No trobava temps ni manera de començar aquest post per la importància dels esdeveniments que m'han envoltat les darreres setmanes. El tema ha d'ésser sobre el pas del temps i les fites que assolim. En el meu cas, aquest agost he arribat a la més que notable categoria d'avi. És una circumstància de les que marquen punts d'inflexió en la nostra història personal. Com quan ens emancipem, o ens casem, o per la mort d'algún dels nostres més propers. Però, sobre tot, quan neix un primer fill és quan ens canvia profundament el model de vida. A partir del moment de ser pares per primer cop la nostra vida està determinada per la responsabilitat de guiar el nou nascut i assegurar-li l'arrelament en la següent generació. La prioritat passa a ser la salut, l'educació, el benestar dels nostres descendents; la nostra feina és dotar-los d'un entorn favorable pel seu desenvolupament i el seu futur en tots els aspectes: acadèmic, professional, familiar...
Les fites dels infants són més específiques: el dia que el nadó perd el cordó umbilical, el dia que diu les primeres síl·labes, el dia que fa el primer pas; i mesos després el primer dia sense bolquers o el primer dia d'escola; quan comença a llegir i escriure... i quan deixa de ser un infant.
L'alegria de ser avi em desborda, vull trobar amb qui compartir-la, de seguida ho vaig comunicar a familiars i amics, però també m'hagués agradat dir-li al meu pare i a la meva mare i altres que ja no hi són. Segur que se n'alegrarien.
Recordant-los em venen a la memòria escenes del passat:
els meus pares, les germanes. Com la d'aquella albada d'un matí d'hivern, quan
just tenia set anys, el pare em va fer llevar i va dur-me a casa d'una veïna.
La mare no hi era i quan el pare va marxar la dona va dir-me que des d'ara tindria
una germana. Deu anys després, quan el treball d'aprenent a la fàbrica y els
estudis feien que passés poc temps a casa dels pares va néixer la meva segona
germana.
Recordo el meu pare, ell mai va poder assolir el seu ideal de ser autònom, tot i que al llarg de la vida ho va intentar, treballant a casa en les hores lliures de la feina a la fàbrica on destriava i classificava pells pickelades. A casa va muntar una adoberia de pells al cobert del final del pati, amb el corresponent disgust i la irritació de la mare. Finalment el pare va vendre la casa i va traslladar la maquinària a una granja de Sabadell propera a la Torre de l'Aigua, però a l'altra riba del riu Ripoll, on preparava pells d'ovella al crom per guanteria industrial i camusses per netejar cotxes. De passada criava conills per consum propi i conreava dues dotzenes de metres quadrats d'hort on plantava cols pels conills, tomaqueres y mongeteres. Un enfisema pulmonar, conseqüència del tabaquisme i de respirar vapors de formol, el va matar després de fer els 70 anys. La mare va resistir la viduïtat mitja dotzena d'anys, però finalment va llevar-li la vida l'embat d'una cardiopatia.
...
