Foto: Façana de la parròquia i altres edificis dels salesians a Terrassa.
Vull relatar-vos l’experiència del viatge en “bus” al centre de la ciutat que vam fer una emborinada tarda de la setmana que ara acaba, tot i prenent-me aquesta tasca com a remei per allunyar les negres boires que desprenen els suplements econòmics dels diaris amb fulls de color salmó, amb articles que reconeixen la inevitabilat d’una nova recessió mundial, on els experts economistes critiquen la decisió errònia de les polítiques centrades en la reducció del dèficit. Polítiques que des del 2008 fins ara no han fet altra cosa que agreujar la crisi sistèmica mundial; avui, tres anys després, tenim més atur, més dèficit, més morts de fam al dia... Ho diuen premis Nobel com Paul Krugman.
La historia que ens ocupa va ser originada per la conversa que en el seient del darrera nostre generava un senyor entrat en la seixantena, xerraire compulsiu, y una dona grasoneta d’uns trenta anys amb aspecte forani, potser era sud-americana, origen confirmat pel seu accent malgrat no tenir trets físics d’indians.
El fet va ocórrer en el viatge de tornada. Havíem anat al centre a la recerca d’unes sabates per a la Marina quan en la nostra mateixa parada, del bus de la línia 5, ens va cridar l’atenció un home alt malpentinat i parlador que no parava d’atabalar el venedor de fruites i verdures d’una botiga propera. Arribats al centre de la ciutat vam fer les nostres gestions per comprar el que havíem de menester, infructuoses s’ha de dir, i ens vam dirigir a la parada del bus línia 5 que ens retornaria a casa. Allà vam veure una mare i una filla d’uns 12 anys, plorant ambdues, i un pare donant explicacions a uns policies municipals. Sembla que uns pispes els havien pres la motxilla de la nena i havien pujat a un bus de les línies 3 ò 7, vet a saber. Va arribar el nostre bus de la línia 5 i ens vam dirigir, com sempre, als seients del fons prop de la porta de sortida. Darrere nostre el xarlatà de l’anada enraonava, amb veu ben alta, dels seus assumptes personals amb la sud-americana que he citat més amunt. L’home deia a la noia:
-Con mi hijo tengo buena relación. Tiene mellizos, niño y niña...
-Qué bien, la parejita! –Va comentar la noia.
-En cambio mis hijas no me hablan. Una porque no entré en su embrollo. Me pedía seis millones, de pesetas, pero al final resultaron treinta y cinco. A una amiga y a su hermana sí que las metió en el ajo... Ahora me dice que se quiere matar. Yo le he dicho: “No te hundas... De todo se sale y todo tiene solución!”
-Pero... ¿Porqué no le hablan sus hijas?
-Bueno. Es que me casé con otra mujer...
-He llegado a mi parada, “Salesianos”, -va interrompre'l la noia- soy salesiana. Espero verle mañana en misa!
El bus de la línia 5 va obrir la porta central però la del darrera no.
-Puerta...! –Va cridar el xerrameca des del fons del bus al conductor. Ara sí, la porta s’obri deixant lliure el pas a la germana salesiana i a una altra dona que devia ser del mateix ofici i que l’acompanyà, en silenci, camí del proper edifici que els salesians tenen en el barri des de mitjans del segle passat.
No som dels que paren l'orella a converses d'altres, però en aquesta ocasió l'estridència de l'home feia imposible defugir les seves paraules, potser irreals o exagerades, potser fruit d'un desequilibri psíquic.
...-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada