foto dels candidats republicans a la presidència dels EE.UU. on veiem la filla de la candidata a la vice-presidència (Sarah Palin) en un recent acte de la campanya per la Casa Blanca. Això no deixa de ser aquell ús dels infants amb finalitats publicitàries i electoralistes, utilitzat des dels temps de Hitler, i d’una categoria moral que deixo per als lectors: posat que els nens són utilitzats en bé d’un partit, d’una ideologia i d’uns grups socials determinats en persecució del poder.

L’altre ús dels infants, més miserable i groller encara, és dóna quan l’interès és purament pecuniari. Tal és el cas d’un conegut torero, emparentat amb l’antic règim, passejant la seva filla per l’arena ensangonada després de l’espectacle repulsiu de martiritzar fins la mort sis toros, davant d’un públic que mostra, entusiasta, sense vergonya el seu primitivisme deixant en evidència la proximitat a la barbàrie dels espectadors humans. Això sí que és violència de gènere: del gènere humà contra el gènere boví.

Malauradament mentre els grups interessats, criadors de bestiar, organitzadors de curses de toros i altres vividors de l’espectacle del martiri dels animals, tinguin privilegis, a més del respecte de les institucions socials i el suport econòmic dels contribuents aquest lamentable espectacle no pararà. Fins i tot, com ha passat ara, arribarà a ser refrendat per la presencia dels infants a la plaça. Sembla com si volguessin ancorar aquesta antiga i bàrbara costum en les generacions futures. Tot molt trist.

dilluns, 25 d’agost de 2008

Notícies de les sis


1 - Una central nuclear catalana pateix l’enèsim accident, un incendi, de manera que catalans, aragonesos i habitants de Castelló (depenent la direcció del vent) eludeixen, altre vegada, la ruleta radioactiva russa, o potser ucraïnesa: per allò de Xernóvil.

2 – Un jove descerebrat gadità, conduint el seu vehicle sota l’alegria etílica acompanyada d’un alt grau de fatiga i somnolència, s’estavella a alta velocitat contra un camió a les cinc de la matinada en una corba al envair el carril esquerre. Els dos acompanyants del conductor va morir quasi instantàniament al ser comprimits els seus cossos por la ferralla en que va quedar convertit el cotxe del superheroi del volant. Els tècnics que van desballestar el cotxe sinistrat informen que els morts, conseqüents amb els seu tarannà, no duien posats els cinturons de seguretat.

3 – Informa Manuel Vicent (El País, 24.08.2008) que una minyona polaca escoltava a través de l’iPod La muerte y la doncella de Schubert, mentre que fregava els plats a la cuina. En aquell moment, la seva senyora mirava un programa infecte de televisió en el que una golfa impresentable cobraria vint milions (de les antigues pessetes) per explicar la terrible batussa que l’havia propinat el seu amistançat. El marit de la minyona era enginyer aeronàutic per la politècnica de Varsòvia. Treballava per un milionari analfabet de Somosaguas, que el tenia de jardiner i mecànic, i també per passejar el gos. Parlava quatre idiomes, i si bé adorava l’alemany de Thomas Mann (qui no recorda amb admiració Der Zauberberg), ara estava perfeccionant el castellà amb els contes de Borges, que llegia al volant del cotxe quan el seu amo el deixava esperant, en segona fila, les tres hores que dedicava a jugar al mus en una taverna amb els amics.

4 – Una efemèride. Poc temps enrere, uns llestos de les altes finances, amb la llibertat de fer sense passar comptes a ningú, van construir un enorme castell d’hipoteques i de fum als EE.UU. que venien als bancs d’Europa amb la promesa de guanys interessants i amb una garantia de paper mullat, i signat, per prestigioses (ara ja no ho són tant) empreses d’auditories. Ha passat un any des que va quedar a la llum l’enganyifa, amb el resultat d’una crisi econòmica que no sembla tenir aturador i de conseqüències imprevisibles per el conjunt de l’economia mundial. Tot per un immens transvasament de capital europeu a llestos particulars americans amb no gaires escrúpols.

diumenge, 17 d’agost de 2008

Batman retorna una altra vegada

M. Gyllenhaal

La foto 1 correspon a l’actriu nord-americana Maggie Gyllenhaal. És la companya de Batman en la darrera pel·lícula d’aquest curiós personatge de còmic (1). El títol d’aquest film és El caballero oscuro i sembla que està batent rècords d’espectadors als EE.UU. Ja podem veure-la als nostres cinemes, on ha arribat precedida d’una immensa campanya de promoció publicitària, pel que suposo que també tindrà una gran quantitat d’espectadors.

Alguns comentaristes diuen que aquesta darrera edició de Batman és espectacular, però insubstancial i plena de violència que no ve al cas. En definitiva un show al gust dels nous i poc exigents criteris en matèria de cine que ha produït al primer centre mundial de la indústria de l’espectacle. Per ara, no penso perdre temps en veure-la.

Michelle Pfeiffer


Nota:
(1) En el còmic original Batman sempre va acompanyat de Robin, un adolescent, cosa que dóna peu a especulacions sobre l’orientació sexual del personatge. Recordeu, també, la famosa versió de Tim Burton (el mateix director de Sweeney Todd: El barber...) de l’any 1992, on Batman lluitarà contra Pingüí amb la companyia d’una sensual Michelle Pfeiffer disfressada de gata, amb lluent cuiro sintètic negre. Fet que obre la porta a l'estudi de les relacions bipolars: amor-odi... Però, això és una altre tema.

divendres, 15 d’agost de 2008

Les edats de la vida

Gustav Klimt. Les tres edats de la dona


Posant ordre entre els meus papers he trobat un article de la Rosa Montero per un suplement del diari on col·labora. Tracta, casualment, del mateix tema que va inquietar-me dies enrera quan pagava la compra en el supermercat del barri. Primer explicaré el que em va passar:

Eren al voltant de les onze del matí. Quan va arribar-me el torn la caixera va començar a passar pel lector òptic el codis de barres dels productes de la meva compra. Encara no havia acabat quan la clienta, que em precedia, va irrompre amb dues pesants bosses de peix i marisc, de manera que la caixera va haver d’interrompre la atenció al client, que era jo, i atengué la impacient senyora. Una mica molest vaig dir, dirigint-me a la caixera:
-No hi ha cap problema. Pots atendre-la. No tinc res que fer.
La caixera, amb un subtil grau d’àcida ironia, va contestar-me:
-Quina sort, no tenir res que fer.
-Fins l’hora de dinar –vaig contestar, amb apressat afany de rectificar. En el meu pensament brollaven els arguments en contra de la meva pròpia afirmació. “Si no tingués res a fer ja em podria morir. Però, si tinc moltes coses a fer, moltes més de les que la meva capacitat em permet. Ja ho diu el meu lema: Molta feina per fer...” Dirigint-me a la caixera i a la clienta invasora vaig prosseguir dient:
–Feu, feu. No tinc pressa. –I mirant-me la clienta, mentre tractava de mostrar-li un somriure condescendent, vaig acabar:
-Ja es veu que vostè si en té, de pressa...
Sortint del centre comercial pensava en quant desafortunada havia estat la meva categòrica afirmació, i falsa.

Qui no té res a fer són aquells que esperen la mort als llits dels hospitals, a les residències geriàtriques o a casa, clavats davant la pantalla de TV. Però, potser aquestes persones també tenen un fil d’interès per les coses humanes i mundanes, de manera que sempre hi ha quelcom a fer, que els enganxa a la vida. Com la Rosa Montero, jo també penso que amb el pas dels anys és bo practicar, tots els dies, una mena de gimnàstica del pensament, de la curiositat, de les emocions. Hem d’esforçar-nos a provar, sortir, mirar, aprendre, escoltar, a sentir i a gaudir del món que ens envolta. En definitiva, hem d'acceptar el repte i l’aventura de prosseguir enterament vius dia rere dia. Hi han tantes coses per fer, per aprendre, per fruir, en la nostra vida que quant més esforç hi posem més gaudirem.

dissabte, 9 d’agost de 2008

Velocitat i paisatge


Quan una d’aquestes xafogoses tardes, fugint de la calor, vam anar a la casa que la cosina Francis té a la muntanya, no gaires quilòmetres al nord de Terrassa, em va sorprendre Joan G. amb una pregunta inesperada:
-Com és que no t’agrada viatjar? Si quan veníem cap aquí he vist que conduïes molt bé.
Jo, imaginant-me no se quines converses, en la meva absència i a propòsit del meu punt de vista sobre els viatges, vaig contestar-li.
-Vols dir que condueixo bé, i per això han d’agradar-me els viatges. No hi veig cap relació. A més, per a mi conduir és una feina domèstica més, con rentar plats o enllustrar sabates. Potser trobaríem gent que s’ho passa d’allò més bé conduint; com hi ha d’altres a qui els agrada ficar-se a la cuina i preparar àpats deliciosos envoltats de fums, soroll i calor. No, no és el meu cas. Ben al contrari conduir un cotxe, o una moto, és una feina que requereix molta concentració i atenció als incidents de la via, a la maniobres i imprudències d’altres conductors... En conclusió, que una badada teva o dels altres pot portar-te a la UVI, o a la tomba. No, definitivament, conduir no està fet per gaudir-ne; és una feina i de molta responsabilitat.

Diria que la confusió ve d’embolicar el mitjà amb la finalitat. Si entenem per viatjar el fet de conèixer altres llocs, altres paisatges, viure altres realitats, altres móns, noves, i velles, cultures... Això, sí que és interessant. Sempre que disposem de les eines i dels instruments previs necessaris: contactes locals, idiomes, coneixements bàsics del lloc, sensibilitat, capacitat d’empatia amb els habitants dels llocs visitats, entre moltes altres condicions prèvies imprescindibles.

dilluns, 4 d’agost de 2008

Judit mata Holofernes

Judit decapita Holofernes de Caravaggio

Quan els assiris assetjaven la ciutat hebrea de Betúlia (al 689 aC), després de l’esgotament de les reserves d’aigua, va oferir-se la bellísima vídua Judit, amb l’autorització dels caps de la ciutat, per infiltrar-se entre les tropes d’Holofernes a fi d’alliberar la ciutat. La versió bíblica, que és la crònica periodística d’aquells dies, segueix així:
El dia quart (des de l’arribada de Judit al campament assiri), Holofernes va oferir un banquet reservat als seus ajudants. No va convidar-hi cap subaltern. I digué a Bagoes, l’eunuc que duia tots els seus afers:
-Vés a convèncer l’hebrea que tens al teu càrrec que vingui a menjar i beure amb nosaltres. Quina vergonya la nostra si deixàvem escapar una dona així sense haver-la posseïda! Si no ens la féssim nostra, seríem la riota de tothom!
Bagoes anà a trobar Judit i li va dir:
-Una noia tan bonica no hauria de dubtar gens a presentar-se al meu senyor per a rebre’n els honors i beure alegre amb tots nosaltres. Avui pots ser com una dona assíria, de les que viuen al palau de Nabucodonosor.
Judit li respongué:
-I qui sóc jo per contradir el meu senyor? Faré de bon grat tot el que desitjarà, i me’n gloriaré tota la vida.
Judit s’engalanà amb els seus vestits i es va posar totes les joies. La seva criada s’avançà i va estendre a terra davant d’Holofernes les pells de xai que Bagoes havia donat a Judit perquè s’hi ajagués cada dia durant els àpats. Judit entrà i es va estirar damunt les pells. En veure-la, Holofernes se sentí corprès i trasbalsat. Estava encès pel desitg de posseir-la. De fet, des del primer dia que la va veure espiava l’ocasió de poder-la seduir. Holofernes li digué:
-Beu i alegrat amb nosaltres.
Judit va respondre:
-Si que beuré, senyor. des que vaig néixer avui és el dia més gran de la meva vida.
I va menjar i beure davant d’ell allò que li havia preparat la seva criada. Holofernes estava tan captivat per Judit, que anava bevent més i més vi. Mai de la vida havia begut tant en un sol dia.

Quant es va fer fosc, els ajudants d’Holofernes van afanyar-se a sortir. Bagoes va tancar la tenda des de fora, després de treure’n la guàrdia personal del seu senyor. Tots se n’anaren a dormir rendits de tant com havien begut. Judit va quedar sola a la tenda. Holofernes, ple de vi, s’havia deixat caure damunt el llit. Judit havia manat a la criada que s’estigués fora del seu dormitori, a punt per a quan ella sortís a pregar com cada dia. També havia parlat a Bagoes en el mateix sentit.
Tothom s’havia retirat. No quedava ningú, ni petit ni gran, al dormitori. Aleshores Judit, dreta al costat del llit d’Holofernes, va dir interiorment: “Senyor, Déu totpoderós, mira benigne en aquesta hora això que ara faré per a glòria de Jerusalem. Ara és el moment de socórrer la teva heretat i de fer complir el meu propòsit de destruir els enemics que s’han alçat contra nosaltres.”
Judit es va acostar a la columna de la capçalera del llit i en va despenjar el sabre; atansant-se agafà Holofernes pels cabells i digué: “Senyor , Déu d’Israel, fes-me forta en aquest moment.” Amb tota la força, li va donar dos cops al coll i li tallà el cap en rodó. Després va fer rodolar el cos fora del llit i arrencà la mosquitera que penjava de les columnes. Va sortir al cap d’un moment i va donar a la seva serventa el cap d’Holofernes perquè el fiqués dintre el sarró de les provisions. Van sortir totes dues, com tenien costum, per anar a la pregària. Van travessar el campament, van vorejar el torrent i pujaren muntanya amunt fins a les portes de Betúlia.

Judit i Holofernes de Artemisia Gentileschi

divendres, 1 d’agost de 2008

Viure per a la mort digna.


Al nostre país, com a la resta dels estats europeus, després de la jubilació s’obren un munt d’oportunitats, i més ara que les expectatives de vida se’n van més enllà dels vuitanta anys. Tot, tenint temps lliure a dojo i recursos econòmics suficients, això sí, després d’haver treballat i cotitzat a la SS al llarg de més de quatre dècades.

Una situació paradisíaca si no fos per la presència creixent de les xacres que solen anar de la mà amb l’edat: artritis, tendinitis, hipertensió i altres problemes vasculars, pèrdua d’agudesa sensorial, descalcificació òssia, limitació de la mobilitat, dolors de tota mena... Signes de decrepitud que en els casos greus arriba a portar-nos a estats indignes de qualsevol ésser vivent: vides vegetatives o amb un deteriorament irreversible, ments segrestades per l’Alzheimer, cossos destrossats per les nafres, sobrevivint en els millor dels casos amb pegats de morfina. Ocupant llits hospitalaris, o domèstics, on s’espera l’arribada de la mort, la qual com faria un àngel arranjador posarà fi a tant patiment innecessari.

Tots sabem de l’existència d’associacions “per una mort digna”, i també d’entitats pels tractaments pal·liatius del dolor. Però el que sembla poc desenvolupat és el projecte de testament vital impulsat des de fa anys per prestigiosos humanistes com Salvador Pàniker.

Una veïna del nostre carrer, Eduarda, que viu sola rodejada de gats, és el clar exemple del que no voldria patir en l’ocàs de la meva vida. La senyora és vídua des de fa vint anys, d’un marit que la maltractava, del qual té dos fills fadrins i dues filles divorciades. Tret de la filla gran, que de tant en tant passa (amb l’ai! al cor esperant-se trobar el pitjor) cap dels altres fills se n’ocupa dels deures filials respecte de la mare. Ella cada cop està més inhabilitada per les tasques més elementals per la seva pròpia cura. Menja, a deshores, el que compra pels bars perquè el peix que li porta la filla ella el dóna als gats, únics interlocutors i companyia en la llar deteriorada. No té aigua corrent, per culpa d’una avaria que no sap solucionar perquè no entén els robots telefònics. Es renta amb aigua envasada. No té cap despertador ni rellotge a casa. L’únic aparell que funciona és la TV on veu les aventures del gos Rex. Altres veïns diuen que beu, i quan s’atura amb ells per explicar-los els seus problemes, li diuen: “Mira sembla que ha arribat la teva filla. Vés, corre que no et trobarà a casa”. Tot, per tal de treure-se-la de sobre, en part per la flaire, i en part per no atendre les ximpleries que diu. La pobra senyora amb problemes mèdics, físics i mentals evidents, està al límit de la capacitat per ocupar-se de si mateixa. Escorcolla els contenidors d’escombriaires a la recerca de menjar que dóna als coloms de la placeta. Els serveis socials l’han assignat una dona de companyia, per passejar, ajudar-la a fer les compres, etc., però ella el que vol és que faci de minyona i és clar: així, això, no rutlla.

A qui no l’agradaria quan arribi l’hora, després de perdre el senderi sense remei, que algú caritatiu l’alleugeri l’eixida d’aquest món, amb el mínim patiment tant per qui se’n va com pels qui es queden. Per això està el testament vital.