dimarts, 23 de desembre de 2008

El final d'una era



S’acosta el nou any i voldria fer una reflexió sobre el què ens ha portat el 2008. Sento com si ens hagués esclatat davant dels nassos una forma de viure insostenible heretada de l’ordre sorgit del conflicte mundial de la dècada dels quarantes del segle passat.

Els símptomes que em fan creure que hem arribat a la fi d’una etapa crucial del desenvolupament de l’anomenat sistema de vida occidental són múltiples i evidents tant a nivell global com local:

1-Col·lapse de la financiació creditícia, amb la subsegüent paràlisi dels mercats, d’abast i efectes imprevisibles.
2-Enfonsament de les inversions immobiliàries i especulatives. Moltes empreses del sector han perdut fins un 90% del seu valor, com la nostra coneguda Colonial.
3-Paràlisi dels principals sistemes productius industrials: automòbil, comunicacions (telefonia, tant els operadors com els fabricants d’aparells mòbils). Les fàbriques de televisors tenen els magatzems plens de productes que no es venen.
4-El sector turístic que havia arribar a aportar el 11% del PIB estatal ha retrocedit per primera vegada (-2%) després de moltes dècades pujant.
5-Trencament generacional, les tensions aparegudes recentment en els països mediterranis potser són la punta del iceberg. La joventut comença a prendre consciència de que el seu futur serà difícil. Les reformes universitàries decidides a Bolonya han mobilitzat els estudiants arreu de l’Estat espanyol. La radicalització de Grècia potser és l’espurna que cremarà els campus i instituts, els quals també són en el punt d’ebullició a Itàlia i França.


Conseqüències
Ningú no pot negar que ens trobem en l’inici del declivi europeu, i potser global. La destrucció de llocs de treball industrial no s’ha substituït per cap altre procediment alternatiu que generi riquesa (ara s’ha de dir valor afegit) de manera que les despeses públiques aviat esgotaran les seves fonts de finançament, les mateixes que estan reduint el seu cabal. Tot apunta a la caiguda de recursos fiscals, com la davallada de l’activitat industrial i comercial, per tant menys IVA. Més atur significa reducció de cotitzacions. L’altra cara de la moneda són els previsibles increments de les despeses públiques: més subsidis, més administració...

El fet és que els vasos comunicants de l’economia responen a les lleis de la física, s’està produint el lògic transvasament de recursos tendents a restablir l’equilibri econòmic malmès per molts anys de desenvolupament irracional i desequilibrat. El món de fantasia on vivíem algunes economies occidentals a despertat a la crua realitat. Les cadenes de vergonyosos fraus i desfalcs comesos per financers sense escrupols s’afegeixen a la clàssica crisi de sobreproducció. Haurem de retornar als vells anàlisis que anunciaven com les forces productives han deixat de créixer.

Alternatives
No s’ha de ser economista per saber que cal defugir dels models que s’han demostrat dolents i que ens porten al fracàs segur. Cal aplicar, amb la màxima urgència, models respectuosos amb l’entorn i socialment justos. Una bona opció és la recerca de fonts energètiques netes. Parar de seguida el model de desenvolupament basat en l’obtenció d’energia de origen fòssil i en la sobrexplotació dels recursos hídrics i naturals dels planeta. Cal racionalitzar el transport de mercaderies i de persones de manera que deixem de dependre del petroli. S’han de deixar de produir motors d’explosió per a cotxes i passar als d’energia elèctrica. Optimitzar el reciclatge dels residus... I així, tantes altres opcions que permetin deixar un planeta habitable als nostres descendents. Prioritzar l’educació de la joventut en el marc de les necessitats comunitàries. La inversió en educació és la que més rèdit retorna a la societat.

Lamentablement, el que hem vist fer, fins ara, és donar velocitat a les màquines d’imprimir paper moneda (dòlars i euros) per farcir els pous sense fons de les entitats financeres. De moment aquesta política no ha tingut cap efecte entre els ciutadans.

L’esperança està en les previstes inversions públiques que els governs han proposat. Si tot queda com els ajuts públics nord-americans, que aniran a la indústria automobilística per fer els mateix tipus de cotxes d’ara, però amb major quantitat, estem llestos.

El pitjor, però, és l’absència de direcció del moviment social que pugna per sortir de la crisi. No hi ha direcció de la població que resta desmobilitzada, adormida, tret de l’enorme oposició ciutadana, viscuda als carrers, quan la mortífera invasió d’Irak. Els partits tradicionals, i també els sindicats, durant anys han fet el paper de gestors de les polítiques econòmiques imposades des de l’òptica de desenvolupament tradicional. Han jugat el paper de col·laboradors necessaris per arribar a la situació de col·lapse en que ens trobem. Els nous líders potser sortiran dels moviments radicals i antisistema, susceptibles de conductes poc respectuoses amb els drets dels ciutadans: recordem els episodis de cremades de cotxes a París o els talls d’autopistes i l’ocupació de pistes d’aterratge a BCN. Cal, doncs, començar a organitzar un corrent ciutadà contra la crisi, coordinat, assessorat per experts, que tingui veritable poder democràtic, que allunyi als oportunistes i demagogs de tot pelatge que se n’aprofiten dels moviments populars. Ja ho veieu, molta feina per fer.