dimarts, 6 de febrer de 2018

Esquerdes



Després de viure un parell d'anys a la casa de dues plantes del carrer de la Rutlla, on tenia el consultori un metge de Barcelona, els meus pares van traslladar-se a la vivenda de propietat, tan nova que encara no s'havia acabat de construir. Els tres i el gat d'ulls de dos colors vam aterrar en un carrer sense sortida que en aquella època era la perifèria llindant amb camps d'ametllers i oliveres. La nova llar era d'estil "anglès" com deien llavors. Els primers anys només tenia la porta del pati, de dos batents amb finestrons equipats amb fallebes i la del carrer també de doble batent tota de fusta pintada de gris perla, reforçada amb claus forjats i dos picaportes de ferro fos amb forma de cap de lleó. Ni la porta de cancell, ni les dels dormitoris eren instal·lades; encara que sí s'havien muntat els bastiments per posar-les quan l'economia ho permetés. El pati de cinc metres d'amplada per divuit de llargada era obert al camp, estava tancat només per una paret de totxo que el delimitava del veí del costat Sud, al cantó Nord no hi havia cap separació entre el nostre solar i els del veí amb qui compartíem el pou excavat al vell mig dels dos solars. el terra del pati era d'un color grogenc, propi de l'argila que constituïa els terres d'aquella part de la ciutat.

Set anys després d'aquell trasllat, el 25 de setembre de 1962, a primeres hores de la nit va ploure amb extrema intensitat. L'embornal del pati no engolia prou aigua de pluja i la mare va haver d'obrir les portes del pati i del carrer per que sortís aquella temible mostra del diluvi bíblic. De tant en tant els llamps il·luminaven el paisatge mostrant-nos els camps de l'altra riba de la riera que amb gran baluern baixava a petar d'aigua fangosa. L'endemà vam conèixer la magnitud del  desastre, centenars de mors i desapareguts arrossegats per l'aiguat, cases desfetes per que s'havien aixecat en les lleres de les rieres. En el recompte d'afectats pel tràgic aiguat el veïns i els meus pares van ser inclosos per les esquerdes que afectaven les cases, les quals estaven construïdes en un terreny, que en realitat era un talús i que havia cedit a la força de gravetat degut a l'alta impregnació d'aigua del material argilós on s'incrustaven els fonaments de les cases. El pare va haver d'excavar una enorme fosa a la façana que va reomplir de grava, pedres i ciment. Aquesta intervenció sembla que va aturar l'ampliació de l'esquerda que sota les teules era de 15 mil·límetres, va ser finançada amb els diners de la recaptació popular realitzada en tot l'estat i iniciada per l'home de Ràdio Barcelona: Federico Gallo.

Quinze anys després l'empresa on treballava va ampliar les seves instal·lacions fent un gran menjador pels treballadors amb diverses sales d'utilitat indefinida, tot situat en una primera i única planta sobre un espai dedicat a aparcament de motos i magatzems. Per arribar al dit menjador els treballadors havien de pujar escales i després recórrer un ample passadís de no menys de 30 metres de llargada que anava paral·lel a la carretera de Castellar. Just al mig del llarg tub una neta i ben definida esquerda d'un centímetre d'ample recorria transversalment el sostre ambdues parets i el terra del passadís.

Ara, molts, molts anys després habito un edifici amb esquerdes al paviment del parquing, a les parets del pati i en altres punts de l'immoble. I és que els terrenys argilosos no son aptes per a la construcció d'edificis al seu damunt. Són prou conegudes les argiles que modifiquen de volum en funció de la humitat; dilaten quan absorbeixen aigua i es contrauen al deshidratar-se amb un percentatge prou important com per a produir esquerdes i fractures en els edificis construïts al damunt. Passejant, un dia fa pocs anys, pel cim del turó que van bombardejar els italians el matí del 24 de gener de 1939 a tocar de la Carretera d'Olesa entre can Poal i l'església romànica de Santa Maria de Toudell vaig quedar sorprès per les múltiples i enormes esquerdes que solcaven el terra d'argila en direcció Est-Oest d'un pam d'amplada, desenes de metres de llargada i desconeguda fondària. És evident que són terrenys molt inestables. Tal com són els que acullen la multitud d'edificis de la Universitat Autònoma de Barcelona en terres del terme municipal de Cerdanyola del Vallès i que inversors espavilats van vendre a un client públic per que als particulars no els interessava.


Nota: L'esquerda de la foto no és per l'efecte de les argiles higroscòpiques, el més probable és que sigui deguda a les tensions ocasionades pels canvis tèrmics.



...