Tots tenim, o hem tingut, un familiar ascendent
que ha arribat a l'etapa final de la seva vida. Recordo, en el meu cas, quan l'oncle Octavi va dur
la iaia materna, Consol, a casa de la mare, que era la benjamina de sis
germanes, totes dones.
El meu primer contacte amb la iaia Consol havia estat un
dia de setembre, jo hauria de tenir uns cinc anys, quan la mare va dur-me a la minúscula casa de
lloguer on vivia la tia Àngels, una d'una filera de casetes de façana emblanquinada orientada
al Nord, just a tocar d'un talús on ara és el carrer de Monistrol, que en aquella època era
el llindar de la zona urbana amb camps de conreu i bosc d'alzines i pins.
Amb la tia Àngels compartien el petit espai, a més de la iaia, el seu marit Octavi i l'únic fill d'uns dotze anys també anomenat
Octavi, tal com el fill adoptiu de Juli Cèsar. Hi havien també un parell de gats, un d'ells blanc amb taques grises i ulls
de diferent color; el qual aquell dia ens el van donar i va acompanyar-nos fins
la seva mort vuit anys després. El gat d'ulls de diferent color va
acompanyar-nos tant al carrer de la Rutlla com a la casa del torrent de les
Aimerigues.
Aquell dia vaig experimentar la por de sentir-me sense la
protecció dels pares. Vaig plorar arraconat i retingut per la força quan la mare
acompanyada del meu cosí i la tieta Àngels van marxar a collir bolets
deixant-me amb aquells senyora estranya i totalment desconeguda, vestida de negre fins els peus i amb el cabell cobert d'un mocador també negre.
Anys més tard la tia Àngels, encara acompanyada de sa
mare, va canviar de casa passant a viure a tocar de la via de RENFE en un
carrer sense sortida de can Boada. Una tarda quan tornava de l'escola, jo era
un estudiant de "Comerç" d'onze anys, vaig veure que l'àvia
Consol esperava a la porta de casa acompanyada del tiet Octavi i la tia Àngels.
La meva mare que també era fora de casa en aquell moment va arribar a la vora del grup, després vaig arribar jo. No vaig copsar el que es va dir, però per l'ambient solemne i seriós vaig sentir
que quelcom greu passava. Vaig entendre que a partir
d'aquella tarda la iaia Consol viuria a casa dels meus pares. Es a dir amb la seva filla
més jove: la benjamina. I amb nosaltres va estar fins la seva mort. Sempre quasi
invàlida per una dolorosa artritis reumatoide que la va matar deu anys més
tard. No va deixar cap herència material, tret d'un escapulari amb l'estampa
d'un sant, o de Crist, ara no ho recordo; i, un pesant cobertor de llit de crochet
fet amb tires i retalls de nylon de diferents colors, fibra sintètica
molt popular en els anys seixantes del segle passat.
Caldria esbrinar si és una norma social o casualitat. El
fet constatat és que moltes altres àvies del meu entorn han estat ateses fins
la la fi dels seus dies per les filles petites. És en cas també de la iaia paterna i de
tantes altres viudes conegudes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada