dilluns, 5 de gener de 2009

Vents de Jamaica



Tothom diu que ja sóc prou gran i que no cal que em diguin res sobre el meu aspecte, en relació al lamentable gust per les modes del nostre temps: importacions ideològiques panafricanistes i penjolls propis dels pobles més primitius. En definitiva signes culturals aliens amb tints de crítica social. Potser no me n’adono prou, però segur que els meus familiars més pròxims, tots aquells que se senten obligats a considerar-me un dels seus, que mai deixarien de donar-me suport, la sang, l’aliment i l’últim aire de la terra si calgués no deixaran de patir angoixats per mi, i pel meu futur. Amb la meva actitud, amb els meus cabells i penjolls auriculars els estic mostrant el meu tarannà. Són els signes identificadors, juntament amb els tatuatges de rebel·lia de “baratillo”, del radicalisme i de la marginalitat.
La meva indumentària, com la llum d’un far, va projectant els missatges: Així soc jo! Diferent! No soc dels vostres! Potser pensaran que els tinc poca consideració, a ells i a la seva opinió. Creuran que no em preocupa el seu patiment per la impròpia imatge que ofereixo. Pensaran que darrera l’estrambòtica pilositat hi ha una actitud errònia que la genera, fruit de la immaduresa i de la manca de compromís. Diran que soc incapaç de generar una mínima empatia vers aquelles persones que més disposats estan a sacrificar-se per mi.
El fet és que el meu caprici està davant el patiment que sofreixen ells. El meu benestar passa per sobre del que ells puguin dir-me. No vull cap compromís amb qui pensa que em poso pals a les rodes del meu futur. No sento cap obligació vers ells i per tant no cal negociar ni consensuar res. No hi ha comunitat. No tic obligacions. ¿Quan s’ha vist que els vassalls pactin, i arribin a acords, amb el senyor?
Ells voldrien veure’m amb un aspecte (i una actitud) pulcre, de persona madura, responsable, lluny de vel·leïtats infantívoles, amb els peus a terra i no com un provocador antisístema, cosa que tots saben prou que no ho soc.
Es clar, que ja tinc edat per gaudir del seny i del respecte per a mi mateix i també per a aquells que tant esperen de mi. Aquells que tant m’estimen i que volen que sigui dels seus. Són els que em demanen coratge per saber corregir el meu error i per a admetre que m’he equivocat deixant-me influenciar per modes alienes, que tan de mal fan a la meva vida i a la dels meus pròxims.