dissabte, 6 de desembre de 2008

Les mentides, fora de la memòria


Avui m’ha picat l’impuls de fer aquest comentari després de la trobada casual en els passadissos d’uns grans magatzems amb un antic col·laborador de l'extingida fàbrica de motors AEG de Terrassa. Ha estat una llarga estona de substanciosa conversa i d’intercanvi d’informació. Evidentment no teníem presa, fet inherent a que tots dos estem a l’atur. Una evocació, sense nostàlgia però amb ràbia pel procediment amb el qual, en el nostre cas, s’ha destruït impunement (de forma criminal, deia el meu interlocutor) un patrimoni de saber fer, de tècnica, de coneixements creadors de riquesa, hereu de molts anys de tecnologia alemanya i catalana. AEG no només creava béns industrials, d’equipament, i donava feina a moltíssims treballadors externs, també generava benestar social i progrés. Els seus motors abastaven d’aigua potable les ciutats, impulsaven tota mena de màquines: ascensors, vaixells, grues, àncores, instal·lacions petroquímiques, ventilació de túnels, alimentació... En tota mena d’indústria on cal força mecànica ha estat present l’enginyeria i el saber fer dels empleats i treballadors de l’AEG.

El meu col·lega interlocutor, adscrit des de sempre a un dels sindicats presents a l’empresa, m’ha comentat com presumptament quelcom de fosc planava sobre algun membre dels representants dels treballadors, fent referència a fonts jurídiques externes i un anterior directiu de l’empresa. El fet fora especialment crític en l’etapa de veritable desballestament de la fàbrica en profit d'una colla d'espavilats. La martingala va acabar deixant els darrers 280 treballadors al carrer i amb una minsa indemnització.

L’acció va succeir, presumptament, segons els següent guió:

1 – Imagineu-vos una potent empresa de l’Alemanya hitleriana (any 1940) que va muntar una planta a l’Espanya del primer any triomfal. Tot eren facilitats: terreny municipal sense cost, lloc logísticament estratègic a ran les vies de RENFE i personal amb experiència procedent d’uns tallers d’electromecànica del carrer Pantà.

2 – El desenvolupament de l’electrificació nacional i mundial demanava creixents quantitats de transformadors, interruptors i motors: béns d’equipament que produïa l’AEG de Terrassa amb tecnologia de Berlín i Oldenburg.

3 – A començament dels setantes els pactes entre grans productors de béns d’equipament deixen l’AEG al marge de la fabricació d’interruptors i transformadors.

4 – A la dècada dels vuitantes la gran AEG alemanya va de baixa, abandona multitud de sectors productius a mans dels competidors. La planta de Terrassa queda desemparada, orfe, sense mentors tecnològics. Els nous desenvolupaments són responsabilitat exclusiva de Terrassa.

5 - La propietat passa a Daimler-Benz. Propietaris i accionistes queden molt lluny de Terrassa, per a ells és només una font de pèrdues sense aturador. Sobretot per la manca de control sobre què és el que fan a Terrassa els directius locals i com gasten els diners. Un fet a tall d’exemple: els qui acompanyaven un gerent alemany a comprar mobles vells pel seu xalet, després, tenien la barra de passar a demanar comissió al brocanter, el qual poc acostumat a aquesta mena de negocis quedava sorprès i foragitava indignat aquella mena de paràsits. De tant en tant, les cises eren tan grans i evidents que algun cap de departament era despatxat de forma fulminant, sense explicacions, i aquí s’acabava tot.

6 – Decebuts per com rutllava de malament el negoci els amos des d’Alemanya van assignar una quantitat de diners destinat a liquidar-lo. Va haver una reducció de personal. La planta de Terrassa va posar-se a la venda al preu simbòlic d’una pesseta. Després, va venir una nova reducció de plantilla més una reducció de sou (-5%) dels qui restaven treballant.

7 – A finals del segle XX la fàbrica va ser comprada per una família italiana del Véneto, què des dels anys seixantes es dedicaven al negoci dels motors elèctrics. Creixien amb el sistema de comprar a preu de saldo les despulles d’empreses en crisi.

8 – Els italians, amb ajuts públics i venent-se els terrenys a una gran immobiliària, (això sí, tirant per terra els papers signats de l’anterior pre-venta a una firma de màquines escurabutxaques), van construir una fàbrica més petita a Can Petit (en els afores de Terrassa). Aquí els venecians van aprofitar el que van poder: tecnologia, llistes de clients i proveïdors. Durant dos anys van fer inversions sobretot en les empreses dels seus amics i quan els diners van acabar-se van marxar tranquil·lament deixant el mort a la novíssima Llei Concursal. Era l’estiu del 2005. Al desembre d’aquell any la fàbrica va tancar portes.

9 – Finalment la maquinària i les instal·lacions de les cadenes de producció van ser venudes a uns industrials de l’Índia. Els terrenys i les naus de Can Petit resten a compte del Fons de Garantia Salarial.

Pugna lamentable entre companys
Fins aquí els fets. Ara venen les conclusions. Com era d’esperar nombrosos treballadors veiem irregularitats i temíem que tant l’arraix com l’armador estiguessin per la feina d’enfonsar la nau, fins i tot amb la col·laboració d’alguns mariners. Així, arrossegats pels corrents de l’especulació immobiliària i les teories desindustrialitzadores de la globalització vam patir el planificat naufragi que ja coneixem. Però, abans vam encomanar-nos al nostres assessors jurídics. Pocs més de la meitat del personal van defensar els seus interessos deixant-los a mans dels serveis sindicals, amb el dret de negociació exclusiu (cedit per la representació sindical oficial dels treballadors). Una mica menys de la meitat de la plantilla, els escèptics, els qui desconfiaven de que els que havien permès arribar fins aquella desfeta fossin també els encarregats de negociar la rendició vam confiar la nostra defensa jurídica en un col·lectiu independent. Aquí va venir l’enfrontament. Davant l’absència de cap responsable de l’empresa, els representants oficials dels treballadors van exercir el poder, o la il·lusió de poder, de la següent manera: boicot encobert a la producció de les comandes compromeses (fins i tot les ja cobrades), atac als companys del sector no oficialista, amenaces a qui gosava demanar explicacions sobre el comportament del president del comitè durant la destrucció progressiva de la fàbrica... La traca final va ser l’ordre, proferida pel màxim representant oficial (no pas el representant real) dels treballadors: “¡Aquí no se paga ni una p. nómina más!”, immediatament després procediren al repartiment dels diners de calaix, uns 3000 €, igual per a tothom, a compte de les últimes nòmines ja fetes però, com és natural, diferents per cada treballador o empleat. Afortunadament el jutge va fer justícia, com no podia ser d’altre manera sí volem creure que vivim en un estat de dret, i va establir les indemnitzacions i finiquitacions ajustades a la llei que a cada treballador corresponia.

Allibereu-vos de la vergonya d’haver estat víctimes d’un engany
Vist amb la perspectiva de tres anys, podem fer balanç: Tret de quatre privilegiats que han estat contractats per institucions: Ajuntament, sindicats, etc. una part dels pocs treballadors que han trobat nova feina industrial, sovint precària, estan tornant a l’atur víctimes de la crisi financera mundial. Molts dels que seguiren les propostes del sindicats, ara, reconeixen que els escamotejadors ens la van fet grossa. La majoria ens ho hem pres amb resignació. No cal portar a la memòria, per patir, fets i temps de fracàs i d’errades. En interroguem: per què unes persones suposadament madures hem estat ensarronats com pardals, trets al carrer de mala manera, a canvi de quatre duros que han sortit dels contribuents. En alguns casos, els antics companys manifesten aquell sentiment, tan humà de passar pàgina, de no voler recordar les situacions desagradables. No volen sentir-se víctimes d’un engany, per portar-los al lloc que convenia als interessos de tercers, simplement pecuniaris, aliens als dels treballadors i al desenvolupament industrial de la ciutat.

Penso que, el que cal fer és el contrari, s’ha de parlar dels fets, esbrinar la veritat, treure a la llum els errors, denunciar els manipuladors, reconèixer que ens han estafat i acceptar, finalment, que no som tan llestos com pretenem ser. Haver estat víctima d’un entabanador, en qui confiàvem plenament, és dolorós, però cal reconèixer-ho a la fi, i alliberar-se de la inútil vergonya. Fins i tot quan s’ha actuat contra la veritat, i contra innocents, en l’ofuscació per defensar el líder que us tenia encegats i seduïts. Només s’ha de demanar perdó, amb humilitat, per les amenaces proferides i per les accions injustes i errònies comeses.

1 comentari:

Lukas4 ha dit...

Cal aclarir que els diners per a la "finiquitació" van sortir de la venda de la maquinària als indús. Aixó sí, amb la mediació dels venecians que van aportar el comprador. I amb el vist-i-plau del Fons de Garantia Salarial