diumenge, 2 d’octubre del 2011

La TV desconcentra


Qui no té un familiar, o coneguts, amb fills diagnosticats de TDAH (Trastorn de dèficit de l’atenció i hiperactivitat). Tal com comenta la Maruja Torres en la seva pàgina d’avui en el dominical de “El País” aquest problema dels nostres infants i joves està cada vegada més estès. S’han formulat moltes teories sobre aquesta dificultat en l’aprenentatge i les anomalies en la conducta; des dels que cerquen les causes genètiques, com defensen els teòrics de l’individu caçador diferent del sedentari agricultor; fins les que centren la responsabilitat d’aquest dèficit d’atenció en els hàbits socials i culturals dels nostres dies.

Com la Maruja Torres i l’Ana Maria Moix, citada per ella en l’article del diari esmentat més amunt, també penso que l’impacte de les pantalles electròniques en els nostres infants, que els segresten hores i hores de la seva més crítica etapa de vida formativa, abans de fer els tres anys, no pot deixar de tenir efectes importants en les connexions neuronals.

Al llarg de milions d’anys els humans hem generat un cervell adaptat al món que ens envolta i als seus estímuls naturals. El ritme dels esdeveniments, les seqüències dels fets es regien per unes lleis naturals lògiques i amb patrons de temporalitat fixes. Però ara no és així, ens els últims vint o trenta anys, més exactament des de que tenim pantalles de TV en color, el món que perceben els infants és radicalment diferent: ple de tècniques del videoclip o les múltiples seqüències d’anuncis publicitaris encabides en menys de 20 segons.

Aquesta revolució en la percepció de l’entorn no pot ser totalment innòcua, els subjectes passius que perceben una activitat forasenyada en la pantalla aliena al seu propi organisme físic, tard o d’hora patiran els efectes d’aquest canvi en la forma d’interactuar amb l’entorn. Sabem de nens que tenen problemes dentals per la pressió de tantes hores de mandíbula subjectada sobre la mà i amb el colze sobre el terra o la taula. Altres nens passen hores mirant-se frenètiques successions d’imatges amb un text, o una banda sonora, que no entenen per causa de la edat o perquè la llengua en que s’emet els és totalment desconeguda.

Potser cal posar remei urgentment, com diu Ana Maria Moix: “Esos crios se convertirán en adolescentes y luego en jóvenes a medio cocer.../... Como causa principal de ese retroceso educativo, la dejación que la mayoría de lo padres han hecho al confiar la educación de sus hijos, desde la más tierna infancia, a la hipnosis de la pantalla del televisor”.

1 comentari:

Lukas4 ha dit...

M’han arribat comentaris contraris a ficar en el mateix sac, els nens amb dèficits per abús de tele o videojocs i els nens amb TDAH. Certament, amics lectors, els experts diuen que hi ha la tendència a diagnosticar TDAH en nens que simplement són uns consentits maleducats. Però, els veritables TDAH són un altre cas totalment diferent que cal tractar amb molt de rigor i precisió. Aquest no s’han de confondre mai amb nens rampelluts, inconstants i caparruts.
Dit això, segueixo pensant que l’influx dels missatges televisius sobre els infants menors de tres anys no és innocu.