Khadija

Relat d'estiu.

Anit, seguint les tradicionals pràctiques veïnals de la meva infantesa, sobre tot en les nits i tardes caloroses d'agost, quan sortíem al carrer a refrescar-nos aprofitant les brises de la marinada, i de passada petar la xerrada amb familiars i veïns que també eren al carrer fugint de la xafogor de l'interior de les llars; donc, vam sortir amb les nostres cadires plegables i allà van estar-nos una bona estona a la vorera de ca la tieta Carme. Havíem sopat rosbif de vedella gallega als aromes de fonoll i porto i de postres un gelat de fruites del bosc amb base de bescuit de pinya i avajons que havia preparat la tieta.

Tocaven les deu en el campanar de la propera església des Sant Cristòfor, quan érem tots instal·lats a la fresca, sota el llum del fanal que des de la paret de la casa veïna ens il·lumina les vetllades al carrer de ca la Carme. Vam servir-nos una copa de cava del Penedès per celebrar la bona harmonia familiar mentre la brisa procedent del mar ens regalava uns moments de benestar un xic sota dels 27ºC.

Trenta metres carrer amunt un nombrós grup de gent jove, també familiar, amb persones de mitjana edat, adolescents i criatures de poc mesos participaven en la inauguració d'un bar (antiga carboneria) per enèsim cop traspassat. Evidentment el nou llogater havia organitzat una festa convidant els amics i familiars, gent simpàtica, que passaven davant nostre amunt i avall acompanyant els nens al parc infantil de la cantonada.

Allà, oscilant en el gronxador, una nena de vuit anys, que viu a tocar de la placeta, va veure la seva mare que arribava a casa després d'una absència de moltes hores per raons de feina. Khadija, aquest és el nom de la nena, va saltar de la plataforma pendulant del gronxador i va córrer vers la seva mare que en aquell moment ficava la clau al pany de la porta. Una ona de tranquilitat va arrivar al nostre grup des que la mare de Khadija va aparèixer a la nostra vista. Ens angoixava la solitud de la nena que havia estat errant pel carrer des de primeres hores de la tarda, a despit del sol canicular que torra i dilata els panots de les voreres. El neguit que mostraven alguns del nostre grup per la desprotecció de la nena al llarg de tantes hores sense supervisió d'un adult era discutit per en Ruben, un vidu de vuitanta anys que viu sol des de la mort de la seva esposa vint anys enrere. El Ruben dèia que era bo que els nens s'espavilessin sols el més aviat possible, que la sobreprotecció que actualment cada cop més aboquem sobre els infants no fa altra cosa que deixar-los desarmats per enfrontar-se a la vida adulta. Mireia, altra veïna que viu només acompanyada d'una gossa carregada d'anys Fox terrier de pèl dur, opinava que era una temeritat, fins i tot punible legalment, deixar un infant desatès tantes hores tots els dies; i, que si la mare no pot dedicar-s'hi doncs que llogui una persona per ocupar-se de sa filla.

El fet és que la Khadija ens fa molta pena, sempre sola, sempre inventant-se una realitat diferent, de forma que hi ha qui diu que és una mentidera compulsiva. Un dia ens explicava que està preparant-se per viatjar al Marroc on visitarà l'àvia materna i que la durà allà en Khalil, un altre veí, transportista rifeny que viatja sovint a Tànger i a Fes... Tots sabem que aquest viatge és una fantasia; però, potser no tots, la Khadija no ho sap. 

...-