Des de temps enrere que vull escriure sobre el fet de ser
grans, fer-se grans i assolir el repte d'acceptar-nos amb totes les
conseqüències. Quan s'arriba a aquesta edat, com fan els grimpadors de
muntanyes, podem aturar-nos a contemplar amb serenor el paisatge i el camí
recorregut als nostres peus; potser fatigats, però gaudint del resultat de tota
una vida generalment plena d'esforç i sacrifici, per oferir als nostres descendents un futur
millor.
Tal ha estat el cas d'un amics nostres que el passat cap
de setmana van celebrar els cinquanta anys de casats. Agraïm el detall d'haver
estat convidats en qualitat d'amics distingits. Ella, filla de republicans
expropiats pels franquistes que va haver d'emigrar d'Andalusia a Catalunya
fugint de la misèria de la postguerra; ell, va ser un nen de la guerra crescut
en la duresa de la lluita diària per la supervivència abocat a una vida de
treball dur i mal pagat.
Podem imaginar-nos els canvis de l'estil de vida en
mig segle de matrimoni. Des del 1962, quan la parella va
començar fins ara, han vist molts canvis; tenen néts, un de 25 anys és enginyer
i treballa en una firma de la seva especialitat.
Aquesta parella que ha dedicat tots els dies de
la seva vida a treballar i treballar per portat els fills a un "estatus" millor
són els que amb molta feina i suors han construït una segona residència als
afores de la ciutat, una caseta amb un petit hortet que aporta un complement de
fruites, llegums i hortalisses al rebost familiar. Són els estalvis de un segle de treball individual, convertit ara en l'ocupació per un temps de jubilació que la societat sovint rebutja, desafortunadament, con també rebutja l'experiència i els coneixements dels avis.
Malgrat les xacres inevitables que l'edat comporta als
que arriben a la desena compresa entre els setanta i vuitanta, com són els
nostres amics, ells ara són feliços. Han gaudit d'un merescut homenatge on familiars i amics els han
demostrat l'afecte sincer en un emotiu acte de reconeixement dels esforços que al
llarg de cinc dècades han abocat al bé del grup familiar. Uns avis,
com tants de la seva època, que han viscut sense moments d'oci. No han acumulat
grans bens materials, però han construït una vida plena, responsable, molt
digna, desbordant d'honestedat i dedicada als seus. Quina cosa millor podem
dir d'ells?
...-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada