Regalèssia

Llegint sobre el tema de la hipertensió arterial HTA, he trobat en diverses webs que la regalèssia (pegadolça) és un potent hipertensor. Mireu, per exemple, el que diuen en "Eroski Consumer", una publicació de divulgació del grup Eroski:

En el año 2000 se publicó una revisión sobre las implicaciones para la salud del regaliz en la revista de la "Royal Society of Health". Los autores recopilaron un gran número de informes en la literatura relativa a su toxicidad. El uso prolongado y a altas dosis de regaliz o de sus principios activos se asocia a la aparición de una forma adquirida del denominado "síndrome del exceso aparente de mineralocorticoides", expresado como la retención de sodio, la pérdida de potasio y la supresión del sistema hormonal renina-angiotensina-aldosterona, que regula el equilibrio hídrico celular.

Se denominan mineralocorticoides a las hormonas que regulan la concentración de los electrolitos el sodio, el potasio y los cloruros, y son aldosterona y desoxicorticosterona. Al parecer, la glicirrina del regaliz actúa directamente sobre los receptores de los mineralocorticoides en el riñón al inhibir una enzima, la 11ß-hidroxiesteroide deshidrogenasa.

La explicación fisiológica del trastorno fue descubierta por Edwards y Funder en 1988, al plantear la hipótesis de que el receptor mineralocorticoideo tiene la misma afinidad por la aldosterona que por el cortisol. Como el cortisol circula en concentraciones mayores, se debe evitar el acceso al receptor renal para evitar un exceso de mineralocorticoides. Este papel lo desempeña la enzima 11ß-hidroxiesteroide deshidrogenasa, que convierte el cortisol en cortisona, con baja afinidad por dicho receptor.

Això, explicaria l'episodi del vertigen de Ménière que vaig patir l'any 2013; doncs, en aquella època m'havia afeccionar a prendre diariament, una o dues barretes de pegadolça "Zara" que comprava a l'estanc de l'avinguda Jacquard. En el moment de màxima ingestió va ser quan en van succeir-me el parell de terribles vertígens. Sospitant que podien venir d'aquí vaig deixar radicalment de prendre regalèssia i els vertígens no s'han tornat a produir.

...-

Reptes del càncer al segle XXI

Ahir, 16 d'octubre, a tres díes de la diada mundial de la lluita contra el càncer de mama (serà el diumenge 19.10.2014), vam assistir a la conferència a càrrec del Professor Jordi Estapé i de la seva filla, la Dra. Tània Estapé. L'acte organitzat pel servei d'Universitat i Societat del Coneixement de l'Ajuntament de Terrassa va tenir lloc a la sala de conferències de l'Escola d'Enginyeria de Terrassa sota el títol: Reptes pendents en càncer.

El professor Estapé és actualment catedràtic emèrit per la UB, va ser el primer catedràtic d'Oncologia Mèdica de l'estat espanyol, expert en càncer per la OMS (1983-1987) i expert del programa "Europa contra el càncer" de la UE (1986-2000). La Dra. Estapé és Especialista en Psicologia Clínica i Psicoterapeuta, Doctora en Psicologia. Responsable de l'àrea de Psicooncologia de la Fundació FEFOC (Fundació per a l’Educació Pública i la Formació en Càncer) on el seu pare és director científic i president del comitè executiu. És una Fundació privada sense ànim de lucre creada a l’abril de 1996 en memòria de la senyora Mariantonia Tous Carbó, que va morir a conseqüència d’un càncer de fetge, esposa del prestigiós economista Fabián Estapé (germà del Professor Jordi Estapé). La fundació està presidida per la coneguda filàntropa catalana Carme Cervera (baronesa Thyssen-Bornemisza).

La conferència va aclarir-nos l'estat actual de la malaltía, comencant pels seus origens quan a l'Anglaterra del segle XVIII el Dr. Percival Pott va descobrir que el sutge provocava en els nens escura-xemeneies un alt índex de càncer d'escrot, només canviant-se de roba reduïen el contacte amb els carcinògens del sutge i evitaven la malaltía.

El professor assegura que actualment, de forma equivocada, es dediquen molts més recursos a tractaments i detecció precoç que no pas a prevenció, quan pel contrari les estadístiques demostren que molts càncers són derivats de factors ambientals evitables. Si no recordo malament va dir que fins el 70% dels casos s'evitarien amb simple prevenció. Malgrat tot, la situació pel futur és molt esperançadora, si tal com s'espera assolim el control del mapa genètic que mostri les possibilitats de desenvolupar càncer a partir del coneixement de la nostra "cartilla genètica".

La Dra. Tània, va exposar els efectes negatius i poc coneguts del càncer en l'àmbit social, personal, familiar o laboral. Els que han patit un càncer viuen en permanent situació d'estar sota l'espasa de Dàmocles. També va insistir-hi en la necessitat de que el personal mèdic tingui la suficient formació com per generar confiança del malalt, empatitzar i contribuir-hi a alleugerar el tràngol psicològic de seu un malalt de càncer. Ambdos ponents van denunciar la persistència, encara avui, de malalts de càncer que recòrren a vidents, bruixots i "sanadors", individus sense escrúpols que els ofereixen solucions miraculoses absolutament falses, i la culpa és del metges, diu el professor Estapé, que no saben oferir proximitat i confiança en les solucions reals de la ciència mèdica.

Com assistent a l'acte em va sorprendre la informació de que cada vegada hi ha més afectació de càncer, cosa que s'atribueix a l'estil de vida actual que propicia els mals hàbits en l'alimentació, el sedentarisme i l'obesitat; a la manipulació genètica i hormonal de la carn, els peixos i els vegetals que mengem; també per la creixent contaminació ambiental; factors que juntament amb un injustificat grau de tolerància, per allò de que "el càncer es cura", ens fa baixar la guàrdia davant un greu problema de salut que és i serà cada cop més gran en la nostra societat.

...-

De Rhodèsia del Sud a Zimbabwe

He acabat de llegir "Risa africana" de l'admirable Doris Lessing (Iran 1919 - Londres 2013). És més que un llibre de memòries, o un recull de notes de viatges, és un relat proper i exhaustiu del procés de descolonització d'una regió de l'Àfrica Oriental del Sud i la posterior evolució en el món globalitzat de les darreres dècades del segle XX; alhora que ens mostra el sentiments dels seus habitants marcat per les guerres d'independència, per l'esperança d'un futur millor sovint obstaculitzat per la inoperància burocràtica, per les tradicions ancestrals i por les contradiccions inherents al desenvolupament desigual i mancat de perspectiva internacional.

"Risa africana" és el resultat de quatre viatges de l'autora britànica a Zimbabwe (1982, 1988, 1989 i 1992) on havia viscut des de nena fins els trenta anys. Els seus pares van emigrar a l'antiga Rhodèsia del Sud amb la intenció de viure de l'agricultura, cosa què després d'enormes esforços va demostrar ser una tasca feixuga i poc productiva.

En un dels viatges Doris Lessing va anar a les terres on havia estat la granja del seu pare, decebuda no la reconeix: l'han transformat; manipulada per l'activitat humana; la selva, amb els animals no hi són, tot el terreny està sobrexplotat, irracionalment, com en tantes altres instal·lacions agrícoles, esdevenint en pocs anys en terres ermes improductives. En els relats el lector viu de primera mà els efectes de la descolonització que deixa el poder en mans de partits de caire burocràtic, on els caps ràpidament cauen en la corrupció més flagrant. Zimbabwe ha estat el territori exemple de manca de planificació racional de l'economia; el govern obligava a cultivar productes agrícoles per l'exportació, per exemple tabac, a fi d'obtenir divises, entretant la població no disposava de collites per alimentar-se. La situació actual segueix la mateixa línia de desastre: al 2009 van tenir l'índex d'inflació més gran del planeta 100.000%, un país on l'esperança de vida no arriba als 40 anys.

Tot i que Doris Lessing rebutja ser definida com portaveu del feminisme. En el llibre que comentem resalta el paper importantíssim de les dones en Zimbabwe tant en la lliuta per l'educació, o contra la sida, com en general per l'emancipació de les dones. Ella es presenta com defensora dels drets de les persones independentment del sexe i d'altres fets diferencials; actitud coherent amb el pensament de militant marxista, va ser del Partit Comunista Britànic entre els anys 1952 al 1956. Una vintena de premis corroboren la seva vàlua humanitària, social i literària, entre ells el Nobel (2007), l'XI Premi Internacional Catalunya (1999) i el Príncep d'Asturies (2001). Amb ocasió de rebre el Premi Internacional Catalunya fou entrevistada a Barcelona per Pilar Maurell, allà l'autora britànica va lamentar-se de la manca de Cultura de la generació actual (ho deia al 1999), en paraules d'ella: "Els joves no coneixen la Història i això és terriblement perillós".

Per acabar aquesta ressenya vull recomanar la lectura de "Risa africana" i aclarir que cal del lector un grau d'interés més enllà de l'estrictament referent a la literatura de viatges; certament, cal motivació per la Historia, l'Antropologia, el Feminisme, la Política, el Neocolonialisme, l'Economia, l'Agricultura, les Relacions Internacionals i tants altres temes relatius a las persones i el planeta que habitem.

Entrada de la GEC per "Rhodèsia del Sud - Zimbàbue":

Territori comprès entre els rius Limpopo i Zambezi i entre el protectorat de Betxuanalàndia (actual Botswana) i Moçambic.

Fou colonitzat per la British South African Company de Cecil Rhodes entre el 1889 i el 1923. Fou colònia britànica fins el 1953, que es federà amb Rhodèsia del Nord i Nyassalàndia fins el 1963 (Rhodèsia, Federació de Rhodèsia i Nyassalàndia). El 1965 es declarà independent unilateralment, es proclamà república el 1970, l’any 1979 prengué el nom de Zimbàbue-Rhodèsia i adoptà el nom de Zimbàbue el 1980.

Fitxa bibliogràfica:

Títol castellà: Risa africana

Títol original: African Laughter

Autora: Doris Lessing

Editorial: Plaza & Janés Editores S. A.

Col·lecció: Mujeres viajeras.

Barcelona, 2001

Pàgines: 399

 ...-