dissabte, 9 d’abril de 2011

Contra la mentida


Aquest dies de primavera l’aire del litoral mediterrani esdevé un mal propagadors de les ones de radiofrequència transportadores de les senyal de TDT. Per aquest motiu vam tirar de videoteca, evitant les pantalles pixelades, i vam reveure un parell de clàssics: “Rebecca” de 1940 i “La gata sobre la teulada de zinc” de 1958. Ambdues tenen en comú l’excel·lent interpretació de Judith Anderson: la sinistra majordoma de la difunta Rebecca de Winters a la pel·licula d’Alfred Hitchcock; en l’atre film és la sogra del personatge interpretat per Liz Taylor.

Aquesta última, que comentaré aquí, està basada en un text extraordinari originalment escrit per al teatre per Tennessee Williams. No recordo quan va ser que una pel·lícula em fes fruit tant, gaudint del missatge humà, crític amb el vicis i defectes de la societat capitalista contemporània. “La gata...” és un bellíssim, nítid i quasi estrident crit contra la hipocresia, la mentida, (la mendacidad, diuen el la versió castellana). “La gata...” és un veritable discurs de declaració de principis respecte de la vida i la mort, les relacions familiars, l’ús del patrimoni i l’esforç per obtenir-lo, l’amor conjugal, la caiguda del mites, la falsedat dels polítics: però sobretot és una denúncia de la mentida.

Tots els personatges que T. Williams construeix en aquesta peça són una filigrana de perfecció insuperable, talment com la interpretació dels actors, inclosos el nens en el paper de nebots repel·lents. Una pel·lícula imprescindible de contemplar amb tots els sentits, i més d’una vegada si cal. Recomano no perdre-us les al·lusions a la vella Europa i a la guerra d’Espanya.