Diuen els meteoròlegs que després d'aquest dies de tempestes i fred propis d'inicis de la primavera no s'esperen més pluges i tornarem a l'amenaça de sequera amb restriccions en el consum d'aigua tant en l'àmbit agrícola com industrial, urbà i domèstic. Per això, em sorprèn aquesta amarga tristor que mostren els devots i fidels seguidors de les parafernàlies religioses que envolten la setmana santa; sempre determinada pel primer pleniluni de primavera, estació caracteritzada en la nostra ubicació geogràfica per episodis d'abundor hídrica; tal com diu la dita: "A l'abril aigües mil".
No puc imaginar quin sentiment commou les persones, fins les llàgrimes, davant una fútil contrarietat com és el fet de no poder treure a passejar una figura de cartró i escaiola. No pensen que aquesta mateixa pluja és un "bé de Déu" imprescindible per la perllongació de la vida pròpia i de tots els éssers vius de l'entorn natural. Què volen aquesta gent? La persistència de la sequera? Que baixi el nivell freàtic fins el punt de no retorn. Recordem que en altres ocasions s'han tret a passejar la mare de déu i d'altres sants per invocar la benefactora pluja. Sí, un munt de contradiccions en la setmana de la primera lluna plena de primavera que el món cristià ha lligat a la crucifixió i mort del seu líder ara fa més de dos mil anys.
Hi ha qui, tot i no considerant-se fan de la tradició bíblica cristiana, també participa amb entusiasme de les seves tradicions i simbologies: processons, capirots, autoflagelació, penitències (com l'arrosegament de cadenes lligades als peus descalços) inclòs el transport de creus a les espatlles com si fossin camàlics. Es tracta d'una cerimònia col·lectiva de dos components; d'una banda un munt de fidels encaputxats amb capirots, dels inventats per la Inquisició, però, de l'altra també cal una quantitat enorme dels que hi participen des de les voreres. Són els espectadors que admiren les processons dels portadors de campanes, passos, ciris, fum d'encens amb banda sonora de silencis i laments, tals com els cants tristos de "saetas" ofertes per elles, i ells, sovint intermediant pagaments pecuniaris; com també reben alguns dels costalers.
Altres observadors justifiquen la pervivència d'aquesta
anomalia social anacrònica, digne d'un estudi antropològic a fons, com un fet
cultural de caràcter lúdic i de gran impacte econòmic. Factor crucial que, sens dubte. és determinant per a diversos sectors implicats en aquesta tradició:
restauració, hotels, bars, lloguer de balconades i cadires... confecció
d'indumentàries per a ells i elles. Molts són els que gaudeixen de feina i
encàrrecs aquest dies de pleniluni amb el subsegüent increment de facturació.
No oblidem les confraries on els membres i socis han de pagar les seves quotes
sovint de respectable quantitat d'euros pel dret de pertànyer a elles i de
participar en les festes privades a les seves casernes que des del
Carnestoltes van organitzant cada setmana mentre van treient cada una de les
set cames a la "Cuaresma". Finalment, aquesta setmana de pleniluni
és l'apoteosi. Desfilades fins més enllà de mitjanit recarregant la copa de Moriles-Montilla
en les tavernes del trajecte, acompanyats dels retrucs de tambors, trompetes i
cornetins; seguint estendards brodats de lletres daurades on podem llegir
"INRI" o el romà "SPQR"; fins i tot s'han vist pendons i
banderes de vellut grana brodats amb un estels de cinc puntes similars a la bandera
de la RPC. Era, em van aclarir, una banda de músics llogats en un poble proper:
"...y allí son todos comunistas".
