El d'avui us semblarà un títol contradictori, un oxímoron,
però el tema m'ha semblat de prou interès com presentar-vos-ho, més enllà de
les connexions musicals amb "The sound of silence" de Simon & Grarfunkel i també la cançó de Lluís Llach "Com un arbre nu";
unes peces dignes de reescoltar si teniu "Spotify".
Resulta que per causa del natural deteriorament dels
sentits i dels components de l'organisme inherent al fet de acumular anys de
vida m'he vist obligat a deixar de prendre estimulants quotidians com ara la cafeïna
i els seus germans presents en el te i la xocolata. Pensant en allò de que
"un dia és un dia" el passat cap de setmana vaig dir "sí"
quan van convidar-me a un cafè després del dinar de celebració del comiat de
l'hivern. Deu hores després l'alcaloide actuava en el meu cervell. En ficar-me al llit i tancar el llum vaig trobar-me totalment desvetllat, malgrat
la fatiga d'un dia d'activitat superior a la mitjana. Ni la lectura ni la infusió
de melissa van fer cap efecte en el meu estat d'hipervigília. Acústicament percebia
a la perfecció els acúfens que m'acompanyen des dels trenta anys, el batec cardíac,
les lleus gotes de la pluja de llevant picant contra les persianes de la
finestra, el cric-crac de les vèrtebres cervicals en girar el coll, els segons degotats per la mecànica del depertador; i, per descomptat, les rítmiques inspiracions de la persona que dormia plàcidament
al meu costat. També sentia l'arribada d'alguns veïns per la lleu ressonància
dels rodaments del motor de l'ascensor, l'obrir i tancar portes dels replans,
el cruixir del radiador en contreure's després d'haver tancat la calefacció, la
conversa d'algun veí, o potser era un aparell de televisió...
Així vaig comprovar que l'antiga pretensió de la meva infantesa
de percebre el silenci màxim humanament audible cada cop està més lluny de les
meves possibilitats. Segurament el cervell pot ignorar el sons que l'arriben de
l'exterior com també els generats pel propi organisme, inclosos els
desplaçaments de fluids pel tracte intestinal, però això no vol dir que no ens
arribin estímuls acústics. De la mateixa manera no podem percebre la foscor
total, ni és tècnicament possible encapsular-nos dins d'una closca que ens aïlli
de l'univers. Ja sabeu que existeixen partícules que traspassen sense problemes
els 13.000 km del planeta, diametralment des de les antípodes, i segueixen pel nostre cos de
peus a cap sense immutar-se.
Deixem'ho aquí, doncs, abans de ficar-nos en terrenys propis de la filosofia i de la mecànica quàntica.
Deixem'ho aquí, doncs, abans de ficar-nos en terrenys propis de la filosofia i de la mecànica quàntica.
Font: Google imatges.
...-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada