diumenge, 29 de juny de 2014

La punta de rosset, o els amors miserables.

Relat a imitació (pobra) de l’estil dels Amors ridículs de Milan Kundera. Qualsevol semblança amb persones, situacions o fets reals és pura coincidència.




Amb motiu de les bones notes obtingudes en el segon curs de Formació Professional a tres de la trentena d’alumnes (Pere, Pau i Joanic) els van permetre passar al tercer curs fent les pràctiques a la fàbrica, on treballaverien set hores al dia. A les tardes continuaven anant als Salessians on per propi compte, sense professors, estudiaven, Llengua, Literatura, Matemàtiques, Física, Química, Tecnologia, Seguretat i higiene en el treball... i la singular “Formación del espiritu nacional” en un llibre escrit pel que arribaria ser ministre del Règim, Fraga Iribarne.

Pere i Joanic eren delineants per tant van començar el seu historial laboral a les oficines tècniques de la secció terrassenca de l'històric  Konzern alemany AEG; un, Joanic, a l’oficina de motors i l’altre, Pere, a la de tranformadors petits; petit vol dir entre una i deu tones de pes. En Pau des del taller d’utillatges passaria, un any després, al departament tècnic de trafos grans (enginys de fins 100 tones un cop llestos per operar en una central elèctrica transformadora), no parlo de potència en mega o kilo-voltampere (kVA) per no atabalar-vos utilitzant les unitats tècniques escaients.

Així, doncs, en el seu primer any d’activitat laboral en Pau va estar-se d’aprenent de tercer curs al departament d’utillatges, on fabricaven tota mena de plantilles, matrius i estris d’acer per a racionalitzar i abaratir el treball en sèrie de la fàbrica. Podem dir que l’aprenentatge més important d’en Pau en aquell any a la fàbrica va ser el contacte amb el món real, més enllà de la protectora closca d’ou familiar, o de la pobrissona i limitada escola privada de pis i dels quatre amigots del carrer, potser hauríem de dir l’atzucac, on va passar-se la infantesa. A la fàbrica, Pau, va contactar amb vells comunistes del PSUC, amb lectors de Giovanni Papini, de Kafka i de Thomas Mann; amb boletaires; amb amics d’anar amb meuques que recordaven en veu alta les seves tristes luxúries mentre esmorzaven, com cada dia, de nou a dos quarts de deu un entrepà de sardines embolicat en paper de diari i lubricant-se la gola de tant en tant amb un raig d’aspre vi negre de la bota.

En aquell ambient van retornar de fer el servei militar obligatori un parell d’ajustadors oficials de tercera, eren Jules i Jim. Ambdos no paraven de parlar de les seves núvies. Jim passava força estona de confidències amb el funcionari de la guixeta, a la dreta de la gàbia del cap de secció, un home de quaranta anys responsable d’apuntar-los en quina comanda interna estaven treballant. Els companys que feien cua darrera d’ell havien d’aguantar-se i escoltar, amb vergonya aliena i lamentant la pèrdua de temps, com s’havia corregut entre les cuixes de la promesa la tarda d’ahir. Tot plegat, aquells relats libidinosos, màxima expressió de traïció a la confidencialitat deguda, representaven, de fet, una sòrdida relació d’homosexualitat verbal, clarament no desitjada ni compartida pels altres oients de la cua. Les confidències de Jules, però, superaven de llarg en grolleria els comentaris de Jim. Mentre duia amb un ajudant, en un carretó de fusta, una pesant roda d’esmolar acabada d’equilibrar a la màquina a la que pertanyia, ubicada en un llunyà departament de la fàbrica, Jules l’explicava, abocant-li un fètid alè a l’orella, "Que dubtava, que seria millor no casar-se amb la Rosina. Que no, i que no!", i continuava dient: “Qui sap el que ella ha fet amb altres nois quan jo feia la mili. Perque abans jo havia fet coses molt brutes amb ella... I s’ho va deixar fer!”. L’ajudant pensava: “Ves-te'n a regar...! Fastigós!... Què poc home ets!”.

Un parell de mesos abans de fer l’examen per ascendir, en sentit físic i figurat, a l’oficina tècnica de trafos grans en Pau va començar a treballar per ampliar els seu calaix d’eines amb una bona punta de rosset (gramil en castellà), una punta definitiva, durísima: de carbur de tungstè. Va aconseguir un tros esberlat de pastilla de widia i després de soldar-la amb llautó a l’extrem d’una vareta d’acer polit de 4 mm de diàmetre per 24 cm de llargada va dedicar moltes estones (hores) de temps morts, o potser robat a la feina productiva, per donar-li la forma perfecta d’una punta de traçar sobre les superfícies de ferros pintats amb sulfat de coure dissolt en aigua, o les negres superfícies resultants de la laminació en calent. L’envejós Jules no parava de demanar-li al Pau la punta de traçar, com herència en cas de que Pau fos a parar al departament de delineació de trafos: "Si tu no la necessitaràs per res"- li deia. Tant el va atabalar que Pau en mostra evident de la seva debilitat i inexperiència va cedir aquella joia tan elaborada a un miserable que no la mereixia.

Vint-i-tants anys després, quan Pau dissenyava peces de motors elèctrics amb un sofisticat, excessiu i caríssim sofware de CAD propietat del grup Dassault (el fabricant d'origen jueu dels Mirage) va atendre un estudiant d’enginyeria d’últim curs que participava en un programa universitari de pràctiques en empreses. El pre-enginyer va explicar-li, mirant-se la pantalla d'un monitor d'un milió de pesetes, que el seu pare havia treballat a l’AEG i, per sorpresa d’en Pau, va resultar que el futur enginyer era fill de l'insuportable Jules. Quan se l'escoltava, sense parar gaire atenció s'ha de dir, va passar-li pel cap la qüestió de si aquell noi, amb innocent aire de setciències, seria fill d’aquella primera parella de son pare, aquell badoc i pesat d’alè pudent.


...-

dimarts, 24 de juny de 2014

Vetllar la nit de Sant Joan

Avui ha estat incinerat el cos d'un vell col·lega de l'Escola d'Aprenents de l'AEG. Era d'un curs superior al meu, però el recordo al meu costat fent la cua dels dissabtes, al migdia abans de plegar, on tots els alumnes independentment del curs i del nom fèiem respectuosa fila entre els torns i bancs d'ajustador per cobrar les 192 pesetes de la beca. Destacava per ser el més alt de tots els alumnes, de caràcter tranquil i esportista. A ell dedico aquesta cita del llibre que estic llegint.

Jorge Leal Amado de Faria (1912-2001)



ESCUELA DE COCINA «SABOR Y ARTE»
CUÁNDO Y QUÉ SERVIR EN UN VELORIO
(Respuesta de doña Flor a la pregunta de una alumna)


No por ser desordenado día de lamentación, tristeza y llanto, debe dejarse transcurrir el velorio a la buena de Dios. Si la dueña de casa, sollozante y abatida, fuera de sí, embargada por el dolor o muerta en el cajón no pudiera hacerlo, entonces un pariente o una persona de su amistad debe encargarse de atender la velada, pues no se va a dejar a secas, sin nada de comer ni de beber, a los pobrecitos que solidariamente se hacen presentes a lo largo de la noche. Para que una vigilia tenga animación y realmente honre al difunto que la preside, haciéndole más llevadera esa primera y confusa noche de su muerte, hay que atender solícitamente a los circunstantes, cuidando de su moral y de su apetito. ¿Cuándo y qué ofrecer? Durante toda la noche, del comienzo al fin, es indispensable el café; naturalmente, solo. El café completo —con leche, pan, manteca, queso, algunos bizcochitos, algunos bollitos de mandioca y rebanadas de tortas de maíz con huevos estrellados—, sólo se servirá por la mañana y para los que allí amaneciesen. Es conveniente mantener el agua siempre a punto para el café, de modo que nunca falte, ya que continuamente está llegando gente. Debe servirse con tortitas de harina y bizcochos. De vez en cuando hay que pasar una bandeja con saladitos, tales como bocadillos de queso, jamón y mortadela, pues para consumición mayor ya basta y sobra con la del difunto. Sin embargo, si el velorio fuese de categoría, uno de esos velorios en que se tira el dinero, en ese caso, se impone dar una jícara de chocolate a medianoche, bien espeso y caliente, o un caldo de gallina con arroz. Y, para completar, bollitos de bacalao, frituras, croquetas de toda clase, dulces variados y frutas secas.
Para beber, si se trata de una familia pudiente, además de café puede haber cerveza o vino, un vaso, y sólo para acompañar el caldo y la fritada. Nunca champán: se considera de mal gusto servirlo en tales circunstancias.
Sea rico o pobre el velorio, es de rigor, no obstante, servir continuamente la imprescindible, la buena cachacinha: puede faltar de todo, incluso el café, pero la cachacinha es indispensable; sin su consuelo no puede haber velorio que se precie de tal. Un velorio sin cachaca constituye una falta de respeto al muerto, una muestra de indiferencia y desamor hacia él.

Vadinho, el primer marido de doña Flor, murió un domingo de carnaval por la mañana, disfrazado de bahiana, cuando sam-bava en un grupo y en medio de la mayor animación, en el Largo 2 de Julio, no muy lejos de su casa. No formaba parte de la agrupación; acababa de mezclarse con ella junto con otros cuatro amigos, todos con vestimenta de bahiana, viniendo de un bar de la calle Cabeca, en el que el whisky había corrido con abundancia a costas de un tal Moysés Alves, hacendado del cacao, rico y perdulario.
La comparsa tenía una pequeña y afinada orquesta de guitarras y flautas; tocaba el guitarrillo Carlinhos Mascarenhas, un flacucho celebrado en las garconniéres, ¡ah!, un tocador divino. Los muchachos iban vestidos de gitanos y las chicas de campesinas húngaras o rumanas; jamás, sin embargo, hubo húngara o rumana —o incluso búlgara o eslovaca— que se cimbreara como se cimbreaban ellas, mestizas en la flor de la edad y de la seducción.


De "Doña Flor y sus dos maridos", Jorge Amado (1966)


...-

dijous, 19 de juny de 2014

La vida al balneari


Milan Kundera va publicar en txec a l'any 1973 aquesta novel·la amb un títol que fa pensar en la intenció de comiat, tot i que de fet va ser la penúltima de les seves publicacions en txec; Kundera després ha escrit, i reescrit, en francès.

De forma similar a Thomas Mann en "La muntanya màgica", ambientada a Davos, en un sanatori de muntanya per a tuberculosos, "La despedida" de Milan Kundera descriu la interacció dels vuit personatges principals en un balneari de l'Europa Central per a dones amb problemes de fertilitat que cerquen en les aigües termals el goig de la maternitat. 

L'acció transcorre en cinc dies, que serveixen per temporalitzar les parts de la novel·la; a més cada una de les cinc parts està clarament delimitada per moltes escenes numerades, sovint curtes, que ens situen com espectadors privilegiats dels esdeveniments que tracen les vides dels personatges i on el lector és testimoni dels seus neguits, pensaments i contradiccions.

Com a l'obra de Thomas Mann aquí també es plantegen qüestions morals i ètiques sobre les grans preocupacions humanes: el dret a la vida, la llibertat, el respecte als principis, l'amor, l'odi, el "jo" i els altres, la mort... Però, aquests elements transcendents de la individualitat són tractats de forma quasi humorística, amb una càrrega d'ironia tal que ens allunya, i ens permet una gran perspectiva, fent evident la crua i patètica realitat de la condició humana, capaç de gaudir de la bellesa més sublim i de caure, tot seguit, en el neguit, en la consciència de la total solitud o en la inhumanitat més perversa.  

Autor: Milan Kundera
Títol (castellà): La despedida
Editat per: Tusquets
Barcelona, 1986
Col·lecció: Andanzas
Pàgines: 248

Títol original (txec): Valčík na rozloučenou
Edició catalana: El vals de l'adéu, Destino, 1989


...-

dimarts, 10 de juny de 2014

Senegal i Sam-Sam


Uns amics entranyables pensen viatjar l'agost proper a la República del Senegal, el país més oriental del continent africà; mar endins encara trobarem l'arxipèlag de Cap Verd, del qual vaig escriure un extens post en aquest mateix bloc.

El primer cop que vaig interioritzar afectivament aquest país, permeteu-me dir-ho així, va ser amb motiu d'un concert de Paco Ibáñez al Cinema Rambla de Terrassa, ara seu d'un Zara. L'acte era per recaptar fons pel projecte educatiu de Ferran Sans a Sam-Sam, un barri pobre als afores de Dakar. Ferran Sans, escolapi i pedagog. Va ser mestre de l'escola Juan XXIII, al barri de les Arenes de Terrassa. Fa uns gairebé 25 anys treballa al Senegal. Va fundar l’ Escola Kalassans al barri de Sam-Sam. Participa en altres projectes amb entitats comunitàries d’aquella zona i ha rebut diversos premis pel seu treball solidari. Recordo quan ell vivia al carrer del Puigmal prop del que ara és el carrer de l'Aneto; ens deixava el seu auster i petit dormitori per a fer reunions per planificar activitats socials en les darreries de franquisme.

Ens diuen, els que hi han estat, que la regió del riu Casamance al sud del país i fronterera amb Guinea Bissau és molt espectacular. En les platges de Ziguinchor algunes turistes europees cercaven afectes mercenaris que confonien amb "true love"; tal com aquella dona francesa que allà va adoptar el seu amant fins dur-lo a París on va comprar-li un taxi, la cosa va acabar malament, clar.

Ja sabeu, viatgers, cal tenir molta precaució: amb les malalties tropicals i parasitàries, amb no ofendre costums i creences de la població (que és majoritàriament musulmana); i molta cura amb les fronteres, amb els bandits de carreteres, amb les espectaculars tempestes tropicals normals des del juny a l'octubre, amb les regions despoblades de l'interior, amb els mosquits i tota mena d'insectes... Però, com aconsello a tot els joves del primer món, és convenient i recomanable visitar l'Àfrica autèntica per saber de primera mà en quin planeta ens ha tocat viure.

Bon viatge, doncs, amics!


Foto turística: Una platja de la regió de Casamance.
...-