Reducció d’impostos contra millores socials

M’explicava una amiga, a qui dono un cop de mà en els seus papers de l’IRPF, que quan el propietari de l’empresa on treballa va assabentar-se de que l’agència fiscal li retornava uns mil euros va dir, amb to de ple convenciment: “Aquests diners són meus i me’ls haurien de retornar a mi”

L’exemple serveix per a il·lustrar el nivell de pensament neoliberal que ens envolta. També evident si atenem a les campanyes per a la propera renovació del Parlament de l’Estat dels partits majoritaris, capficats en l’apoteosi del festival de rebaixes. Sembla que cada ciutadà amb dret de vot, és un d’aquells que brama quan veu la xifra dels impostos que paga, com si li traguessin un queixal de viu en viu. En aquest brou d’individualisme i de bullit asocial estan escampant, tant el partit de l’oposició com el del mateix govern, les gruixudes llesques de les rebaixes fiscals i la picada de premis iguals per a tothom: 2500 € per naixement, i els futurs 400 € per cadascun dels 13 milions de declarants de l’IRPF...

Davant d’aquesta escudella de color populista i aroma neoliberal em venen al cap diverses preguntes:
1 – Si el superàvit fiscal és tan gran, com per llençar diners igual que els caramels la nit de reis, per què els serveis socials i les infraestructures són tan deficients? Cal recordar les cues d’espera en els serveis mèdics especialitzats, les deficiències en educació, en investigació i en tants altres aspectes de la societat espanyola.
2 – Per què els partits, que han tingut o tenen responsabilitats de govern, proposen i apliquen la reducció d’impostos sobre els beneficis del capital, les rendes del qual pugen any rera any, mentre que les rendes del treball baixen respecte del PIB.

Conclourem que si ningú posa remei i no ens canvien els cuiners que tallen el bacallà, les properes eleccions del 9 de març serviran per a consolidar, una mica més, el model neoliberal que s’escampa per tot el món, tendint a mercantilitzar i privatitzar tots els serveis col·lectius que pugin ser negoci en detriment dels serveis públics i socials.
----------

Aprofito des d'aquí per donar la benvinguda a Marina, la nova neboda, i felicitar novament la seva mare, el seu pare i el seu germà.

La pèrdua irrecuperable del “saber fer”

Sovint la globalització porta a la deslocalització de les empreses, és el trasllat físic dels processos de producció des d’un lloc, o un país, a un altre lloc. En aquesta operació s’espera guanyar competitivitat i millorar el producte: amb més tecnologia, avantatges fiscals, reducció de càrregues salarials, etc.

En el cas de l’AEG de Terrassa, no ha estat així: s’han deixat perdre desenes d’anys d’experiència i de saber fer. Molts dels seus treballadors s’han dut a l’atur els seus valuosos coneixements tecnològics, que no recollirà cap aprenent. Tampoc l’últim propietari ho sabrà aprofitar, per molt que s’hagi apropiat dels procediments, programes de càlcul i dissenys informàtics. Els coneixements teòrics i l’enginyeria de Facultat són insuficients per construir els motors elèctrics de sofisticades característiques que calen a les indústries. Lamentàvem aquesta pèrdua irrecuperable de patrimoni intangible quan hem sabut que la filial vallesana d’ABB (ASEA Brown Boveri) ha contractat a alguns extreballadors de l’AEG. No tot s’ha perdut doncs.

S’ha de dir que ABB és un gegant de la indústria electromecànica i de generació i transport d’energia. A la web del grup ABB es mostren els resultats de l’any 2006, amb uns ingressos nets de 1.390 milions de $ USA, els quals incrementaven en un 89% el ingressos nets del 2005 (735 milions de $ USA) L’actual grup va sorgir de la fusió, a l’any 1987, de la sueca ASEA AB i de la suïssa BBC Brown Boveri, la nova firma va establir la seva seu a Zurich i s’anomena ABB Asea Brown Boveri Ltd.

Ara sabem, perquè ho diu Naomi Klein en el seu últim llibre, que Donald Rumsfeld va cobrar 190.000 $ USA anuals com a membre del consell d’administració d’ASEA Brown Boveri, precisament a l’any 2000, quan el grup va ser protagonista involuntari d’un incident per la venda d’un reactor nuclear a Corea del Nord, amb capacitat per produir plutoni. Así veiem que la tecnologia és meravellosa, però els negocis són el primer de tot; després estan els drets humans, la solidaritat, la justícia, el planeta i tants altres... tòpics?