dijous, 30 de setembre del 2010

Ombres i fum del 29S


Madrid: Ho va mostrar la CNN. Després de la marxa en manifestació pel centre de la capital els dirigents sindicals de la UGT i CCOO fan una valoració eufòrica envoltats de pancartes vermelles i banderes tricolors de la República Espanyola; s’entona, amb el puny alçat, “La Internacional” l’himne del proletariat i dels pàries de la terra. Ja sabeu en que han quedat les despulles de les successives associacions internacionals dels treballadors: des de l’AIT fins la IV Internacional, passant per la II Internacional (la de la socialdemocràcia) i per la III (la dels partits comunistes leninistes).

Barcelona: Ho veiem en diverses cadenes de TV. Uns quants centenars de pocasoltes, delinqüents, brètols i vàndals ocupen el centre de la ciutat durant moltes hores, aprofitant la convocatòria de vaga contra les disposicions del parlament estatal en matèria laboral i per l'austeritat. El resultat d’aquesta acció oportunista, que enterboleix les mobilitzacions de les organitzacions “democràtiques”, està prou recollit pels mitjans de comunicació: Mobiliari urbà cremat, també van cremar un cotxe de la policia municipal, comerços saquejats, aparadors trinxats, bombers apedregats... Em pregunto si els responsables identificats seran jutjats pels seus delictes.

Conclusions: L’activisme sindical des de la transició (amb la legalització dels sindicats al final del franquisme) ha demostrat el seu paper específic en la societat espanyola i catalana. Els sindicats majoritaris, un cop legalitzats, van assumir el seu paper d’organismes burocràtics lligats als organs de l’estat i depenents dels seus pressupostos, en altres paraules: lligats al sistema, que els necessita com interlocutors malgrat l’ínfima afiliació (15%). Una altra especificitat hispana és l’exuberància de sigles d’organitzacions polítiques i sindicals; reflex de la divisió i debilitat de totes les esquerres. Amb aquestes cols no es poden cuinar altres sopes que no siguin: incapacitat d’actuar amb un programa coherent, constructiu i engrescador; desmovilització i resignació. Perquè el que sí tenim són múltiples organitzacions enfrontades, sense militants amb la formació que caldria, sense sentit crític, sense iniciativa, aptes per caure en vicis estalinistes.

Podem dir que l’èxit de la jornada del 29S ha estat visual, òptic, de rebombori mediàtic; però, no pas del convenciment dels participants, sovint segrestats pel bloqueig de trens, autobusos i de les vies de comunicació; com va passar amb el tall del Pont de Carranza de forma que tota la ciutat de Cadis va quedar per hores en estat de setge.

De la crisi econòmica, segurament, ens en sortirem. Molt més difícil serà sortir de la crisi de lideratge i de manca de ciutadans de bona fe, i capacitats per arrossegar del carro en el que tots estem lligats. Encara més difícil serà que marxi en la direcció correcta.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Obesitat



El més recent informe de l’OCDE, (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) sobre la salut dels ciutadans diu que l’obesitat creix sense aturador i que ha arribat a nivells de pandemia. Espanya ocupa el poc honorable tercer lloc en la llista de països amb obesitat infantil i juvenil.

Entre les causes l’informe cita el canvi d’hàbits alimentaris i la manca d’activitat física. Els nostres infants, en general, han deixat o no han entrat mai a la dieta mediterrània i quan surten de l’escola passen una mitjana de tres hores davant una pantalla: del televisor, videojoc, ordinador, pantalla de butxaca... Tant és la mena d’aparell electrònic, el cas és que sempre es tracta d’una activitat totalment sedentària.

Per acabar d’espatllar la salut dels infants moltes mares, i pares, en un afany de sobreprotecció, de frenètic interès per guanyar temps, o per simple desídia i comoditat acompanyen amb cotxe els fills des de casa al centre escolar i després a la inversa, cada dia i al llarg de tot els curs. Només cal que observeu els embussos del trànsit a qualsevol de les escoles d’educació infantil i primària dels nostres barris en les hores d’entrada sortida dels alumnes. Aquesta evidencia d’ús irracional dels vehicles particulars passarà factura en el futur: en la qualitat de vida dels fill, els quals ara condemnem a una futura obesitat tot volent-los facilitar la comoditat de llevar-se els matins mitja hora més tard, i així no haver d’anar caminant a l’escola.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Pròxim Orient


He rebut un correo-e d’un antic company de feina que ha viatjat aquest estiu per Síria i Jordània. Sé que les seves motivacions han estat purament turístiques, lluny de les recents i polèmiques versions de turisme solidari organitzat per algunes ONG que contràriament al que aquestes sigles indiquen estan tan lligades i són tan dependents d’institucions governamentals; pregunteu a Barcelona Solidària. Però, tornant al meu company, diu que el seu viatge ha estat sublim tot i que gaudir de meravelles, pròpies dels contes de les Mil i una nits, té un preu: s’han de suportar temperatures de 46ºC.

L’equilibri de forces en la zona, anomenada Pròxim Orient (Orient Mitjà, The Middel East segons la literatura nord-americana), és de gran interès i cal que el món pari atenció al que passa en aquells països. Síria i Jordània són al mig, tal com la fibra neutra d’una barra sotmesa tensions en els extrems. A la riba de la Mediterrània està Israel, amb 200 caps nuclears, en pugna amb un Líban dirigit en part, o totalment segons alguns experts, per Hezbolà (El partit de Déu); a la banda oriental, més enllà del malaurat Iraq està l’antiga Pèrsia (l’Iran del president Mahmud Ahmadineyad) que ara concentra tota la seva energia en la purificació massiva d'urani, amb més que possibles aplicacions bèl·liques. La tensió creix i cal saber quan i qui aturarà la cursa en direcció a la catàstrofe abans no s’arribi a la tensió crítica: A un punt sense retorn.

divendres, 10 de setembre del 2010

Paradoxes del 9S

- 1 -

No puc deixar de comentar la consigna cridada ahir en la festiva concentració (a compte de qui?) en Madrid dels delegats sindicals en la línia preparatòria de la “gran festa” del 29S, anomenada “huelgón” per un dels dirigents sindicals. En part va sobtar-me el crit de la massa sindical: “¡Zapatero dimisión! I en part també va afligir-me constatar com els representants oficials dels treballadors feien pinya i causa comú amb el lamentable partit de l’oposició parlamentària en el Congrés de l’Estat; partit dirigit per la FAES, un “think tank” d’ultradreta tan agosarat que va implicar Espanya en la barbàrie de foc i sang contra Irak. Ara resultarà que la solució als problemes dels treballadors espanyols passa per la dimissió del president del Govern... No anem bé! ¿Què han fet aquest sindicats, i els representants elegits dels treballadors en els últims anys, per aturar l’hemorràgia de pèrdues de llocs de treball i tancament d’empreses? Entretant, visca l'Arcàngel Sant Miquel!
- 2 -


L’altre paradoxa surt de la fervent defensa de les curses de braus i altres festes “populars” de la rància Espanya. En un municipi de la província de Madrid, una dona de 48 anys ahir va morir en ser-li esberlat el cap (sic) per la banya esquerre d’un endarrerit toro en les festes del poble. Enguany, són sis les persones mortes en aquesta mena de populars festes. L’Excel·lentíssim Alcalde va justificar la no suspensió de les festes perquè “Los encierros son una tradición desde el siglo XVI”. I encara reben ferotges crítiques i atacs els antitaurins. Ja ho diu una vella dita “Quien muere por su gusto hasta la muerte le sabe a gloria”. Però, no estic totalment d’acord amb aquesta afirmació en el cas d’aquesta infortunada dona, que ha deixat sense mare un fill de 15 anys; si els responsables municipals i les autoritats han armat un parany en el qual ha mort algun ciutadà, la responsabilitat en gran part és d’ells, sense discussió. Algú ha pensat en demandar aquells que han autoritzat la celebració de la bestial, atàvica i mortífera festa? Demano perdó, m’oblidava del qualificatiu que ho justifica tot: tradicional.

Ai senyor! Quant ens falta per assolir la civilitat en aquesta Espanya carregada d’irracionals crueltats tradicionals.
***

dimecres, 1 de setembre del 2010

Feines d'estiu


Un dia del proppassat agost, a les 12:45h la nostra Rosamunda Ximena de 86 anys havia de visitar-se, pel control rutinari de les operacions de cristal·lí a que va ser sotmesa anys enrere; a tal efecte vam acompanyar-la en atenció a la seva avançada edat. L'oftalmòleg va dir-li que tot estava correcte, dintre del que s'ha d'esperar en intervencions d'aquest estil, total que l'han donat l'alta mèdica, és a dir: han tancat el seu historial de seguiment d'aquestes intervencions quirúrgiques.

El més interessant ha estat visitar les novíssimes instal·lacions de Consultes Externes de l'Hospital Local. Només entrant troves una màquina terminal informatitzada que en passant el codi de barres del dors de la teva tarja sanitària el llegeix amb un raig "làser" imprimint a l'instant el paperet amb el teu número de visita (per exemple el 3766), el número de consultori (92), el nom del metge... i color de la sala; en el cas de la Rosamunda era la sala Blanca. Tot seguit hem caminat per passadissos, sales Verd poma, Blau turquesa... i d'altres colors. Finalment quan hem arribar a la sala Blanca: Sorpresa! una munió de portes amb pany electrònic, que el personal sanitari obre apropant una tarja personal. Totes les portes numerades i amb una pantalla de disset polzades situades al costat del muntat de la dreta. Hem trobat la porta 92 amb la corresponent pantalla LCD del sistema informàtic centralitzat: amb el nom del metge que visita en aquell consultori, l'especialitat, els números del pacients en espera (allà apareixia el número 3766) i quan el pacient havia d'entrar la pantalla mostrava a la part interior un botó verd acompanyat del text "passi" i el número 3724 en grans dimensions.

La meravella informatitzada no implica més eficàcia i rapidesa en la visita: eren passades del 14:00 quan hem sortit de Consultes Externes. La nostra estimada Rosamunda m'ha dit "què pensaré que quina rifa m'ha tocat que l'haig d'acompanyar sempre, amb la seva filla gran, en les visites a cal metge". Naturalment, l'he dit que no s'ha d'amïonar, que les altres filles no tenen la fortuna de poder atendre-la perquè tenen néts, no tenen cotxe, tenen feines, tenen els marits ocupats... i moltes altres causes que fan que la filla més adient per acompanyar-la és sense discussió la Laieta. Tant ella com jo, de bon grat, deixem les nostres ocupacions, que les tenim malgrat que des d'afora alguns poden pensar el contrari, i l'acompanyem amb entusiasme. Com també van fer en aquella ocasió la Rosalia i el seu marit, Pau, quan la van acompanyar a Urgències perquè a la nostra iaia Rosamunda se l'havia sortit per primer cop l'húmer esquerre.

La propera visita mèdica de la iaia serà a cal dentista, poc abans de la diada. Després, si no passa res, i sobretot si ella es troba animada, l'acompanyarem a balneari de Caldes de Bohí, serà el 27 de setembre. Aquesta és l'agenda de Rosamunda determinada per la precarietat de la seva salut. Heu de tenir present que el Metotrexato que s'injecta els dilluns és magnífic per combatre l'Artritis Reumatoide però que també té efectes secundaris impedint el creixement cel·lular. Una causa més perquè Rosamunda trobi que els vestits se l'hi fan amples i llargs.

No us atabalo més. Això, doncs, és el que té la condició de l’èsser humà. La natura ens ha previst per portar al món una generació; cosa que amb 40 anys n'hi ha prou i de sobres; o potser ja no? La resta d'anys, són de propina, un regal, fins que la mecànica aguanti. El pitjor és quan s'espatlla el software, com la veïna Antònia que ja no sap empassar-se el menjar i s’està tot el dia lligada al seient. O com la veïna Remedios que van enterrar el passat dijous després de molts anys amb l'Alzheimer.