Una característica comú en els que passem la
seixantena és que tenim la percepció diferent dels cicles temporals de com ho
perceben els més joves. Ho dic per l'experiència puntual del pas de les
estacions. Cada any copso amb més precisió el rebrot dels plataners d'ombra
quan mostren les seves capçades obrint-se verdejant a pocs metres de les finestres de
casa; o la sobtada densitat verd clar de les branques ondulants del desmai que
decora una propera cantonada en la bonica plaça del Ponent emmarcat des de
la dreta el puig de Can Poal creuat de camins vorejats de xiprers, en una imatge
que evoca la Toscana renaixentista, al voltant de la casa pairal de blanca
façana orientada al nord veïna pel ponent de dos edificis de maó roig i teulada
a dues aigües; inharmòniques instal·lacions ramaderes ocasionalment dedicades a la
cria de vedells alimentats pel farratge i el cereals conreats en l’obaga que les envolta i ressegueix paral·lelament la carretera d’Olesa.
L'inexorable pas dels temps també es fa evident en les
persones que ens han deixat. Amb els anys hem anat prenent molts dels nostres
estimats: pares, altres familiars, amics, veïns, companys de feina, coneguts.
Cada dia als obituaris socials i personals s'afegeixen nous noms deixant-nos
orfes d'aquelles persones que ha estat presents en el nostre dia a dia
oferint-nos coneixements i moments de gaudi i bona companyia.
També l’experiència dels anys demostra empíricament com
les relacions personals originades en l'entorn laboral, o d'estudi i formació,
crea un ample espectre de vincles, amb diversitat de matisos: companys i
col·legues lligats per fils, teranyines, de relacions positives o negatives,
resultants de moltes hores de convivència en tota mena de situacions. Arribant
a un enorme grau de coneixement mutu, quasi simbiòtic, per impregnació fins la
saturació. Així els coneixem al detall diferenciant aquells excel·lents
companys col·laboradors, desinteressats i bones persones de l'adulador
apegalós, l'envejós i altres elements nocius dels quals cal allunyar-se.
S'estableix, doncs, una ampla paleta de tota mena de graus d'afecte i simpatia
entre els familiars, companys circumstancials de tota mena, amics, veïns, etc.
fonamentada en l'experiència vital y que ens fa entendre el que hi ha més enllà
del missatge directe que rebem de les persones del nostre entorn.
El fet constatat és que quan es perd el contacte amb les
persones amb qui hem establert forts vincles de coneixement, per mor de les
moltes hores de convivència, aquest lligam s'afebleix sovint fins l'extinció.
És el cas, per exemple, dels col·legues universitaris quan finalitzen la
carrera, els companys de feina que marxen per treballar en un altre lloc; o,
els veïns de tota la vida que canvien de domicili. Sé d'alguns companys de
feina que després de ser acomiadats col·lectivament (per causa de la
deslocalització industrial) i veient-se en l'atur fins la jubilació van
establir un parell de dies al mes per trobar-se amb l'excusa d'esmorzar plegats
i fer petar la xerrada. A copia de mesos els membres d'aquestes penyes van
deixant d'anar-hi a la cita dels dimarts alterns. Altres han mantingut un
contacte telefònic regular, o per correo-e, però la realitat, després de deu
anys, és que les trucades i els e-mails són cada cop més distants en el
temps, i en molts casos s'ha extingit el fil de comunicació. Després de dècades
de companyonia, fins i tot de forta amistat, molts d'aquest subtils filament de
comunicació han desaparegut.
També sense causa directa aparent alguns familiars,
cosins, i fins i tot germans, deixen de tenir contacte, sobre tot quan els
pares o els avis moren i desapareix amb ells el fil comú que unia els
components de la família extensa. Encara més greu és quan algú troba motius de
queixa, i de retrets, reals o imaginaris que arriben a destruir la relació de
pares i fills, o entre germans, com en casos que tots coneixem. Odi fraternal
que genialment queda reflectit en la pel·lícula d'Antoni Verdaguer "La
teranyina" (rodada, entre altres indrets, a la Casa Alegre de Sagrera
del carrer de la Font Vella de Terrassa); en el film el germans Rigau (Fernando
Guillén i Amparo Soler Leal) s'odíen obertament per les diferències de criteri en la gestió de
la fàbrica tèxtil que havien aixecat tres generacions de la seva família. És
una pel·lícula excel·lent estrenada al 1990 que avui, vint-i-cinc anys després,
ens sorprèn amb la meravellosa tasca de tots els que van treballar per fer-la:
actors, guionistes, entre ells Jaume Cabré, autor de la novel·la homònima
(premi Sant Jordi de 1984) en que es basa el film, tècnics, decoradors,
sastres, els més de 700 extres. En definitiva tota una munió de professionals i
artistes que van elaborar en vuit setmanes de rodatge un producte per fer de la
ficció literària una obra d'art cinematogràfica que ens relata uns fets que la
memòria històrica no pot oblidar.
Per acabar, cal dir que tant Fernando Guillén com Amparo
Soler ens van deixar en el 2013. Ells, com molts altres actors del film, Anna Lizaran
entre altres, han seguit el camí de l'ombra dels xiprers, on tots estem
abocats d'arribar tard o d'hora.
Foto: Anna Lizaran i Sergi Mateu en una escena de La teranyina.
Fitxa tècnica de La teranyina
Director: Antoni Verdaguer
Guió: Jaume Cabré, Jaume Fuster, Vicens Villatoro.
Actors: Fernando Guillén, Ramon Madaula, Sergi Mateu, Amparo
Soler Leal, Ovidi Montllor...
Any: 1990
Duració: 123 min.
...-