dissabte, 23 de maig de 2015

Els fils interpersonals


Una característica comú en els que passem la seixantena és que tenim la percepció diferent dels cicles temporals de com ho perceben els més joves. Ho dic per l'experiència puntual del pas de les estacions. Cada any copso amb més precisió el rebrot dels plataners d'ombra quan mostren les seves capçades obrint-se verdejant a pocs metres de les finestres de casa; o la sobtada densitat verd clar de les branques ondulants del desmai que decora una propera cantonada en la bonica plaça del Ponent emmarcat des de la dreta el puig de Can Poal creuat de camins vorejats de xiprers, en una imatge que evoca la Toscana renaixentista, al voltant de la casa pairal de blanca façana orientada al nord veïna pel ponent de dos edificis de maó roig i teulada a dues aigües; inharmòniques instal·lacions ramaderes ocasionalment dedicades a la cria de vedells alimentats pel farratge i el cereals conreats en l’obaga que les envolta i ressegueix paral·lelament la carretera d’Olesa.

L'inexorable pas dels temps també es fa evident en les persones que ens han deixat. Amb els anys hem anat prenent molts dels nostres estimats: pares, altres familiars, amics, veïns, companys de feina, coneguts. Cada dia als obituaris socials i personals s'afegeixen nous noms deixant-nos orfes d'aquelles persones que ha estat presents en el nostre dia a dia oferint-nos coneixements i moments de gaudi i bona companyia.

També l’experiència dels anys demostra empíricament com les relacions personals originades en l'entorn laboral, o d'estudi i formació, crea un ample espectre de vincles, amb diversitat de matisos: companys i col·legues lligats per fils, teranyines, de relacions positives o negatives, resultants de moltes hores de convivència en tota mena de situacions. Arribant a un enorme grau de coneixement mutu, quasi simbiòtic, per impregnació fins la saturació. Així els coneixem al detall diferenciant aquells excel·lents companys col·laboradors, desinteressats i bones persones de l'adulador apegalós, l'envejós i altres elements nocius dels quals cal allunyar-se. S'estableix, doncs, una ampla paleta de tota mena de graus d'afecte i simpatia entre els familiars, companys circumstancials de tota mena, amics, veïns, etc. fonamentada en l'experiència vital y que ens fa entendre el que hi ha més enllà del missatge directe que rebem de les persones del nostre entorn.

El fet constatat és que quan es perd el contacte amb les persones amb qui hem establert forts vincles de coneixement, per mor de les moltes hores de convivència, aquest lligam s'afebleix sovint fins l'extinció. És el cas, per exemple, dels col·legues universitaris quan finalitzen la carrera, els companys de feina que marxen per treballar en un altre lloc; o, els veïns de tota la vida que canvien de domicili. Sé d'alguns companys de feina que després de ser acomiadats col·lectivament (per causa de la deslocalització industrial) i veient-se en l'atur fins la jubilació van establir un parell de dies al mes per trobar-se amb l'excusa d'esmorzar plegats i fer petar la xerrada. A copia de mesos els membres d'aquestes penyes van deixant d'anar-hi a la cita dels dimarts alterns. Altres han mantingut un contacte telefònic regular, o per correo-e, però la realitat, després de deu anys, és que les trucades i els e-mails són cada cop més distants en el temps, i en molts casos s'ha extingit el fil de comunicació. Després de dècades de companyonia, fins i tot de forta amistat, molts d'aquest subtils filament de comunicació han desaparegut.

També sense causa directa aparent alguns familiars, cosins, i fins i tot germans, deixen de tenir contacte, sobre tot quan els pares o els avis moren i desapareix amb ells el fil comú que unia els components de la família extensa. Encara més greu és quan algú troba motius de queixa, i de retrets, reals o imaginaris que arriben a destruir la relació de pares i fills, o entre germans, com en casos que tots coneixem. Odi fraternal que genialment queda reflectit en la pel·lícula d'Antoni Verdaguer "La teranyina" (rodada, entre altres indrets, a la Casa Alegre de Sagrera del carrer de la Font Vella de Terrassa); en el film el germans Rigau (Fernando Guillén i Amparo Soler Leal) s'odíen obertament per les diferències de criteri en la gestió de la fàbrica tèxtil que havien aixecat tres generacions de la seva família. És una pel·lícula excel·lent estrenada al 1990 que avui, vint-i-cinc anys després, ens sorprèn amb la meravellosa tasca de tots els que van treballar per fer-la: actors, guionistes, entre ells Jaume Cabré, autor de la novel·la homònima (premi Sant Jordi de 1984) en que es basa el film, tècnics, decoradors, sastres, els més de 700 extres. En definitiva tota una munió de professionals i artistes que van elaborar en vuit setmanes de rodatge un producte per fer de la ficció literària una obra d'art cinematogràfica que ens relata uns fets que la memòria històrica no pot oblidar.

Per acabar, cal dir que tant Fernando Guillén com Amparo Soler ens van deixar en el 2013. Ells, com molts altres actors del film, Anna Lizaran entre altres, han seguit el camí de l'ombra dels xiprers, on tots estem abocats d'arribar tard o d'hora.


   Foto: Anna Lizaran i Sergi Mateu en una escena de La teranyina.

Fitxa tècnica de La teranyina

Director: Antoni Verdaguer
Guió: Jaume Cabré, Jaume Fuster, Vicens Villatoro.
Actors: Fernando Guillén, Ramon Madaula, Sergi Mateu, Amparo Soler Leal, Ovidi Montllor...
Any: 1990
Duració: 123 min.


...-