Ahir vam tornar, altre cop, al cementiri de Terrassa. És
la quarta vegada en el que portem d'any; fet natural quan molts dels amics i
familiars han arribat o ultrapassat els vuitanta anys. El sepeli d'ahir va ser
en honor d'un cosí amb molts vincles afectius d'un meu amic, que ho era des de
la formació professional als anys seixantes del segle passat. També, el difunt,
era el germà gran d'una entranyable col·lega de la fàbrica, l'Hermínia,
excel·lent persona en tots els aspectes i vídua des de fa poc més de mig any.
L'acte de comiat en el temple multiconfessional era
previst pel migdia, nosaltres ens vam dirigir a menys vint des del tanatori a
la porta del temple per rebre la comitiva discretament des dels bancs de jardí
allà situats. La porta sud del cementiri connecta sobre la línia meridiana amb
la porta del temple tot seguint un carrer asfaltat de lleu pujada, en sentit nord, amb voreres enrajolades de metro i mig d'amplada separades per avantjardins plantats de xiprers i lavanda.
Quan vam arribar al temple vam seure en un dels bancs de la dreta, el silenci i la sensació de pau només els trencaven
els parrupeigs d'unes tórtores i els mínims crits de les garses. Feia un nítid,
extemporani, i impròpiament càlid dia de primavera, de paisatge tranquil ple de
bonics monuments funeraris d'inspiració cristiana: pietats i descendiments.
Sobtadament una petita ombra va baixar d'un pi negre fins el terra cobert de
grava justament a l'altra banda del carrer, a uns dotze metres davant nostre.
Era un esquirol de llarga cua que saltironava tranquil·lament aquí i allà fins
enfilar-se finalment en un dels grans xiprers que han sobreviscut la ventada
del passat desembre.
Poc després van arribar dues senyores d'extraordinària
obesitat; mare i filla com vam saber després, la més jove s'auxiliava d'una crossa per caminar, cosa que feia amb gran lentitud. Intentaren seure's en el banc de la nostra esquerra; però, la més jove va
renunciar dient que era massa baix per a ella, així que van decidir entrar en el
temple aleshores només ocupat pel sacerdot i els tres músics: un organista i dos
violinistes, un noi i una noia que al passar davant nostre havien mostrat una
jovialitat i alegria encomanadissa i gratificant.
Amb breus minuts de retard va arribar la comitiva
fúnebre, passant-nos el taüt just davant nostre i embolcallant-nos amb la
fragància de les corones de flors; entre elles la composta només de clavells
blancs que els bombers havien dedicat al difunt de 78 anys que tants anys havia
arriscat la vida amb ells.
A l'interior del temple el capellà va fer el discurs de
sempre, inaudible, amb la lectura d'un fragment de l'evangeli segons Sant Joan
i una filla del difunt va fer-nos un petit i assenyat discurs de comiat. Afortunadament
l'inici de les paraules del capellà va ser precedit pel conegut i
meravellosament ben interpretat adagi d'Albinoni. Tot plegat, juntament amb el retrobament dels vells amics de la fàbrica, l'aroma dels clavells i la visió de l'esquirol van afegir un generós toc de bellesa al día.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada