dilluns, 21 de març de 2016

El sons del silenci absolut


El d'avui us semblarà un títol contradictori, un oxímoron, però el tema m'ha semblat de prou interès com presentar-vos-ho, més enllà de les connexions musicals amb "The sound of silence" de Simon & Grarfunkel i també la cançó de Lluís Llach "Com un arbre nu"; unes peces dignes de reescoltar si teniu "Spotify".

Resulta que per causa del natural deteriorament dels sentits i dels components de l'organisme inherent al fet de acumular anys de vida m'he vist obligat a deixar de prendre estimulants quotidians com ara la cafeïna i els seus germans presents en el te i la xocolata. Pensant en allò de que "un dia és un dia" el passat cap de setmana vaig dir "sí" quan van convidar-me a un cafè després del dinar de celebració del comiat de l'hivern. Deu hores després l'alcaloide actuava en el meu cervell. En ficar-me al llit i tancar el llum vaig trobar-me totalment desvetllat, malgrat la fatiga d'un dia d'activitat superior a la mitjana. Ni la lectura ni la infusió de melissa van fer cap efecte en el meu estat d'hipervigília. Acústicament percebia a la perfecció els acúfens que m'acompanyen des dels trenta anys, el batec cardíac, les lleus gotes de la pluja de llevant picant contra les persianes de la finestra, el cric-crac de les vèrtebres cervicals en girar el coll, els segons degotats per la mecànica del depertador; i, per descomptat, les rítmiques inspiracions de la persona que dormia plàcidament al meu costat. També sentia l'arribada d'alguns veïns per la lleu ressonància dels rodaments del motor de l'ascensor, l'obrir i tancar portes dels replans, el cruixir del radiador en contreure's després d'haver tancat la calefacció, la conversa d'algun veí, o potser era un aparell de televisió...

Així vaig comprovar que l'antiga pretensió de la meva infantesa de percebre el silenci màxim humanament audible cada cop està més lluny de les meves possibilitats. Segurament el cervell pot ignorar el sons que l'arriben de l'exterior com també els generats pel propi organisme, inclosos els desplaçaments de fluids pel tracte intestinal, però això no vol dir que no ens arribin estímuls acústics. De la mateixa manera no podem percebre la foscor total, ni és tècnicament possible encapsular-nos dins d'una closca que ens aïlli de l'univers. Ja sabeu que existeixen partícules que traspassen sense problemes els 13.000 km del planeta, diametralment des de les antípodes, i segueixen pel nostre cos de peus a cap sense immutar-se.

Deixem'ho aquí, doncs, abans de ficar-nos en terrenys propis de la filosofia i de la mecànica quàntica.


Nota: Foto d'una cambra anecoica 
Font: Google imatges.


...-