Llegia l'altre dia que el fet de passejar, caminar sol, afavoreix el pensament creatiu. Posava l'articulista com exemple diversos escriptors i filòsofs que sempre caminaven mentre filaven les seves creacions. Certament, cal suposar que tothom en circumstàncies semblants tenim el pensament ocupat en reflexions diverses quan caminem. Ens parlem a nosaltres mateixos mentre gaudim d'un paisatge, contemplem un aparador o la gent que camina al nostre entorn. Sovint em sorprenc "dialogant" mentalment amb mi; un exemple: quan baixava, ahir a la tarda, vorera avall per la riba dreta de la Riera de les Arenes vaig fixar-me en una part on els terrenys del Miocè afloren nets, sense les graves ni sorres que habitualment cobreixen la llera de la riera; són unes argiles molt pigmentades de color uniforme a mig camí entre el safrà i curri clàssic. Aleshores un jo interior, una mena de tutor, em deia -"Fixat! Veus la perfecta diferència entre el color de l'argila més hidratada i la més eixuta. Aquesta característica hidròfila és la que fa canviar de volum del terreny i pot arribar a provocar esquerdes en els edificis que es construeixin al damunt".
Vaig adonar-me que aquest pensament (que s'havia formulat en llenguatge estàndard) va fer una digressió, o per
explicar-me millor, va canviar l'objecte del seu interès que anteriorment era
el paisatge i l'entorn físic per concentrar-se sobre el mitjà
d'autocomunicació; d'on surt la qüestió: sempre el pensament, els raonaments fan
servir el llenguatge? A les sensacions i emocions les fem passar pel
cribatge del mecanisme lèxic? Aquesta duplicitat del "jo" parlant amb
si mateix és la que es mostra en el film de revenja excel·lentment interpretat per Jodie
Foster i dirigit per Neil Jordan en el 2007: "The Brave One",
en castellà La extraña que hay en ti; on la protagonista, entre
altres consideracions ètiques i morals, se sorprèn de l'altra persona que és
ella mateixa, una desconeguda que ha aparegut per tràgiques circumstàncies
ambientals.
Caminant riera avall vaig pensar
d'ocupar-me més a fons d'aquests assumptes en el futur i ara retornar als records de la
infantesa com aquell de la primera nit de Sant Joan que conservo a la memòria.
Assegut al portal d'una casa veïna dels meus pares; encara no havia
nascut la meva germana i els pares confiaven en la cura que de mi tindrien el
familiars de l'home del gel. Seia amb altres dos nens al portal d'aquella
casa, on l'avi de la Pilar ens explicava històries que absorbien totalment
l'atenció de les nostres infantívoles ments. Antres nois jugaven al voltant de la foguera que ja
minvava barrejant-se els seus crits amb la música llunyana de la casa de pagès que encara restava
dins del nucli urbà de la ciutat, al Llevant de la Riera de Les Aimerigues, just
a tocar de l'actual cantonada entre el carrer d'Isaac Peral i el de
Marconi. En el portal, una llosa de marbre blanc, érem asseguts com he dit tres nens, la del centre era la Pilar, neta del iaio que ens explicava les
histories més fascinants en aquella celebrada nit d'estiu. Ella era grassoneta de
pell molt blanca, cabell ros descolorit i llis, pocs mesos més gran que jo. Va
ser un gran sotrac quan la meva mare va dir-me que havia mort de forma sobtada
en plena joventut, just acabada l'adolescència, per causa d'una malaltia
cardíaca.
...
