dilluns, 13 de gener del 2014

El pou




El primer pou que recordo haver vist, era el dels veïns del carrer del Joc de la Rutlla. El tenien al soterrani al qual s'accedia des d'una petita porta del pati. Va ser un fred dia d'hivern que vaig acompanyar el meu veí Gerard, un nen de cinc anys com jo. Seguíem el seu germà gran, potser d'uns tretze anys, quan duia un pesant bloc de glaç que havia trencat del que s'assemblava a una gruixuda cortina d'aigua sòlida que baixava des del balcó baranat del primer pis sobre el pati. Quan el germà d'en Gerard va arribar al brocal del pou, en la penombra del soterrani il·luminat malament per la finestreta reixada que s'obria al carrer, ens va fer aturar uns cinc metres darrere d'ell, com si un gran perill en amenacés, i allà va abocar la gran placa de glaç al fons del pou que va trencar-se amb estrèpit impressionant. Potser per això ho recordo amb claredat després de tants anys.

El segon pou del meu record va ser el que el meu padrí va obrir, juntament amb el meu pare en el bell mig del terreny que comprenia els dos solars de cinc per trenta metres que s'havien comprat al barri de la Maurina. Eren unes parcel·les, ells en deien "solars", que venia un pastisser del carrer Galileu, situats en una solana de vinyes, oliveres i ametllers; de terres argiloses i a pocs metres del la glera del rierol per on sempre corria aigua, neta després dels aiguats, i negre en les temporades de sequera.
***
Quan vam anar a viure a la nova casa del barri de la Maurina encara no havia complert els sis anys. La casa només tenia la porta del carrer i la del pati; a les habitacions van haver de passar anys abans de posar-hi portes als bastiments. El pati era llarg d'uns divuit metres i cinc d'amplada, però com que no s'havia construït encara la paret mitgera amb el pati del meu padrí, tot plegar feia l'efecte d'una explanada amb un pou al mig.

La construcció del pou no va quedar lliure d'accidents. A la feina van col·laborar familiars tant del pare com del padrí. Quan assolia els deu metres de fondària un cunyat del padrí que aprofitava una tarda de diumenge per fer la visita familiar habitual va voler mirar l'estat de l'obra arrepenjant-se en la corda que penjava de la corriola, per tafanejar l'estat de les feines el fons del pou; si s'hagués agafat dels dos extrems de la corda no hauria passat res; però, només va agafar-se de la corda que penjava d'un costat de la corriola; va ser com encomanar-se a l'aire, va baixar els deu metres a plom, picant d'esquena amb l'esquena dels que treballaven al fons; per sort ningú van patir cap lesió greu.

Tal com s'acostumava, en fer pous a força de pic i pala, a copia que l'aprofundien el recobrien en tot el seu diàmetre, de poc més de sis pams, amb totxo massís, deixant de tant en tant un espai buit per ficar peus i mans per l'hora de baixar o pujar des del fons. Un dia, quan la profunditat passava del quinze metres van haver de deixar la feina, perquè començava a ploure amb intensitat. El fons argilós l'havien aprofundit més d'un metre que va quedar sense la protecció de totxos al voltant. L'endemà, després d'una nit de tempesta, el fons del pou era ple d'aigua, no van poder acabar el revestiment de la paret, un problema que a la llarga portaria problemes estructurals a les cases del pare i del padrí.


...-

dissabte, 4 de gener del 2014

El glaç dels vidres


 
"...se habían levantado en habitaciones oscuras y frías, con las ventanas blancas de escarcha..."
El día de la peluca, de Alice Munro.
 
Recordo, la meva infantesa, quan els dies d'hivern eren intensament freds, un matí de desembre, poc abans del Nadal, encara no havia fet els dotze anys, la mare va confiar-me uns diners per a que hi anés tot sol a comprar-me unes sabates de les que anomenaven "xiruques". El trajecte de poc més de mig quilòmetre fins la casa on les venien (l'establiment no era pròpiament una sabateria) se'm va fer emocionant, amb deu centímetres de purísima neu tan agradables de trepitjar, envoltat dels flocs que al caprici del vent queien intensament en mig d'un gran silenci. A l'espectacle que m'oferia la natura s'afegia la satisfacció de saber que la mare m'havia atorgat, per primer, cop prou confiança per fer una compra importat al meu criteri, em sentia com ascendit un punt en el grau de responsabilitat.
 
La nevada era tan intensa que la visibilitat es reduïa a unes desenes de metres, i potser per aquesta raó no hi trobava vianants pel camí que havia de fer des de casa, primer recorrent el meu curt carrer que era només una filera de cases adossades construïdes amb les façanes paral·leles al talús sobre la riba dreta d'una riera, baixant després per una forta pendent d'argila fins la passarel·la de ciment sobre l'aigua del rierol, des d'allà el camí pujava uns tres metres sobre la llera fins una primera terrassa llaurada on vorejava el filat del camp del Ros, nom del granger propietari d'una vintena de vaques que alimentava amb el farratge que ell mateix conreava, recordo haver vist panís, alfals, ordi o blat verd a les primaveres batut pel vent fent l'efecte de les onades marines. Després dels camps començava el carrer de Volta, naturalment era sense asfaltar; la primera casa a l'esquerra que feia xamfrà amb el carrer d'Alexander Bell gaudia d'un petit pati amb plantes al davant separat de la vorera per un mur gris coronat d'una reixa de ferro forjat, era on vivia un company d'escola, l'únic estranger que coneixíem, li dèiem Braian.
 
En aquells dies gèlids, encara que no hi hagués neu la fredor penetrava dins les llars i sovint als matins en obrir els finestrons apareixien el vidres amb glaç, la condensació solidificada que tan bellament cantaven Lluís Llach i l'Estrella Morente en Vida per a la Marató de TV3 - 2013. El trist i únic braser de terragada d'alzina, al bell mig del menjador, era l'única font per combatre quasi inútilment les baixes temperatures. Al pati l'aigua del safareig estava coberta d'una capa de glaç de més d'un centímetre que la mare va haver de trencar a cops de pala de rentar. Un gat foraster havia baixat al pati i espantat de nosaltres va fugir saltant des del terra sobre el que ell recordava com una sòlida i ample plataforma del safareig, segurament per on havia baixat al nostre pati, malauradament va trobar-se una pila de glaçons surant sobre l'aigua gèlida; tot xop va tenir força per saltar sobre la superfície inclinada de ciment i des d'allà a la filera superior de totxos de la paret mitjanera i finalment fugir pels terrats...
 
Tot això passava als hiverns de la meva infantesa; un fred potser no tant intens com el que vèiem a la pel·lícula Doctor Zhivago evocat a la imatge que acompanya aquest post; però, amb camins blancs de gebre quant els matins anaven a l'escola.
 
 
...-