dimarts, 29 de desembre de 2015

Pangea i l'esquirol


Som en plenes vacances escolars per festes de Nadal i Any Nou, fet que té com a conseqüència l'emissió per les cadenes de televisió de pel·lícules dirigides a la captura de l'atenció del públic infantil, i no tan infantil. Ahir vespre en hora de màxima audiència una d'aquestes empreses que pretenen ocupar les nostres llars i el nostre temps, sovint amb notable èxit, va emetre el quart lliurament de la saga "Ice Age", titulada en català: Ice Age 4: La formació dels continents, estrenada als cinemes el 2012.

L'acció se situa 208 milions d'anys en el passat quan Pangea, el supercontinent, comença a esquerdar-se separant-se en grans blocs continentals, suposadament a partir de l'esquerda iniciada per l'intent de l'esquirol Scrat d'amagar un aglà. Els personatges coneguts dels films anteriors patiran les conseqüències de la deriva continental fruit de la tectònica de plaques i no pas del pobre Scrat i la seva esmunyedissa fruita de l'alzina. En la fugida del trasbals catastròfic que afecta la superficie del planeta els personatges: Manny, Diego y Sid trobaran uns pirates, motiu més que sobrat per omplir d'acció molt ben dibuixada els 94 minuts que dura el film.

Hi ha qui minusvalora aquesta entrega qualificant-la de repetitiva i dirigida a un públic derivat de Barri Sèsam. No em sembla malament que aprofitant boniques imatges s'insisteixi en inculcar als infants espectadors principis morals i ètics, com el respecte i l'amor entre els diferents, la protecció de l'ancianitat, la solidaritat, el perdó d'aquells que reconeixen els seus errors, fins i tot la lluita contra la pirateria en totes les seves accepcions; sense oblidar el brillant toc final sobre els perills del canvi climàtic per un acte irresponsable del catastròfic Scrat. Tot això sucat amb la Novena de Bethoven i un pessic de L'Odissea d'Homer.


Títol original: Ice Age: Continental Drift (Ice Age 4)
Any: 2012
Duració: 94 min.
Direcció: Steve Martino, Mike Thurmeier
Producció: Blue Sky Studios

...-

dijous, 17 de desembre de 2015

Les tres edats


No és el primer cop que prenc una imatge de Gustav Klimt per il·lustrar una entrada d'aquest bloc. Com veieu es tracta d'un retall de l'obra sobre llenç de 180 x 180 cm "Die drei Lebensalter der Frau" (Les tres edats de la dona) de l'any 1905. És sorprenent la gran popularitat d'aquesta pintura de l'artista vienès, reproduïda en tota mena de retalls i objectes; potser degut a la seva impressionant força decorativa. El que m'apassiona d'aquesta obra és la notòria metàfora de la vida genialment representada per l'element femení de l'espècie humana. El centre d'atenció l'ocupa una maternitat a l'estil de les "Madonnes" de renaixentistes com les de Raffaello Sanzio; però, aquí la jove mare se'ns mostra en plenitud vital amb flors a la cabellera en al·lusió a l'esclat de la primavera i l'inici de la vida. Al seu costat amb el rostre ocult, potser plorant, es representa la vellesa, amb una dona de perfil que mostra l'efecte dels pas del temps, la cabellera grisa i la degradació física del cos al final de la vida. Qui contempli aquesta pintura amb ànim interpretador arribarà a sentir la dinàmica universal que en impregna a tots, en un cicle ineludible d'etapes ben diferenciades les quals, tot plegat, no passaran de un grapat de desenes d'anys.

La primera obra de Klimt que em va sorprendre quedant-se fixada per sempre a la meva memòria va ser "Der Kuss" (El petó) de 1908-1909; era la imatge que lluïa la portada del llibre de Herbert Marcuse "Eros and Civilisation" de 1955 (la versió catalana és de Jordi Solé Tura), un tractat de filosofia i sociologia popularitzat en els agitats anys del 68. Després vaig saber que Klimt era un pilar fonamental del corrent modernista de començaments del segle XX. Sembla, però, que la veneració de Klimt pel Renaixement és evident, només cal comparar la versió de la "Danae" de Tiziano amb la de Klimt, interessant exercici que us deixo al vostre lliure criteri, només cal observar les dues versions de Zeus convertit en fertilitzadores monedes d'or.

Per acabar, Klimt en la pintura com molts d'altres artistes d'altres àmbits, per exemple Jorge Manrique en la poesia, ha mostrat genialment en la seva obra la essència de la vida humana i la seva tràgica autenticitat. Quan naixem, fet de singularitat meravellosa, venim amb el lot complet, inclòs el final ineludible.



...-

dimarts, 24 de novembre de 2015

Tchindas


Quan començava a bastir a quest bloc, allà pel 2007, i motivat pels vincles personals amb capverdians de l'illa de Sao Vicente vaig descriure cinc cèntims de l'arxipèlag de Cap Verd, ex-colònia de Portugal. En Sao Vicente, una de les illes més allunyades de la costa del Senegal, trobem Mindelo que és la capital cultural i bohèmia de Cap Verd, mentre que Praia, en l'illa més gran, és la capital oficial i administrativa. Mindelo s'ubica en una esplèndida badia mirant a ponent i veient cada dia com en sol s'amaga darrera l'skyline del Monte Cara. Aquesta ciutat que fou popularitzada arreu musicalment, per ser el lloc de naixement de Cesária Évora, ara torna a ser d'actualitat a ran del film documental Tchindas codirigit pel periodista Marc Serena (Manresa 1983) i el director Pablo García Pérez de Lara (Barcelona 1970).

Ahir, dilluns 23 de novembre, vam assistir poc més de quaranta espectadors a la projecció al cinema Catalunya de Terrassa d'aquest film en sessió organitzada pel col·lectiu LGTB de Terrassa amb el suport de la regiduria municipal de Ciutadania i Qualitat Democràtica. Lluïsa Melgares titular d'aquesta regiduria va moderar el col·loqui posterior a la projecció del film, amb la participació del codirector Marc Serena.

Els materials del documental van ser filmats al llarg d'un mes i mig, sense actors. Tots els que hi apareixen els veiem en escenes de la seva vida quotidiana real, sense fer interpretació. Per descomptat hi ha un fil argumental, que és la preparació del Carnestoltes, amb la direcció activa d'un grup de trans encapçalats per Tchinda Andrade, transsexual de 35 anys que viu de la venda del petits bunyols (coxinhas) que ella mateixa prepara. La pel·lícula ens submergeix en la quotidianitat de la vida a Mindelo, en la realitat d'una vida dura i austera; però, feliç amb llibertat, amb solidaritat, col·laborativa; amb respecte per l'orientació sexual del proïsme, fet que és una valuosa conquesta social absent d'altres llocs, tant a l'Àfrica com altres parts del món, on l'homofòbia i la persecució de la diversitat en l'orientació sexual arriba al manteniment de lleis que castiguen amb la mort als "diferents".

Felicitem el col·lectiu LGTB de Terrassa per haver organitzat aquesta projecció i coloqui amb motiu del Dia Internacional de la Memòria Transsexual (20 de novembre) en record de les persones que han mort o han patit agressions de tota mena a causa de la transfòbia.


...-
Foto: Tchinda Andrade en un fotograma del film "Tchindas", cedit per: www.Tchindas.com

dilluns, 19 d’octubre de 2015

Nostre amic el Nitrogen


En el llibre de ciències de la meva infància van presentar-me el nitrogen com un gas "inerte", present en més de tres quartes parts de l'aire que respirem. Quan el nitrogen atmosfèric combina amb l'oxigen per forces químiques o per efecte de l'alta pressió i temperatura, com és el cas dintre dels cilindres d'un motor Diésel, s'obtenen alguns dels òxids de nitrogen que mostra la taula següent segons diu la Viquipèdia:

Fórmula
Nomenclatura sistemàtica
Nomenclatura de Stock
Nomenclatura tradicional
N2O
Monòxid de dinitrogen
Òxid de nitrogen (I)
Òxid nitrós (Anhídrid hiponitrós)
Gas del riure,
NO
Monòxid de nitrogen
Òxid de nitrogen (II)
Òxid nítric
N2O3
Triòxid de dinitrogen
Òxid de nitrogen (III)
Anhídrid nitrós
N2O4
Tetraòxid de dinitrogen
Òxid de nitrogen (IV)
Tetròxid de nitrogen
NO2
Diòxid de nitrogen
Òxid de nitrogen (IV)
Diòxid de nitrogen
N2O5
Pentòxid de dinitrogen
Òxid de nitrogen (V)
Anhídrid nítric

Aquests compostos ara estan de moda per la desgràcia del primer fabricant mundial de cotxes, el popular "Konzern" VW, que ha estat descobert en flagrant mentida de les quantitats que els seus motors TDI generen d'aquestes boniques molècules. Dic desgràcia perquè el gegant automobilístic alemany haurà de pagar multes milmilionaries i modificar centenars de milers de motors arreu del món per causa d'aquest petit "fake" en els catàlegs de característiques dels seus motors que cremen gas-oil.

El cas em recorda la doble moral d'aquells que fan "trampa", com són el que incompleixen les normes sistemàticament, però hi dediquen grans esforços i enginy fent filigranes per a que no ho sembli. Els primers que fan frau són les institucions que permeten la continua extracció i utilització de combustibles fòssils, la combustió dels quals altera irreversiblement l'equilibri tèrmic del planeta. S'escandalitzen les institucions per les emissions d'òxids de nitrogen dels cotxes, però no multen ningú per les immenses quantitats d'altres contaminats d'origen fòssil abocats diariament a l'atmosfera: sutges, CO2, òxids de sofre... Sospito que el cas del fabricant de cotxes VW respon a la política de trobar un cap de turc i fer l'efecte de que algú vigila per la salut del planeta. De moment a l'estat espanyol les lleis peperes van contracorrent i castiguen amb impostos extres als productors i consumidors d'energies netes. Si fóssim creients hauriem de dir: "La Mare de Déu ens ampari!".


...-

divendres, 16 d’octubre de 2015

Obsolències

(Relat de tardor)

He estat reordenant els llibres i els CD de música. Els últims, dins les seves capses de metacrilat, des de fa anys ocupen un parell de baldes de moble a la sala d'estar. Resulta que passen mesos abans no posi un disc compacte a l'equip d'alta fidelitat (HiFi, com s'anomenava en els anys setantes); i, davant la manca d'espai pels llibres (de paper) que de tant en tant incorporo a la meva biblioteca he decidit situar els CD en un altre lloc; potser més inaccessible, però que atorga al conjunt un ordre més racional.

De fet, tinc molta feina a reestructurar l'espai domèstic. Hi ha un calaix sota el llit del meu fill a petar de cintes VHS amb clàssics del cinema de tots els temps, l'aparell reproductor de les quals encara hi és, desendollat es clar, sota el reproductor de DVD, just al costat esquerre del reproductor de "cintes de casset". Un dia, quant més aviat millor, hauré de fer un pla de neteja per reconquerir l'espai de casa que l'entropia i l'evolució tecnològica m'han arrabassat al llarg de pocs anys.

Un deteriorament similar passa amb altres àmbits de la vida. Ho sabem aquells tenim edat d'haver compartit alguns anys amb els néts. També ho saben, però no hi fan cas, alguns partits polítics; exemple d'avui mateix ha estat l'escridassada al que fou president del govern espanyol Felipe González en la seva visita a la Universitat d'Alacant. El grup de cridaners, durant vint minuts, ha fet al·lusions al vincles del rellevant polític del PSOE amb empresaris tals com el mexicà Carlos Slim, ponent en el mateix acte; i amb la polémica guerra bruta del govern encapsalat per González dels anys vuitantes, relacionant-lo amb els GAL.

En general convindreu amb mi que cal ser endreçat, dedicant-hi el temps necessari al manteniment i a tenir cura de tot allò que es deteriori física o moralment... I, les andròmines obsoletes al contenidor de reciclatge.


...-

dilluns, 21 de setembre de 2015

Dependència de grau III



(Relat d'estiu)

El brunzit del motor a benzina de la tallagespa que passejava amunt i avall el veí de l'altra banda del carrer, mentre em prenia el te amb torrades al porxo de l'apartament que hem llogat per tot l'estiu, no era prou atabalador com per a treure'm del cap el neguit d'un malson que m'havia fet fora del llit a quarts de set del matí. Malgrat tot, el fet prenia l'aspecte positiu de que així gaudia del desdejuni amb una esplèndida sortida de sol en un nítid dia de començaments de setembre.

Algú va parar-se davant la porta del reixat del carrer, per la seva fesomia potser era una magrebina d'ulls negres i d'edat entre els trenta i els trenta-cinc, vestida amb uniforme blanc (com d'hospital o de treballadora de serveis sanitaris, com ara odontologia). La dona trucava el timbre des de la porta del jardí. S'ha de dir del jardí que era un rectangle de vuit metres per divuit de façana, llastimosament descuidat pels propietaris, contràriament al del veí del davant: El nostre el componien quatre clapes de gespa feréstega, una olivera renegrida a l'esquerra del camí empedrat des del porxo a la porta i un desmai, a la dreta del mateix camí.

Quan l'Eva Guil va obrir la porta de ferro forjat va trobar-se sobtadament a les mans un pesant i compacte farcell, fet de tovalloles noves blanques de boníssim rus, on no eren visibles marques, etiquetes ni brodats. Sense badar boca la noia que l'havia fet donació del misteriós paquet va girar cua i dirigint-se ràpidament per la dreta vorera amunt va entrar en el seient de l'acompanyant d'un Toyota blanc que restava amb el motor en marxa a uns deu metres. Coincidint amb el lleu soroll fet pel tancament de la porta el cotxe va sortir silenciosament del lloc on estava i es va perdre a gran velocitat carrer amunt. Ningú va parar atenció a la matrícula.

Per entre l'escletxa que s'obria en la part superior del paquet de tovalloles l'Eva va descobrir un rostre infantívol, d'un nadó endormiscat, de pocs dies de vida. Alarmada va entrar a la casa per mostrar-lo al seu germà gran, en Rafel, un conco de cinquanta anys però que semblava de seixanta-cinc, que en aquells moments s'ocupava en un racó de l'ampla cuina en la construcció d'un veler de tres pals reproducció fidel d'un original del segle XVII a escala 1:50. Ambdós quedaren bocabadats observant la criatura. Un cop desempallegada del draps que l'empaquetaven, l'Eva agafà maternalment la criatura, ara només guarnida amb un senzill bolquer; tal com l'apropava al seus ulls el nen s'anava reduint de volum i anava transformant-se en un aneguet de finissin plomall de color gris terròs, com de peluix. L'Eva va comprendre que a partir d'aquell moment la vida l'havia canviat del tot, s'hauria de dedicar en cos i ànima totes les hores del dia a tenir cura d'aquella fràgil criatura (nen o peluix) tots els dies de tots els anys que calguessin.


...-

divendres, 28 d’agost de 2015

Arquitectura, on ets?




Potser no cal haver-se estudiat els textos de Vitruvi sobre les normes fonamentals a tenir en compte pels arquitectes a l'hora de dissenyar els seus encàrrecs i projectes; però, malauradament més de vint segles després de que l'arquitecte llatí redactés el seus tractats en l'art de la construcció, trobem errors imperdonables i construccions grolleres que signen Doctors i Llicenciats en Arquitectura sortits de les Facultats que els han reconegut una aptitud i formació adient a la responsabilitat de construir, i capacitat de facturar, que els atorguen.

Sé, per veu d'arquitectes novells que en els projectes de fi de carrera han de demostrar la seva originalitat, capacitat d'innovació, eficiència tecnològica i mil meravelles més... Tot i així, resultats de l'arquitectura actual d'arreu l'Estat, tenim xapuces com la coneguda "Ciutat de les Arts" a València; i, en les antípodes d'aquell pretès super-glamour de disseny arquitectònic, trobem la casa de les llàgrimes, familiarment l'anomenem així perquè fa plorar (veieu-la a la foto de més amunt), sita on s'ubicava el "burot" a la confluència de les carreteres de Montcada, Martorell i Olesa.


...-

dijous, 27 d’agost de 2015

Els plecs del palmell de la mà


No sé per què he retardat tant la redacció d'aquest l'obituari per la recent defunció del meu amic Thomas Büchenthal; potser és perquè cada defunció d'un dels nostres més pròxim evidencia vívidament la nostra pròpia mort. Qui esperi trobar-se aquí un panegíric ple de lloances edulcorades no cal que segueixi llegint. Als altres lectors tinc tantes coses a dir a propòsit de la seva vida, i de la seva mort, que em costa triar un esquema argumental escaient. Per començar, s'ha de dir que va néixer en un barri gris de la grisa i post-bèlica Terrassa del 1942, a tres anys del triomf del sagnant cop d'Estat contra la legítima segona República Espanyola anomenat "Movimiento Nacional", i a dos minuts caminant des de cal Matalonga, l'industrial terrassenc i amic del colpista general Franco. Encara avui podeu observar la, encara ara, sumptuosa residència familiar del fabricant tèxtil a la cantonada nord-oest de la cruïlla entre carrer Sant Quirze i Topete, disseny de l'arquitecte modernista Lluís Muncunill. Un dels Matalonga, aquell que convidava a opulentes festes al dictador gallec juntament amb alts càrrecs del "Movimiento", va ser alcalde de Terrassa entre 1952 i 1953, era per tant cap local del partit únic de franquisme, la FET-JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista). La seu de "La Falange" local era a la part alta del carrer de Sant Pere, baixant-lo a uns cinquante metres trobem a la dreta la confluença del carrer Gaudí; justament allà va morir atropellat per un camió el meu oncle quan anava a treballar en bicicleta. Era l'any 1949, i el seu pare (el meu avi patern) va venir del poble d'Andalucia, on tenia una casa i uns improductius terrenys d'emparrats, per cobrar la indemnització que la companyia d'assegurances va destinar a la mort del seu fill.

Era en aquells anys, poc abans de morir el meu oncle, que el pares d'en Thomas van escolaritzar-lo en el més prestigiós centre educatiu de Terrassa "Els escolapis", dirigit pels capellans seguidors de Calasanz. Sense fer el batxillerat va deixar els estudis i va treballar en diversos oficis, alguns relacionats amb les arts gràfiques. Com tants terrassencs es va casar-se amb una noia d'origen andalús, emigrant interior tal com havia estat la seva mare. Després d'uns deu anys de casat, per diverses raons que no cal esbrinar; però, sobre tot per l'esperança infundada d'anar a una terra d'oportunitats va decidir traslladar-se a la pirinenca Andorra amb la seva família, que aleshores era constituïda per la parella i els tres infants fruits del matrimoni. Al petit principat dels Pirineus va fer diverses feines: pintor de rètols, empleat d'un comerciant finès. Finalment, just abans de jubilar-se prematurament a causa de greus problemes vertebrals amb intervenció quirúrgica a la columna per afegir una placa de metall i quatre cargols, va treballar de funcionari municipal amb uniforme, gorra i xiulet.

Va ser a ran del càncer de l'os del turmell que li van haver de tallar la cama esquerra per sota del genoll. Des d'aquell moment va canviar el tarannà d'en Thomas, va esdevenir més hipocondríac, més irritable; actitud comprensible que tolerem en tots els malalts de càncer que viuen permanentment sota l'espasa de Dàmocles, des de dia que reben el primer diagnòstic positiu fins l'últim dia de la seva vida. En el cas del Thomas els rebrots de la metàstasi van arribar-li al pulmó on va patir les subseqüents doloroses intervencions per extraure-li els tumors, al menys tres cops si no recordo malament. Finalment, un xafogòs día d'agost, a dos quarts de sis de la tarda, el seu organisme amb el sistema immunològic desgavellat per la quimioteràpia va dir prou; després de tres o quatre dies de proves i analítiques va morí, quan no ho esperavem, en el mateix centre hospitalari on havia vist la llum per primera vegada setanta dos anys enrere.

I és que vivim tractant d'ignorar l'evidència de que per una causa o per altre tots estem obligats irremediablement a patir un final de les nostres vides, sigui per malaltia, per accident o per l'envelliment irreversible d'un o més òrgans vitals; tant se val que sigui per causes pròpies, internes o externes. Pocs dies enrera vaig llegir un article de diari que qüestionava el per a què els humans voldríem viure fins els 120 anys; arribaríem amb la major part dels sentits reduïts com també la mobilitat, seriem, en el millor dels casos, un munt d'experiència dins d'una bossa foradada amb les costures esbotzades. Mireu-vos les mans, en el palmell trobareu uns plecs que insinuen una lletra ema. Ma mare em va dir, quan justament havia fet els sis anys, que aquest signe indicava als portadors que havíen de morir amb tota seguretat, ho recordo nítidament.

Un dels passats vespres a la TV2 David Trueba, l'escriptor, director de cine i periodista, deia comentant la seva novel·la "Blitz", publicada al febrer dels 2015 (Blitz és llampec en alemany) que els humans tenim un comportament estúpid davant del devenir del temps. Dediquem recursos i esforços a lluitar inútilment contra el pas dels dies, no volem que el temps corri amb el seu efecte devastador apropant-nos a l'envelliment, la malaltia i la mort segura. Per tant, seguint el sentit comú, cal viure la vida cercant la felicitat que trobarem en la bellesa, en la natura, el coneixement, el benestar del dia a dia; per a nosaltres i per els nostres, oblidant greuges reals o imaginaris.

Finalment, un consell per aquells qui encara siguin víctimes de les vanitats mundanes, de tant en tant convé llegir de Jorge Manrique la seva commovedora "Coplas a la muerte de su padre", que comença així:

"Recuerde el alma dormida
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;...


Foto superior: Casa Ramon Matalonga, de Lluís Muncunill (1914)
...-

dissabte, 15 d’agost de 2015

Braus i tortura


Una amiga resident al País Valencià m'ha fet arribar una noticia dels diaris locals on comuniquen la mort d'un home de 32 anys víctima, el passat 13 d'agost, d'una o més banyades de brau en les festes del poble de Museros. Hi ha qui diu que aquells que moren pels seu gust, ebris d'etanol o al·lucinats per altres substàncies, "Hasta la muerte les sabe a gloria"; els defensors d'aquesta opinió diuen que aquestes tragèdies no els toca la fibra del planyiment ni la compassió. La meva opinió és que les bestialitats fomentades, organitzades, o simplement autoritzades pels organismes civils, per exemple com són les comissions de festes municipals, carreguen sota la seva responsabilitat les morts (freqüents) en aquestes primitives i estúpides tradicions impròpies dels temps que vivim, mostres de brutalitat com la tradició de llençar cabres des del campanar de l'església del poble.

He llegit amb alegria que diverses ciutats de l'Estat han eliminat les subvencions públiques a les "Corridas de toros". Ja era hora, tot i les pèrdues derivades d'aquestes iniciatives pel negoci dels ramaders de braus de lídia i els seus empleats. Però, la xifra de 560 milions d'euros/any, en subvencions al manteniment d'aquest sanguinari espectacle, segons diversos estudis, hauria de tenir un altre destí més fructífer en àmbits socials.



...-

dimarts, 4 d’agost de 2015

Agost


Eren passats dos quarts de dues d'un xafogós migdia d'agost. Havíem acompanyat l'anciana mare de la Mirèia a una visita rutinaria a cal reumatòleg i mentre esperaven que sortís de la consulta vam deixar el sedan de vuit anys en una cantonada propera a l'ombra del plataners; allà un parell de bancs ens insinuaven una plàcida espera. Els bancs estaven situats d'esquena a la l'extensa zona de gespa, que justament en aquell moment retallaven els empleats dels serveis municipals de manteniment de parcs i jardins, en realitat és un espai pertanyent a la Biblioteca local de la UPC. El soroll de les màquines de jardineria era eixordador, tot i així van gaudir de la intensa olor d'herba tallada i vam seure en el banc més allunyat dels nostre cotxe; perquè l'altre, el més proper, estava ocupat per un indigent d'aspecte sinistre i envoltat de mosques, tot brut i descuidat. L'home d'uns seixanta anys vestìa estrafolariament amb un gruixut tabard impropi per la temperatura de 34ºC en aquell moment i amb un gran mocador de teixit aragonès al coll, d'estarrufada cabellera grisa, llardosos pantalons texans llargs i sabatilles esportives de gruixuda sola multicolor. Al terra a la dreta d'on seia hi tenia una gran bossa esportiva negra amb el logotip d'una coneguda marca multinacional. La bossa suportava una mena de crossa, un bastó extensible d'alumini.

Després d'uns minuts de seure en aquell poc confortable lloc, va sobtar-me el lleuger cop al pit d'un petit objecte com caigut del plataner que ens oferia l'ombra, la cosa va rodolà fins al terra on vaig comprovar que es tractava d'un petit bocí de pa, molt tendre, com de brioix, del tamany d'una ametlla amb closca; de seguida vaig sentir la veu de l'home que seia a un tres metres a la meva dreta, deia: "Hijo de la gran p... de calanda. Eres un m..." i així un munt de barbaritats sense fonament, evidentment falses, referents a la meva orientació sexual i a l'ofici dels meus progenitors. Llavors vam constatar que aquell indigent, "homeless", sonat, o con vulguem qualificar-lo, en realitat era un deficient mental, potser víctima de l'esquizofrènia o de la malaltia d'Alzheimer. Vaig restar mut, com si res hagués sentit; l'home es va aixecar, va recollir els seus estris i va marxar rondinat en direcció al carrer Prat de la Riba envoltat de les seves mosques.

La conclusió és que en el nostre món anti-manicomis els malalts mentals, malauradament, sovint són desatesos, fins i tot rebutjats pels familiars, i acaben rodolant per carrers, on malviuen expostos a que qualsevol els agredeixi i acabin sent notícia a les pàgines de successos als diaris. És un problema de salut pública sense resoldre i de difícil solució, ho sabem, perquè enfronta la llibertat dels ciutadans a la força de la societat i de l'Estat de Dret per imposar a cada persona el que necessita.


...-

dissabte, 1 d’agost de 2015

Cotorra de pit gris


Eren dos quarts de vuit i em preparava per parar la taula del desdejuni a la cuina de casa quan un xivarri eixordador m'ha fet mirar per la finestra de la petita galeria, que conté el safareig i la sala de màquines (la caldera d'aigua sanitària i calefacció i la rentadors). Allà he vist a poc més d'un metre de distància una cotorreta de pit gris (cotorra argentina), que s'havia separat del seu estol i em dirigia un ull negre amb interès, però sense por a la meva presència. S'ha estat més de dues hores empolainant-se o mirant de cruspir-se una pedreta de l'ampit de la galeria a tocar de la bugambilla. Un bon inici del mes d'agost que ha entrat amb un fort gir acabant amb la insuportable calorada  que patim des del juny. Ha plogut força, fins i tot ha fet mal a les terres de ponent, ens ha netejat carrers i voreres i ha omplert els escocells d'aigua atlàntica, neta, pura i cristal·lina.

Aquest inici d'agost ha estat especialment rellevant; l'esperava amb impaciència. Ha estat com una fita més vers la crítica edat de la jubilació simbòlica, els 65 anys. És aquesta edat en que la societat sembla arraconar els seus membres "ancians" en una mena de llimbs fins l'arribada de la mort certa. Sobre aquest tema ahir al vespre uns familiars van fer uns comentaris còmics associant la pèrdua de massa capil·lar i l'argentor de les temples amb la meva persona... Sí -vaig dir- vaig de baixada. En realitat com tots els presents que inexorablement ens apropem al mateix ritme a l'encontre amb la nostre pròpia mort.

Cal, per tant, gaudir del dia a dia, aprofitant tots els minuts per fruir del que la vida ens atorga i defugir les amargors innecessàries. Si les xacres de l'edat i el cap pelat vol dir que tens la mort més aprop, penseu en la dita castellana: "De aquí a cien años todos calvos"... Com la calavera del cinquè acte de Hamlet que llença un "Clown" mentre obre una fossa i Hamlet diu:

"Ahí va otra: ¿por qué no podría ser la calavera de un abogado? ¿Dónde están ahora sus sutilezas, sus argucias, sus casuísmos, sus títulos y sus trucos? ¿Por qué consiente que ese rudo villano le pegue en la coronilla con una pala sucia, sin armarle pleito por agresión? ¡Hum! Ese tipo pudo ser en sus tiempos un gran comprador de tierras, con sus estatutos, sus resguardos, sus términos, sus garantías dobles y sus cobranzas: ¿el término de sus términos y la cobranza de sus cobranzas es tener su terminada mollera llena de interminable barro?..."




...-

dissabte, 18 de juliol de 2015

El rossinyol i la justícia


La primera lectura d'aquest estiu ha estat la novel·la "Matar un rossinyol" de Nelle Harper Lee, premi Pulitzer del 1960 i duta al cinema per Robert Mulligan al 1962, film trioscaritzat com no podia deixar de ser-ho.

Harper Lee està d'actualitat als mitjans per la seqüela que sortirà a la llum un d'aquest dies de la seva primera i, fins ara, única obra. He llegit que l'anciana autora viu en una residència en la més absoluta austeritat. L'assumpte portarà cua.

Retornant a la novel·la que ens ocupa, s'ha de dir que és un relat descrit en primera persona per la Scout, la filla de vuit anys de l'advocat Atticus Finch, (finch és en anglés: pinsà) que s'ha d'encarregar de la defensa d'un home negre acusat de violació d'una noia blanca en un poble del Sud profund dels EUA en els anys trentes. La novel·la te molt d'autobiografia. Un dels amics de Scout i del seu germà gran, Jem, és Dill un noi de petita complexió i d'imaginació frondosa que realment era el que després seria el famós Truman Capote.

Com totes les obres d'art de vàlua, l'obra de Harper Lee té moltes lectures, d'una banda es descriu la vida en els anys posteriors a la depressió dels 29 en els pobles i ciutats agrícoles dels estats "confederats": Alabama, Mississipi, Georgia... Per altra banda s'analitza el conflicte personal entre el que ens convé, el que ens beneficia a nosaltres i als nostres i el que moralment cal fer encara que impliqui perjudicis i complicacions per a nosaltres i els nostres més estimats. El vicis i les virtuts dels humans són exposades al judici del lector en diverses circumstàncies, ressaltant la estúpida irracionalitat davant dels prejudicis racials, tot escrit de forma commovedora d'extraordinària sensibilitat i bellesa.

No podem deixar de citar un dels personatges clau, paradigma de generositat i senzillesa, representat per Boo, l'estrany, solitari i aïllat veí Albert Ridley; interpretat en el film de forma magistral per l'actor Robert Duvall; us aviso que pot arribar a emocionar-vos fins les llàgrimes.

Felicitem-nos, doncs, per haver viscut en el mateix món que han viscut persones com Harper Lee, i d'haver gaudit de la seva creació literaria rematada per la història cinematogràfica de Mulligan.

Fitxa:
Títol castellà: Matar un Ruiseñor
Títol original: To kill a mockingbird
Autora: Harper Lee
Editorial: Planeta Bruguera
Any: 1984, Barcelona.
Pâgines: 314


...-

dilluns, 6 de juliol de 2015

El pom de gessamí


Enguany els termòmetres marquen màximes fora de norma. Les temperatures s'enfilen a punts de rècord des dels primers dies d'estiu. Fa una calor excepcional, tal com ho va fer a la primavera. Els experts recomanen paciència, tranquil·litat, mesures de protecció i adaptar-nos a la climatologia estiuenca extrema per a les activitats quotidianes.

Un d'aquests consells és gaudir del que tenen de positiu la calor i els llargs dies de sol canicular: entre moltes altres accions està la de fruir de la fragància que els crepuscles d'estiu ens ofereixen plantes com el gessamí i la flor de nit ("Dondiego", o "Dama de noche" en castellà). Els records queden més profundament marcats a la memòria si s'acompanyen dels l'aromes fascinants; com en aquells jardins de Torre Valentina quan després de sopar fèiem una passejada pels voltants de l'Hotel on passàvem uns dies cada any mentre els fills eren menors. Sempre coincidíem amb la celebració de la patrona dels pescadors, la Mare de Deu del Carme (16 de juliol). Aquell dia desenes de barques desfilaven des del port de Palamós fins a Platja d'Haro fent anar les sirenes i les mànegues d'agua.

Retornant al tema que ens ocupa, ahir l'anciana mare de l'Antonia va preparar un parell de ramells de gessamí, per a dues de les seves filles, enfilant en una agulla de cap de boleta de perla una dotzena de gessamins a punt d'obrir-se collits a última hora de la tarda, el grapat sobrant el va deixar a la petita safata de vidre de Murano al peu de la foto del seu difunt espòs, a l'estil dels "Takonoma" japonesos. Un dels poms va arribar a la meva tauleta de nit, just a ran del peu quadrat de la làmpada. A l'anar-me a dormir l'habitació era prou il·luminada per la lluna que des de llevant reflexava la llum solar sobre el blancs llençols de cotó brodats. Vaig deixar les ulleres a la tauleta sense saber que les deixava just sobre el pom de gessamins. Hores més tard la calor no em deixava dormir vaig posar-me les ulleres per anar a la cuina a prendre un got d'aigua i allà em va sobtar l'aroma dels gessamís: s'havia impregnat el pont de les ulleres i, creieu-me, ara mateix, dotze hores després encara oloren les meves ulleres a la fragància del gessamí.


...-

dimarts, 23 de juny de 2015

Magnòlies


Ahir al migdia vam acompanyar l'anciana iaia de Norberta Rius (la cosina "Berta" de qui en un altre post us feré cinc cèntim) a la rutinària visita  trimestral amb el reumatòleg de "Consultes Externes".

Per ser el primer dia d'estiu la calor i la radiació solar era excessiva, tot i que una brisa de Mestral feia agradable l'estada en un dels bancs a la vorera de Llevant, sota l'ombra dels frondosos plataners, del carrer anomenat "Rambla de Sant Nebridi". Sent dilluns no ens estranyava que sovint passessin per davant nostre, carregats amb la compra on sovintejaven les barres de pa, els clients d'un conegut i proper supermercat que te sortida a dos carrers un d'ells el de Miquel Vives, el qual creua perpendicularment la Rambla de Sant Nebridi al Nord nostre, just a la dreta.

Des d'on seiem, esperant que la iaia surti de la consulta mèdica, gaudim d'un subtil i agradable perfum que de seguida descobrim provenint de les magnòlies que decoren la vorera de Ponent. Des del nostre banc contemplem gran part de l'Auditori Municipal; més aprop nostre, fent cantonada entre Miquel Vives i Rambla de Sant Nebridi hi ha un edifici dedicat a residència d'estudiants i més al Sud, separat per una ampla zona d'aparcament de la UPC, tenim el modern edifici del Grup de Biotecnologia Molecular i Industrial, tal com mostra la foto. Qui havia d'imaginar-se que les noucentistes instal·lacions tèxtils de "Pepito Sala" esdevindrien un espai destinat a la Cultura, la Ciència i la Tecnologia més capdavanteres.


...-

dijous, 18 de juny de 2015

Escocells i altres reparacions



Sembla que és temps de reparacions: Dilluns van canviar el vidre de la porta del carrer del meu edifici, una gran peça de 2 metres per 95 centímetres; el vidre vell s'havia (o l'havien) esquerdat en una perfecta línia a 45º des de la maneta a fins el terra. Avui la brigada d'obres municipal està reparant, tal com ja ho havia anunciat l'Ajuntament, els escocells dels plataners d'ombra en el meu barri, ara patim just a la porta de casa el xivarri del martell pneumàtic i l'avalotador compressor; però, a la fi tindrem els "alcorques" (com s'anomenen en castellà) com cal, sense els panots circumdants aixecats des de anys enrere.

En l'àmbit familiar també és hora de reparacions, a casa de la nostra estimada Rosario avui tenen els paletes que li estan arranjant el baixant d'aigües de pluja que des del terrat passa per la façana. Una feina de precisió que necessita de moderna tecnologia amb càmeres per enregistrar fitxers de vídeo amb el que sabran que cal reconstruir dintre del tub conductor d'aigües pluvials.

És la Natura en evolució. Tot el que està ordenat, i correcte, acabarà espatllant-se i caldrà afegir energia per reordenar-lo; és el Segon Principi de la Termodinàmica. Per a saber més llegiu sobre l'entropia.



...-

dilluns, 15 de juny de 2015

Cleveland i Harvey Pekar


La casualitat va fer que arribés a les meves mans "Cleveland" l'obra gràfica pòstuma de Harvey Pekar. Havia anat a la biblioteca de Ca n'Anglada (BD2) per retornar una novel·la de Kawabata, després vaig fer un cop d'ull al sector que tenen dedicat al còmic, manga i novel·la gràfica. Allà, en la prestatgeria de "Còmic americà" vaig trobar el llibre que ens ocupa. El dibuix de Joseph Remnant és fet amb la tècnica de tinta xinesa i plomí com únic instrument de dibuix, aconseguint les textures i els graus de llum amb la major o menor densitat de línies traçades a mà alçada.

L'autor, nascut al 1939, va morir de forma sobtada l'any 2010 abans de veure publicada aquesta darrera obra. S'havia fet conegut per la sèrie còmica (seria millor dir: gràfica) "American Splendor" la qual fins i tot va ser presentada en forma de pel·lícula l'any 2003, dirigida per Robert Pulcini amb altres col·laboradors.

No trobareu ni un mil·ligram de ficció en "Cleveland". És l'autobiografía de Pekar emmarcada en la història de la seva ciutat. Ressalta l'ascens i el declivi vital personal i de la seva ciutat; on són evidents corrents migratories que enriquien i fèien créixer la ciutat esperonada per la indústria. Descriu el posterior detriorament de la ciutat amb la desaparició de gran part de l'activitat productiva amb la consegüent pèrdua de població. L'autor ens descriu la seves passions: els llibres, especialment les llibreries de vell i el jazz, del que va posseir una gran col·lecció de vinils, també li agradaba passejar per parcs i jardins... Entre tant en cada vinyeta veiem els paisatges urbans de Cleveland, els barris ben diferenciats, els llocs emblemàtics; i, com no? també el caràcter de la gent que l'habita. Així se'ns va mostrant la vida de l'autor, des de l'emigració dels seus pares originaris de Polònia fins les darreres pàgines on proclama la desesperança sobre la recuperació econòmica i social de la ciutat. A la pàgina 121 trovareu una vinyeta on Harvey, està en un carrer hivernal, amb gent "sensesostre" caminant per les voreres, on ell diu: "Sí, en Cleveland la gente está decaida y la ciudad se está vaciando. ¿Qué vendrá ahora? ¿Cómo resolverán el problema del paro cuando las empresas no contratan a nadie?". Questions que podem subscriure també per a moltes de les nostres ciutats.

* * * * *

Autor: Harvey Pekar
Títol: Cleveland
Il·lustrador: Joseph Remnant
Introducció: Alan Moore
Nota de comiat: Jimi Izrael
Editat per: Gallo Nero Ediciones
Any: 2013
Versió: Castellà
Pàgines: 128


...-

divendres, 12 de juny de 2015

Consells que no fan amics


La primera accepció de "consell" en el diccionari de l'IEC és aquesta:

consell 

m. [LC] Advertiment donat a una persona sobre el que ha de fer. Donar un consell a algú. Escoltar, seguir, els consells del seu pare. Demanar consell a algú. Fer algú alguna cosa per consell d’altri, a consell d’altri.

Avui escriuré sobre aquest tema, potser prou conegut; però, motivat a ran d'una inesperada mostra de sorpresa de la meva cosina Norberta quan ahir vaig aconsellar-la que apaivagués un xic la seva accelerada forma de vida, ara farcida d'estrès i agitació. Sí amic lector, a l'hora del comiat vaig dir-li de forma quasi automàtica: "Mira de no responsabilitzar-te de més tasques de les que puguis abastar; els dies només tenen 24 hores. Prioritza racionalment i el que no puguis fer no ho facis". S'ha de dir que ella treballa en una diversitat d'organismes que l'ocupen moltes hores: l'AMPA de l'escola dels seus dos fills, és membre de la Junta del Casal del barri de Ca n'Aurell, és voluntària de la Creu Roja, forma part del Rotary Club. Tots els dies ha de fer dur els nens a activitats extraescolars: el petit va a música i ja ha triat instrument (violí), el gran és jugador de badminton; tots dos fan reforç escolar. Naturalment, ella, te una llar que ha d'organitzar, un marit que treballa lluny de la ciutat en horaris irregulars i llargs; a més, ella treballa a jornada il·limitada en una editorial més de vuit hores al dia. Els caps de setmana, no tots afortunadament, ha d'anar a uns deu quilometres al sud de la Central Nuclear de Vandellòs on te un bonic apartament amb jardí i porxo mirant al mar; és una caseta que consta de cuina, saló menjador moblat provençal amb taula rodona, sis cadires, bufet i un gran sofà convertible, un bany complet i dues petites habitacions decorades estil pop-art; tot plegat un espai més que suficient per a ells quatre i alguna parella de convidats quan cal.

Doncs, quan vaig acabar d'aconsellar-la, com he dit, la Norberta em va mirar amb sobtat gest d'incomprensió per reforçar el llarg "Queeeè?" amb que va reaccionar al meu innocent consell guarnit de bons desitjos per a ella i tots el seus.

Ara penso que potser ma cosina no suporta que la manin, o fiquin cullerada en el seu estil de vida els tafaners com jo als qui no ha convidat a opinar sobre el que està bé o malament en el seu comportament i forma d'organitzar-se les prioritats i obligacions familiars.

***

NOTA: Aquest relat és una ficció, producte purament de la imaginació i qualsevol semblança amb fets i personatges reals és pura coincidència.


...-

diumenge, 31 de maig de 2015

Qüestió de decibels


Som en un dels darrers dies de maig, allà a un quart de nou del matí; quan he arribat a la cuina per preparar el desdejuni m'han saludat simultàniament els crits de les orenetes que anaven en grup carrer amunt i carrer avall sobre les capçades dels plataners d'ombra, les piulades dels pardals i, més a més, un dels més bell sons de la natura: el cant d'una cadernera que com cada any pels matins i capvespres de primavera tardana i d'estiu omple de lluminositat acústica l'ambient amb el seu refilet des de la barra horitzontal més alta d'una petita antena de televisió situada just a uns deu metres davant la meva finestra; tot això emmarcat en un fons verdejant dels prats de Can Poal.

Contràriament a aquesta meravella sonora quan arriba la calor estiuenca i la recerca de la comoditat tèrmica ens obliga a tenir les finestres obertes també ens acompanya una insalubre contaminació acústica. Sí, estimats lectors, és la derivada dels vehicles automòbils, sobre tot dels petits artefactes de dues rodes; no parlo únicament el petardeix de les "Custom" o similars, que també són insuportables; són els mosquits de menys de 50 cc que pugen pel carrer d'Ora amb lentitud de tortuga a les tres de la matinada ultrapassant els 47 dB(A) que prescriu la legislació com a màxim nivell de soroll permès entre les 23 i les 7 hores, per a un entorn urbà residencial. Ho diu la catalana "Llei de protecció contra la contaminació acústica" de 10 de novembre de 2009. Entre les 7 del matí fins les 23 hores són admissibles 57 dB(A).


...-

Font foto: Un artista de la natura que ens la deixa a la xarxa.

dissabte, 23 de maig de 2015

Els fils interpersonals


Una característica comú en els que passem la seixantena és que tenim la percepció diferent dels cicles temporals de com ho perceben els més joves. Ho dic per l'experiència puntual del pas de les estacions. Cada any copso amb més precisió el rebrot dels plataners d'ombra quan mostren les seves capçades obrint-se verdejant a pocs metres de les finestres de casa; o la sobtada densitat verd clar de les branques ondulants del desmai que decora una propera cantonada en la bonica plaça del Ponent emmarcat des de la dreta el puig de Can Poal creuat de camins vorejats de xiprers, en una imatge que evoca la Toscana renaixentista, al voltant de la casa pairal de blanca façana orientada al nord veïna pel ponent de dos edificis de maó roig i teulada a dues aigües; inharmòniques instal·lacions ramaderes ocasionalment dedicades a la cria de vedells alimentats pel farratge i el cereals conreats en l’obaga que les envolta i ressegueix paral·lelament la carretera d’Olesa.

L'inexorable pas dels temps també es fa evident en les persones que ens han deixat. Amb els anys hem anat prenent molts dels nostres estimats: pares, altres familiars, amics, veïns, companys de feina, coneguts. Cada dia als obituaris socials i personals s'afegeixen nous noms deixant-nos orfes d'aquelles persones que ha estat presents en el nostre dia a dia oferint-nos coneixements i moments de gaudi i bona companyia.

També l’experiència dels anys demostra empíricament com les relacions personals originades en l'entorn laboral, o d'estudi i formació, crea un ample espectre de vincles, amb diversitat de matisos: companys i col·legues lligats per fils, teranyines, de relacions positives o negatives, resultants de moltes hores de convivència en tota mena de situacions. Arribant a un enorme grau de coneixement mutu, quasi simbiòtic, per impregnació fins la saturació. Així els coneixem al detall diferenciant aquells excel·lents companys col·laboradors, desinteressats i bones persones de l'adulador apegalós, l'envejós i altres elements nocius dels quals cal allunyar-se. S'estableix, doncs, una ampla paleta de tota mena de graus d'afecte i simpatia entre els familiars, companys circumstancials de tota mena, amics, veïns, etc. fonamentada en l'experiència vital y que ens fa entendre el que hi ha més enllà del missatge directe que rebem de les persones del nostre entorn.

El fet constatat és que quan es perd el contacte amb les persones amb qui hem establert forts vincles de coneixement, per mor de les moltes hores de convivència, aquest lligam s'afebleix sovint fins l'extinció. És el cas, per exemple, dels col·legues universitaris quan finalitzen la carrera, els companys de feina que marxen per treballar en un altre lloc; o, els veïns de tota la vida que canvien de domicili. Sé d'alguns companys de feina que després de ser acomiadats col·lectivament (per causa de la deslocalització industrial) i veient-se en l'atur fins la jubilació van establir un parell de dies al mes per trobar-se amb l'excusa d'esmorzar plegats i fer petar la xerrada. A copia de mesos els membres d'aquestes penyes van deixant d'anar-hi a la cita dels dimarts alterns. Altres han mantingut un contacte telefònic regular, o per correo-e, però la realitat, després de deu anys, és que les trucades i els e-mails són cada cop més distants en el temps, i en molts casos s'ha extingit el fil de comunicació. Després de dècades de companyonia, fins i tot de forta amistat, molts d'aquest subtils filament de comunicació han desaparegut.

També sense causa directa aparent alguns familiars, cosins, i fins i tot germans, deixen de tenir contacte, sobre tot quan els pares o els avis moren i desapareix amb ells el fil comú que unia els components de la família extensa. Encara més greu és quan algú troba motius de queixa, i de retrets, reals o imaginaris que arriben a destruir la relació de pares i fills, o entre germans, com en casos que tots coneixem. Odi fraternal que genialment queda reflectit en la pel·lícula d'Antoni Verdaguer "La teranyina" (rodada, entre altres indrets, a la Casa Alegre de Sagrera del carrer de la Font Vella de Terrassa); en el film el germans Rigau (Fernando Guillén i Amparo Soler Leal) s'odíen obertament per les diferències de criteri en la gestió de la fàbrica tèxtil que havien aixecat tres generacions de la seva família. És una pel·lícula excel·lent estrenada al 1990 que avui, vint-i-cinc anys després, ens sorprèn amb la meravellosa tasca de tots els que van treballar per fer-la: actors, guionistes, entre ells Jaume Cabré, autor de la novel·la homònima (premi Sant Jordi de 1984) en que es basa el film, tècnics, decoradors, sastres, els més de 700 extres. En definitiva tota una munió de professionals i artistes que van elaborar en vuit setmanes de rodatge un producte per fer de la ficció literària una obra d'art cinematogràfica que ens relata uns fets que la memòria històrica no pot oblidar.

Per acabar, cal dir que tant Fernando Guillén com Amparo Soler ens van deixar en el 2013. Ells, com molts altres actors del film, Anna Lizaran entre altres, han seguit el camí de l'ombra dels xiprers, on tots estem abocats d'arribar tard o d'hora.


   Foto: Anna Lizaran i Sergi Mateu en una escena de La teranyina.

Fitxa tècnica de La teranyina

Director: Antoni Verdaguer
Guió: Jaume Cabré, Jaume Fuster, Vicens Villatoro.
Actors: Fernando Guillén, Ramon Madaula, Sergi Mateu, Amparo Soler Leal, Ovidi Montllor...
Any: 1990
Duració: 123 min.


...-