Era la
primavera d'ara fa uns seixanta anys quan els pares van carregar totes les
seves pertinences mobiliàries i domèstiques en el carro de l’oncle Manel, el
germà petit del meu pare. Dalt de tot l’embalum de mobles i paquets van
ficar-m’hi amb instruccions de tenir cura de la bossa de xarxa de fils verds on
dúiem el gat d’ulls de diferent color, era un mascle blanc de grans taques
grises. Aquell dia, hauria de ser diumenge, des del carrer de la Rutlla vam
traslladar-nos al lloc que mostra la foto, a una de les cases dites angleses,
oculta en la imatge per l'arbrat de la vorera esquerra. Ens vam instal·lar tot
i que la casa era encara per acabar, només havien dues portes, la del carrer i
la del pati; la cuina era una taula senzilla, en un racó del menjador, de fusta
sense polir i un fogó de petroli comprat a la "Cuina Moderna",
una coneguda botiga d'estris per a la llar ubicada entre els carrers de Sant Pau i del Cardaire amb la façana mirant al carrer de Puig Novell, cantonada amb el de la Font
Vella.
Dels
anys anteriors poc recordo: la cremada de les mans al braser de ca la iaia
Maria, la brillant llum de carbur, les germanes i alhora veïnes de la iaia,
l'Anna i la Carme; el marit de la Carme, Conrad. A l’època del carrer de la
Rutlla compartia les hores de joc amb el fill petit del veí que tenia un pou al
soterrani i gallines a la galeria del primer pis del patí. D’aquells dies va
ser el primer contacte amb l’escola, una aula d'altíssim sostre regida per una
petita professora de més que de mitjana edat, era l'únic element del sexe
femení en la més prestigiosa institució educativa local com era la “Escola Pia
de Terrassa”. Allà vaig ser alumne de pàrvuls poc menys d'un curs. D'aquell
trasllat de la casa de lloguer a la nostra va ser el canvi de centre escolar el
que vaig percebre con una pèrdua important. Pensava, amb tota la raó, que no
trobaria en la nova escola l’afabilitat de la professora ni la majestuositat de
l’edifici, del qual m’havien impressionat les altes portes amb fallebes i
aquells estranys senyors tan amables amb sotana.
Per fer-vos una idea més fidel a l'ambient
familiar que va caracteritzar la meva infantesa passo seguidament a descriure els elements més rellevant. El
meu pare havia nascut primer fill d'un matrimoni resident en un dels poblets
que sovintegen al llarg del riu Andarax en la versant oriental de les
Alpujarras. El poble, actualment d'uns 600 habitants, està ubicat, aprofitant
la millor orientació defugint la radiació solar dels estius i cercant les fonts
d’aigua. És situat en una obaga orientada al Nord i Nord-est, des d'on es
contemplen els cultius en la plana del riu que en aquell indret és de règim
torrencial. Els avis eren propietaris de petites parcel·les de vinya en
"emparrat" horitzontal dedicant la producció a l'exportació,
generalment al mercat britànic. Hi dedicaven algun tros a productes de l'horta,
per al consum familiar i per a vendre les hortalisses en el mercat majorista
d'Almeria.
La família de l'àvia Maria es dedicava al
transport de mercaderies i de passatgers en tartana; d'aquí el renom de la
tartranera. L’avi havia fet oficis diversos relacionat amb l'agricultura i
la ramaderia, però en èpoques de necessitat, que eren la major part, havia
treballat en les mines d'aquelles terres sistema d'economia del sector primari
vigent fins mitjans segle passat.
Després d'un festeig de pel·lícula dramàtica, que
relataré més avall, el matrimoni va portat al mon sis fills, el primer el meu
pare i el sisè un noi que moriria tràgicament als 20 anys atropellat per un
camió al carrer Sant Pere de Terrassa allà on desemboca l'actual carrer Gaudí.
Ell baixava en bicicleta, no sé per quin dels dos carrers i per l'altre el
camió que el va empaitar tirant-lo a terra passant les rodes per sobre del pit
produint-li la mort. L’avi era al poble cuidant-se de les terres mentre els
fills i l'àvia vivien a Terrassa, l'home va venir només a cobrar la
indemnització que l’asseguradora del camió va abonar i va tornar al poble, on
s'estava llargues temporades. Els meus pares tenien programat el seu casament
per poc mesos després del fatal accident. Consta, per la única foto del grup
d'assistents a la cerimònia, que l'avi va ser present. Conseqüència de la mort
del seu benjamí l'àvia va mantenir un rigorós dol i no va assistir a la
cerimònia. D'aquí que jo, el primer net, en comptes d'heretar el nom de l’avi
patern tal com m'estava reservat per tradició, vaig assolir el del meu difunt
oncle. El nom de l’avi va ser el del meu cosí nascut vint dies després de
fer-ho jo.
La família del pare havia emigrar a Terrassa on
van llogar una casa en el barri on s'iniciava la carretera de Rellinars. La
casa d'una sola planta era construïda a mitges: sense canyís ni portes a les
dues habitacions de que constava. Per accedir-hi des del carrer s'havia de
pujar un esglaó i després baixar-ne dos, el nivell del terra dins la casa era
per sota del nivell del carrer; de les dues habitacions, arrenglerades a
l'esquerra del passadís, només la primera ventilava per una finestra a la
façana del carrer, la segona ventilava prou pel sostre inexistent que permetia
contemplar les altes bigues de fusta que suportaven la teulada a dos aigües.
Després de les habitacions s'arribava a la sala menjador amb una bancada d'obra
a la paret de la dreta on l'àvia cuinava. Recordo les nits il·luminades per la
brillant flama d'acetilè generat en el pot del carbur, on s'hi ficaven pedres
de carbur càlcic amb aigua. Encara més viu conservo el record del braser que
escalfava pobrament els hiverns familiars. Encara conservo les lleus cicatrius
a la mà esquerra de quan vaig caure de mans sobre de les brases de carbonet.
Una gran porta de dos batent amb vidres i
finestrons permetia accedir al petit pati amb safareig, a la dreta del qual una
porta donava accés a la quadra amb pessebre on tancaven el mul propietat de la
família que permetia treballar fent transports el meu oncle Manel el qual vivia
amb la seva dona i fill en una casa de veïns no gaire lluny de casa de la iaia.
La particularitat de la casa de l'oncle es que era sota una torre de transport
d'electricitat a alta tensió.
De l'avi només conservo un únic record, quan va
agafar-me per sota les aixelles i em va enlairar fins fer-me seure sobre
l'ample llom del mul, que jo creia cavall; va ser una tarda que l'oncle Manel
havia arribat abans de la posta del sol i mentre desenganxava l'animal del
carro per dur-lo al corral l’avi va voler que el nét experimentés la vida d'un
món destinat a desaparèixer sota la petjada de ferro dels combustibles fòssils.
Poc mesos després l’avi va marxar a Instinción on va morir abans de fer els
seixanta anys; encara no havia nascut la meva germana, per tant jo encara no
tenia set anys, ja vivíem al carrer 25C. L’àvia i la resta de familiars van
acordar fer anar al poble el meu pare, que era l’hereu, per cuidar-se dels
tràmits burocràtics derivats de la defunció de l’avi. Allà restaven unes vinyes
per les que, després de malvendre-les a una cosina, van obtenir prop de tres
mil pessetes que van repartir-se entre els cinc germans tots residents a
Terrassa.
(Continuarà)
...-
(1) Nova edició de 16.03.17: Corretgit els noms del carrers de la Cuina Moderna.
