dilluns, 11 de maig de 2009

Un fals Ménière


Primers dies de setembre, vigília de la Festa Major d’un poble proper, són quarts de set de la tarda. En Quim s’està preparant per marxar a la concentració gegantera prevista a la plaça de l’Ajuntament amb motiu de les festes. Poc abans havia estat desagradablement contrariat amb l’anunci de que era l’hora de marxar, just en el moment que s’escoltava Rosamunda, Princesa de Xipre, de Franz Schubert, justament quan havia decidit gaudir al màxim de l’audició amb els auriculars. Per això, la irritant ordre que l’obligava a tancar el potent equip Hi-Fi li va produir un autèntic esclat de fúria. En un impuls d’ira incontrolada va girar bruscament el botó del volum fins al màxim, de manera que un sobtat tren d’ones sòniques sortí del dispositiu, casualment amb major intensitat per la part marcada Right. La minúscula articulació postimpànica executà a la perfecció el seu treball transmetent una enorme pressió al líquid del sistema laberíntic i de la còclea. En Quim era inconscient que la sobrepressió del líquid coclear havia excedit la resistència mecànica d’alguna membrana produint-li una esquerda i la subsegüent fuga de líquid, i caiguda de pressió, amb el resultat de la inutilització parcial dels sistemes auditiu i de l’equilibri.

Poc després la sensació de mareig creixent no el deixà participar de la festa; a més, un brunzit persistent havia coincidit amb un intens mal de cap que s’afegia a les contrarietats de la tarda. De seguida va tornar a casa amb els seus acompanyants.

L’endemà Quim va intentar anar a la feina, però l’envaïa un intens mareig què només podia suportar quan caminava. El servei mèdic d’empresa va aconsellar-li que tornés a casa i es fes visitar pel metge del CAP.

Amb molta dificultat va arribar a casa, aclaparat per una forta sensació de vertigen. Pel camí va haver de fer front a la irresistible molèstia de vomitar el desdejuni en l’escocell d’una prunera bord. Per sort, no passava ningú, que pugés alarmar-se, per aquell carrer a un quart de vuit del matí.

Passada una setmana el vertigen havia minvat, però no els sorolls i brunzits generats pel mal funcionament de l’oïda. En mesos posteriors otorrinolaringòlegs i neuròlegs van estudiar amb detall el cas, quedant com a diagnòstic guanyador el de que hi patia la síndrome de Ménière, una mena de hipertensió del líquid del sistema laberíntic de l’orella interna. Per tant, Quim, va prendre la medicació prescrita en aquells anys pels meniers: Serc.

Han passat molts anys i l’absència de més vertígens confirma la teoria del trencament mecànic per ones acústiques del delicat sistema del sentit de l’equilibri i de l’oïda incrustat en l’os temporal dret d’en Quim.