Anys enrera vaig dedicar un dels comentaris d'aquest blog
a justificar el meu acomiadament dels rellotges de polsera. Desplaçats del món
pels mòbils i smartphones. Eren molestos de dur, tant a l'hivern que
s'entrebanquen amb els punys de les camises com a l'estiu que fan suar el
canell.
Aquells que ja tenim uns anys hem pogut acumular una
considerable quantitat d'aquells rellotges que, el meu cas, conservo més per
raons afectives que no pas les raons pràctiques. Molts són andròmines
irrecuperables, veritable deixalla, sense busques, sense maquinària, desgastats
i plens de ratllades.
Els enginys nous d'aquesta mena que encara ocupen
mostradors per a ser venuts a les joieries i botigues de complements són
considerats com purs objectes decoratius i ornamentals tal com els anells i
collarets; o fins i tot com inversions sumptuoses de firmes que tothom coneix.
Sovint m'he preguntat el perquè conservo aquesta
ferralla, i crec que és per l'ancoratge a bocins de memòria que tots ells
conserven de manera molt expressiva. Parlen dels dies passats en que aquest
objectes, ara obsolets, formaven part de nosaltres. Alguns els vam regalar a
algú molt estimat, van ser comprats pensant en aquella persona tan important
per a nosaltres. Altres ens van acompanyar en moment feliços, o atzarosos, de la
nostra vida. Un que recordo però no conservo va ser aquell que va comprar-se
l'avi amb els seus primers estalvis cents anys enrere. Era una joia amb aspecte
de haver estat feta manualment. Una esfera escassament ornamentada, senzilla, lleugerament asimètrica en el seu intent de ser un cercle; peça única amb caixa d'or de baixa llei i moltes hores de feina, tot i la imperfecta geometria constructiva.
