Dues casualitats m’han fet pensar en el tema d’aquest article. Una va ser la visió dels primers minuts de la pel·lícula del gran
Yasujiro Ozu, de l’any 1950,
Les germanes Munakata. Un conflicte entre el passat i el present a partir de les vivències de les germanes: Setsuko i Mariko Munakata. Va ser l’escena on el metge, amic i company d’estudis del pare, diu a la germana gran, Setsuko, que el seu pare malalt de càncer no viurà més de sis mesos. La filla pregunta si el pare ho sap. El metge respon:
Probablement sí, però no ho diguis a la teva germana... L’altre fet va passar poques hores abans de visualitzar la pel·lícula de l’Ozu. Patrícia, una gran amiga resident en un país de l'Atlàntic tropical, em va telefonar per comunicar-nos que l’ancià pare del seu marit ha estat traslladat a la ex-metròpoli per tractar una afectació greu de la seva salut. Feia pocs dies que una germana de la Patrícia m’havia fet cinc cèntims de la precària salut del sogre de sa germana, exigint-me, a més, que no o comuniqués a ningú.
Potser també vosaltres, lectors, heu rebut sol·licituds de confidencialitat similars alguna vegada. Penso que sovint aquestes exigències no tenen justificació i ens fiquen en el compromís de ser còmplices d’un engany.
Recordo la petició del meu pare en el seu llit de l’hospital on moriria setmanes més tard:
No vull que digueu res a les meves germanes. El pare no volia mostrar-se en aquell estat agònic davant les seves germanes. El seu era un sentiment de púdic respecte vers les germanes que pretenia allunyar-les de la visió de la brutalitat de la mort imminent amb les seves nafres. El pare pretenia reduir el patiment de les ties, en el convenciment que era menys dolorós per a elles anunciar-les la mort de l’ancià germà, un fet consumat; que, al contrari, fer-les viure i empatitzar el dolor físic, l’agonia, el deteriorament del cos i de la ment de la persona que tants anys les ha acompanyat compartint la vida. D’acord amb la mare vam accedir parcialment a aquesta petició; vaig dir a les ties:
El vostre germà ha estat ingressat a l’hospital, molt greu, però no vol visites, disculpeu-lo, és la seva darrera i última voluntat.
Altres casos no són tan justificables. Com aquella setmana de finals d’any quan l’oncle Albert va ingressar d’urgència en un centre hospitalari per una insuficiència respiratòria, de la qual ara està força recuperat. No recordo qui va trucar-nos informant del fet i demanant que no ho diguéssim a la iaia Maria, a fi d’estalviar a la dona preocupacions; i més aquells dies quan ella havia programat una celebració familiar amb la presència de tots, inclòs l’oncle Albert. Pocs dies després la iaia Maria va patir una gastroenteritis que la va dur directament a l’hospital on la van ingressar en un “
box” de la planta d’urgències, just al costat del seu gendre Albert. Ella va passar un parell de dies només separada per un llençol del malalt de qui no havia de saber res. Sabem del cert que el caliu familiar del lloc va fer més ràpida la millora de tots dos.
Lamentablement, sovint el generadors d’aquestes prohibicions són autèntics censors que limiten la llibertat d’informació de la família. Recolzant-se en un fals concepte de protecció impedeixen que uns familiars sàpiguen l’estat de salut d’un altre amb qui, potser, estan fortament vinculats. Sense saber-ho els censors actuen contra els interessos i la maduresa del familiar desinformat. També volen fer-nos còmplices de la seva ocultació. Amagant la veritat menteixen i a més volen fer-nos mentiders.
Potser caldria aquí recordar el que deia un vell poeta castellà, cantat per Paco Ibáñez:
Pues amarga la verdad,
quiero echarla de la boca;
y si al alma su hiel toca,
esconderla es necedad.-- --
