diumenge, 12 d’abril del 2009

La trista vida de Carmen


Foto: Carmen el dia del casament de la meva amiga.

Una amiga meva, la Cesca (nom fictici), ha rebut una sobtada notícia aquests dies de Pasqua; festa que tots sabem és una celebració religiosa d’origen precristrià connectat amb el primer divendres de lluna plena després de l’equinocci de primavera. Doncs, com deia, a la meva amiga van comunicar-li en la nit del divendres sant que la seva cosina Carmen havia mort, divendres sant com Crist, en un hospital pocs dies després d’haver estat ingressada pels responsables de la residència on ha viscut el darrers deu anys.

La vida de la cosina Carmen ha estat plena de dificultats. Filla única sobreprotegida per la mare, mai hem sabut si era una “borderline” o bé si el seu aparent retràs psíquic era conseqüència del l’educació materna que mai va deixar-la prendre cap decisió pròpia. No havia acabar l’adolescència quan va quedar-se embarassada. Va ser mare soltera en els durs anys de la postguerra i el seu fill, de pare desconegut, era tractat per l’avia encara amb més sobreprotecció que la Carmen.

Així, la Carmen va passar la vida sota la tutela materna i, quan la mare va morir, sota el dictat del fill, fins que un càncer va acabar amb la vida del fill. Llavors va ser adoptada per el més gran dels seus tres néts. Quan el nét gran va malbaratar tot el patrimoni de la iaia la va fer entrar en una residència de persones majors d’una llunyana ciutat on s'ha estat fins la Setmana Santa de 2009. Divendres, als 84 anys, la cosina Carmen va finalitzar la vida en aquest món. Darrerament no la visitava ningú dels seus néts i besnéts, de manera que les assistentes socials de la residència pensaven que la Carmen no tenia familiars interessat en ella, tret de la meva amiga que trucava de tant en tant a la residència de persones grans.

Molt sovint, més del que sembla, la mort és benvinguda, com en aquells casos en que posa fi als patiments i la manca més absoluta d’afecte, malgrat l'excés de protecció materna.
- - - - - - - - -
(Traducción al castellano)
La triste vida de Carmen

Una amiga mía, la Cesca (nombre ficticio), ha recibido una inesperada noticia en estos días de Pascua; festividad que como todos sabemos es una celebración religiosa de origen precristriano vinculado al primer viernes de plenilunio posterior al equinoccio de primavera. Como decía, a mi amiga le comunicaron en la noche de Viernes Santo que su prima Carmen había muerto, en tal día como Cristo, en un hospital pocos días después de haber sido ingresada por los responsables de la residencia donde ha vivido los últimos diez años.

La vida de la prima Carmen ha estado llena de dificultades. Hija única sobreprotegida por la madre, nunca hemos sabido si era una “borderline” o si su aparente atraso psíquico era consecuencia del la acción educativa materna que nunca la dejó tomar decisiones propias. No había acabado la adolescencia cuando se quedó embarazada. Fue madre soltera en los duros años de la posguerra y su hijo, de padre desconocido, era tratado por la abuela aún con mayor grado de sobreprotección que Carmen.

Así, la Carmen pasó la vida siempre bajo la excesiva tutela materna y, cuando ésta murió, vivió bajo el dictado caprichoso e interesado del hijo, hasta que un cáncer acabó con él. Entonces fue adoptada por el mayor de los tres nietos. Cuando el nieto acabó con todo el patrimonio de la abuela la ingresó en una residencia de persones mayores de una importante ciudad. En el mediodía de Viernes Santo, a los 84 años, la prima Carmen finalizó su triste vida. Últimamente no la visitaba ninguno de sus nietos y bisnietos, de manera que las asistentas sociales de la residencia pensaban que Carmen no tenia familiares interesados en ella, con la excepción de mi amiga que telefoneaba de tanto en tanto a la residencia de persones mayores.

Más a menudo de lo que parece la muerte es bienvenida, como en aquellos casos en que acaba con los sufrimientos y la ausencia absoluta de afecto, a pesar del exceso inicial de protección materna.