Obligacions de mare

Foto capturada per la cunyada d'un membre de Webshots al nord de Califòrnia l'any 2008, en el propi jardí de la dona.
____________________________________________

Per a una dona de la seva edat, cinquanta-quatre anys, la Gilberta, vídua amb dos fills, un de trenta-dos anys i l’altre de trenta, ambdós amb parella i fills, troba que ha resolt prou bé el problema del sexe. La Mariona, clienta de la fruiteria on ella treballava, li va parlar del seu germà, Narcís, que feia quasi un any que vivia sol, des que la seva muller el va deixar, un cop els fills van ser grans i independents, dient-li “que estava farta d’aquella vida, de ser tiranitzada pel patriarca i cansada dels amigots que els rodejaven”

Gilberta va començar a sortir amb el Narcís, i de seguida va traslladar el necesser i el calaix de roba interior a l’apartament d'ell, el qual l’havia quedat en propietat després del repartiment dels bens matrimonials.

Des de bon començament de la nova relació el Narcís no semblava content; quan trobava coneguts a la taverna d’en Maiol, no deixava de lamentar-se de la (mala) sort amb que la fortuna l’havia tocat. Criticava la seva “ex”, acusant-la de tenir amics, cosa que no podia demostrar perquè era falsa, i d’haver-ho abandonat sense motiu, tot i que sabien que la maltractava.

Ara, han passat set anys, el Narcís està angoixat i mostra un aspecte d'allò més desendresat; els seus fills van optar per la versió de la mare i han deixat de tenir contacte amb ell. La Gilberta treballa dotze hores al dia fent neteges, més les hores que facin falta per a fer amanides i fregir patates en el restaurant del seu fill petit. El pis on vivia de casada i de vídua la Gilberta el va cedí al fill petit, que immediatament el va hipotecar per finançar el negoci del restaurant.

El Narcís no té vida pròpia, tot i rondinant treballa cada dia al restaurant del fillastre sense cobrar cap sou, clar. Així és què quan arriba el cap de setmana fuig esverat a la caseta que té llogada a la muntanya duent-se la Gilberta. Allà ella s’estira feixuga, abocant sobre l’hamaca l’abundant humanitat que posseeix, i ell fa vida social amb els veïns del càmping, oferint-los pebrots fregits i truita de patates, de les recollides a l'hort que cultiva amb suor i adoba amb diners.

Narcís se sent com el peix solitari en una peixera esfèrica, tancat, presoner; resignadament assumeix el caprici de la deessa Fortuna , diu, i quan troba algú que se l’escolti es queixa, lloant el seu hortet: única font de satisfacció a la seva trista vida. Diu que tots els diners i la feina de la Gilberta són per apaivagar la fam dels fills d’ella; què demanen i demanen, com els caganius, la ració de la mare, i en aquest cas també del company de la mare. És l’imperi de la natura; cap mare pot resistir-se i deixar d’abocar el contingut del pap en el bec obert de bat a bat i cridaner del seus pollets. El Narcís també ho fa, ell sense convenciment, amb recança, però es que no sap dir: Prou!