dissabte, 19 de novembre de 2011

Records intranscendents

Foto: Sarah-Bernhardt representant el personatge de Hamlet.

Anacronismes
Aquest dies sembla que la gent tingui pressa, o per dir-ho més apropiadament: Hi ha qui té ganes de que el temps passi més ràpid. Així ho sembla amb els anacronismes que ens envolten, com ara són instal·lar els guarniments nadalencs a mitjans setembre; també fa dies que “Els Reis” han enganxat fulls DIN-A4 amb els números dels telèfons per a que el nens tinguin, la nit del 5 al 6 de gener, els seus desitjats regals directament de mans dels màgics monarques orientals. En els centres comercials, un cop passada la festa del “jalouí” com l’anomena l’Empar Moliné, les carabasses han estat substituïdes per ponsèties, neules, torrons, avets de plàstic, boles daurades... Algú té molta pressa per a fer calaix; vull dir caliu, ambient.

Pluja
La nit de dimarts 15 de novembre va ploure força per aquest indrets, en menys de 24 hores uns 150 l/m2, això en una comarca on la mitjana és de 600 l/m2 a l’any. Així s’explica que hores després de parar la precipitació encara baixés amb força aigua vermellosa pel canal de la Riera del Palau ocupant tot el fons de dreta a esquerra. S’ha de dir que aquest canal va ser construït per la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental després dels mortífers aiguats del setembre de l'any 1962, amb la finalitat de desviar el seu cabal lluny de la Rambla on va fer tants morts.

Records de joventut
He hagut de renovar la sol·licitud de feina a les oficines de l’INEM, tasca trimestral que hem de fer més de quatre milions de sense-feina a tot l’Estat. Pel camí de retorn hem petat la xerrada amb un xicot que havia estat veí dels meus pares.
-Fins a on arribarà això?- M’ha preguntat referint-se a la crisi econòmica.
L’he explicat que els més grans hem conegut temps molt pitjors: racionament, hiverns de llençols glaçats i brasers de carbonet; temps en els quals menjar pollastre era un luxe reservat per a les festes importants. Després de acomiadar-me del meu acompanyant m’han vingut a la memòria fets d’anys posteriors a la riuada, com quan un company d’estudis em va manllevar un petit llibre de la col·lecció “Crisol” editat per Aguilar, una edició preciosa, amb coberta dura de color salmó i paper bíblia. Vaig quedar fascinat per aquell objecte, tant pel continent com pel contingut imprès amb font de lletra petita i clara; era “La Trágica Historia de Hamlet, Príncipe de Dinamarca”. Vaig quedar impressionat des de les primeres pàgines, com quan Marcel diu a Horaci:

“Por favor, sentaos, y que me diga quien lo sepa por qué esta estricta y atenta guardia fatiga así todas las noches a los súbditos de este país, y por qué, de día, se funden tantos cañones de bronce y se compran instrumentos de guerra en mercados extranjeros; por qué tal leva de calafates...”

Des d’aquells dies el diccionari va ser inseparable de les meves lectures. Sempre agrairé l'amabilitat i confiança del meu col·lega que va manllevar-me un exemplar tan valuós de la biblioteca del seu pare.


...-