La veritat ofèn

Uns col·legues del departament comercial d’una multinacional de lluminàries “Ex” tenien per norma sortir cada divendres a dinar plegats a un restaurant del polígon industrial. Sempre hi havia un, el Manel responsable dels clients dels països Bàltics, que mai se’n recordava de dur diners; llavors el Joan, responsable del mercat nacional, pagava la part del desmemoriat. Quan, Joan, cansat de pagar sempre aquella part que no el pertocava es va queixar va haver de sentir-se dir de tot: insolidari, xenòfov, pessetero català...

Això, amb motiu de la campanya per les Eleccions al Parlament de Catalunya, és el que l’ha passat a dirigent d’ERC Joan Puigcercós. Fins i tot el sempre assenyat Iñaqui Gabilondo va dir, ahir en el seu programa de CNN+, que ell mateix s’havia sentit ofès per les paraules de Puigcercós dites el passat diumenge, en castellà: "Tenemos a la Agencia Tributaria instalada en Catalunya, mientras que Madrid es una fiesta fiscal y en Andalucía no paga ni Dios".

Ja és prou sabut (m’ho deia el meu pare): “Les veritats ofenen”. També hi ha una dita castellana què va bé al cas: “Quienes dicen las verdades pierde las amistades”.

En la meva opinió la veritat, dita amb el màxim respecte al ciutadans de tot l’Estat, és així: Andalusia viu de subvencions, Euskadi té consideració fiscal d’Estat federal, amb Madrid Hisenda és molt considerada... i Catalunya senzillament paga.

La unitat de temps

Els físics diran que el tema d’avui és “el segon”, aproximadament 1/86.400 del dia solar mitjà; qui vulgui esbrinar més sobre el segon (símbol s) trobarà un magnífic article a la Viquipèdia. Però, no és aquest el tema; quan penso en el temps transcorregut des dels meus primers records trobo que és un conjunt compacte, com un cabdell de fil, el qual va creixent amb el pas dels dies al mateix ritme que decreix la madeixa: metafòricament la floca representa el total de la nostra pròpia vida.

Amb la meva edat, aquest concepte unitari del temps viscut té efectes en l’apreciació dels fets històrics: relativitza la velocitat i la distància dels esdeveniments. De petit, també en l’adolescència, quan parlava el pare d’una guerra civil passada. Em semblava un fet llunyà, però només havien transcorregut una vintena anys. Ara, aquestes dues desenes d’anys són un breu període durant el qual he vist néixer els fills dels nebots, i dels veïns; ara aquests cadells són universitaris.

Al matí hem assistit al sepeli de la veïna Maria, una dona excel·lent que ha mort als 91 anys. Calen un parell de dotzenes de cabdells com el seu per endinsar-nos en la Ibèria romanitzada contemporània de Sèneca. Per un nen com l’Èric, que acaba de fer 6 anys, calen 350 cabdells.

Penso, doncs, que hem de copsar els temps de vida viscut, com un recull, un àlbum on enganxem els aprenentatges, els records, les experiències... la qualitat dels quals la decidim nosaltres mateixos, no pas la deessa Fortuna. Els que tenim edat de ser avis, i besavis, hauríem de sentir-nos satisfets del gruix de l’àlbum que hem omplert. De tant en tant cal donar-li un cop d’ull, mirar enrere, recordar els bons moments i també aprendre dels errors a fi d’utilitzar correctament cada segon del temps que encara tenim per endavant.

Recordo un meu amic, mecànic constructor d’utillatges i matrius, amb el qual, després de “prejubilar-se”, ens vam trobar casualment passejant per la vorera de l’Agut, en acabar les pertinents salutacions va dir-me:
“He arribat a una etapa de la vida en la qual ja no em fa por la mort. Els meus dos fills són independents. Els he donat part de la indemnització que vaig rebre pel tancament de la fàbrica. De manera que tot el que em resta de vida és un extra que penso aprofitar, si les xacres m’ho permeten, en fer el que m’agrada: gaudir de la bellesa, escoltar bona música, llegir bons autors, aprendre...”

El llorer

Avui no tinc ànims per escriure un article com caldria, per exemple: sobre el fals laïcisme de l’Estat, sobre la flagrant discriminació de la dona en la branca romana del cristianisme, sobre el cost de la visita del cap de l’Estat Vaticà prevista pel proper cap de setmana. O també, sobre la fragilitat del flux gas-petroli que dóna vida, cada dia, al món. Sobre Josep Pla, Juan Goytisolo y tants altres escriptors amb sentit comú. Sobre la manca de sentit comú dels rescatats: Vilalta i els seus amics... Per tant, en comptes de fer un article esclaridor, no goso dir brillant, faré un senzill comentari a propòsit del llorer que tan amablement van donar-nos la nostra neboda i el seu marit.

Llorer: “Laurus nobilis”. Diu la GEC (edició de 1998, volum 14, pàgina 111) que és un arbre perennifoli dioic de 2 a 15 m d’alt, de fulles oblongues agudes i aromàtiques, quan les arrenques de l’arbre i les tritures amb els dits fan una agradable olor similar a la canyella, però més dolça i fina (...) Es troba als barrancs humits, al costat de les masies, etc, plantat o naturalitzat. És molt apreciat per les fulles que són un condiment excel·lent.

El quadern gris

Amb motiu del centenari de naixement de Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) el grup editorial Cercle de Lectors va publicar, en el 1997, el conegut recull de comentaris i observacions en forma de dietari i denominat per Pla com “El quadern gris”, escrit entre el 8 de març de 1918 i el 15 de novembre de 1919, publicat per primer cop el 1966, amb reelaboracions confirmades. El període comprès en el dietari coincideix amb els darrers cursos de llicenciatura de Pla en la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

El dietari de Pla està farcit de descripcions de les gents i del paisatge tan familiar: Pals, Palafrugell, Calella, Llafranc, Begur, Calonge, Torre Valentina, Palamós... el far de Sant Sebastià, Aigua-Xelida...

Es remarcable el contrast entre la vida rural, dura però atemperada de l’Empordà i el món barceloní post-bèl·lic, estudiantil, dels cercles literaris i les tertúlies. Magnífica l’avaluació de determinats professors, dels seus tics i dels estudiants "calaveres" que diria Larra.

Després d’iniciar-se en “ciències” i sortir malparat del xoc amb el professorat (i amb els estudiants) va passar a ”lletres” i acabà essent advocat; però, a la vista de l'opinió que Pla té dels professionals de les lleis, citada més avall, no és gens estrany que mai excercís del seu “Dret”.

Mireu el que deia Josep Pla el 12 de març de 1919 en el dietari:

... A la Universitat, saber compta ben poc: el principal és aprovar. He passat cinc anys de la vida en una facultat de Dret: no he sentit mai parlar, ni per medecina, de Justícia. La paraula mateixa no l'he sentida mai pronunciar. Hauria estat probablement desplaçada en un ambient que pretén crear murris, més que persones d'un cert equilibri humà. Així, l'establiment docent dóna armes fortes als febles i esguerrats morals, als petits ambiciosos, als nyeus-nyeus desenfrenats, als fanàtics, als pedants. S'hi aprenen totes les arts de la simulació i de la traveta, de l'adulació, de l'habilitat. No s'hi lluita mai amb noblesa i claredat. Els temperaments forts, la Universitat els ofega, els corromp.

L’irlandès Jonathan Swift (1667-1745) ja s’havia expressat, referint-se als lletrats, en termes de similar pessimisme en l’obra satírica i plena de crítica a la societat del seu temps: “Els viatges de Gulliver”, publicada el 1726, i ara considerada erròniament un conte d’aventures fantàstiques dirigida als infants.

Retornant al dietari de Pla: És del tot recomanable llegir-lo, fins i tot pels estudiants de les Facultats de Dret.

La TV Celestina

Tarda de dilluns, cel blau intens sense núvols, típica de tardor catalana refrescada amb un ventet de garbí. Miro de llegir un bon gruix del dietari “El quadern gris” de Josep Pla. Una edició del Cercle de Lectors feta el 1997, en commemoració del centenari del naixement de l’autor. Deixo el punt del llibre a la pàgina 428 (el llibre consta de 711 pàgines); l’haig de retornar a la biblioteca la propera setmana. Tot hi haver tancat la porta de l’habitació, que em serveix d’estudi, m’arriba una mena de rebombori, un garbuix de sons esmorteïts plans i greus; provenen d’un programa que en aquest moments emet la televisió d’Andalusia. A casa ens arriba el seu senyal analògic perquè el distribueix la mancomunitat de veïns després de capturar-lo via satèl·lit. Algunes tardes la senyora Consol, mentre fa la feina, mira aquest programa. És un format de celestinatge conduït pel popular productor i presentador Juan José Bautista (Juan y Medio) on es posa en contacte persones “d’edat avançada” amb finalitats de cercar companyia i afecte. Els diàlegs solen ser com el següent:

-Presentador. – Cecilia, ¿Cómo quiere que sea el hombre que la llame?
-Cecilia. –Pues, que sea serio, formal; que le guste salir; que no fume ni beba; que no sea separado ni divorciado... Que le guste el campo...
-Presentador. –Cecilia, tenemos al teléfono a Manuel, viudo de 70 años y a Francisco, viudo de 72 años...

Però, la càndida innocència no resulta gratis. L’enorme quantitat de temps i de recursos tècnics esmerçats en aquesta mena de teràpies propies de llars de l’ancianitat a algú pot semblar discutible; sobre tot quan ho fa una entitat pública, com és una televisió autonòmica (Canal Sur), que ens costa molts milions d’euros als contribuents.

Melmelada de figues

Sovint els amics i familiars que tenen una figuera a l’hort o al jardí tenen una sobreproducció puntual de figues al començament de la tardor. Tot i que ells ens conviden a fruir d’aquesta deliciosa fruita mediterrània, i bíblica, en el millor del seu punt la gran quantitat de figues, per exemple de la varietat coll de dama com les de la foto, aconsella elaborar-les de manera que durin fins la propera temporada. Un procediment que aplica i ens explica la nostra amiga Antònia és el següent:

Preparem: Pots de vidre ben nets que tanquin hermètics, figues i sucre. La quantitat de sucre serà un quart del pes que fan les figues un cop netes i sense pell. Així, per quatre quilos de massa de figues sense pell caldrà un quilo de sucre.

Procediment: Tenint les figues a l’abast tindrem dos recipients ben a mà; un per posar al foc, una olla farà la feina de forma excel·lent, on dipositarem les figues netes i pelades i un altre ple d’aigua clara per netejar-nos quan calgui els dits i el ganivet. Amb molta cura anirem pelant les figues que deixarem en el recipient que anirà al foc. Un cop pelades totes les figues es trituren i es posa l’olla al foc, remenant de tant en tant, fins que faci flop flop. Llavors afegirem el sucre, sense deixar de remenar, i ho mantindrem al foc uns 15 minuts més. Retirem l’olla del foc i comencem a omplir els pots que de seguida tancarem hermèticament. Un cop plens els pots els ficarem en un altre recipient amb aigua freda i ho portarem al bull. Quan comenci a bullir tancarem el foc i ho deixarem refredar sense treure el pots de l'aigua. I ja està... La melmelada preparada per a un any.

Bon profit!

NOTA: Hi ha qui posa aigua, suc de llimona, canyella, més sucre... Però, el procediment de la nostra amiga Antònia és el que hem transcrit aquí.

Tri-ident

L’Arsenio Escolar, un periodista dels diaris digitals, o numèrics dit amb terminologia més afinada com solen fer els francesos, ha escrit recentment sobre els noms castellans: Mafalda, Mencía, Urraca... I això m’ha fet venir a la memòria el nom de la taverna que des de molts anys enrere consola els assedegats clients del carrer de la patrona de la música del meu barri; i de més lluny també.

L’antiga carboneria dels anys cinquantes, víctima del progrés energètic, va esdevenir botiga d’embotits, pernils i vins de Moriles o Montilla assolint el nom de designació popular “La bodeguilla el Luque”. Més tard va ser un bar, de patrocini lluminós, retolat “Doña Mencía” en memòria del poble cordovès d’on eren originaris els propietaris; per descomptat que ningú feia servir el nom oficial. Després va començar a ser anomenat “El bar de Pepe”, fet coincident amb canvi de gestor, administrador i cambrer amb motiu de la senectut del propietari que cedí les claus de la porta i de la caixa al fill gran, Pepe. A finals del segle XX els canvis econòmics, de clients i de costums van fer trontollar el negoci de manera que el bar va ser traspassat a uns nous propietaris els quals el van transformar en bar restaurant només de dies feiners amb menú del dia de 10 euros; va ser quan van canviar el rètol de la porta per “Bar el Trident”; nom que avui conserva tot i que ha anat canviant de propietaris múltiples vegades.

Creieu-me, un únic lloc amb tres o quatre noms; molt entranyable i amb molta història.